Quan aquestes noves idees sintroduïen a les aules, el papa Pius IX donà a conèixer el 8 de desembre de 1868 la famosa encíclica Quanta Cura, seguida del Syllabus. Ambdós documents condemnaven el món modern sorgit arran de la Revolució francesa i, especialment, el liberalisme polític. LEsglésia espanyola i la part neocatòlica dels moderats els feren seus i els utilitzaren per engegar un contracop polític de gran envergadura. Anteriorment, el primer ministre Narváez, predisposat als arguments tradicionals, signà la Reial Ordre del 27 doctubre de 1864 en què, fent cas de les queixes rebudes per «las doctrinas perniciosas» que sensenyaven en la Universitat precisava larticle 170 de la Llei Moyano i del Reglament de 1859 recordant lobligació que tenien els docents universitaris de defensar la fe catòlica, observar fidelitat a la reina i acatar la Constitució de 1845. Seguidament sobrí expedient a Castelar, professor krausista, per no respectar les noves normes, el qual va rebre el suport de molts dels seus col·legues, de tal manera que el càstig es féu qüestió universitària i acabà amb la caiguda del primer ministre.
Aquests fets estimularen lopinió de molts docents universitaris que no dubtaren en criticar, a partir de llavors, des de les seves càtedres als polítics moderats, que farts de tanta insubordinació demanaren als professors un homenatge públic a la Monarquia a primeries de 1867. Labstenció de 57 catedràtics suposà el desenvolupament de la segona fase de la qüestió universitària, que provocà la reacció desmesurada del Govern que castigà amb duresa als reincidents. Els krausistes més significats (Salmerón, Sanz del Río, Fernando de Castro i Giner de los Ríos) foren expedientats i apartats dels seus llocs acadèmics, triomfant de nou, aparentment, la reacció neocatòlica, que tornava a la càrrega en el seu intent de controlar leducació espanyola en tots els seus nivells.
El ministre de Foment moderat, marquès dOrovio, anà encara més lluny en les seves propostes polítiques i signà, el 2 de juny de 1868, una nova llei dinstrucció primària. El document era la culminació del projecte neocatòlic per controlar leducació espanyola. Larticle primer del text ja posava les bases del que venia després, quan establia que el capellà, o qualsevol altre eclesiàstic, dels pobles amb menys de 500 habitants sencarregués de leducació primària; es donava la possibilitat a les escoles dels escolapis, principalment les de secundària, perquè es transformessin en centres densenyament públic (article 12); es considerava la doctrina cristiana com la «base de la doctrina escolar» (article 17); els llibres de lectura de les escoles havien de passar la censura dels eclesiàstics de les juntes densenyament provincials (article 29); es condicionava lobertura descoles privades a la justificació duna bona conducta moral i religiosa (article 31); i finalment es decretava la supressió de les escoles de magisteri i es cedia la facultat datorgar el títol de mestre a uns tribunals especials integrats, entre altres, per dos eclesiàstics de la junta educativa provincial.[90]
La reacció popular i dels polítics progressistes davant aquesta i altres lleis moderades no es féu esperar, i al setembre començaren les mobilitzacions que quallaren en una revolució que obligà a dimitir al Govern moderat i deixar el càrrec a Isabel II. El Govern provisional sorgit de la revolució septembrina sapressà llavors a derogar la llei educativa dOrovio, mitjançant el decret del 14 doctubre, perquè «colocando la primera enseñanza bajo la tutela del clero, reprimiendo duramente una de las principales manifestaciones de la libertad, y haciendo al Estado instrumento de miras ajenas, no podía menos de ser motivo de justa alarma para los que desean sinceramente la cultura intelectual del país». En aquest document els progressistes es manifestaven ferms defensors de la llibertat densenyament, polint definitivament el seu discurs pedagògic en oposició als moderats: «Esa libertad es una de las preciosas conquistas que hemos alcanzado en los últimos sucesos, y no es posible renunciar a ella». Aquest era un principi que la revolució havia reclamat davant «los excesos cometidos en estos últimos años por la reacción desenfrenada y ciega contra las espontáneas manifestaciones del entendimiento humano, arrojados de la cátedra sin respeto a los derechos legal y legitimamente adquiridos».[91]
Finalment, el 21 doctubre, un nou decret establia el començament del curs per a l1 de novembre i la normativa que havien dobservar els centres densenyament públic, però tornava a emfasitzar la seva voluntat de no immiscir lEstat en lensenyament, perquè «carece de autoridad bastante para pronunciar la condenación de las teorías científicas, y debe dejar a los profesores en libertad de exponer y discutir lo que piensan», ja que «deben ser también libres en la elección de textos y en la formación de su programa». El document també deixava llibertat a qualsevol individu o corporació local perquè fundés escoles, instituts o centres universitaris, seguint la cronologia adequada a les capacitats i criteris dels alumnes i professors, sense les estrictes limitacions dels cursos acadèmics, ja que al final tots, inclosos els centres religiosos, passarien els mateixos exàmens elaborats per uns tribunals comuns.[92]
Els progressistes daquell moment no van poder elaborar una llei educativa general a lestil de la Moyano, però sí que aprovaren el 25 doctubre de 1868 un decret que reorganitzava el segon ensenyament. Lesmentat document posava èmfasi en lobjectiu finalista que devia tenir la secundària per a molts ciutadans espanyols, en oposició a la concepció continuista dels moderats que la consideraven bàsicament de trànsit cap als estudis universitaris. Així, per als progressistes «es necesario destruir lo antiguo y variar la significación íntima de la segunda enseñanza, oponiéndose abiertamente al empeño de considerarla como una serie de estudios preparatorios» sinó que eren «el conjunto de conocimientos que debe poseer el hombre que no quiere vivir aislado». Per tant, es plantejava com la formació necessària per a molts espanyols en el moment dingressar als instituts, per la qual cosa shavien de modificar els plans destudis per adaptar-los a les noves necessitats del moment. Llavors, es substituïa el llatí com la llengua bàsica destudi en benefici del castellà, sintroduïa la psicologia moderna i el coneixement del dret, i sintensificava lestudi de lart, la història dEspanya, lagricultura o el comerç, amb la voluntat que aquesta «educación, ilustrada, amplia, libre y con carácter práctico, es en todas partes el más sólido fundamento de la verdadera libertad. A ella se aspira con la reforma de la segunda enseñanza».[93]
De la mateixa manera que moderats i progressistes estaven dacord en les bases estructurals sobre les quals shavia de bastir ledifici educatiu liberal (tres cicles diferenciats), tenien serioses divergències en el plantejament per posar-les en pràctica (centralitzat els moderats, descentralitzat els progressistes), així com en els discursos pedagògics que plasmaven els continguts dels distints plans destudis aprovats, els quals quedaven perfectament dibuixats en 1868. De 1808 a 1868 es liquidà, en primer lloc, el sistema absolutista i el seu perllongament educatiu, i sinstal·là el liberalisme com a forma de govern més o menys consensuat en els primers instants. La interacció de tots els actors polítics i forces socials originà dos plantejaments generals definits en aquells anys (moderats i progressistes, a banda de lemergent republicanisme), que articulaven una distinta concepció de lorganització estatal dins un sistema polític comú acceptat per la majoria, el liberalisme.
De la mateixa manera que moderats i progressistes estaven dacord en les bases estructurals sobre les quals shavia de bastir ledifici educatiu liberal (tres cicles diferenciats), tenien serioses divergències en el plantejament per posar-les en pràctica (centralitzat els moderats, descentralitzat els progressistes), així com en els discursos pedagògics que plasmaven els continguts dels distints plans destudis aprovats, els quals quedaven perfectament dibuixats en 1868. De 1808 a 1868 es liquidà, en primer lloc, el sistema absolutista i el seu perllongament educatiu, i sinstal·là el liberalisme com a forma de govern més o menys consensuat en els primers instants. La interacció de tots els actors polítics i forces socials originà dos plantejaments generals definits en aquells anys (moderats i progressistes, a banda de lemergent republicanisme), que articulaven una distinta concepció de lorganització estatal dins un sistema polític comú acceptat per la majoria, el liberalisme.
En laspecte educatiu la Llei Moyano, aprovada en 1857, simposà definitivament com el document educatiu liberal, perquè els anys posteriors, fins al 1875, demostraren a moderats i progressistes que no podien imposar un codi particular a la seva concepció política sense comptar amb els plantejaments dels seus rivals. La llei del 57 fou hegemònica fins al 1970, salvant els coneguts períodes revolucionaris de la història espanyola, perquè tenia el suficient grau de indefinició en el seu articulat, per la qual cosa permetia governar educativament a moderats i progressistes amb les pautes pedagògiques més generals dels seus programes.
Primeres mesures concretes per normalitzar leducació
La voluntat liberal de generalitzar leducació es plasmà duna forma pràctica i definitiva a partir de la dècada dels trenta. En aquest sentit, per exemple, les autoritats lleidatanes, seguint les pautes dictades pel codi Somoruelos, constituïren, el 27 doctubre de 1838, la primera Comissió Provincial dInstrucció Pública de Lleida, sota la presidència del cap polític Juan Gutiérrez, qui actuà com a mestre de cerimònia de lacte fundacional i cedí el seu despatx per a la reunió. Acompanyaven al governador polític, Joaquim Soteres, en representació de la Diputació; el xantre de la catedral Anastasi Fleix, delegat pel bisbat, (cal dir que el bisbe Julià Alonso havia fugit cap a terres del Solsonès per anar a donar suport a la revolta carlina); el notari Manel Fuster Vaquer i ladvocat Ramon Tarragona, aquests dos últims en qualitat de vocals ciutadans de Lleida. Una ràpida revisió biogràfica dels membres de la citada comissió ens mostra levidència duns individus aliens a la pedagogia i la didàctica, cosa que en un futur immediat ocasionà nombroses crítiques per part del cos de mestres, que patí les inexpertes decisions daquest tipus de personal. No fou fins al 1856 que es corregí, en part, aquest dèficit amb la publicació duna Reial Ordre, el 10 de desembre, que establia lentrada del director de la normal en cada capital de província i del mestre més antic de la localitat, aquest només amb vot consultiu, en lesmentada assemblea.
Inicialment, la Comissió Provincial no tardà gaire temps en redactar una circular, el 31 doctubre de 1838, en què apressava als pobles amb escola de la província perquè constituïssin les comissions dinstrucció pública locals determinades per la llei.[94]Les atribucions generals daquestes reunions eren tenir cura de les condicions materials de les escoles de tota la província, proposar al govern les mesures adients per desenvolupar lensenyament primari, vigilar les inspeccions de les escoles, observar els mètodes dels mestres i castigar els que no ensenyessin amb una metodologia correcta, nomenar les comissions dexàmens anuals, elaborar les estadístiques que pogués reclamar el Govern i dirigir les comissions dinstrucció locals.[95]
En aquest sentit, cada poble amb escola primària tenia lobligació de constituir una Junta Local dInstrucció Pública presidida per lalcalde, i integrada per un clergue, un regidor i dos veïns instruïts de cada localitat, quedant supeditada, en la jerarquia administrativa, a la comissió provincial.
Lorganigrama administratiu per controlar lensenyament provincial es completà, mitjançant un Reial Decret expedit el 30 de maig de 1849, amb la creació duna Inspecció dEscoles Primàries per a cada província. Al començament, a Lleida només li corresponia un inspector per a tota la seva demarcació territorial, el qual visitava els centres amb un uniforme oficial, estava obligat a viure en la capital i cobrava un sou de 8.000 rals anuals. La missió principal de linspector era examinar les escoles i vetllar per al compliment de la legalitat en matèria educativa en tots els establiments que tenia assignats.
Lestructura administrativa de la instrucció pública espanyola havia quedat definida en 1850, per tant, sota la direcció superior dun ministre (el de Foment fins al 1851 i el de Gràcia i Justícia fins al 1854), que actuava assessorat pel Consell Reial dInstrucció Pública, i comptava amb el suport de la Direcció General dInstrucció Pública per executar les decisions polítiques referents a lensenyament; a més dun cos dalta vigilància compost per quatre inspectors que tenien la missió de fer respectar la llei. A cada província, hi havia un inspector per a la vigilància immediata dels centres educatius i una Comissió Superior Provincial dInstrucció Pública, presidida pel governador civil i composta per un diputat provincial, un clergue, dos ciutadans, linspector provincial i un secretari, per als temes més generals. En cada municipi es creava una Comissió Municipal dInstrucció Pública, que depenia jeràrquicament de lanterior, composta per lalcalde, president, el capellà i dues persones de la localitat amb una vàlua vital contrastada.[96]
No obstant això, la Llei General dInstrucció Pública de 1857 també variava un xic lestructura organitzativa de lensenyament. De fet, el canvi primordial fou el del nom de lorganisme encarregat de vetllar pel compliment de la legislació educativa en la província, que passà a denominar-se Junta Provincial de Instrucción Pública. El governador polític continuava com a president i era lencarregat de seleccionar una terna de persones per a cada càrrec de la nova junta, la qual es formava amb un diputat, un conseller provincial, un membre de la Comissió Provincial dEstadística, un catedràtic dinstitut (preferentment el director), un regidor municipal, linspector de les escoles, un sacerdot i dos o més pares de família.
En aquesta línia, les comissions locals foren substituïdes per les Juntes Locals de Primera Ensenyança, les quals es constituïen amb el mossèn del poble com a president, el síndic municipal, un regidor i dos pares de família, encara que si el poble passava de 2.000 habitants havien de ser dos els regidors de la junta i tres els pares de la nova comissió. Tot i els canvis de denominació, les atribucions de les juntes o comissions, tant provincials com locals, foren les mateixes al llarg de tot el període analitzat, quedant en molts casos els mestres, en tot aquest procés cronològic, a expenses de les decisions preses per persones alienes al fet educatiu, amb els enormes perjudicis que aquesta circumstància els va ocasionar en general.