Com hem dit, un nou canvi de govern, de nou en mans moderades a finals de 1856 va impedir que prosperessin els plantejaments educatius progressistes, tot i que la posterior i definitiva Llei General Educativa de 1857, impulsada per un gabinet amb una certa vocació centrista presidit per Narváez, va respectar algunes de les idees del projecte anterior, cosa que demostrava latansament de posicions entre els liberals de distint signe polític per assolir un mínim de continguts educatius comú. José de la Revilla, redactor amb Gil de Zárate del pla educatiu moderat de 1845, enumerava en 1854, després de la nefasta experiència governativa dels neocatòlics (1850-1854), les condicions necessàries perquè Espanya progressés al mateix ritme que les nacions europees més poderoses del moment, doncs shavia adonat «por una penosa y larga experiencia, de que el poder y grandeza de los estados no se funda en su organizacion puramene militar. La dilatacion y propagacion por todas partes de los estudios científicos que, como base fundamental de la industria» eren «las causas evidentes, poderosas, de la sorprendente riqueza y del engrandecimiento de las primeras naciones occidentales». Lanàlisi de Revilla resumia el sentiment general de la classe política i intel·lectualitat espanyola, excepció feta del grup ultramontà dels neocatòlics, a mitjan segle XIX sobre el retard de la nació espanyola, que
adormecida bajo sus antiguos laureles guerreros no echa de ver cómo las demás avanzan por el sendero de una prosperidad siempre creciente, mientras ella permanece rezagada, sin consideracion política, sin miramiento á sus antiguas glorias, y menospreciada hasta el extremo de no contarse con su influencia para ninguna de las combinaciones políticas que pueden mantener ó alterar la paz del mundo entero.
No obstant això, lantic cap de secció de la Direcció General dInstrucció tenia molt clara la solució per al progrés espanyol: «No hay que dudarlo, únicamente el estudio profundo de las ciencias, su aplicacion inmediata á la industria, y la proteccion y favor que á esta debe el Gobierno podrán algun dia sacar á nuestra desgraciada España de la prostacion á que nuestros errores antiguos y modernos la han reducido».[82]
El missatge dels eclèctics especialitzats en la ciència pedagògica, fossin moderats com Revilla o progressistes com Sánchez, va quallar en el grup dirigent del moment, que preparà una llei, la de 1857, molt més adient als temps que corrien. Amb tot, i després de les pertinents discussions al Parlament, es va cedir a la pressió dels neocatòlics i, finalment, es van incloure algunes disposicions en els últims articles del seu redactat que, sense donar el control total de lensenyament a lEsglésia, sí que obrien la porta perquè en última instància els seus dirigents poguessin immiscir-se.[83]Tanmateix, el codi volia integrar, en la mesura que fos possible, una part de les sensibilitats educatives de moderats i progressistes, que conciliaren un projecte centrista de mínims en aquest àmbit al voltant del moviment ideològic eclèctic per aconseguir, duna vegada per totes, aprovar una normativa liberal comú per a lensenyament espanyol.
En aquest sentit, i a grans trets, leclecticisme pretenia conjuminar el principi de llibertat densenyança amb un cert adoctrinament educatiu per part de lEsglésia, així com lensenyament equilibrat, sobretot en la instrucció secundària, entre les humanitats i les ciències, per la qual cosa la llei va contenir un articulat ambigu que permetia els excessos, si així ho volia el partit que governava, en una o altra direcció. Daquesta forma, i com hem apuntat abans, el text final establia, després descoltar les protestes dels diputats més conservadors del Partit Moderat (neocatòlics), que lEsglésia, mitjançant els bisbes o altres eclesiàstics autoritzats, podia inspeccionar en qualsevol moment el contingut curricular dun centre escolar, de tal manera que si detectaven alguna irregularitat podien informar als superiors polítics de la província perquè fessin els tràmits adients per corregir la, per a ells, il·legal situació, però també deixava un marge perquè el professorat, sobretot luniversitari, pogués tenir una certa llibertat delecció de textos, en base a un llistat, i densenyament.
La llei del 57, en definitiva, fou la culminació de tot el procés reformador anterior (Reglament de 1821, pla de Rivas de 1836 i Pidal de 1845) i conjuminava una nova moral pública, consensuada pel centrisme moderat i progressista, en què pesaven amb una força similar els factors polítics i religiosos. Leducació esdevenia linstrument de transmissió dels valors catòlics i cívics que la classe política del moment volia inculcar a la població. Els liberals moderats, passat lequador del XIX, aconseguiren sintetitzar la moral nacional dacord a la necessitat de relacionar uns principis religiosos i civils. Incapaços de trencar amb la tradició del país, utilitzaren la seva influència entre la població més humil per disciplinar-la en un moment en què una formació política radical de les classes populars podia conduir a excessos revolucionaris. Per fi shavia aconseguit redefinir el paper de lEsglésia en el nou ordre sociopolític. Útil per modelar el caràcter nacional moderat, però subordinada a les autoritats civils per formar lesperit temperat dels espanyols. Al temps, el nou Estat liberal demanava una formació nacional de nous ciutadans, els quals havien de conèixer els seus drets i deures per modificar amb la seva intervenció política directa, mitjançant les eleccions restringides, els destins nacionals. La difusió daquests valors a través de leducació possibilità, sens dubte, llavors i en totes les èpoques, un millor exercici del poder del grup dominant liberal.
Tanmateix, molt aviat aquest inconcret redactat ocasionà problemes entre el professorat proper als moviments demòcrata i krausista, quan en els anys immediatament anteriors a la caiguda dIsabel II (1868), altre cop dun gran integrisme religiós i amb governs molt conservadors políticament parlant, foren expulsats de les universitats espanyoles alguns reconeguts professors com Francisco Giner de los Rios, Nicolás Salmerón, Emilio Castelar i Sanz del Río per la seva defensa a ultrança de la llibertat de càtedra.[84]
Curiosament, Claudio Moyano, el ministre de Foment que signà la llei del 57,[85]cessà en les seves funcions al mes següent dhaver publicat lesmentada norma, que havia estat redactada tres mesos després que el Govern facultés a una comissió perquè elaborés la llei. Lassemblea va tenir poc poder de decisió davant el protagonisme adquirit pel ministre Moyano, «afanoso por colocar su nombre entre los legisladores de Instrucción, tomó a su cargo realizar en una ley lo que ambulante y descosido andaba por reales decretos, tan pronto observados como proscritos».[86]
A grans trets, la Llei Moyano pretenia donar estabilitat al sistema educatiu espanyol, que des de ladveniment del liberalisme no havia pogut definir un model concret de consens, tot i que és cert que, duna o altra manera, les mesures aplicades a lensenyament shavien anat implantant gradualment. Dentrada, el codi ratificava la instrucció obligatòria de tots els espanyols compresos entre els 6 i 9 anys (quatre cursos acadèmics), sota pena duna multa per als pares que no complissin la disposició que anava dels 2 als 20 rals, però no establia la gratuïtat de lensenyament obligatori, que només es donava, com ja shavia fet fins llavors, per als estudiants més pobres que volguessin anar a lescola. La secundària, tot i que la llei del 57 decidia que es fes en dos trams, quedà regulada posteriorment pel reglament aprovat el 26 dagost de 1858, que obligava a fer lensenyament mitjà en un sol tram de sis anys.
A grans trets, la Llei Moyano pretenia donar estabilitat al sistema educatiu espanyol, que des de ladveniment del liberalisme no havia pogut definir un model concret de consens, tot i que és cert que, duna o altra manera, les mesures aplicades a lensenyament shavien anat implantant gradualment. Dentrada, el codi ratificava la instrucció obligatòria de tots els espanyols compresos entre els 6 i 9 anys (quatre cursos acadèmics), sota pena duna multa per als pares que no complissin la disposició que anava dels 2 als 20 rals, però no establia la gratuïtat de lensenyament obligatori, que només es donava, com ja shavia fet fins llavors, per als estudiants més pobres que volguessin anar a lescola. La secundària, tot i que la llei del 57 decidia que es fes en dos trams, quedà regulada posteriorment pel reglament aprovat el 26 dagost de 1858, que obligava a fer lensenyament mitjà en un sol tram de sis anys.
El codi també establia una rigorosa jerarquia de càrrecs en forma piramidal, al capdamunt dels quals se situava el ministre de Foment, seguit pels rectors dels 10 districtes universitaris en què shavia dividit territorialment la nació i els directors dels instituts, que exercien el control administratiu de leducació, delegats pel rector, en les capitals de província sense universitat. La mesura consolidava el centralisme de la política moderada, que pretenia instaurar un rígid control des de la capital a les delegacions provincials. Finalment, el reglament donava enormes avantatges a les congregacions catòliques per a lestabliment de centres densenyament gestionats sota el seu patrocini, de forma que també es consolidava el pacte Església-Monarquia-Partit Moderat amb lobjectiu denfortir lensenyament confessional.
Per un altre cantó, la Llei Moyano variava molt poca cosa les línies generals que establia la llei del 38 quant a instrucció primària, i els posteriors plans acadèmics moderats de 1845 i successius per a lensenyament secundari i superior, doncs més aviat fou un recull general de tot el cos legislatiu que shavia elaborat sobre leducació des de ladveniment polític liberal amb uns mínims retocs fruit de lexperiència en laplicació de les normatives anteriors, marginant, això sí, les disposicions ultramontanes dels governs influïts pels tradicionalistes de mitjan segle. Amb tot, sí que cal recalcar, com ja hem apuntat abans, que la llei del 57 establia que lensenyament continués sent competència del Ministeri de Foment, en contra del sector neocatòlic del Partit Moderat que volia que tornés a dependre del de Gràcia i Justícia; també es creava el càrrec de director general dinstrucció pública i es constituïa el Real Consejo de Instruccion Pública, format per 30 individus i un president nomenats pel rei, que tenia una funció assessora i consultiva del govern en tots els nivells educatius.[87]
La norma Moyano, a grans trets, ratificava les bases generals sobre les quals shavia edificat leducació liberal espanyola en els anys immediatament anteriors; per tant, dividia en tres nivells lensenyament (primari, secundari i superior), establia una jerarquia de tots els centres educatius segons la importància de la població que els acollia, tenint majors recursos educatius la capital de la nació (Madrid), seguida de les altres nou ciutats amb universitat (Barcelona, Salamanca, Granada, Oviedo, Santiago, Sevilla,
Valladolid, València i Saragossa), de les capitals de província de primera, que confirmaven la presència dun institut de secundària i una Escola Normal de mestres, i de segona, amb només un institut, i la resta de ciutats i pobles espanyols, que tindrien centres educatius primaris superiors o elementals dacord al nombre dhabitants de cadascun dels ens geogràfics municipals. Repetim que la nova llei només considerava lensenyament primari elemental com obligatori entre els 6 i 9 anys, però no contemplava la seva gratuïtat universal, doncs només els alumnes que acreditessin la seva extrema pobresa i assistissin a lescola podien gaudir de la instrucció més elemental de franc. Finalment, modificava alguns aspectes dels continguts dels plans destudis dels tres nivells educatius, i creava algunes noves facultats i ensenyaments especials superiors de caràcter científic i tècnic que volien solucionar les mancances en aquest camp del coneixement i que detallarem més endavant.
La llei del 57 venia a posar fi, temporalment, a lacumulació anterior de documents que regien legalment leducació espanyola tals com disposicions, ordres, decrets i la resta de paperassa ministerial que en conjunt formava una gran teranyina legal que dificultava lestabliment de la instrucció duna forma homogènia. Per exemple, fins a la Llei General del 1857, tal com afirmava el catedràtic Sánchez de la Campa, leducació primària no estava regulada solament per la ley de 21 de Julio de 1838, esto fuera una cosa nunca vista; V. E. conoce multitud de Reales decretos, órdenes y circulares que se han publicado desde 1838; hoy se fundaba para mañana destruir; á cada nueva disposicion miles de aclaraciones: á cada nuevo pensamiento nuevas reformas. El estudio de la coleccion de estas Reales órdenes es la prueva mas concluyente que puedo presentar á V. E. en apoyo del aserto establecido mas arriba de que nunca ha habido un pensamiento en asuntos de instruccion pública.[88]
El mateix professor sentretingué a comptar les lleis relatives a la instrucció primària del 21 de juliol de 1838 al 21 de novembre de 1843, resultant dels seus càlculs una llei, quatre reglaments, i trenta-quatre reials ordres. Leminent estudiós espanyol concloïa: «pobres maestros de escuela á quienes al entregarles el título se les daba un abultado tomo en 4º español, de letra compacta, atestado de reglamentos, decretos, órdenes, circulares y demás fárrago, para cuya sola lectura tenian que emplear mas de un mes!» I això que aquell període, segons Sánchez, podia considerar-se tranquil, legalment parlant.[89]
Tanmateix, el consens engegat per la Llei Moyano entre moderats i progressistes aviat es trencà. Lentrada de noves idees emparades pel moviment krausista en la universitat encetà un nou episodi de letern debat sobre la llibertat densenyament. La traducció i expansió del llibre i les idees del filòsof alemany Krause en el si dels claustres universitaris, significà la primera amenaça seriosa per al control de leducació que exercia el catolicisme. El Ideal de la humanidad para la vida, títol amb què fou traduït per Sanz del Río (1860) el llibre de Krause, representava lantítesi de limmobilisme eclesiàstic, la tolerància i llibertat de pensament, i una fe absoluta en leducació com a medi de regeneració de lhome.
Quan aquestes noves idees sintroduïen a les aules, el papa Pius IX donà a conèixer el 8 de desembre de 1868 la famosa encíclica Quanta Cura, seguida del Syllabus. Ambdós documents condemnaven el món modern sorgit arran de la Revolució francesa i, especialment, el liberalisme polític. LEsglésia espanyola i la part neocatòlica dels moderats els feren seus i els utilitzaren per engegar un contracop polític de gran envergadura. Anteriorment, el primer ministre Narváez, predisposat als arguments tradicionals, signà la Reial Ordre del 27 doctubre de 1864 en què, fent cas de les queixes rebudes per «las doctrinas perniciosas» que sensenyaven en la Universitat precisava larticle 170 de la Llei Moyano i del Reglament de 1859 recordant lobligació que tenien els docents universitaris de defensar la fe catòlica, observar fidelitat a la reina i acatar la Constitució de 1845. Seguidament sobrí expedient a Castelar, professor krausista, per no respectar les noves normes, el qual va rebre el suport de molts dels seus col·legues, de tal manera que el càstig es féu qüestió universitària i acabà amb la caiguda del primer ministre.