En un altre sentit, donat que fins al curs 1840-1841 no es començaren a fundar les escoles de magisteri provincials amb lobjectiu de normalitzar les matèries i mètodes comuns per a lensenyament de les primeres lletres arreu de lEstat, laccés al cos de mestres continuà regulat mitjançant la simple superació dexàmens públics, als quals concorrien els aspirants sense més requisit acadèmic que la seva pròpia voluntat. La llei Somoruelos de 1838 establia en larticle número 20 que un codi especial marcaria les èpoques i el sistema davaluació. El novell reglament de mestres encara tardà 15 mesos en ser elaborat i publicat pel Govern, de forma que fins a començaments de 1840 el Butlletí Oficial de la Província, recollint el que disposava la Reial Ordre del 17 doctubre de 1839, no edità un nou reglament dexàmens. El document establia unes condicions mínimes per presentar-se a les oposicions com la fe de baptisme, tenir 20 anys complerts i un certificat de bona conducta expedit per lalcalde i el mossèn de la localitat don provenia cada aspirant.
La nova llei establia dues categories en la qualificació dels mestres, elemental i superior, en contraposició a les quatre establertes en lantic règim.[97]Les proves concretes per obtenir el títol de mestre eren escrites i orals, i els aspirants es podien apuntar a la secretaria de la Comissió Provincial, com a molt tard tres dies abans dels exàmens. Els exàmens per adquirir la condició de mestre elemental constaven de diverses proves amb preguntes sobre Religió i Moral (text de Pintón) i el catecisme històric de labat Fleury; la lectura dun llibre imprès i un altre manuscrit, amb lletra antiga i moderna; cal·ligrafia en majúscules i minúscules; exercicis matemàtics de principis daritmètica, en la seva part pràctica i teòrica; i exàmens sobre gramàtica castellana i mètodes densenyament i la seva aplicació. Els alumnes, segons deia el text, rebrien paper per a les proves, però havien de presentar-se amb la seva ploma i tinta. Altrament, els que volguessin examinar-se per a la categoria de mestre superior havien de resoldre correctament regles de tres, nombres fraccionaris i decimals en lapartat dAritmètica; exercicis de Geometria General i mostrar aptitud per al Dibuix Lineal; demostrar nocions generals en Física, Història Natural (una mena de ciències naturals) i Geografia i Història, a banda de superar les proves de Religió i Moral que es requerien als mestres elementals.
Per a les dones que es volguessin dedicar a lensenyament elemental de nenes, es demanaven els mateixos fonaments que als mestres elementals, tot i que es prohibia que els seus exàmens orals fossin públics, i a més a més sexigia la pràctica de costura.[98]Els tribunals examinadors per al grau de mestre elemental estaven formats per dos mestres amb títol nacional, mentre que els de mestre superior els integraven mestres amb aquest grau o dos catedràtics universitaris. A banda, la normativa determinava la creació duna comissió dexàmens formada pel president de la Comissió Provincial dInstrucció Pública, un vocal del cos eclesiàstic i els dos mestres citats anteriorment. Finalment, es decidia que els títols fossin expedits per la Direcció General dEstudis en nom de la reina. Aquest, a grans trets, era el reglament que regia laccés al cos de mestres de lEstat en el moment en què es va creure convenient fundar una Escola Normal en cada capital de província.
Amb tot, la creació de les normals no varià, inicialment, les condicions bàsiques per a laccés a la docència primària. Tanmateix, el govern expedí progressivament disposicions legals que afavorien als mestres titulats en les escoles de magisteri. Daquesta manera, el 29 de setembre de 1843, lexecutiu aconsellava als membres dels tribunals davaluació que escollissin als opositors aprovats en les escoles normals davant els que es presentaven per lliure sense títol; al novembre de 1845 establia que a partir del març de lany següent (1846) per presentar-se als exàmens calia cursar tres mesos de classes en una Escola Normal i a partir del setembre daquell any el període augmentava a sis mesos. Dos anys més tard, al març de 1848, el Govern decidia que a partir de llavors calia estudiar els dos anys de magisteri en una escola normal per cobrir qualsevulla de les places de mestre de primària que sortien a concurs, tot i que encara no creia indispensable estar en possessió del títol per presentar-se als exàmens. Aquesta inversemblant situació no es corregí fins a la publicació dun Reial Decret, de 30 de març de 1849, ratificat per la Llei Moyano de 1857, que ja demanava explícitament als aspirants a mestre haver complert 20 anys i tenir el títol de magisteri després dhaver superat els dos cursos pertinents duna Escola Normal. Aquesta mesura possibilitava el reconeixement social de la professió i iniciava la seva regulació laboral definitiva.
Tot i els canvis en els requisits previs per a laccés a les oposicions, el règim dexàmens continuà, salvant alguns retocs puntuals, sent el mateix en tot el període isabelí. En 1848, un nou reglament establia que en cada capital de província es nomenés un tribunal examinador format per set individus: dos membres de la comissió dinstrucció de la província, un catedràtic dinstitut, dos mestres de la normal, linspector i un mestre reconegut de la localitat. El tribunal avaluava els aspirants que optaven a les places de mestre dels pobles amb més de 400 veïns, els quals aportaven una sèrie de certificats signats per lajuntament i el mossèn del seu lloc dorigen, que acreditaven la seva bona conducta civil i religiosa. La disposició també establia que ledat mínima per obtenir el títol en propietat era de 24 anys per als homes i de 22 per a les dones, però els aspirants de menor edat podien presentar-se i guanyar la plaça en interinitat fins que, un cop complerts els anys establerts per llei, poguessin ocupar-la definitivament.
Al juny del 1850, el Ministeri de Comerç, Instrucció i Obres Públiques va redactar un nou reglament que canviava molt poca cosa de lanterior, però que establia unes noves proves per acreditar la capacitat dels aspirants a mestre. Els exàmens tenien una convocatòria ordinària al juliol i una extraordinària al febrer. El primer dia feien la prova escrita que constava, primer, dun exercici en què havien descriure un alfabet en majúscules i un paràgraf de cinc línies en minúscules en menys duna hora; la segona part consistia en la resolució dun problema de nombres fraccionaris comuns i decimals també en un temps màxim duna hora, i la tercera constava de preguntes sobre la gestió i govern duna escola i dels mètodes més elementals densenyament. El dia següent es feia la prova oral que, en primer lloc, constava de la lectura dun text en prosa, al qual se li feia una anàlisi gramatical; i després, el candidat responia a una bateria de preguntes sobre un temari prefixat pel tribunal. Finalment, el tribunal remetia a la Direcció General dEstudis la relació daprovats i suspesos, i aquesta decidia a qui atorgava la plaça de mestre.[99]
Tanmateix, la fundació de les escoles normals arreu dEspanya propicià que cada cop fossin més els mestres titulats exercint la docència. Una estadística de Gil de Zárate, màxim responsable de la Direcció General en els anys centrals del XIX, revelava que en 1835 dues terceres parts dels mestres no tenien el títol de magisteri; mentre que en 1846 dels 12.784 docents que exercien la seva professió ja nhavia 6.847 (un 53,55%) de titulats. Més endavant, en 1850, una estadística més específica ens descobria que, daquests titulats, la majoria, un 46,2% en 1850, posseïa el títol de mestre de primeres lletres elemental, mentre que la minoria restant exercia amb el certificat de magisteri, un 2,4%, o descola superior, un 8,3%. Laugment dels percentatges era una conseqüència immediata de la legislació existent (1838 i 1857), que eximia de la possessió del títol als mestres descoles primàries incompletes, molt nombroses en les comunitats rurals. La dada, alarmant en els nostres dies, era habitual en el context europeu del moment, doncs en un país tan avançat com Anglaterra, en 1889, la meitat dels seus docents tampoc exercien la professió titulats.[100]
QUADRE 1
Estadística de la política liberal en educació primària (1797-1870)
Font: Agustín Escolano: La educación en la España contemporánea, p. 32.
QUADRE 2
Lalumnat de leducació primària (1797-1870)
Font: Agustín Escolano: La educación en la España contemporánea, p. 32
La millora general també es manifestava en el nombre descoles fundades en el territori espanyol, ja que shavia passat de les 12.719 escoles de 1830 a les 15.640 de 1846, per continuar creixent fins a les 17.434 de lany 1850, 20.743 de 1855, 24.353 de 1860 i les 27.100 de 1865. Amb tot, lestadística espanyola quedava en evidència quan es comparava amb la daltres països més avançats dEuropa com França, que tot i comptar amb 34 milions dhabitants per 14 dEspanya, en 1851 ja tenia fundades 61.481 escoles de primària. A pesar daquests desequilibris, lesforç dels primers anys liberals repercutí en un millora general, doncs es passà dun percentatge duna escola per cada 750 veïns en 1835 a una per cada 171 en 1846 (quadre 1).[101]
Les dades de Gil de Zárate (1846) confirmaven que Sòria era la província amb la millor proporció, doncs tenia una escola per cada 56 veïns; mentre que la pitjor se lemportava Canàries amb un centre de primària per cada 575 veïns. La demarcació de Lleida estava situada en el desè lloc espanyol amb un establiment per cada 127 veïns, el millor percentatge català i per sobre de la mitja estatal.[102]Laugment de les infraestructures portà inherent, paral·lelament, una pujada significativa de lescolarització general de la població espanyola, que passà dels 487.351 alumnes de 1830 als 663.611 de 1846, per finalitzar el període amb un 1.391.202 escolars de 1870, xifra que quasi multiplicava per tres la inicial bruta de tot el període (quadre 2).
En conjunt, lestadística mostra un ritme diferent segons el marge danys tractat. Així, fins al 1830 es dóna un estancament produït per les lluites entre liberals i absolutistes per imposar el seu projecte polític. De 1830 a 1860 es consolida un procés alcista, relativament important, provocat per la voluntat liberal de generalitzar leducació en tot el país, per la qual cosa no dubtaren en concedir nombrosos casalots dels exconvents confiscats durant la desamortització. Posteriorment, entre 1860 i 1870 el procés de fundació de centres salentí progressivament, en gran part, sobretot, per la depuració ideològica moderada que va suspendre a molts mestres per progressistes o republicans i per lestancament donat a partir de 1868 arran dels fets revolucionaris daquells anys.
Quant a lalfabetització general de la població, els avenços foren més aviat modestos. Ja hem assenyalat, en un altre moment, que França i Gran Bretanya, els països europeus més desenvolupats, tenien uns índexs dalfabetització que se situaven al voltant del 50% en 1850, mentre que Espanya, en 1841, només tenia un 9,6% de població plenament alfabetitzada més un 14,5% semialfabetitzada (sabia llegir), per un total del 24,1%. La situació en 1860 no millorava gaire segons el cens de població de 1860, que descobria que només el 24,4% despanyols havia rebut alguns tipus de formació elemental, mentre que el 75,6% restant continuava sent analfabet. En realitat, el que havia passat de 1840 a 1860 és que la població educada havia millorat en qualitat, dons el 19,9% sabia llegir i escriure, estava plenament alfabetitzat, i el 4,5% només sabia llegir. Els progressos continuaren en anys posteriors, però duna manera molt lenta. En 1887 lanalfabetisme shavia reduït al 64,5%, de forma que Espanya només superà el primer nivell dalfabetització, situat de forma teòrica al llindar del 30%, en la dècada dels 80 del segle XIX.[103]
En general, i per tancar aquest apartat, podem dir que la Llei Moyano fou la primera normativa general de leducació espanyola per a tots els nivells dinstrucció pública i la culminació del projecte liberal en aquest àmbit. La voluntat normativa que tingué, fou la de recollir i organitzar tot el conglomerat de documents relatius a la instrucció pública espanyola. Per això, la seva base foren, amb els retocs que van creure convenient introduir els moderats, la Llei Somoruelos del 38 per a la instrucció primària i el Pla dEstudis elaborat pel binomi Pidal-Gil de Zárate en 1845 per a lensenyament secundari i superior. La llei del 57 ratificava lensenyament primari general i incidia, en termes globals per a tots els nivells educatius, en el centralisme, lhomogeneïtzació de lensenyament a tot lEstat i la recuperació del paper de guia moral que havia desenvolupat fins al 1833 lEsglésia, que vetllaria ideològicament perquè els continguts globals de lensenyament espanyol no sapartessin de la moral catòlica, que amb el liberalisme quedava supeditada a les disposicions de les autoritats civils i el Govern.[104]La normativa era ambigua i conservadora, cosa que li permeté perllongar, amb una multitud de retocs, això sí, la seva existència legal fins al 1970.
CULTURA, PENSAMENT I LA SEVA INFLUÈNCIA EN LA PEDAGOGIA ESPANYOLA FINS A 1868
Els corrents de pensament dominants en el segle XIX espanyol van marcar els discursos pedagògics del moment, encara que, tot ho hem de dir, les argumentacions filosòfiques hegemòniques sempre estigueren amarades dun fort contingut religiós peculiar i autòcton que presidí la creació dels pensadors i autors vuitcentistes més destacats. Seguint lestela deixada per la Il·lustració francesa durant el segle XVIII, a Espanya lobertura filosòfica de la primera meitat del XIX continuà sota linflux gal, en aquest cas per leclecticisme racionalista sistematitzat de Victor Cousin, introduït aquí per Tomás García Luna, que fou una doctrina seguida per gran part dels liberals de centre i per lesquerra moderada. Paral·lelament, i sempre parlant en termes molt generals, des de mitjan segle sanaren estenent algunes idees filosòfiques alemanyes, principalment dHegel i Krause, que foren adoptades per uns quants professors dideologia republicana en algunes universitats. Aquestes dues tendències, a grans trets, donaren sentit a dues corrents de pensament, leclecticisme i el krausisme, que discutiren, per primer cop i com a novetat destacada del segle, la supremacia del catolicisme com a única via filosòfica explicativa en territori espanyol. Davant aquests intents datansament a les corrents de pensament europeu, que sempre arribaren al nostre sòl diluïdes i desfasades en el temps, la filosofia espanyola oficial del XIX, principalment en les dècades centrals de la centúria, continuà dominada pel pensament espiritual i tradicional (Jaume Balmes i Juan Donoso Cortés), encara que fent un esforç, cadascuna a la seva manera, per situar-se en el nou context social generat pels canvis polítics que introduïa el liberalisme en la nació.
Tanmateix, pecaríem de parquedat explicativa si ens referissin a les distintes corrents de pensament duna forma aïllada, i no atenguéssim a la significació global que tingué el romanticisme per a la societat espanyola a partir de la dècada de 1830. El romanticisme, que en el context europeu començà la seva singladura en el trànsit del segle XVIII al XIX, fou inicialment un moviment cultural que més endavant es desenvolupà a tots els ordres socials, de tal manera que impregnà totes les manifestacions de la vida pública, tan espanyola com europea, fins a ultrapassar lequador de la centúria.