Així, en primer lloc, la Regència encapçalada per Espartero anà donant permís a les associacions dinstitucions locals que sanaven unint a les províncies per crear instituts. Molts establiments de secundària, com veurem més endavant, nasqueren així, en precari, per linterès i la subvenció, molts cops insuficient, de les corporacions, autoritats i intel·lectuals de cada localitat. Tanmateix, el mèrit fou que en aquests anys, per primer cop, es fundaren centres de formació professional, encara que cal remarcar que en els seus inicis els instituts abusaren duna programació acadèmica excessivament tècnica i descuraren la formació integral de lalumnat, sobretot en lapartat humanístic, marginant de la seva programació el llatí.
Finalment, el 15 doctubre de 1843, el Govern aprovava un pla destudis que homogeneïtzava per fi el segon cicle a Espanya. Aquest primer reglament establia un tram de set cursos per al batxillerat (tres de gramàtica i quatre de filosofia), una edat mínima donze anys per entrar a linstitut i dotava econòmicament les places de director, secretari i catedràtic uniformement a càrrec dels fons de la Diputació Provincial, a més de regular els ensenyaments que shavien dimpartir a secundària. Aquell document fou el primer que regulà legalment els instituts espanyols, donant prioritat als estudis filosòfics (de ciències), encara que quedava descontextualitzat dels altres nivells densenyament per les nul·les pretensions de globalitat que tenia; de forma que, per exemple, lensenyança eclesiàstica i la llatinitat quedaven totalment al marge daquest programa.[51]
La secundària, com havia previst el duc de Rivas en 1836, quedava reservada a lanomenada classe mitja, un estrat social situat entre lelit i el poble, que en aquells moments aglutinava gran part de les forces productives i econòmiques del país, així com sectors importants de laparell administratiu i professional liberal. Antonio Viñao calcula que lestudiantat dels instituts representava a mitjans segle XIX el 4,5% del total de ciutadans dedats compreses entre els 10 i 14 anys, cosa que parla clarament sobre labast social del concepte classe mitja o burgesia dels liberals, així com de la clara voluntat de restringir la mobilitat social a un grup limitat de la població espanyola.[52]
Altrament, en làmbit educatiu superior, a lagost de 1841, el Govern decretava la supressió de les universitats de Cervera, Palma i Oñate, i dos anys més tard, el 8 de juny de 1843, essent ministre de la Governació Pedro Gómez de la Serna, es creava la Facultat de Filosofia de Madrid «igual en las consideraciones y grados á las conocidas con el nombre de mayores», encara que el seu pla destudis poc tenia de «filosòfic», doncs la majoria dassignatures aprovades eren de caire científic i tècnic, que era el tipus densenyament que volien impulsar els progressistes.[53]
En aquest sentit, la Facultat de Filosofia de Madrid fou la primera que atorgava títols superiors en lespecialitat de ciències, amb la qual cosa cobria, duna forma modesta inicialment, la principal mancança del tercer cicle espanyol en la formació de tècnics mecànics, químics, botànics i matemàtics.
Tot i els esforços, era evident el fracàs a lhora daconseguir un pla destudis que integrés tots els nivells educatius en els primers anys daplicació del sistema polític liberal (1833-1845). Les reformes parcials, decrets, ordres i altre tipus de paperassa legal molts cops sanul·laven doctrinàriament entre elles, de forma que lelaboració dun text legal que regulés duna forma general lentramat de lensenyament espanyol prenia caire durgència.
El sistema educatiu liberal espanyol (1844-1868)
Laccés al poder del Partit Moderat, a començaments de 1844, obrí una etapa destabilitat política fins, pràcticament, al 1868, només trencada per petits espais de temps de govern progressista (1854-1856) o neocatòlic (1851-1854 i 1867-1868), que permeté la redacció del cos legal de nombrosos àmbits de la vida pública nacional, entre ells leducatiu, que definí el sistema de govern liberal espanyol, bàsicament moderat, del període isabelí.
En aquest sentit, podem dir que el primer pla destudis amb pretensions educatives globals fou el reial decret signat pel ministre de la Governació Pedro José Pidal en 1845,[54]elaborat, quasi íntegrament, pel secretari del Consejo de la Instrucción Pública, Antonio Gil de Zárate, i el seu equip, que en principi no variava lorganigrama educatiu, tot i que un any després (1846) la Sección de Instrucción Pública canviava la seva denominació i passava a dir-se Dirección General de Instrucción Pública, encapçalada administrativament pel mateix Gil de Zárate, que comptà amb lajut de Pedro Juan Guillén i José de la Revilla, els principals col·laboradors del ministeri en la redacció de lesmentat pla.[55]
Els redactors del pla Pidal eren plenament conscients, «despues de haber consultado documentos antiguos y modernos, y el parecer de personas peritas en la materia, que acometian una empresa sumamente árdua y espinosa».[56]El nou cos legal, bàsicament, incidia en la regulació de lensenyament mitjà i superior, i reiterava en el seu preàmbul que sadreçava a la classe mitja, tot establint les bases sobre les quals shavien de fundar els instituts en cada capital de província i reorganitzant els districtes universitaris de la nació, que quedaven reduïts a deu, els quals encabien les Facultats de Teologia, Farmàcia, Jurisprudència i Medicina. També regulava la creació destabliments en lensenyament privat, de forma que larticulat del 45 exigia una finança en metàl·lic per fundar qualsevol escola, un cos mínim de professors amb la titulació corresponent i lobligació de passar les inspeccions periòdiques per part dels representants del Govern. Aquestes restriccions volien controlar lexcés de permisos per crear escoles de secundària dels anys anteriors, ja que «abriéndose por ensalmo multitud de colegios con títulos más o menos pomposos, la mayor parte a cual peores, convirtiéndose la enseñanza en miserable granjería, y siendo tan numerosas como sentidas las quejas que de este grave mal llegaron al Gobierno».[57]
El novell programa educatiu establia, per fi, les desitjades bases politicolegals dels moderats quant a uniformitat de plans destudis, mètodes densenyament i règim intern dels establiments docents de tots els nivells educatius. També centralitzava orgànicament la jerarquia dautoritats acadèmiques, que eren nomenades pel rei, i els fons pressupostaris que havien de garantir el funcionament unitari dels centres densenyament espanyols, però es mantenia al marge de les pressions religioses i conservava un caire secular, inherent al primer liberalisme espanyol.[58]Quedava, per tant, pendent de definir el paper de lEsglésia en el nou Estat liberal.
Potser per això Jaume Balmes, reformador neocatòlic del moment, vaticinava que
«asoma en España la funesta lucha entre la Iglesia y el Estado; medítelo el gobierno; medítenlo los obispos; y precávase a tiempo una discordia semejante a la que destroza el país vecino. ¿No habría un medio de conciliación?».[59]La conciliació entre Església i Estat sintenta amb la signatura dun Concordat amb la Santa Seu en 1851, però és evident que qui perdia més amb el pacte eren els liberals de centre i progressistes, de forma que el document eixamplà el distanciament entre aquests i els neocatòlics.
Tanmateix, el model Pidal fou molt criticat, llavors i posteriorment, per basarse en els pressupòsits organitzatius francesos, que marginaven la pròpia identitat nacional, religiosa és clar, i les peculiaritats locals. Un dels principals detractors al llarg de la història fou lultraconservador Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912), defensor duna universitat «católica, española y libre», qui en 1881 criticava que el pla del 1845 es fes «con bastante olvido de las tradiciones nacionales (...) y desde aquel día la Universidad, como persona moral, como centro de vida propia, dejó de existir en España (...) el Gobierno intervenía hasta en los pormenores de la indumentaria y en el buen servicio de los bedeles. Nada menos español, nada más antipático a la genialidad nacional que esta administracion tan correcta, esta reglamentación inacabable, ideal perpetuo de los moderados».[60]
Per completar lobra de Pidal, més endavant, el 28 de gener de 1847, un Reial Decret creava el Ministeri de Comerç, Instrucció i Obres Públiques, en el qual sintegrà la Direcció General dEstudis. La destitució de Pidal i la creació dun nou ministeri encarregat de leducació propicià que a primeries daquell any es creés una comissió amb la finalitat delaborar un informe sobre els primers resultats del pla de 1845. Un cop coneguts, el nou ministre dinstrucció, Nicomedes Pastor,[61]preparà i signà un nou programa o, més aviat, reglament educatiu, el 8 de juliol, que revisava alguns aspectes del document anterior.
El preàmbul de larranjament Pastor incidia en les enormes dificultats que havia tingut que superar la implementació del pla anterior perquè «amenazaba algunos intereses creados, mas o menos legítimos; aunque encontró, como era preciso, censores y enemigos; tal era la necesidad, tales esperanzas infundia, que pudo plantearse con instantánea rapidez».[62]La mesura més destacada del pla de 1847 fou la creació de la Facultat de Filosofia que es subdividia en quatre grans seccions: literatura, ciències filosòfiques, ciències fisicomatemàtiques i ciències naturals. També simpulsava, tot i que va tenir una curta durada, una escola de mestres de segon cicle, es modificava lensenyament secundari que quedava establert en un període de només cinc anys, suprimint el del pla del 45 que contemplava sis cursos i lanterior del 43 de set, i sengegava un atansament amb els plantejaments educatius eclesiàstics, que en anys posteriors quallà amb més solidesa amb laprovació dun reglament que establia que cap professor podia explicar a les seves classes doctrines contràries a la religió catòlica.
Lapropament entre el govern moderat i lEsglésia, molt bel·ligerant pel paper marginal que tenia en leducació liberal, sintensificà a nivell polític en els anys posteriors amb la tornada de Ramán M. Narváez a la presidència del Consell de Ministres (concretament de 1847 a 1851),[63]cosa que coincidí amb el progressiu i obsessiu enduriment de la política moderada quant a disciplina, que es plasmà en un control molt més minuciós dels establiments educatius espanyols. La reacció conservadora sanà consolidant a partir del maig de 1849, quan el ministre de Foment, Juan Bravo Murillo, va donar el vistiplau a un nou el pla destudis de secundària,[64]en el qual tornava a prendre relleu lestudi del llatí, que en anys anteriors havia perdut gran part del seu pes específic, al voltant del qual, en opinió del nou ministre, havia de girar tot lensenyament mitjà. En aquesta línia, el successor de Bravo Murillo en el càrrec ministerial, Manuel Seijas Lozano, fou limpulsor dun altre pla destudis, el de 1850, que estava inspirat en el pla de 1845, tot i que, com el de 1847, el retocava en alguns aspectes doctrinals.[65]
Aquest darrer pla advocava per intensificar un batxillerat més classicista encara amb la introducció del grec com a nova assignatura, també donava més rellevància als estudis de llatinitat i defensava que els principis ètics i morals daquest grau educatiu giressin al voltant de la religió. Laliança entre lintegrisme conservador i la cúpula eclesiàstica espanyola del moment era un fet, de tal manera que els neocatòlics, lala més conservadora dels moderats, començaren a exercir una enorme pressió davant un Govern que, també és cert, simpatitzava amb molts dels seus plantejaments ideològics.
Durant aquells anys, els estudis intermedis caminaven cap a la seva especialització en la preparació dels alumnes per a les facultats superiors, tot preveient la creació duna instrucció professional que garantís lexercici de determinats llocs de treball amb les condicions tècniques adients. Altrament, el currículum de la Facultat de Filosofia es modificava de nou, suprimint-se una de les quatre anteriors subdivisions, lanomenada pròpiament com a Filosofia, per una nova branca que sanomenava Administració, quedant la llicenciatura de Literatura com si fos un estudi particular de lletres amb assignatures dHistòria, Llengua, Filosofia, etc. Tanmateix, on es mostrà més fructífer el pla de 1850 fou en lorganització dels estudis tècnics especials, que a Espanya pràcticament, fins a la disposició de Seijas, no havien començat a desenvolupar-se programàticament. Lesmentat pla de 1850 mencionava la seva predisposició a crear diverses escoles científiques especials de nàutica, comerç, belles arts, agricultura i indústria, absents fins llavors dels plans educatius establerts pels liberals, «en diversos puntos de la Península, allí donde la necesidad los hiciese mas útiles y necesarios á las exigencias de la industria».[66]No obstant això, el codi no desenvolupava larticulat que devien regir aquells nous estudis, de forma que deixava en mans del ministeri que gestionava cadascun la posterior elaboració dels seus programes, amb la qual cosa les bones intencions del ministre no van tenir una plasmació pràctica i immediata concreta.[67]
Seguint amb les mesures legals tendints a privilegiar leducació religiosa, el pla de 1850 establia que els alumnes dels seminaris conciliars poguessin estudiar tota la secundària en aquells centres sense tenir lobligació dexaminar-se cada any en els instituts per passar curs, tal com prescrivia el pla de 1845 per a qualsevol centre considerat privat. Lestudiantat dels seminaris escapava així a la pressió de lexamen anual que sí havien de fer els alumnes daltres centres privats, alhora que quedaven alliberats de pagar les matrícules i taxes per rebre aquell ensenyament, doncs eren centres subvencionats per lEstat, cosa que propicià un augment del seu alumnat a costa dels centres públics. Sánchez de la Campa denunciava, a començaments de 1854, la política educativa moderada que tornava «al clero su anterior influencia» i afavoria que «la juventud acude á los seminarios conciliares, y asalta, pues este es el verdarero calificativo, las piezas eclesiásticas y las sagradas órdenes, porque en el corazon de la multitud esta hondamente gravado el pensamiento y el recuerdo de que fuera de la carrera eclesiástica no hay mas que transicion y efímeras ventajas».[68]Concretament, el curs 1853-1854 eren