El llibre es completa amb una introducció en què saborden problemes de fonts i mètodes per a lestudi de la religió grega. I es tanca amb dos capítols de gran interès per als no interessats especialment en la religió i la mitologia gregues però sí en el seu reex en la literatura i lart o la tradició mitogràca europea.
En denitiva, un llibre pràctic, ben estructurat en els seus continguts, equilibrat en el seu tractament, amb amplíssimes referències bibliogràques, ple de suggestions i dobservacions de detall, que enriqueixen la seua arquitectura. El profà o lestudiant hi trobaran una magníca introducció a la religió i la mitologia gregues; lespecialista, una valuosa informació i un complet estat de la qüestió.
ANTONIO MELERO BELLIDO
Catedràtic de Filologia Grega
Universitat de València
INTRODUCCIÓ
Lautor daquest volum ha de manifestar en primer lloc el seu deute amb aquells lobra i lamistat dels quals lhan introduït en un espai intel·lectual i emotiu dallò més encisador: la religió de la Grècia antiga. Però també ha de reconèixer les limitacions amb què hem escomès el projecte que ara veu la llum.
Lamable lector haurà de començar per considerar que per la dimensió mateixa de la cultura grega antiga, que sestén al llarg duns dos mil anys, des de mitjan segon mil·lenni aC ns al segle V dC, es fa inviable un tractament homogeni de totes les manifestacions religioses documentades a través dels diversos períodes. Per diverses raons metodològiques entre les quals hi ha la datorgar una certa atenció a la qüestió de lherència grega en les creences religioses actuals hem mirat dassolir un grau sucient dequilibri entre els períodes arcaic, clàssic i postclàssic. Aquest és un dels eixos vertebradors del text que esteu llegint. Daltra banda, el nostre projecte no està pensat com un recull de continguts, sinó com a guia per a lestudiant universitari de religió i mitologia gregues. Per consegüent, per a la informació de caràcter més genèric, o per a la consulta dun punt concret, el lector haurà dacudir a uns altres materials disponibles en català, el nombre i la qualitat dels quals creix any rere any.[1]Si haguéssim pretès doferir un elenc de personatges, mites, rituals, cerimònies i pràctiques de caràcter religiós, hauríem fet una obra menys protosa que aquesta, per minsa que en sigui la utilitat.
La línia mestra que hem seguit al llarg de la redacció ha estat la de supeditar els continguts de caràcter mitològic potser els més atractius per a la major part dels lectors a aquells que sinsereixen, en canvi, en lesfera de la religió i el culte. Quan hem dedicat una atenció preferent als aspectes mitològics ho hem fet en la nostra condició de lòlegs, és a dir, atorgant la veu principal als textos i, més en concret, als literaris, i duna manera necessàriament sumària, però articulada en la doble perspectiva dels gèneres i de les èpoques. Hauria estat molt més senzill resseguir diacrònicament o geogràcament lextens i amè espai de la Grècia mítica bo i servant les exigències de claredat i rigorositat que un manual ha dacreditar. Hem pres, però, una opció més agosarada i complexa. El lector jutjarà si lelecció ha estat la correcta.
El present llibre està concebut, doncs, com a instrument didàctic que serveixi al lector de guiatge necessari per arribar a un cert grau de coneixement tant dels problemes plantejats per la religió grega antiga, com dels plantejaments metodològics passats i presents amb què es pretén de resoldrels. La qüestió és feixuga i només lalleugereix la familiaritat amb un cabal de lectures, en primer lloc les literàries. Però comptem amb un aliat que aplana totes les dicultats: linterès amb què el món modern es mira un discurs religiós que no és fet de dogmes ni preceptes, que no parteix duna posició exageradament antropocèntrica, racista o xenòfoba, que no pretén la imposició dun credo a uns altres pobles i cultures. Un discurs que es troba en obres de tan encisadora i bella poesia com les de lepopeia homèrica, les tragèdies, els epinicis de Píndar. Tal vegada el millor daquest manual sigui la invitació constant a llegir el que no és simple literatura, sinó part de la més profunda, sincera i noble reexió de lésser humà sobre la seua condició.
Laltra mancança daquesta Introducció a la religió i la mitologia gregueses deu, com abans a la dimensió temporal, a lespacial. Tot i la no gaire extensa àrea geogràca de la Grècia estricta, a totes dues ribes de lEgeu, el cert és que la cultura hel·lènica la grecitat, si ens és permès de fer servir el títol dun bell poemari de Ritsos sestén a lèpoca clàssica per un bon terç de la península itàlica, per la major part de Sicília i encara per molts indrets costaners de la Mediterrània i la mar Negra; i a les èpoques hel·lenística i imperial aquesta grecitat amara una munió de pobles a orient i a occident. Nosaltres, però, hem hagut de prescindir de forma gairebé constant dels rics materials subministrats per la investigació arqueològica, així com de moltes dades, ara dorigen literari, sobre els cultes religiosos de totes aquestes terres. Qüestions com ara la inuència de la religió grega sobre els ritus i sobre lart documentats a la península ibèrica,
o la mixtura de les creences gregues amb les egípcies, han hagut de quedar lamentablement desateses. Per raons similars a les que hem apuntat adés, tampoc no ens hem ocupat ni dels llocs de culte ni de les representacions artístiques dinterès per a lestudi de la religió, dos aspectes molt ben atesos per algunes de les monograes més recents.
Dacord també amb el nostre programa hem defugit docupar-nos dun altre capítol ben atractiu com ara el de lherència religiosa indoeuropea. Es fan algunes precisions als primers quatre capítols només per lestricta necessitat dabordar qüestions de rerefons que creiem imprescindibles per a la comprensióde la religió grega antiga. Esperem dels destinataris daquest llibre que sàpiguenacceptar de bon grau les raons que ens han assistit a lhora de circumscriure labast de la matèria a tractar.
No volem acabar aquesta breu introducció sense fer constar el nostre agraïment als companys de qui al llarg dels anys hem après tantes bones lliçonssobre la Grècia antiga: José Carlos Bermejo Barrera i Marco V. García Quintela(Universitat de Santiago de Compostel·la), Ana Iriarte (Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea), Joan Baptista Llinares (Universitat de València) i Antonio Melero (Universitat deValència), que ha tingut la gentilesa de fer precediraquest llibre amb la veu autoritzada del seu pròleg.
[1] La bibliograa existent en català consta duna única monograa útil per a lalumnat universitari larestasónmaterialsperalensenyamentsecundariobligatori.Estractadunmanualdemitologiagrega J. Sariol, S. Cucurella i C. Moncau, La mitologia clàssica: literatura, art, música, Barcelona1994 de caràcter descriptiu, molt atent a la projecció dels mitemes en les diverses manifestacions delart i que en cap cas no presta atenció a la religió. El mateix sha de dir dels diccionaris de mitologiadisponibles, entre els quals sha de destacar el de M. Grant i J. Hazel, Diccionari de mitologia clàssica, Barcelona 1997. Aptes tan sols per a la consulta del gran públic són els breviaris de J. Pinsent,Mitologia grega, Barcelona 1989, i J. Parramon, Diccionari de la mitologia grega i romana, Barcelona1997. Sobre el concepte i les funcions de la mitologia shan de destacar les dues monograes de L.Duch, Mite i cultura. Aproximació a la logomítica I, PAM, 1995, i Mite i interpretació. Aproximació a la logomítica II, PAM, 1996, així com la de J. Prat, La mitologia i la seva interpretació, Barcelona1984. Cap delles, però, no aborda de manera substancial la interpretació dels mites grecs. Tampoc noho fa una altra interessant i útil aportació de L. Duch, la seua Antropologia de la religió, PAM, 1997.
1.
CARACTERÍSTIQUES GENERALSDE LA RELIGIÓ GREGA. LES FONTS PER AL SEU CONEIXEMENT.LA TRADICIÓ DELS ESTUDIS DES DE LAPERSPECTIVA DE LA FILOLOGIA CLÀSSICA
1.1 Característiques genèriques de la religió grega
La complexitat que presenta la religió grega fa molt difícil doferir-ne una denició acceptable, en primer lloc pel fet que els mateixos grecs ni tan sols varen encunyar un terme o termes que shi referissin amb propietat (Bremmer 1998: 12); en segon lloc, perquè els intents dels moderns es basen en conceptes de gran labilitat que no són dedignes reexos de la realitat, sinó creacions acadèmiques, les denicions de les quals queden obertes a revisió i adaptació (Bremmer 1998: 31). No debades una de les darreres contribucions a lestudi de la religió grega du el títol ben signicatiu de Religions dels grecs antics, en plural (Price 1999). Ben certament, la religió grega ha estat un fenomen històric produït per una sèrie desdeveniments ben diversos, autònom en si mateix i sense continuïtat. La cultura occidental ha tingut diverses vies daccés al coneixement de la religió de la Grècia antiga, però totes elles indirectes: la literatura grega i la inuència que ha exercit sobre les literatures llatina i modernes ocupa el primer lloc, però també cal tenir en compte les dades arqueològiques i iconogràques pictòriques, de vasos, de monedes, etc (Burkert 1985: 4-7).
El risc de limitar lestudi de la religió grega a una única mena de fonts les literàries, sobretot produeix la conseqüència de fer-sen una idea del tot distorsionada. Per diverses raons històriques i culturals, quan pensem en la religió i la mitologia gregues clàssiques les concebem dacord amb lestereotip dels dotze déus olímpics. Tanmateix, un text dAristòtil ens permetrà davançar en la comprensió de què entenien els grecs a propòsit de lessència de la divinitat:
La divinitat segons Aristòtil: Per part dels antics i encara dels més remots sha transmès sota la forma del mite un llegat a les generacions posteriors dacord amb el qual els déus són aquests que shan dit i lessència divina comprèn la natura sencera. La resta, en llenguatge mític, està de fa temps adreçada al convenciment del conjunt de la gent i a la seua utilització amb vistes a les lleis i linterès: diuen que els déus són de forma humana i semblants a alguns dels éssers vius, a més daltres raons del caire daquestes i molt similars a les que acabem de referir, de les quals si prenguéssim, en fer-ne una separació, només la primera part, en el sentit que imaginaven que els déus eren les substàncies primàries, es creuria que shavia parlat en termes divins i que, dacord amb la lògica, havia estat descobert això una vegada i una altra en la mesura de la capacitat de cada art i de cada ciència, i anorreat a cada cop, mentre que aquestes opinions daquells havien estat servades ns a lactualitat com a relíquies. Per consegüent, les opinions dels nostres avantpassats i les dels nostres precedents ens són manifestades només ns a aquest extrem. Allò que es refereix al pensament presenta alguns atzucacs: sembla ser aquest, certament, el més diví dels ens que sens manifesten, però com hagi de ser, si és daquesta naturalesa, presenta certes dicultats: si no pensa res, quina seria la seua dignitat? Ans en té, de dignitat, en la mateixa mesura que sigui digne qui està dormint; si pensa, però un altre ens és el seu sobirà, no és possible que la seua substància sigui pensament, sinó capacitat, ni seria tampoc la substància suprema, puix que la majestat li escau mitjançant lacte de pensar. A més a més, si la seua substància és el pensament o la facultat de pensar, què pensa? I doncs, o es pensa a si mateix o un ésser diferent dell; si pensa un ésser diferent dell, o pensa sempre el mateix o una altra cosa. Aleshores, hi ha alguna diferència o no cap entre pensar quelcom de bo i pensar el que sigui? Certament, estaria fora de lloc que pensés sobre éssers concrets. Per consegüent, és evident que pensa allò que hi ha de més diví i de més excels, i que no canvia: el canvi sesdevé per quelcom pitjor, i quelcom semblant és ja un moviment(Aristòtil, Metafísica 1074b).
La proposta aristotèlica sha de contraposar a la tradició religiosa grega que lEstagirita critica de manera tan radical. Entre ambdues concepcions de la divinitat, la tradicional i la de determinats corrents losòcs, la diferència és tan pregona que no es pot salvar mitjançant cap expedient simplicador o comparatiu. I si lexemple manllevat a Aristòtil ens resulta una crua aporia, passaria alguna cosa semblant si preníem com a punt de partença el concepte de la divinitat segons Heràclit, Èsquil, Tucídides i molts altres autors.
A les pàgines que segueixen mirarem de denir les característiques genèriques de la religió grega tot fent abstracció, tant com ens serà possible, de les diferents èpoques i dels corrents de pensament. Hem daclarir abans que res que la religió grega manca, tanmateix, duna sagrada escriptura, de la mateixa manera que tampoc no va conèixer un caràcter estable, prexat, tradicional, de les pregàries ni de les litúrgies. En tractar-se, a més a més, duna religió no salvíca, a la inversa que lhebrea, la cristiana o la mahometana, tampoc no existeix una literatura religiosa com a tal. Més encara: sha subratllat com la religió grega, a diferència de la romana, per exemple, no testimonia lexistència duna vocabulari especíc ben travat, larquitectura del qual respongui a una organització deliberada, homogènia. Ben al contrari, el lèxic religiós grec conté mancances ben signicatives i no respon a una creació coetània ni a un model especíc. Així, el terme cognat del llatí sanctus, no està documentat abans de Simònides, al segle V aC (frg. 519.9). Podem dir que lúnica codicació digna daquest nom són els poemes homèrics, en els quals tanmateix coexisteixen termes contradictoris que pertanyen a diferents etapes en levolució dels cultes i creences grecs.
Un dels aspectes cabdals de la religió grega es refereix a labsència dels factors personals. Una de les primeres conseqüències daquest fet és que aquesta religió no ofereix una perspectiva salvíca al creient, ni pretén tampoc la salvació de la col·lectivitat com a tal, ni la conversió pacíca o no de la resta de pobles. Hi manquen, doncs, totes les característiques dels credos dorigen oriental que shan estès després de la del món clàssic.
La manca dels factors personals comença per les gures dels déus, en què no hem de veure personalitats denides, sinó funcions i forces concretes que actuen en relació amb la resta.
Déus i deesses no han de ser entesos com a ens individuals: El panteó grec ha estat organitzat en una època del pensament que ignorava loposició entre individu i força natural, que encara no havia elaborat la noció duna mena dexistència purament espiritual, duna dimensió interior de lésser humà. Els déus hel·lènics són poders, no persones. El pensament religiós respon als problemes dorganització i classicació dels poders; distingeix diversos tipus de forces sobrenaturals, amb la seua pròpia dinàmica, la seua forma dacció, els seus dominis, els seus límits; considera el joc complex: jerarquia, equilibri, oposició, complementarietat. No es demana pel seu aspecte personal o no personal. [...] Un poder diví no té una «existència per a si mateix». No té un ésser ultra la xarxa de relacions que el lliga al sistema diví en el seu conjunt (Vernant 1983: 324).