Aportacions cabdals de lescola ritualista han estat, al nostre parer, la redenició del mite des dun punt de vista social i larmació de la dimensió diacrònica i oberta del mite (Burkert 1991: 44-48). Contrapunts que enfosqueixen aquestes aportacions són el reduccionisme primitivista que apliquen a la reconstrucció del fenomen religiós a la Grècia antiga i, més encara, lapriorisme amb què resolen qualsevol problema mitjançant el recurs a un acte ritual, testimoniat o no.
Una crítica a lescola ritualista: Bona part de tot això és una benintencionada idea basada en una peculiar tria de dades gregues, alhora que una inacceptable transposició de la pràctica dels «primitius» contemporanis. [...] En realitat, la Grècia clàssica va conèixer molt pocs rituals diniciació i, consegüentment, la teoria va formular la hipòtesi que, mentre els rituals shavien perdut o transformat, els mites continuaren transmetentse durant lèpoca clàssica i les següents. El reconeixement compulsiu de rituals iniciàtics pot resultar més aviat arbitrari i en acabat aporta una magra llum a la Grècia de lèpoca històrica (Price 1999: 17).
A tall de cloenda, val la pena esmentar la simple i alhora útil denició de la religió per part de Nagy com a solució de compromís entre les orientacions metodològiques més puixants. Dacord amb aquest estudiós, la religió es pot entendre com la interacció de mite i ritual (Nagy 1996: 47).
1.5 Lorganització del panteó indoeuropeu. La teoria de les tres funcions
Gràcies a les recerques de la mitologia comparada, en lactualitat posseïm un coneixement bàsic del panteó indoeuropeu i ns i tot de bona part dels rituals. Ara bé, per a lanàlisi del funcionament intern daquest panteó destaca laplicació de la teoria de la trifuncionalitat de Dumézil. El seu model sha mostrat productiu tant per a lestudi de la religió com per al de la literatura dautor o popular, els costums, les tradicions, etc.
Georges Dumézil, historiador de les religions, primer va ser deixeble del comparatista Meillet i més tard del sociòleg Granet, deixebles, respectivament, de Saussure i de Durkheim i Mauss. Al llarg de més de quaranta anys, a partir del 1938, Dumézil va revisar tota la mitologia i el folklore dels pobles indoeuropeus amb el mestratge de qui coneix la major part de les seues llengües, guiat per una metodologia lològica. Ell mateix va descriure les tes de la seua comesa:
El pla dinvestigació de Dumézil, segons el mateix autor: Allò que els meus amics americans anomenen de vegades la «nova mitologia comparada» complirà aviat quaranta anys dexistència. És, efectivament, el 1938, després de llargs tempteigs i de molts passos en fals, quan es va trobar el fet essencial, el signicat trifuncional de lagrupament de déus testimoniat al mateix temps pels llatins de Roma (Júpiter, Mart, Quirí) i pels umbres dIgúvium (Juu-, Mart- Voono-): de llavors ençà sabíem que els romans més antics centraven la seua teologia al voltant duna concepció del món i de la societat semblant a la que practicaven, a laltre extrem de lexpansió indoeuropea, els indis vedes i els iranians i que, entre altres coses, proporcionà a lÍndia històrica la seua divisió de la societat arya en brāhmaņa, kşatriya i vaiśya. [...] I. En primer lloc, una mena de curs de teologia trifuncional, il·lustrada de mites i rituals, hauria de mostrar com la comparança permet arribar a un prototipus prehistòric comú, i després, mitjançant un moviment invers, que no és un cercle viciós, determinar les evolucions o les revolucions que cal admetre per explicar a partir daquest prototipus les teologies directament testimoniades que havien permès de reconstruir-lo. [...] II. En segon lloc, tres llibres haurien dexposar els usos no solament teològics, sinó també literaris que el principals pobles indoeuropeus han fet del seu heretatge comú, tant del quadre de les tres funcions com daltres parts de la ideologia. [...] III. Finalment, monograes dedicades cada una a un sol dels principals pobles indoeuropeus, almenys els que havia estudiat amb més constància indis, iranians dÀsia i dEuropa, llatins, germànics, haurien dexposar com les seues diverses religions havien mantingut, alterat, matisat, tard o dhora esborrat o ns i tot perdut al llarg de la seua història part inicial dheretatge indoeuropeu (Dumézil 1985: 17-18).
En què consisteix la teoria de Dumézil? En primer lloc, en una interpretació social de la funció del mite, molt diferent de lorientació més universalista de lescola de Cambridge. Per a Dumézil el mite representa, mitjançant un llenguatge literari sotmès, per tant, a certes convencions, lestructura social al si de la qual neix i es transmet de generació en generació.
En segon lloc, la teoria de Dumézil és també en si mateixa un mètode, encara que en aquest pla la innovació és només relativa. Consisteix a aplicar el mètode historicocomparatiu a lestudi dels textos, tot i que molt tardans, que contenen els diferents materials per a lanàlisi de la mitologia indoeuropea. En aquest corpus cal incloure totes les notícies relatives a costums populars, festes i tradicions locals, relats de fundacions i de conquesta, llegendes sobre les nissagues nobles establertes a cada territori i, en particular, sobre els respectius herois, principalment els epònims, i, en , tota mena de cròniques, contalles, anècdotes, etc sobre situacions, personatges i ritus, a despit de la seua discutible aparença històrica. Posem per exemple lanàlisi de García Quintela sobre la lla del rei Codros.[35]Ara bé, el camp de treball més apte per a lestudi comparat de la mitologia indoeuropea es troba en els diversos gèneres literaris en què la matèria mítica es va congurar al si de cada poble: lèpica a la Grècia prearcaica,[36]lhimne religiós a lÍndia dels Vedes, la història dels Annals a Roma, la saga i la novel·la al món escandinau.
Com a conclusió dels seus estudis Dumézil proposa lexistència en el món indoeuropeu de tres funcions socials, en lequilibri de les quals descansen la pau i lordre. En transgredir-les, lalteració reporta al causant, voluntari o no, un perjudici que pagarà ell o els seus descendents o tot el poble, si es tracta duna persona que el representa. Una de les característiques de la religió indoeuropea rau en el fet que ni les diferents funcions són simbolitzades de manera especíca amb una sola divinitat, ni tampoc aquesta representa necessàriament una sola funció. Hècate, esmentada abans, en la qual shavia volgut veure una deessa no indoeuropea, testimonia en ella sola les tres funcions (Bermejo Barrera i Díez Platas 2002: 150-165). Les funcions denides per Dumézil són les següents:
Primera funció (sobirania). Està relacionada amb la saviesa, quant al fet que només la persona dotada dintel·ligència pot administrar la justícia amb equitat i seny. Sentén també que les gures mítiques adscrites a la primera funció estan investides dun poder religiós especial. Les divinitats que la representen són Zeus, la seua esposa, Hera, i la lla del primer, Atena. Es reconeix en aquesta noció de sobirania una polaritat interna que Dumézil va signicar amb els teònims indis Mitra i Varuna. El poder mitraic seria benvolent, administrador de justícia i garant dels principis religiosos, i el varunaic, scalitzador i repressor (Dumézil 1985: 59-89).
Primera funció (sobirania). Està relacionada amb la saviesa, quant al fet que només la persona dotada dintel·ligència pot administrar la justícia amb equitat i seny. Sentén també que les gures mítiques adscrites a la primera funció estan investides dun poder religiós especial. Les divinitats que la representen són Zeus, la seua esposa, Hera, i la lla del primer, Atena. Es reconeix en aquesta noció de sobirania una polaritat interna que Dumézil va signicar amb els teònims indis Mitra i Varuna. El poder mitraic seria benvolent, administrador de justícia i garant dels principis religiosos, i el varunaic, scalitzador i repressor (Dumézil 1985: 59-89).
Segona funció (guerra). Està relacionada amb la força física i, per tant, amb la guerra. Lespai que li pertoca és el territori aliè. El déu adscrit a aquesta funció és Ares en la mitologia grega, però hi ha exemples millors en la romana o líndia (vegeu Mart o els bessons Ashvin). En la gura dAres es pot reconèixer el mitema indoeuropeu del guerrer culpable de sacrilegis envers les tres funcions, però també notables diferències que separen el déu grec dels seus correlats en altres cultures indoeuropees.
Tercera funció (fecunditat). Està relacionada amb la riquesa, però també amb la producció i el consum de tota mena de béns materials. Per consegüent, guarda relació amb la pau però no amb la justícia, que és pròpia de la primera funció i amb el desig de procreació. Espais escaients a aquesta funció són la llar i el territori de la ciutat. Afrodita nés la divinitat més representativa a lèpoca clàssica, tot i que presenta característiques que latansen a altres divinitats femenines del Pròxim Orient, com ara Inanna, deessa de lamor en la cultura sumèria, la babilònia Istar i la fenícia Astarté. Però les gures de lAurora (la dels dits de rosa, en diu Homer), i de la mare dAquil·les, la nimfa Tetis, recreen una altra deessa indoeuropea de la tercera funció, potser identicable amb lalba. Aquesta deessa hauria evocat la fugacitat de lexistència humana, però també la puixança de la vida com a principi inesgotable, i una de les seues característiques hauria estat una molt marcada activitat sexual, ns i tot amb mortals.
Una altra qüestió és la de si la religió grega respon sucientment a aquest patró o si la seua originalitat, reconeguda per Burkert,[37] lallunya de la resta de pobles indoeuropeus. Així, Scott Littleton no qüestiona lorigen indoeuropeu de molts trets de la religió i la mitologia gregues, però en subratlla el nombre limitat (Scott Littleton 19823: 219-220). En la mateixa línia, Sergent qualica descasses les referències dels autors literaris grecs a mites i ritus dominats per la noció de trifuncionalitat.[38]Finalment, Lévêque ha posat de relleu el caràcter desequilibrat, asimètric de la trifuncionalitat en la religió grega, sobretot per la gran aportació que els pobles del Pròxim Orient hi haurien fet durant segles (Lévêque 1990: 272). El mateix Dumézil ja havia indicat amb absoluta claredat com la religió grega no arribava a presentar, per exemple, una distinció neta entre les funcions primera i segona (vegeu Dumézil 1958: 91, i Scott Littleton 19823: 223-224, a propòsit dhetites, grecs i àdhuc romans). Aquestes limitacions, però, no invaliden la bondat del mètode, que resulta indefugible per a la interpretació de conjunt de mites com ara els del cicle dHèracles.[39]
Aquesta ideologia trifuncional no es va advertir en lobra dHeràclit malgrat lexistència dobres que la posaven en relació amb la cultura irània: un primer treball de West sostenia que la pràctica totalitat de la losoa presocràtica es devia a la simple apropiació de teories procedents de lIran i elaborades pels seus mags; posteriorment, J. Duchesne-Guillemin, orientalista de més sòlida formació que West, reivindicà per a Heràclit lautoria de dues teories, la de la identitat dels contraris i la del ux, i va admetre la possible procedència irània duns altres dos principis: la transmissió de la veritat a càrrec dun xaman i leternitat del foc com a símbol de la divinitat. En aquest context, però, García Quintela ha notat la gran similitud entre lestructura social irània i la societat preconitzada per Heràclit, primer, i per Plató, després.[40]En ambdós casos trobem el representant de la primera funció situat al cim de la piràmide social, secundat per uns pocs escollits i recolzat nalment per la massa del poble. Tant en Heràclit com en Plató queda clar com la primera funció conjumina saviesa i poder, com queda enaltit el caràcter positiu de la guerra, propi de la segona funció, fet que representa una important analogia amb el pensament de Píndar,[41]i com, nalment, les característiques de la plebs són la insaciabilitat, la sexualitat i la ignorància, concepció en què abundaren tant Teognis com el vell oligarca. I aquesta herència ideològica té una continuïtat, com ho ha mostrat Pralon en la seua anàlisi de la losoa del segleIV.[42]
Afegirem encara un parell de nous exemples que, juntament amb els que hem adduït suara, provaran la pertinença de lanàlisi trifuncional per a lanàlisi de la religió grega. Un primer cas és el de les gures dOrestes i Pílades, que responen al patró indoeuropeu dels guerrers bessons, amb analogies molt clares amb patrons de la mitologia caucàsica. Les peculiaritats observades en la parella Orestes/Pílades i en la relació que hi ha entre ells i amb la germana del primer, Electra, sentenen molt bé si ens atenim al repartiment de papers, en la segona funció, que Dumézil descriu a propòsit dels guerrers bessons.[43]
El darrer exemple, tret del geògraf i historiador Estrabó, s. I dC, no requereix cap comentari. En la seua Geograa, quan tracta dEuropa amb un to que palesa una concepció clarament etnocèntrica, Estrabó diu el següent: [...] Aquestcontinent [...] està tot ell travessat per un bigarrat conjunt de planes i muntanyes, de manera que per tot arreu es troben tant la classe camperola com la política i la guerrera alhora (Strab. II 26). És així com Estrabó expressa la idea dequilibri i de totalitat, pròpia dun continent que per la seua situació gaudeix de tots els avantatges geogràcs, climàtics i econòmics. La presència arreu dEuropa dels representants de les tres funcions justica per ella sola la primacia daquest continent.
1.6 Perspectives contemporànies de la investigació
El rerefons indoeuropeu del fenomen religiós constitueix un dels centres de latenció dels investigadors. A això ha contribuït, duna banda, la superació dun vell llast de la lingüística indoeuropea, reclosa per molts decennis en un cercle obert només als especialistes en fonomorfologia; duna altra, lorientació antropològica que el conjunt dels estudis de lologia clàssica han experimentat els darrers cinquanta anys, en un procés que molt recentment sha intensicat ns a fer daquesta orientació el pal de paller de la investigació contemporània.
Un altre dels trets que caracteritzen la recerca actual consisteix en la reivindicació dels textos, i no només els literaris, com a font dinformació. Autors com ara Pausànias o Plutarc han estat objecte duna important revisió, sempre amb la nalitat de recuperar la dimensió religiosa de les obres respectives. No es tracta de considerar Apol·lodor o ns i tot els mitògrafs Parteni, Heràclit, Palèfat abans que res com a autors que puguin fornir noves dades sobre la religió grega antiga. Qualsevol autor mereix una relectura capaç descatir el que diu en termes explícits i el que tan sols suggereix, de manera que tan sols el contrastament amb uns altres textos permetrà de fer aparèixer un discurs travat i de sentit més precís. Igualment, els textos epigràcs shan revelat dun interès cabdal per a lestudi de la societat, i tant les noves troballes com la reinterpretació de les antigues han permès dassolir nous avanços, adreçats sobretot al coneixement del conjunt dels territoris grecs. Les àrees de la Magna Grècia i Sicília es compten entre les més productives en aquest sentit.