No sempre fou un procés pacífic. Des del moment dels establiments de 1612 la casa de Medinaceli tingué necessitat de revisar alguns aspectes de les condicions sempre a favor de la comunitat agrària i, en algun cas, després dalguna resistència notable. La situació tampoc no estava exempta de tensions i resistències en el moment de realitzar la visita. Alguns detalls reflectits pel representant senyorial, alguna incompareixença dels representants locals a la convocatòria del procurador general, o els intents reiterats desquivar en algun cas les obligacions derivades de les condicions destabliment, de forma molt notòria en el cas daprofitaments de pastures, en són exemples ben eloqüents.
Nogensmenys, la casa de Medinaceli evidencia, en conjunt, un notable control sobre els seus drets i regalies. Així ho demostra el meticulós informe del procurador, singularment en la relació final de perjudicis on sespecifiquen no sols lexistència de regalies fora del control senyorial (molí de Sueras o arrendament de pastures) sinó fins i tot aquells derivats de la inobservança de particions de collites menors. Les referències, amb una amenaça velada, al possible exercici de comís i a procedir a nous establiments de cases i terres en cas de no complir les condicions establertes, en són un bon indicador tant del poder de coerció exercitat, com de la plena vigència dels trets bàsics del règim senyorial en els dominis de la casa de Medinaeli en la Serra dEspadà.
Des de laltra part, els intents de frau també hi estaven presents. Poden comprovar-se en els diversos mecanismes que el camperolat tenia per eludir les condicions inicialment pactades, bé ocultant superfície cultivada, bé ampliant conreus no subjectes al pagament de censos o particions; o, des duna altra òptica, intentant obtenir ingressos addicionales amb larrendament de les pastures a ramaders dAragó, amb la venda de produccions no declarades o deixant de pagar qualsevol quantitat (com en el cas dAlcúdia) en concepte de lluïsme.
Una última consideració que potser siga alguna cosa més que mera curiositat. De latenta lectura de la visita, el lector obtindrà una informació de notable importància no només per a aquell moment, sinó per a lactualitat atés que constitueix el tret essencial del paisatge cultural del conjunt de la Serra dEspadà: les constants referències a lexistència dextenses superfícies de sureres.Tanmateix, és sorprenent que trenta anys després el botànic Cavanilles no incloguera ni una referència a larbre que millor defineix aqueix territori. Una qüestió no menor que queda ací apuntada per a ulteriors consideracions.
LA VISITA SENYORIAL DE 1766 AL MARQUESAT DE DÉNIA
Com en el cas anterior, lobjecte central de la visita era la comprovació dels drets i regalies de la casa ducal. Les rendes que percebia el duc de Medinaceli al marquesat de Dénia no diferien massa de les daltres grans cases nobiliàries en terres valencianes.Agrupant-les per conceptes,[13] estaven constituïdes per:
a)Drets jurisdiccionals o rendes procedents de lexercici directe de la jurisdicció. Shi tracta dels peatge, lleuda, quema, italiana, alemanya i savoiana; pontatge, duana i ancoratge; naufragis, quinto desclaus, escrivanies, penes de cambra, etc.
b) Terç-delme.
c) Censos emfitèutics. Amb lexcepció del Verger, eren cànons fixos en metàl·lic per terres i per alguna construcció que havia estat monopoli senyorial, juntament amb els corresponents lluïsmes, però no de particions alíquotes de la collita.
d) Monopolis o drets prohibitius.
e) Almadraves.
e) Cases i finques senyorials. El patrimoni ducal en propietat plena era dallò més exigu, sobretot si el comparem amb el que aquesta casa senyorial o altres fruïen en altres parts de la Península Ibèrica. Molt lluny quedarien, per exemple, els latifundis nobiliaris dAndalusia o Castella; daixò que sovint sen parle de la relativa feblesa territorial dels grans estats senyorials valencians.
No obstant això, el que sí diferia respecte daltres grans estats nobiliaris valencians de lèpoca, fins i tot propis de la mateixa casa de Medinaceli, era la distribució que la renda hi assolia entre els apartats esmentats. Mentre que lhabitual era que els drets dominicals en constituïren els ingressos fonamentals (de vegades, els únics), al marquesat de Dénia la partida generada pel dret de les almadraves arribà a representar en algun moment vora la meitat dels ingressos totals. Els privilegis atorgats pel cinquè marqués de Dénia i duc de Lerma, D. Francisco Gómez de Sandoval y Rojas quan va ser valido de Felip III i la importància de lactivitat pesquera, marítima i comercial del marquesat (sobretot a Dénia i Xàbia) hi esdevingueren fonamentals. En aquest sentit, és oportú indicar que al final del segle XVI el cinquè marqués de Dénia aconseguí el monopoli per a lexplotació de les almadraves, tot desposseint-ne el Reial Patrimoni; i que lany 1603 arrodoní la concessió en obtenir el privilegi dexclusivitat per a calar almadraves a tot el Regne de València.
Abans descometre la visita general al marquesat, i tot havent arribat ja a Dénia des de València, el procurador ducal es traslladà a Benidorm per inspeccionar-ne lalmadrava, atés que en aquells moments estava fent-shi la pesca de tonyina i hi havia plantejat un litigi amb els arrendadors.Açò denota una administració diligent, que adreçava la seua prioritat cap als drets senyorials que shi pogueren trobar en dificultats, especialment quan es tractava de partides importants.
La visita efectiva de cada població sinicia amb la convocatòria prèvia del seu ajuntament. És per això que coneixem la composició dels consistoris de Dénia, Xàbia, el Verger i Benitatxell; però no només això: juntament amb la identitat dels seus integrants, apareix la daltres personatges designats per la casa ducal com a agents seus o com arrendadors de les escrivanies de justícia, de les seues regalies
o dels drets dominicals. El nomenament, funcions i periodicitat dels càrrecs dalcalde ordinari, regidors i síndic procurador era igual per a totes les poblacions:
[...] por nombramiento de su excelencia muy ilustre; con la diferencia de que el governador y el escrivano del ayuntamiento les nombra a su voluntad absoluta, y los demás empleos a proposizión de sugetos idóneos que haze la ciudad anualmente en número doblado.Y los salarios se satisfazen por la ciudad, excepto el del governador que es de cuenta de su excelencia.
Interessa remarcar que a Xàbia, lalcalde ordinari i el síndic procurador general proposaren a la senyoria el nomenament dun alcalde de la hermandad que sencarregara de guardar les collites; dacord amb les conclusions finals del document, tot sembla indicar que la casa ducal acceptà aquesta proposta.
Pel que fa a la lestat material de les instal·lacions i dependències municipals, les diferències són notòries entre les poblacions. A Dénia era on pitjor es trobava la casa consistorial:
no es de aquella dezencia que corresponde a esta ciudad, por no ser propria, pues la que tiene se incorporó de ella el rey nuestro señor don Phelipe Quinto al ingreso de su Corona, destinándola como en el día se halla para quartel de la tropa de esta plaza de armas.
També denota hi decadència lestat dels jutjats i escrivanies del governador i de lalcalde ordinari:
En los quales dos sitios expresaron tenían en tiempo pasado sus audiencias y juzgados dichos governador y alcalde ordinario y que al presente y de algunos años a esta parte, oyen en justizia en sus mismas casas, que les sirben de juzgados.
no es de aquella dezencia que corresponde a esta ciudad, por no ser propria, pues la que tiene se incorporó de ella el rey nuestro señor don Phelipe Quinto al ingreso de su Corona, destinándola como en el día se halla para quartel de la tropa de esta plaza de armas.
També denota hi decadència lestat dels jutjats i escrivanies del governador i de lalcalde ordinari:
En los quales dos sitios expresaron tenían en tiempo pasado sus audiencias y juzgados dichos governador y alcalde ordinario y que al presente y de algunos años a esta parte, oyen en justizia en sus mismas casas, que les sirben de juzgados.
És més,
La falta de el uso de los dos juzgados [els fa servir] de pescadería y otros usos impropios a su destino, maiormente conserbando sobre la puerta las armas de piedra mármol de la casa de su excelencia.
Daltra banda, en la del governador hi mancaven processos (els tenia lescrivà anterior a casa seua); en la del jutjat, molts shavien perdut cremats en la Guerra de Successió. Per últim, les presons havien quedat inutilitzades per manca de seguretat,
de forma que se huían de ellas los reos que querían; y siempre que havía preso de causa de considerazión era menester para su custodia poner guardias de vista, con grave perjuizio del común y vezinos, que las havían de hazer con pérdida de su trabajo en el tiempo que les empleaban en ello.
A Xàbia, lestat material dels immobles esmentats era molt millor: en aquells moments estava construint-shi un ajuntament de bastante magnificencia; la sala capitular, que aleshores subicava al jutjat de lalcalde ordinari, era adecuada; i larxiu estava ben arreglat; i, igualment, la descripció de les presons mostra que eren segures. Només cal parar esment que, igual que en el cas de Dénia, molts papers i processos de lescrivania del jutjat es trobaven en casa del seu arrendador, fet que palesa la confusió existent entre els àmbits públic i privat. El mateix esdevenia al Verger (en aquest cas, els processos eren en un domicili particular dOndara), però amb la particularitat potser per la misèria de què shi parla reiteradament que
no hay asientos de penas de campo y ordenanza, porque las penas que se executan las cobran los alcaldes y se las apropian, con pretexto de estar encabezado el lugar, y de ningún modo se satisfaze a su excelencia la parte de penas de cámara que legítimamente le corresponden.
Com era desperar, la reacció dels inspectors ducals front a aquesta usurpa-ció i frau no es va fer esperar.
Les descripcions de les diverses instal·lacions i establiments són bastant completes. Igualment, són dinterés les ressenyes de determinats elements singulars (muralles en el cas de Dénia i Xàbia, esglésies, pedreres, presons, palau ducal del Verger, castells i fortaleses). Però on el lector trobarà major riquesa i detalls és en els apartats que constituïen el fonament econòmic de la senyoria: els drets dominicals. En el cas de Dénia i Xàbia mereixeran una atenció especial del procurador de la casa ducal els ingressos relacionats amb lactivitat comercial: el port, amb els seus drets, les drassanes o magatzems i les almadraves.
Les drassanes, en ambdues poblacions, necessitaven amb urgència reparacions; són esplèndides les descripcions relacionades amb la seua ubicació, planta, funcions i obres de millora necessàries. Quant al port de Dénia, «uno de los mejores y más seguros del Mediterráneo» i puntal de lenriquiment de loligarquia local, distava molt doferir una explotació òptima. Primerament, el seu moll era un pont de fusta que es trobava sovint inutilitzat i requeria una conservació molt costosa; per això calia fer-lo de «piedra cantería labrada» que es portaria des de Xàbia (el detall de la taxació de les obres necessàries per a solucionar aquest problema, inclou una magnífica descripció del moll existent i del que hi hauria en el futur).
En segon lloc, les continuades dificultats de calat daquest port seguien constituint un greu entrebanc per al seu funcionament (ja en 1510, el rei Ferran II concedí al marqués de Dénia el dret a cobrar limpost dancoratge en compensació per les sovintejades despeses de neteja del port); així, es diu que
al presente se halla muy sucio y perdido, por manera que si no enfrente su canal principal, que está al oriente, en todo él no ay fondo para ancorar embarcaciones.Y aún en aquel sitio, sólamente las medianas, pues las mayores y los nabíos hechan sus áncoras en el canal o inmediato a él, a la parte de adentro.Y estando limpio, como en lo antiguo, es capaz de rezivir qualquier embarcación, por mayor que sea, estando tan seguros en el canal los nabíos y galeras por el resguardo que en él logran de todos vientos, y de los secos fuera de la varra, que suben hasta un palmo o dos de agua, como en una dársena.Y por esta razón se comprende preciso e indispensable el que se limpie el referido canal, resultando de ello el mayor benefizio, tanto a Su Magestad, a su excelencia muy ilustre, dueño y señor de dicho puerto, como a todo el comerzio y navegazión.
En lapartat final del document, on sespecifiquen les disposicions que els agents visitadors proposen per tal devitar «los perjuicios contra los derechos y la hacienda de su execelencia», sindica la profunditat que hauria de tindre el port. En lestudi de com sufragar aquesta actuació, senumeren els tipus de vaixells més freqüents al port de Dénia de lèpoca, perquè segons el seu tonatge i capacitat de càrrega contribuirien a la despesa en qüestió; però alhora shi explicita un frau originat per la confusió secular entre els àmbits privat i públic: els honoraris que shaurien dafrontar per les embarcacions emprades en la neteja del port en dos estius podrien estalviar-se
lográndose de Su Magestad el permiso de que se tragesen a estas seis embarcasiones de las que tiene sin uso en el puerto de Cartagena o sin trabajar.Y evitado este gasto, sólo tendría el de los jornales de quarenta hombres que son precisos en dichas seis embarcasiones.
En la revisió de la resta de drets que el port de Dénia proporcionava al marqués (ancoratge, duana, pontatge), apareix una relació completa dels productes comercialitzats: juntament amb els ja ben coneguts, com la pansa, grans, peix en salaó, fruits secs, oli o aiguardent, nhi figuren daltres que revelen un notable comerç amb les Illes Balears (fusta, llenya, carn, etc.) i França (cadires, tamborets, arques...). Però també inclou una bona instantània sobre el funcionament del port (amb els oficis escaients, comeses, senyals emprats i remuneracions). I directament relacionat amb el comerç exterior (pel fet que reials edictes regulaven ladmissió dembarcacions estrangeres en determinats ports), cal remarcar les notícies sobre la constitució i funcionament de la Diputació de Sanitat de Dénia, en la qual la senyoria volia tindre una participació destacada.
Respecte a les almadraves i en concret, una de les fonamentals, la del Palmar, origen en altres moments duna font dingressos bàsica, la visita senyorial descobreix un panorama certament desolador. I no perquè la seua «fábrica» no fóra bona (de fet, incloïa múltiples dependències fins i tot un oratori), ni perquè no estiguera ben disposada («por ser de retorno o buelta, es muy ventajosa en utilidad, pues se consigue en un solo lanze más ventajas que en muchos de la de Benidorm»); la raó era que estava
todo muy perjudicado y a pedazos, arruynado y quemado por entrar a hurtar las ahinas de la almadrava quando existían en dicha casa, que se vendieron de orden de su excelencia en años pasados por no poder conserbarse, a causa de estar la casa en un dicierto y justo rezelo de que acabasen de urtar los pertrechos, como ha suzedido, rompiendo los techos de los texados y algunas puertas y tabiques de ella; y aprovechan en el día de corral de ganado, para encerrarle de noche o tenerle recogido. Aun las puertas faltan en estas casas.