La lletra de canvi, una ordre de pagament que sha de fer efectiu en un altre lloc, en una altra moneda i al cap dun cert temps, va ser el principal instrument del crèdit comercial i dels pagaments a llarga distància. Per evitar la condemna eclesiàstica a linterés, aquest es camuflava en el canvi, el valor atribuït a les monedes que intervenien en loperació.
Tot i que existien bancs públics des del segle XV (el primer la Taula de Canvi de Barcelona, creada el 1401), la seva transformació en bancs centrals, prestadors de lestat, gestors del deute públic i emissors de paper moneda, va tenir lloc per primera vegada amb la fundació del Banc dAnglaterra el 1694; la iniciativa va ser imitada aviat a França, però lexcés demissió de paper moneda va portar el Banc Central francès a la fallida el 1720, de manera que el Banc dAnglaterra va ser gairebé lúnic banc central de letapa preindustrial: lespanyol Banco de San Carlos no seria creat fins al 1782, sense gaire èxit, i la resta de països no van disposar de bancs centrals fins al segle XIX.
Al costat de la banca sha de citar també la borsa. El seu precedent són les llotges de contractació de mercaderies, en algunes de les quals es va afegir amb el temps la contractació de títols de deute públic i més tard daccions de les grans companyies comercials i altres societats per accions. La primera borsa va ser la dAnvers el 1487; un segle més tard van aparèixer amb poca diferència les de Lió, Londres i Amsterdam, i al final del segle XVII i començament del xviii, les de Berlín, Basilea i París.
2.3.4 Formes dassociació i assegurances
Lactivitat comercial va propiciar diverses formes dassociació. La companyia (dos o més socis que actuen en comú), tot i que no era desconeguda, era poc utilitzada a causa del principi de responsabilitat il·limitada, que obligava cadascun dels socis a respondre amb tots els seus béns de les pèrdues de la companyia. Més típica del comerç medieval era la comanda o societat en comandita, formada per un soci capitalista (comandant) i un soci gestor (comanditari): el primer aportava els diners o les mercaderies, el segon sencarregava de transportar-les al punt de venda per tornar amb els diners o altres mercaderies. Normalment el capitalista es reservava tres quartes parts del guany, però les pèrdues, si nhi havia, anaven a càrrec seu.
Altres formes dassociació que apareixen també ja a ledat mitjana i que tenen com a finalitat principal resoldre els problemes de la distància són la sucursal, dependència de lempresa instal·lada en una altra ciutat i que no està dotada diniciativa pròpia; lempresa filial, societat independent, però participada majoritàriament per la casa central i que socupa preferentment de les relacions amb aquesta, i la corresponsalia, acord entre empreses independents i situades en llocs diferents, però que mantenen unes relacions privilegiades que inclouen transmissió de notícies, crèdit mutu i de vegades participació en negocis comuns.
Una forma especial dassociació, creada per la conveniència devitar el risc repartint les possibles pèrdues i que aviat agafà entitat pròpia, és lassegurança. Lassegurança prengué dues modalitats principals: el préstec marítim o crèdit a lengròs, pel qual es cedien mercaderies o crèdit per a la compra de mercaderies amb la condició que només calia tornar el capital i els interessos pactats si les mercaderies arribaven a bon port. La segona és lassegurança pròpiament dita, semblant a lactual fins i tot en el vocabulari, per la qual els asseguradors rebien per endavant una prima i a canvi es comprometien a pagar el valor de les mercaderies en cas de pèrdua. Les societats dassegurança es creaven per a cada cas concret i normalment hi participaven molts asseguradors amb quantitats petites: era menys perillós que arriscar una quantitat gran en una sola assegurança.
La forma moderna més corrent dassociació, la societat de capitals o societat anònima, va néixer al començament del segle XVII amb les grans companyies colonials privilegiades, de les quals ja hem parlat; però fins ben entrat el segle XIX va quedar reduïda a grans empreses amb suport estatal (companyies comercials, construcció dobres públiques o colonització de territoris): de fet, en molts països la constitució duna societat anònima requeria un decret del Govern o laprovació del Parlament fins ben avançat el segle XIX.
Arribar a aquest grau dorganització del crèdit i de les societats pressuposa disposar de la comptabilitat, la forma més avançada de la qual, la partida doble, apareix a Itàlia als segles XIV-XV. De fet, encara avui les pràctiques bancàries, creditícies i comptables són en gran part hereves directes de les innovacions introduïdes pels banquers i comerciants medievals, especialment els de les ciutats italianes (Gènova, Florència, Venècia).
3. Recuperació i creixement de la producció artesana
Les sinergies positives entre la ciutat i el camp van fer créixer lactivitat manufacturera urbana, que en gran part anava destinada a labastament de la mateixa ciutat i del camp circumdant: el vestit i el calçat eren els productes més típics, però també els estris de cuina, linstrumental agrari i les armes. A més daixò cal tenir presents els oficis de la construcció (paletes i fusters) i els destinats a la manipulació daliments (carnissers, flequers).
La producció artesana va experimentar un creixement notable, gràcies sobretot a lauge del comerç, però va ser sobretot un creixement quantitatiu, sense grans innovacions, excepte en alguns sectors. Daltra banda, lactivitat artesana tenia una importància secundària en el conjunt de leconomia: ocupava un percentatge petit de la població activa, sobretot respecte a lagricultura, però també en comparació amb el comerç, el transport o el servei domèstic; lescassa capacitat de demanda de la major part de la població era un obstacle molt important per al creixement industrial. Així i tot, la demanda estimulava lespecialització, tant dins de cada ciutat (subdivisió dels oficis) com dalgunes ciutats en alguns productes, que resultaven competitius en el comerç a llarga distància.
3.1 La indústria tèxtil
Al conjunt dEuropa la principal activitat manufacturera era la producció de teixits. La regió capdavantera en aquesta producció per al comerç internacional va ser Flandes. Els teixits de llana gruixuda (draps) de Flandes van assolir una qualitat que els feia competitius a la resta de lEuropa occidental i, fet encara més important, van aconseguir introduir-se en els mercats del Pròxim Orient. De fet, els teixits van ser el producte principal del comerç a llarga distància durant tota letapa preindustrial. Les altres activitats importants van ser lobtenció i lelaboració de metalls i la construcció, tant dedificis com de naus.
La indústria tèxtil no va experimentar grans transformacions tècniques, però sí una gran quantitat de petits perfeccionaments i canvis en els productes principals. En el sector llaner el canvi principal va ser laparició al segle XVI de la nova draperia, més variada, més lleugera, més barata i més portable en climes càlids que no pas la vella draperia tradicional, que havia enriquit les ciutats flamenques i italianes a ledat mitjana. La nova draperia exigia menys matèria primera, menys treball i menys instal·lacions; era dinferior qualitat, però molt més barata i, si bé va néixer a Flandes, es va difondre ràpidament per Anglaterra, que en seria el principal país exportador, i també per França.
La indústria tèxtil sedera no era tan important en producció i ocupació, però sí en valor. Els primers centres importants es trobaven a Itàlia, on al segle XVII Bolonya disposava duna gran màquina de filar seda, un enginy molt complex, però molt eficaç, que la ciutat intentà mantenir com un secret industrial, però no ho va aconseguir per gaire temps. La seva difusió per la vall del Po va acabar especialitzant Itàlia en la producció de fil de seda, que era exportat a tot arreu, però sobretot a Lió, que seria fins al segle XIX el principal centre tèxtil seder europeu.
El lli i el cotó, tot i ser fibres treballades des de ledat mitjana, no prenen importància fins al segle XVII: el lli era utilitzat en la confecció de veles, sacs i teles senzilles, però també de teixits fins (de fil), que es van beneficiar molt de la difusió de la roba interior i de la demanda colonial. Va ser en gran part una indústria rural, en la qual sovint els mateixos pagesos que conreaven el lli el manufacturaven. Els seus principals centres productors foren Flandes, França (Bretanya i Normandia), la Gran Bretanya (especialment Escòcia i Irlanda) i algunes zones dAlemanya (Baviera, Silèsia, Westfàlia). Al segle XVIII la demanda daquestes zones superava la producció de fibra, de manera que simportava molt lli de Rússia i dels països bàltics.
La darrera fibra a tenir importància a Europa va ser el cotó. Tot i que era conegut i treballat des dantic, va tenir una escassa difusió fins que al començament del segle XVIII la prohibició dimportar calicoes (teixits de Calcuta) de lÍndia en va provocar les imitacions, que van tenir una gran acceptació tant a Europa com a les colònies. El sector cotoner es va concentrar en punts concrets dEuropa (lalta vall del Rin, Catalunya), però sobretot a Anglaterra: la mecanització de la filatura de cotó sacostuma a considerar com el primer episodi de la Revolució Industrial. Com a antecedents de la maquinària que a la segona meitat del segle XVIII revolucionaria la producció de fil de cotó, es poden citar ja al segle XVII el teler de cintes, que multiplicava per quatre la producció, o les màquines de fer mitges.
3.2 Lextracció i transformació dels metalls
Al començament de lèpoca feudal, les pràctiques mineres eren molt simples i només permetien aprofitar filons molt superficials. El descobriment de mines de plata a lEuropa central va portar a la introducció, a partir de mitjan segle XV, duna sèrie dinnovacions que permetien treballar a més profunditat (màquines per extreure laigua i elevar el mineral) i, posteriorment, a la introducció de processos que abaratien la transformació del mineral en metall: martells moguts per energia hidràulica (martinets), màquines trituradores i procediments químics per a separar els diferents metalls.
A part de lor i la plata, el metall principal era el ferro, el treball del qual va ser també objecte dimportants innovacions. La farga tradicional permetia separar el ferro dels altres minerals o la terra que portava incorporats a base de colpejar amb el martinet el ferro calent i obtenir-ne després objectes mitjançant la forja. Una innovació medieval va ser el forn baix, lexemple més perfecte del qual era la farga pirenaica o catalana, que utilitzava un salt daigua per a dirigir un corrent daire cap al forn, que aconseguia així una temperatura més elevada. Tot i això, només obtenia una espècie de pasta de ferro, que es podia treballar a cops de martell (forja).
La innovació bàsica posterior (al segle XVII) va ser lalt forn, que permetia fondre el ferro i obtenir peces directament abocant ferro fos en motlles. Els avantatges de lalt forn eren que podia treballar amb minerals menys rics i necessitava menys combustible. En canvi, lalt forn era molt més car de construcció i el ferro obtingut no servia per determinats usos, de manera que ambdós sistemes dobtenció de ferro, la farga i lalt forn, es van mantenir fins ben avançat el segle XIX en molts països.
Per desgràcia, les innovacions principals en la metal·lúrgia van anar destinades a lobtenció de nou armament: cuirasses, espases, piques dacer i armes de foc portables, però sobretot, per la gran quantitat de metall que consumien, canons.
3.3 Les millores en laprofitament energètic
Tant la producció artesana com el comerç es van beneficiar de millores en laprofitament de les energies naturals, de vegades poc vistoses però molt eficaces, com la ja citada de la farga catalana. Els molins hidràulics es van perfeccionar per a adaptar-se millor a les disponibilitats daigua de cada lloc i a diferents usos: moldre el gra, compactar teixits (batanar), moure una serra...; però la principal novetat va ser el perfeccionament i la difusió del molí de vent, útil quan laigua té poc desnivell per a moure un molí hidràulic (cas dHolanda) o bé és molt escassa, com a la Manxa.
Laprofitament de lenergia eòlica va tenir encara més importància en la navegació. Junt amb les innovacions ja citades del timó de popa i la brúixola, un millor aprofitament de la força del vent, a base de multiplicar les veles i millorar-ne la disposició i el maneig, va permetre construir naus més grans i més eficients, fet que va tenir importància per al comerç a llarga distància, que ja hem vist, i per a la construcció naval, que veurem més endavant.
Laltra gran innovació energètica de ledat moderna és la gran expansió en lús, i per tant lextracció, del carbó mineral, sobretot a la Gran Bretanya. Lelevat consum de llenya o de carbó vegetal (domèstic o industrial) va provocar al segle XVI un procés de desforestació i dencariment de la llenya. Com que a la Gran Bretanya el carbó era abundant i relativament fàcil dextreure, va començar a ser utilitzat en aquells processos que només necessitaven una font de calor, com la fabricació de sabó o de cervesa o la refinació de sucre. Tot i que no podia ser utilitzat en la siderúrgia, que era possiblement el sector més consumidor de llenya, el seu ús es va difondre àmpliament: a mitjan segle XVI sextreien a la Gran Bretanya unes 200.000 tones de carbó per any; a la fi del xvii, uns 3.000.000 de tones. La turba, més barata, però amb menys potència calorífica, va ser molt usada, com a alternativa a la llenya i el carbó, sobretot a Holanda i algunes zones del nord dAlemanya.
3.4 La construcció
La construcció va millorar molt les seves tècniques al llarg de letapa preindustrial: nhi ha prou de veure qualsevol catedral gòtica o barroca o palaus com el de Versalles; en canvi, linstrumental i la maquinària disponibles van canviar molt poc. Així i tot, es tracta duna activitat important, duna banda per la quantitat de gent i oficis als quals donaven feina les grans obres, de laltra perquè sovint es tractava de treballadors itinerants, amb la facilitat per a la difusió de coneixements tècnics que això suposa.
De tota manera, els avanços més importants en la construcció es van donar a les drassanes: la construcció naval es va convertir en la indústria més complexa de lèpoca i una de les que requeria més inversió de capital. Sobretot a Holanda i a Venècia, les drassanes estaven equipades amb grues i serres mecàniques i es fabricaven peces estàndard per a facilitar la construcció i les reparacions. El resultat va ser un enorme creixement de la capacitat de transport, encapçalada per Holanda. La flota holandesa va passar dunes 50.000 tones al començament del segle XVI a unes 500.000 a les acaballes del segle següent, moment en què representava la meitat del tonatge europeu. La construcció naval tenia importants efectes darrossegament sobre altres indústries: fabricació de veles i cordes, metal·lúrgia, etc.