Hi ha moltes altres innovacions, la major part conegudes des de la baixa edat mitjana, però que es van difondre als segles XVI i xvii, com la impremta, els tapissos, les porcellanes, els rellotges, les joguines mecàniques, les lents òptiques (ulleres, telescopis) i els instruments de navegació la seva escassa importància com a indústries no nha de fer oblidar el paper com a especialitats locals o regionals, però sobretot la transcendència dalgunes. Assenyalarem només la importància de la impremta com a difusora del coneixement, la millora que linstrumental nàutic va significar per a la navegació i el comerç, i sobretot laprenentatge per a innovacions mecàniques posteriors que va significar la fabricació de rellotges i de joguines mecàniques.
3.5 Lorganització de la producció
A cada ciutat, lactivitat artesana es va anar organitzant en associacions dofici o gremis. El gremi era lassociació de mestres dun mateix ofici, organitzada, reconeguda i regulada pel municipi. Les seves finalitats eren el monopoli de lofici (ningú no el podia exercir si no era admès com a mestre en el gremi corresponent) i el control de lactivitat, vetllant per la qualitat del producte; cada gremi disposava també de mecanismes dajuda mútua i assegurava la representació de lofici en els òrgans de poder municipals. Encara que només els mestres de lofici formaven part del gremi, les altres dues categories professionals típiques de lèpoca, laprenent i loficial, eren també acollits en el gremi sota lempara del seu mestre.
Els gremis dofici foren importants fins al segle XVII i, tot i una clara decadència al xviii, arribaren en alguns països, com Alemanya, fins a mitjan segle XIX.
Gran part de la producció artesana, fins i tot de la destinada a mercats llunyans, es va continuar obtenint en el marc de lorganització gremial, en especial a Itàlia, França i Alemanya; però, fins i tot on els gremis mantenien el seu vigor, la producció per al comerç a llarga distància, més massiva i depenent dels gustos de zones llunyanes, va escapar aviat del control dels mestres gremials per a passar a mans dempresaris que dirigien la producció, indicant les quantitats i qualitats que desitjaven, i sovint avançant matèries primeres o diners i fixant per endavant el preu dels productes. En aquest darrer cas, el mestre gremial es convertia en un treballador a tant la peça, tot i que per regla general continuava sent propietari del taller i de linstrumental, o sigui, del capital fix; per tant, lorganització gremial es manté, però amaga unes relacions de producció diferents.
El pas de lestructura de producció gremial a lempresarial passa per diversos estadis intermedis fins a culminar a la fàbrica. Trobem en primer lloc lanomenat putting out system (o Verlag System, en alemany): lempresari dóna feina a fer a diversos mestres i assenyala les característiques del producte i els terminis de lliurament, aconseguint així lestandardització i el control de la producció. Hi ha encara un aspecte més important: si lelaboració dels productes implica processos diferents (com en la producció de teixits, el treball de la pell o lobtenció de productes metàl·lics), lempresari organitza tota la cadena de producció, fent desaparèixer els mercats intermedis i procurant evitar els colls dampolla que sovint es produïen en aquests.
El putting out system, nascut en el si del món gremial, tindrà, però, molta més importància amb la difusió de la indústria al camp, que és la situació característica de ledat moderna. Molts empresaris comencen a traslladar a les zones rurals una part creixent de la producció, de manera que es produeix una divisió del treball: lobtenció dalguns productes intermedis o de productes senzills, processos intensius en mà dobra poc o gens especialitzada es traslladen al camp, mentre que la ciutat manté lelaboració de productes de luxe i sovint els acabats dels productes rurals, o sigui, les operacions que requereixen més habilitat (més ofici). Aquesta deslocalització de la indústria respecte a la ciutat obeeix a dues raons principals: duna banda, evita la reglamentació gremial, cosa que permet per exemple oferir productes nous (que sovint resultaven de qualitat inferior, però més barats); de laltra, aprofita la disponibilitat de matèries primeres i el cost inferior del factor treball: al camp, els ingressos familiars no depenien bàsicament de lactivitat artesana i el cost doportunitat del treball era pràcticament zero en molts moments de lany.
En molts llocs dEuropa la indústria rural no va superar aquest estadi de pagesos secundàriament artesans, però a les zones dactivitat més intensa, de més demanda de treball, es va produir una especialització superior: moltes famílies passaven a tenir la producció artesana com a activitat principal i completaven els seus ingressos treballant al camp en els moments de més demanda de mà dobra, i per tant de jornals més alts. És el que sanomena protoindustrialització. Laugment de població no productora directa daliments que comporta aquesta situació només és sostenible si hi ha una zona agrària propera capaç dincrementar la seva producció per a proporcionar a làrea protoindustrialitzada els aliments necessaris sense un augment excessiu dels preus. Per tant, la protoindustrialització afavoreix una integració del mercat que beneficia tots els participants, no sols les zones protoindustrial i agrària, sinó també la ciutat propera, punt sovint dacabament i gairebé sempre de venda dels productes artesans rurals i mercat on els treballadors de les dues zones podien adquirir més articles; tots dos aspectes permeten ampliar el radi de mercat, interior i exterior, de la ciutat.
El concepte originari de protoindustrialització (Mendels, 1972) postulava que es tractava duna fase prèvia a la industrialització però levidència demostra que moltes zones protoindustrials no es van convertir mai en zones industrials. El fet és fàcilment comprensible: les principals matèries primeres protoindustrials eren la llana i el lli, mentre que els elements definidors de la primera industrialització serien el cotó, el carbó i el ferro. Tanmateix, la fase de protoindustrialització era una bona preparació per a la industrialització (aportava coneixements tècnics i de mercats), de manera que algunes zones protoindustrials es van transformar en zones industrials i altres van donar suport a la industrialització duna àrea propera.
La relació de producció es transforma en capitalista quan, fent un pas més, lempresari proporciona també el capital fix, o sigui, els locals i la maquinària, a canvi de lobligació de treballar en exclusiva per a ell. La fàbrica apareix quan laugment de la demanda posa de manifest els inconvenients de la indústria al camp: dificultats per a organitzar la producció i assegurar-ne la quantitat i la qualitat (De Vries, 1982). Quan es volia introduir un producte nou, per al qual els treballadors rurals no tenien ni coneixements ni eines, si la demanda era creixent i es presumia constant, valia la pena lesforç de concentrar la producció i professionalitzar els obrers: va ser el cas de la indústria cotonera. La fàbrica, un cop feta la inversió inicial, estalviava despeses de transport, fraus i treball de mala qualitat, i permetia al capital circulant una velocitat de rotació molt superior, de manera que la fàbrica, sorgida ben entrat el segle XVIII, sha de considerar com a precedent directe de la Revolució Industrial (Berg, 1987), tot i que només va adquirir ple sentit amb aquesta.
Juntament amb les transformacions econòmiques que van fer possible el salt endavant que representaria la Revolució Industrial, hi va haver canvis socials i polítics sense els quals aquesta tampoc no hauria resultat possible. De fet, el pas de letapa preindustrial a la industrial es pot definir també com la transició del feudalisme al capitalisme; i naturalment, els canvis socials i econòmics van ser igualment graduals.
La transició va ser un procés llarg (i molt discutit pels historiadors): feudalisme i capitalisme van conviure molt temps en una simbiosi que sanà transformant en oposició. Per a entendre-ho és útil recordar la diferència entre actituds i actuacions capitalistes, que es poden trobar ja a ledat mitjana i que són perfectament integrables en el món feudal; mentalitat capitalista, que postula una organització econòmica, social i política sobre bases diferents de les del feudalisme; i sistema capitalista, que és el resultat de la implantació legal daquesta nova forma dorganització de la societat, que queda ja fora de lèpoca que ara estudiem.
4.1 Ascens de la burgesia i abolició del feudalisme
Des de la recuperació de la vida urbana, lactivitat econòmica basada en la producció i el comerç (el negoci burgès) resultava per regla general més rendible que la renda feudal, de manera que la situació econòmica de la burgesia entrava cada cop més en contradicció amb la seva subordinació social i política. Lascens de la burgesia el podem caracteritzar en tres etapes: aliança amb la monarquia contra el predomini dels senyors feudals, a partir de la baixa edat mitjana; control de lactuació de la monarquia mitjançant el sistema parlamentari, a partir de final del segle XVII; implantació de lestat burgès, amb labolició o no de la monarquia, a partir de la Revolució Francesa. El primer procés va ser general a lEuropa occidental; els altres dos van resultar molt més dispersos, fins al punt que en alguns països es va passar directament al darrer estadi.
4.1.1 El mercantilisme
A partir de la crisi de la baixa edat mitjana, les monarquies, amb el suport de les burgesies urbanes, van aconseguir imposar la seva autoritat sobre la compartimentació feudal i crear els primers estats moderns, dotats daparells de gestió i de control en els camps judicial, fiscal, administratiu, militar i eclesiàstic. Aquest control va permetre als monarques assegurar-se la fidelitat dels estaments privilegiats, primera condició per a optar als càrrecs de nomenament reial i a les rendes que aquests proporcionaven i que permetien completar unes rendes feudals sovint ben malmeses.
Les noves monarquies van intervenir també en el món econòmic amb la finalitat daugmentar el poder del monarca; ho van fer especialment mitjançant la protecció del comerç exterior: és el que sanomena mercantilisme. El punt de partida del mercantilisme és la idea que el poder del monarca depèn de la riquesa del país i que, a lèpoca, el comerç exterior és la manera més ràpida denriquiment. Per tant, lestat legisla en favor dels interessos comercials, prohibint o gravant lentrada o la sortida de productes, discriminant en favor de les naus pròpies, concedint monopolis dexplotació de determinades zones o de fabricació dalguns productes, ocupant territoris i fins i tot guerrejant per obtenir territoris o beneficis econòmics, tant a Europa com fora dEuropa. La finalitat principal de les polítiques mercantilistes era obtenir balances de pagament favorables que permetessin acumular or dins el país.
Les polítiques mercantilistes significaven discriminació i reglamentació, no sempre eren eficaces, van representar un fre per al comerç internacional, van encarir els productes i fins i tot van provocar guerres. Daltra banda, la càrrega impositiva va anar creixent a mesura que augmentava el luxe de la cort i les despeses militars, fins al punt de provocar diverses revoltes antifiscals, encapçalades per la burgesia.
Daquestes, la primera que va tenir èxit, i que es considera com a punt de partida polític del sistema capitalista, es va produir a la Gran Bretanya després de la revolució de 1680. Tot i mantenir unes certes formes feudals (algunes de les quals han arribat als nostres dies, com la Cambra dels Lords), el poder va passar a ser controlat pel Parlament, que havia daprovar els nous impostos i la gestió del pressupost. A partir daquest moment, lactuació dels governs va tendir a ser favorable als interessos de la burgesia, tant en la legislació interior com en la política exterior: labolició de labsolutisme no va comportar la desaparició del mercantilisme.
Labolició definitiva del feudalisme i de la monarquia absoluta i la seva substitució per règims parlamentaris capitalistes ve representada per la Constitució dels Estats Units (1787) i sobretot per la Revolució Francesa (1789). A la resta dEuropa, la implantació legal del capitalisme va ser un procés lent, que es va anar produint al llarg dels dos primers terços del segle XIX.
4.2 La nova mentalitat racionalista i el liberalisme economic
El sistema polític i econòmic feudal van ser fortament atacats des del punt de vista filosòfic pel racionalisme, que considera que laplicació de la raó ha de ser el principi director de lactivitat humana. El comportament racional es basa en lexistència de lleis naturals, que les lleis positives poden completar, però no contradir; Hobbes, Locke i Hume van ser els principals difusors daquesta idea, el corol·lari de la qual, posat de relleu en especial per Adam Smith, és que també lactivitat econòmica està regulada per lleis i mecanismes naturals, els quals són bàsicament la llibertat personal i dempresa, el dret a la propietat i el mercat. Lactuació conforme a les lleis naturals permet a lindividu o al grup (familiar, estatal) obtenir el màxim profit econòmic i el creixement acumulat que aquest comporta.
La racionalització és un ideal al que es tendeix i que afecta amb diferent intensitat països i regions; tot i que és un procés que encara avui no es pot donar per acabat, no hi ha dubte que al segle XVIII els països on més havia calat eren els més avançats (Holanda, la Gran Bretanya, França, els Estats Units, Suïssa), que per tant eren els que tenien més possibilitats per a fer un salt endavant en les seves economies.
Des del punt de vista econòmic, la llibertat dempresa comporta el liberalisme, oposat a lintervencionisme estatal que representava el mercantilisme. La crítica bàsica al mercantilisme prové de Cantillon (1755), el qual afirma que els intercanvis internacionals afavoreixen tots aquells que hi participen i per tant postula la possibilitat dun creixement econòmic global, propiciat pel comerç. Però la codificació de les crítiques al mercantilisme i la creació duna ideologia econòmica alternativa, el liberalisme econòmic, va ser sobretot obra dAdam Smith. El punt de partida de Smith és que linterès personal, legoisme de cadascú, és el motor que permet satisfer les necessitats globals: els altres estan disposats a oferir-nos els seus béns, serveis o diners a canvi dels nostres; el diner expressa la lliure elecció dels individus entre diversos béns alternatius i maximitza, per tant, el profit i la satisfacció de cadascú. Daquesta manera, la suma degoismes personals és beneficiosa per al conjunt: hi ha una mà invisible que encamina la lliure activitat de cadascú cap al bé general i el creixement econòmic.