A Àsia, les plantacions serien molt més tardanes, però la Companyia Holandesa de les Índies Orientals organitzava també la producció en profit propi: assegurava lautoritat dels reietons locals a canvi de forts tributs, de manera que els indígenes no eren privats de la propietat de la terra, però quedaven sotmesos a impostos tan elevats que només podien satisfer conreant i venent més espècies, el preu de les quals fixava la mateixa Companyia. Amb aquest sistema, els indí-genes eren pràcticament esclaus sobre la seva propietat i la Companyia obtenia el doble benefici del tribut pagat pels reietons i de la compra despècies a baix preu. Amb lorganització de la producció a les colònies, el comerç mundial es comença a basar més en la quantitat venuda que en els guanys per unitat: és linici del comerç massiu.
Daltra banda, al segle XVII, holandesos i anglesos, al mateix temps que sintroduïen en el comerç transoceànic, ho feien també en el comerç mediterrani: portaven gra del nord, pesca salada, teixits barats i espècies. La producció i venda de productes de luxe mediterranis no podia competir amb el comerç de béns de consum massiu oferts pels anglesos, els holandesos i més secundàriament els francesos, de manera que la primacia europea, primer econòmica i a partir de mitjan segle també política, va passar definitivament del món mediterrani a mans dels països entorn del mar del Nord.
Holanda va ser la potència hegemònica els tres primers quarts del segle XVII gràcies al seu predomini sobre el comerç asiàtic, el quasi monopoli del comerç del Bàltic, la penetració en el món mediterrani, el paper de centre principal dintercanvis, tant dels productes ultramarins com dels productes europeus, el domini del transport (la flota holandesa venia a ser equivalent a la suma de les flotes de les altres potències europees) i el paper de gran centre financer mundial, sobretot després de la fundació del Wisselbank (Banc de Gir, 1609).
Però cap a mitjan segle XVII el comerç asiàtic basat en les espècies patia per la caiguda dels preus europeus, que el feien cada cop menys remuneratiu, i shavia de continuar saldant amb plata en una proporció superior al 80%. Per lluitar contra aquest esllanguiment del negoci asiàtic, Holanda (i també la Gran Bretanya) van actuar en dos sentits; duna banda, diversificant els productes portats a Europa, afegint a les espècies i productes de luxe anteriors mercaderies més barates però prou remuneratives: te, coure, teixits de seda i sobretot teixits de cotó indis (indianes o callicoes, procedents de Calcuta) i, molt a les acaballes de segle, cafè. Daltra banda, per a limitar les sortides de plata dEuropa, es van dedicar al comerç i al transport entre territoris asiàtics, que permetia obtenir uns guanys amb els quals pagar part de les mercaderies enviades a Europa.
A partir de mitjan segle XVII, Holanda va deixar ràpidament de ser leconomia predominant, principalment com a conseqüència de les polítiques mercantilistes hostils de la Gran Bretanya i de França. El principal instrument van ser les Navigation Acts angleses (la primera i més important de 1651), que només permetien introduir mercaderies a la Gran Bretanya en naus angleses o del país de procedència dels productes, eliminant així el paper de transportistes dels holandesos; tampoc no es permetia als estrangers comerciar directament amb les colònies angleses ni transportar pesca salada (bacallà, congre, arengades) en naus que no fossin angleses. Com a conseqüència del malestar creat per aquestes mesures discriminatòries, es van produir tres guerres comercials entre la Gran Bretanya i Holanda. Per la seva banda, França va elevar els drets a les naus holandeses per atracar als ports francesos, i fins i tot va intentar envair Holanda. Holanda va poder resistir aquests atacs, però la seva economia sen va ressentir fortament. El predomini comercial seria en endavant de la Gran Bretanya; Holanda quedaria fins i tot per darrere França, però Amsterdam continuaria sent la primera plaça financera mundial.
Els anglesos començaren la seva expansió ultramarina gairebé al mateix temps que els holandesos i a remolc daquests, tant a Àsia com al Carib o al Mediterrani. Però van establir una sèrie de colònies de població a les costes de lAmèrica del Nord (els futurs Estats Units). Les condicions de sòl i de clima de les colònies més septentrionals (Nova Anglaterra) permetien una agricultura de tipus europeu, pròspera gràcies a la disponibilitat de terra i leliminació o lallunyament de les tribus indígenes. Les colònies meridionals foren explotades mitjançant plantacions esclavistes de tabac i de sucre, i més tard, però amb molta més importància, de cotó.
La superioritat comercial britànica va ser deguda en gran part a lús decidit de la capacitat legislativa i fins i tot de la violència per a afavorir la seva economia, política darrel mercantilista que mantindria molt clarament fins a la Primera Guerra Mundial; un altre factor important a lèpoca va ser laliança amb Portugal, forjada a partir de lajut britànic a la independència portuguesa. El descobriment dor a la colònia portuguesa del Brasil el 1693 va generar una intensa demanda de manufactures, que va ser satisfeta sobretot per la Gran Bretanya. Daquesta manera, Lisboa es va convertir pràcticament en el punt dintercanvi de lor brasiler pels productes anglesos; de tal manera que aquest or no va beneficiar les economies de la colònia ni de la metròpoli, sinó la del país productor de manufactures.
La Gran Bretanya va esdevenir també la potència dominant a Àsia gràcies principalment a locupació de gran part de lÍndia (en competència amb França) i lobertura de la Xina al comerç mundial, ni que fos només pel port de Canton. La Xina oferia productes de luxe, però especialment te, que es va convertir ràpidament en la beguda nacional anglesa; al llarg del segle XVIII, la quantitat de te exportada a Europa es va multiplicar per 70, en gran part gràcies al seu abaratiment: el valor de les importacions només es va multiplicar per 16. El comerç amb la Xina era altament deficitari; la solució va venir dun producte tràgic: lopi, produït a Bengala i portat a la Xina pels anglesos. Durant més dun segle, lopi va permetre lexplotació de la Xina de la mateixa manera que el comerç desclaus permetia lexplotació dÀfrica.
No sha doblidar, però, que el gran avantatge del comerç britànic era el paper central que hi jugaven les seves manufactures. Mentre que Holanda era bàsicament un intermediari comercial, les manufactures angleses asseguraven el comerç i el benefici en profit de la metròpoli, tant per la seva venda directa a Europa o al Pròxim Orient com sobretot mitjançant el comerç triangular amb les colònies del Carib i lAmèrica del Nord: amb el producte de la venda de manufactures a les colònies (i el contraban amb les colònies espanyoles) sadquirien els productes colonials americans (sucre, tabac, cotó), que en part eren reexportats cap a Europa i el Pròxim Orient.
Al segle XVIII França es va convertir en la segona potència comercial, per darrere la Gran Bretanya. Tot i que va tenir poc èxit en els intents de colonització a lAmèrica del Nord (el Canadà, vall del Mississipí), posseïa algunes illes amb plantacions de tabac i sucre a les Antilles. A lÍndic shavia assegurat el domini de Madagascar i altres illes que facilitaven el camí cap a lÍndia, on va dominar algunes zones. El comerç oriental es basava sobretot en teixits de cotó i espècies de lÍndia, sedes i te de la Xina i cafè dAràbia. Lèxit comercial francès tenia com a fonament el comerç europeu, especialment la reexportació de sucre antillà, lexportació de vins i aiguardents (brandi) de qualitat, la venda de manufactures a Espanya (en gran part destinades a lAmèrica espanyola a través de Sevilla) i el comerç amb el Pròxim Orient.
Al segle XVIII França es va convertir en la segona potència comercial, per darrere la Gran Bretanya. Tot i que va tenir poc èxit en els intents de colonització a lAmèrica del Nord (el Canadà, vall del Mississipí), posseïa algunes illes amb plantacions de tabac i sucre a les Antilles. A lÍndic shavia assegurat el domini de Madagascar i altres illes que facilitaven el camí cap a lÍndia, on va dominar algunes zones. El comerç oriental es basava sobretot en teixits de cotó i espècies de lÍndia, sedes i te de la Xina i cafè dAràbia. Lèxit comercial francès tenia com a fonament el comerç europeu, especialment la reexportació de sucre antillà, lexportació de vins i aiguardents (brandi) de qualitat, la venda de manufactures a Espanya (en gran part destinades a lAmèrica espanyola a través de Sevilla) i el comerç amb el Pròxim Orient.
També els antics imperis portuguès i espanyol van tenir un creixement comercial important al segle XVIII, però molt passiu: lexplotació de nous jaciments minerals (or al Brasil, plata a Mèxic) va generar una demanda colonial que en gran part va ser coberta mitjançant manufactures estrangeres, si bé en el cas de la monarquia hispànica va oferir una oportunitat per a lexportació dels aiguardents, els teixits de cotó, els barrets i les sabates catalans i dels productes de ferro bascos.
En conjunt, al llarg de ledat moderna, lexpansió comercial europea, acompanyada en moltes zones del domini polític, va significar la creació duna sèrie de xarxes comercials relacionades entre elles, en les quals Europa (i especialment lEuropa del nord-oest) era la principal beneficiada pel seu paper dintermediació, pel valor afegit de les seves manufactures i per la pressió política (militar) que exercia.
2.3 Institucions, instruments i tècniques mercantils
El creixement i lexpansió del comerç no hauria estat possible sense disposar duna sèrie dinstitucions, instruments i tècniques destinats bàsicament a millorar-ne lorganització, disminuir els riscos i facilitar el crèdit i el control del negoci. No en farem una descripció gaire exhaustiva ni organitzada segons cadascun daquests apartats. Ens limitarem a descriurels breument, seguint més aviat el ritme cronològic de la seva aparició. Naturalment, cal tenir present que els diferents aspectes, per bé que els expliquem lun darrere laltre, van ser en gran part contemporanis i relacionats.
2.3.1 La moneda
En primer lloc, cal parlar de la moneda. Fins al segle XIII lOccident europeu només encunyava diners de plata petits (els millors contenien cap a 1,5 grams de plata, amb tendència a ser cada cop més lleugers), mentre que les monedes internacionals, les utilitzades per al comerç a llarga distància, eren àrabs o bizantines (besants, dinars). Al començament del segle XIII les grans ciutats comercials italianes (Venècia, Gènova, Florència...) van encunyar primer monedes de bona plata, anomenades grossos, múltiples dels diners anteriors, que van ser imitades per la major part dels països; i mig segle més tard monedes dor (florins o ducats), que serien «el dòlar de ledat mitjana», desbancant les anteriors monedes orientals: era la demostració més patent del canvi de domini en el comerç internacional. El predomini europeu es mantindria amb lacumulació dor i plata procedent, de primer, de les mines de lEuropa central i, a partir del segle XVI, sobretot dAmèrica, que van permetre lemissió duna gran multitud de monedes i denominacions; les més internacionals van ser els rals de plata castellans i els florins i escuts dor encunyats per diverses potències. A partir de mitjan segle XVII, va començar a aparèixer el paper moneda, de fet certificats de dipòsit emesos pels bancs, però abans de la Revolució Industrial van tenir molt poca importància.
2.3.2 Mercats i fires
Les primeres institucions importants en la millora del comerç van ser els mercats i les fires. Uns i altres són punts de trobada preestablerts entre venedors i compradors, però mentre els mercats tenen un abast local i una periodicitat curta, que pot ser fins i tot diària, les firen són més escasses, però de més importància. Les fires shan definit com a reunions de comerciants, regulades i privilegiades, que tenen lloc en un espai i en un moment determinats. La reunió de gent i productes a la fira té com a avantatge principal la concentració de loferta i la demanda, que permet superar la incertitud comercial que comportava el comerç a llarga distància itinerant i dominat per loferta. Lintercanvi firal és doble: entre comerciants vinguts de diferents llocs i entre comerciants i gent de la zona on se celebrava la fira, que hi portaven a vendre vitualles, matèries primeres o productes manufacturats, els diners obtinguts amb els quals els permetien adquirir els béns portats pels mercaders.
Encara que les firen han perdurat fins als nostres dies sense canvis importants, el seu gran moment comercial correspon a ledat mitjana. Després el comerç es va fer més constant i van perdre gran part del seu paper de lloc de trobada de mercaders, però les principals (Xampanya, Medina del Campo, Besançon...) es van reconvertir en fires financeres, o sigui, llocs i moments en els quals es concentraven pagaments, i cobraments i per tant també una part important del crèdit. A partir del segle XVIII, aquest paper quedaria també eclipsat per lactivitat constant dels bancs de les ciutats principals (places bancàries).
2.3.3 Crèdit i banca
Perquè el creixement experimentat per lactivitat comercial no hauria estat possible sense el crèdit i la banca. Les formes més senzilles de crèdit comercial, la cessió de mercaderies o de diners per a comprar mercaderies amb la promesa de retornar el valor obtingut amb un escreix (interès) apareixen molt aviat i a tot arreu; però alguns grups, com els anomenats llombards (de Llombardia), es van especialitzar en el préstec de fira a fira, que permetia a un mercader sense recursos suficients obtenir crèdit per a comprar mercaderies, vendre aquestes mercaderies en un altre lloc i liquidar el deute a la propera fira. Aquests primitius prestadors itinerants deixaven els seus diners o els de gent que els hi havia fet a mans per aquest fi; laparició de la banca va permetre que el crèdit adquirís molta més importància.
La banca, i sobretot la tècnica bancària, procedeixen del canvi de moneda: el canvista o banquer és lespecialista que coneix el valor de les diferents monedes i en facilita lintercanvi guanyant-hi una comissió. Aviat el banquers afegeixen al canvi el dipòsit: el banquer disposa duna caixa forta en la qual accepta que els clients hi dipositin els seus diners o bé perquè el banquer pugui adquirir la moneda per la qual els volen canviar o bé per seguretat. Molt aviat els mercaders troben còmode enviar els seus creditors a cobrar al banc: aquest pot lliurar els diners o anotar el crèdit a lhaver del creditor i el dèbit al deure del deutor. La culminació daquest procés és el crèdit: els banquers, a coneguda o no dels seus clients, aprofiten una part dels fons dipositats per a prestar-los a tercers a canvi dun interès; és el negoci bancari.
Els progressos posteriors van venir de la creació de bancs especialitzats en el gir i dels bancs centrals. Els primers bancs de gir, o sigui, especialitzats en el negoci de les lletres de canvi, van aparèixer a Itàlia, don van ser imitats i perfeccionats a Flandes: el Wisselbank dAmsterdam va servir de model per a molts bancs de gir al nord dEuropa.