Per tant, el millor sistema econòmic és el que permet a tothom actuar sense traves, cosa que implica bandejar els obstacles a les lleis naturals, que són bàsicament tres: larbitrarietat legal i judicial, substituïda per la proclamació de lleis justes i aplicades de forma imparcial; lexcés i la mala gestió dels impostos, que han de ser moderats i shan dinvertir en profit de la comunitat, i els privilegis, tant de naixement (feudals) com de càrrec (militars, eclesiàstics), de territori (furs) o econòmics (gremis, monopolis). La supressió dels privilegis implica la igualtat doportunitats: la igualtat davant la llei, lelecció per als càrrecs de les persones més preparades i la llibertat de treball i dempresa.
Les idees dAdam Smith es troben en les seves obres principals, La teoria dels sentiments morals (1759) i Una investigació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions (1776).
Leconomia de lliure mercat permet obtenir els productes més barats per leliminació dels drets de duana, però sobretot impulsa lespecialització: cadascú, persona o país, es pot dedicar a produir allò en què té avantatges comparatius, atès que disposa de mercats més amplis. Al seu torn, lespecialització impulsa el progrés tècnic, que abarateix la producció i per tant amplia el mercat, creant així un cercle virtuós de creixement. Smith ho exemplifica amb la fabricació dagulles: en un mercat restringit, cada operari duu a terme tot el procés; en un mercat més ampli, la feina es divideix al màxim (un obrer talla el filferro, laltre fa la punta, laltre lull, etc.) i així saconsegeix multiplicar fabulosament la producció. El treballador venia a ser així una peça duna màquina formada per diversos homes: la Revolució Industrial es podria considerar com la substitució daquestes màquines humanes per màquines inanimades.
5. El paper dEuropa en el món en letapa preindustrial
LEuropa occidental va passar de ser una zona endarrerida al conjunt dEuràsia a lalta edat mitjana a organitzar en profit propi el comerç mundial i a dominar gran part dels territoris no europeus entre el segle XVI i la Primera Guerra Mundial. El canvi dhegemonia sembla clar que es va produir als segles XIV i XV, i les diferències es van anar ampliant els segles següents fins a abocar en el canvi decisiu que va representar la Revolució Industrial.
Aquesta visió dun avançament de les economies europees respecte a la resta abans de la Revolució Industrial ha estat contradita en els darrers anys principalment per Pomeranz (2000), amb largument que fins a 1800 les trajectòries de creixement i els nivells de renda i de productivitat a Europa i a Orient (en especial a la Xina) eren molt similars i que la gran divergència que representa la Revolució Industrial es deu bàsicament a dos factors accidentals, favorables a la Gran Bretanya: la disponibilitat de carbó barat, que va fer possible la màquina de vapor, i la possessió dun imperi colonial, que garantia una oferta barata de productes que exigien molta terra, com el cotó i el sucre. En canvi, la zona més desenvolupada de la Xina, el delta del Iang-Tsé, estava allunyada de les mines de carbó i la Xina havia dextreure del propi territori tots els productes necessaris per a assegurar lalimentació duna població creixent. Tot i que la tesi de Pomeranz té la virtut de resituar les economies orientals, sovint desateses o considerades menys desenvolupades del que en realitat eren, Van Zanden (2009) replica que la Revolució Industrial va ser possible per dos grans factors afavoridors del creixement econòmic que es troben sobretot en les societats europees més avançades i que tenen lorigen en temps molt reculats: es tracta del marc institucional i del model demogràfic europeu.
El marc institucional, entès com el conjunt de lleis, costums i creences generalment acceptats, té com a característiques diferencials, en primer lloc, la situació de les persones davant la llei: a Europa es disposa de lleis escrites, exigibles per a tots (si bé amb diferències de drets segons lestament de cadascú), però modificables, fet que permetia una millor adaptació a les necessitats socials i econòmiques de cada moment. En segon lloc, formen també part del marc institucional un gran nombre de corporacions (urbanes, dofici, benèfiques...) que permeten àmbits de llibertat i de protecció mútua que faciliten el funcionament dels mercats, així com una certa limitació del poder de les monarquies.
Segons Van Zanden (2009), laltre gran pilar que va afavorir el creixement europeu és el que anomena el model demogràfic europeu. Es tracta duna variant de les poblacions amb frens preventius (per tant, de matrimonis comparativament tardans i no universals) amb lafegit duna llibertat individual més gran en lelecció de parella, una disminució dels lligams familiars (respecte als pares), una major especialització i més participació femenina en el món del treball, factors que en definitiva conflueixen en una major acumulació de capital humà. Val a dir que en aquest punt largumentació de Van Zanden, en especial la seva reducció del model demogràfic europeu a la zona entorn del mar del Nord, no és prou conclusiva: aquí, sobretot al camp, hi continuava havent famílies troncals (un fill casat vivint a la casa dels pares), a tot arreu hi havia fadristerns, que gaudien de més llibertat delecció (a canvi duna major pobresa), i gran part del treball femení era com a servei domèstic, fet que des del punt de vista econòmic no representa un gran avançament; i a la resta dEuropa hi havia igualment fadristerns, aprenents i minyones. Al nostre parer, en aquest punt el fet diferencial que cal tenir en compte és lacumulació de capital humà, que depèn sobretot del grau durbanització i de la demanda de productes manufacturats: tant el percentatge daprenents com loferta de treball femení neren directament dependents i, sens dubte, com ja hem vist, la regió entorn del mar del Nord va saber conjuminar millor que el món mediterrani els factors de creixement econòmic.
No hi ha, però, cap dubte que la gran divergència no es pot reduir a una sèrie de canvis sobtats a la segona meitat del segle XVIII per a aprofitar factors fins aleshores poc rellevants que permetrien engegar el procés dindustrialització: les grans divergències havien començat molt abans, com a mínim als segles XIV-XV, i consistien més en diferències en els àmbits polític i social que no pas en leconòmic.
Bibliografia
Bàsica
BERG, M. (1987): La era de las manufacturas 1700-1820. Una nueva historia de la Revolución industrial británica, Barcelona.
EPSTEIN, S. (2009): Libertad y crecimiento: el desarrollo de los estados y los mercados en Europa, 1300-1750, València.
LANDES, D. (2000): La riqueza y la pobreza de las naciones, Barcelona.
MOKYR, J. (1993): La palanca de la riqueza: creatividad, tecnología y progreso económico, Madrid.
ZANDEN, J. VAN (2009): The Long Road to the Industrial Revolution. The European Economy in a Global Perspective, 1000-1800, Leiden / Boston.
Complementària
ALLEN, R. C., T. BENGTSSON i M. DRIBE (eds.) (2005): Living Standards in the Past. New Perspectives on Well-Being in Asia and Europe, Oxford.
Bàsica
BERG, M. (1987): La era de las manufacturas 1700-1820. Una nueva historia de la Revolución industrial británica, Barcelona.
EPSTEIN, S. (2009): Libertad y crecimiento: el desarrollo de los estados y los mercados en Europa, 1300-1750, València.
LANDES, D. (2000): La riqueza y la pobreza de las naciones, Barcelona.
MOKYR, J. (1993): La palanca de la riqueza: creatividad, tecnología y progreso económico, Madrid.
ZANDEN, J. VAN (2009): The Long Road to the Industrial Revolution. The European Economy in a Global Perspective, 1000-1800, Leiden / Boston.
Complementària
ALLEN, R. C., T. BENGTSSON i M. DRIBE (eds.) (2005): Living Standards in the Past. New Perspectives on Well-Being in Asia and Europe, Oxford.
BROADBERRY, S. i B. GUPTA (2006): «The early modern great divergence: wages, prices and economic development in Europe and Asia, 1500-1800», Economic History Review, LIX, 1.
CIPOLLA, C. M. (1967): Cañones y velas en la primera fase de la expansión europea, 1400-1700, Barcelona.
CRAIG, L. A. i D. FISHER (2000): The European Macroeconomy. Growth, Integration and Cycles 1500-1913, Cheltenham.
HOBSBAWM, E. J. (1983): «La crisis general del siglo XVII», dins T. ASTON (comp.):Crisis en Europa, 1560-1600, Madrid.
KRIEDTE, P., H. MEDICK i J. SCHLUMBÖHM (1986): Industrialización antes de la industrialización, Barcelona.
MADDISON, A. (2005): Growth and Interaction in the World Economy. The Roots of Modernity, Washington.
MENDELS, F. F. (1972): «Proto-industrialization: the First Phase of the Industrialization Process», The Journal of Economic History, XXXII, 1.
ORMROD, D. (2003): The Rise of Commercial Empires. England and Netherlands in the Age of Mercantilism, 1650-1770, Cambridge.
POMERANZ, S. (2000): The Great Divergence. Europe, China and the Making of the Modern World Economy, Princeton.
VRIES, J. DE (1982): La economía europea en un período de crisis. 1600-1750, Madrid.
(1994): «The Industrial Revolution and the Industrious Revolution», The Journal of Economic History, 54.
VRIES, J. DE i A. VAN DER Woode (1997): The first modern economy: Success, Failure and Perseverance of the Dutch Economy, 1500-1815, Cambridge.
3. La Revolució Industrial
1. Què entenem per Revolució Industrial?
Lhome, en la seva evolució, només ha provocat dues grans revolucions (Cipolla, 1969): la revolució agrària del neolític (a la qual ens hem referit en el capítol 1) i la Revolució Industrial, que tingué lloc a la Gran Bretanya entre 1760 i 1830, i que està a la base de leconomia i la prosperitat actuals.
Anomenem Revolució Industrial la mutació, linici dun procés irreversible de creixement fort i autosostingut en la producció de béns i la productivitat dels factors, generat per la invenció i laplicació de noves màquines, lús denergies noves, més potents, més versàtils i més barates, tant a la producció com al transport, i la introducció de canvis rellevants en els materials bàsics de la producció industrial i en lorganització del treball, que es concentra a la fàbrica.
La Revolució Industrial va ser una transformació ràpida (1760-1830), localitzada a la Gran Bretanya, concentrada en uns pocs processos industrials, preparada i sostinguda pel creixement agrari i amb el suport del poder de lestat (OBrien, 1993). El seu concepte central és la innovació, els orígens de la qual sacostumen a associar amb el treball a la fàbrica, laplicació de lenergia de vapor i un ús intensiu del capital; però, abans de 1850, aquestes innovacions només afectaven uns pocs sectors.
La Revolució Industrial no va comportar, doncs, un canvi revolucionari en el creixement econòmic, només en va iniciar el procés amb una forta i autosostinguda acceleració, seguida dun procés de difusió a altres sectors productius i a altres països, que rep el nom dindustrialització, i que culmina en la societat industrial quan la major part del valor afegit i de locupació dun país no prové del sector primari. La difusió de la Revolució Industrial es produeix a ritmes molt diferents i, en lactualitat, molts estats encara no han assolit el nivell de societats industrials.
La societat industrial no ve definida pel sector secundari o industrial perquè, a la llarga, el sector terciari, el comerç i els serveis depassen el sector industrial. Però això és precisament efecte del creixement industrial en dos sentits: la indústria és capaç de produir més amb menys mà dobra, i els beneficis i locupació generats pel comerç i els serveis en gran part es basen en la producció industrial o tenen com a finalitat donar-li suport.
Daltra banda, la Revolució Industrial va ser més que una revolució tècnica: va ser una revolució econòmica amb importants efectes socials i polítics, que van representar el pas definitiu del feudalisme al capitalisme. Això significa que el factor capital, la inversió en màquines, edificis i matèries primeres, pren més importància que el factor treball; daltra banda, el ritme de la producció ja no el marca lhome, sinó la màquina. El resultat a llarg termini va ser una transformació radical de les estructures econòmiques i socials: la societat industrial es diferencia a tots els nivells de lanterior societat agrària, si bé les dues conviuran llargament i en estreta relació fins als nostres dies.
Avui dia es considera que el creixement econòmic modern comença al segle XVII, i en alguns aspectes fins i tot abans, a lentorn del mar del Nord i més concretament a Anglaterra i Holanda. Però aquest era un creixement smithià, de base orgànica, basat en el comerç internacional, la divisió del treball i la revolució agrària, que impulsava sobretot el creixement de la població i només secundàriament la renda per capita: mentre que de 1500 a 1800 la renda per capita podia haver crescut en el millor dels casos un 25%, entre 1800 i lactualitat la renda per capita dels països industrialitzats sha multiplicat com a mínim per quinze, de manera que la Revolució Industrial marca la divisòria entre la pobresa i la prosperitat (Van Zanden, 2009).
2. Els condicionaments de la Revolució Industrial
La determinació de les condicions que fan possible la implantació dun procés dindustrialització és encara avui una de les qüestions més polèmiques de la història econòmica; i amb raó, atès que la comprensió dels factors que van possibilitar laparició de la Revolució Industrial es considera de la màxima importància a lhora de planificar estratègies de desenvolupament per a qualsevol país.
Les preguntes que cal fer-se són tres, totes estretament relacionades: per què es va produir la Revolució Industrial, per què ho va fer a la Gran Bretanya i per què ho va fer quan ho va fer, o sigui, als anys a cavall entre el segle XVIII i el segle XIX. Durant molt temps es va intentar determinar les causes de la Revolució Industrial, o sigui, quines transformacions econòmiques havien engegat el procés. La crítica posterior va demostrar que cap de les suposades causes no era per si mateixa suficient per a posar en marxa la Revolució Industrial: les mateixes causes, en altres moments i altres països no van originar processos semblants. Es va passar aleshores a parlar de prerequisits, factors no directament causants de la Revolució Industrial, però considerats necessaris perquè aquesta es pogués produir. També van ser refusats, un per un, per la crítica històrica.