Organització del llibre
Seguint els principis enunciats, el llibre sorganitza en tres parts de dimensions desiguals. Es tracta així de donar prioritat a lestudi del període més recent, de més interès per als estudiants deconomia i dempresa.
La primera part (capítols 1 i 2) està dedicada a lestudi de les economies feudals, és a dir, de lorganització econòmica europea prèvia a la Revolució Industrial. El coneixement de leconomia preindustrial és indispensable per a entendre els orígens del capitalisme i per a fer comprendre a lalumne la lògica de sistemes econòmics en què el mercat i la propietat individual no eren leix institucional dominant de lorganització econòmica.
La segona part (capítols 3 a 7) està dedicada a la Revolució Industrial i al procés dindustrialització. Es considera la Revolució Industrial com el nucli central de la formació dun nou sistema econòmic basat en el capitalisme. La difusió daquest nou sistema econòmic durant el segle XIX anirà acompanyada duna nova articulació de les relacions econòmiques internacionals sota el predomini europeu. Sestudiaran, en conseqüència, tant les diverses formes que va prendre el capitalisme en cada país, com els efectes que la seva difusió va tenir sobre les relacions econòmiques entre països i sobre les economies daquelles zones que no es van industrialitzar.
Finalment, la tercera part (capítols 8 a 18) se centra en levolució econòmica des de la Segona Revolució Tecnològica, que va tenir lloc a finals del segle XIX, fins avui. Les innovacions sorgides en aquell període han dominat el desenvolupament industrial i econòmic fins fa molt pocs anys, i encara són molt presents en lactualitat. Lestructura daquesta tercera part tracta demfatitzar la importància de les diverses conjuntures per les quals ha passat el món en els darrers cent anys: limpacte de les dues guerres mundials; la gran depressió capitalista dels anys 1930; lèpoca daurada posterior a la Segona Guerra Mundial, i la fase de creixement més lent que va iniciar-se a mitjan dècada de 1970. També es dedica atenció al naixement, lexpansió i la caiguda dels sistemes comunistes i a la contradictòria evolució dels països subdesenvolupats. El llibre es clou amb un epíleg dedicat a la crisi que afecta els Estats Units i Europa, i de retruc el món sencer des de 2007.
1. Les relacions producció-població abans de la Revolució Industrial
La preocupació bàsica de qualsevol grup humà, igual que dels grups animals, és assegurar la seva alimentació, base per a la supervivència. Durant la major part de la seva història, lhome ha estat un depredador omnívor, que sha alimentat de les plantes i dels animals del seu entorn, de primer utilitzant només la seva capacitat corporal i més tard amb lajuda deines cada cop més complexes. Lexistència de lhome es xifra com a mínim en mig milió danys, però només en fa uns 10.000 que algunes comunitats humanes van començar a compaginar lactivitat depredadora amb la producció daliments i la domesticació danimals: o sigui, que lhome ha estat un productor només les darreres cinc mil·lèsimes de la seva existència. Aquesta revolució agrària de la prehistòria marca el començament dun progrés ràpid en levolució de la humanitat.
Aquí no ens ocuparem de lhome depredador, sinó només del productor, i més en concret dels darrers mil anys i escaig daquest i gairebé només dEuropa, tot i que en el primer apartat farem una introducció molt general al conjunt de les economies agràries.
1. Característiques principals de les economies preindustrials
Totes les economies agràries, des de la seva aparició en la prehistòria, tenen tres característiques comunes: estan dominades per lescassetat i són profundament desiguals, però a la vegada són capaces de generar creixement.
1.1 Lescassetat, conseqüència de laugment de la població i de la baixa productivitat
Lescassetat és el resultat del creixement de la població: a mesura que la població es densifica, resulta cada cop més difícil obtenir lalimentació suficient. Mantenir el creixement demogràfic obliga lhome a convertir-se en productor, esforçant-se per millorar la reproducció de determinats aliments (plantes o animals) per mitjà del treball, factor abundant, que substitueix la terra, factor escàs. Durant molt temps shavia cregut que la relació de causa-efecte anava de la tecnologia a la població: el coneixement de noves tecnologies (en aquest cas els mitjans per millorar el cicle vital de les plantes i dels animals) comportava la seva adopció, i siniciava així un cercle virtuós: millora de lalimentació, més població, descobriment de noves tècniques, millora de lalimentació Avui predomina la idea que la relació és inversa: la pressió demogràfica empeny a la utilització de tècniques conegudes, però que no tenen cap avantatge mentre la depredació permeti obtenir una alimentació suficient. Perquè, de fet, lhome depredador aconsegueix, amb menys esforç, més nutrients, millors i més diversificats: les escasses comunitats depredadores encara existents ho demostren clarament (Cohen, 1987). El problema és que aquestes comunitats necessiten un espai vital molt ampli: els pigmeus, 8 km2 per persona; els aborígens australians, 30 km2; els esquimals, 200 km2: sha calculat que el món no podria alimentar més enllà de 15 milions dhumans depredadors.
La seqüència densificació de la població - intensificació del treball va ser teoritzada per Boserup (1967): segons aquesta autora, quan la fam va començar a fer acte de presència, lhome es va veure obligat a confiar la seva subsistència en el treball, intensificant-lo a mesura que augmenta la pressió demogràfica, en una seqüència que va des de la ramaderia i els conreus esporàdics, poc intensius en treball (fer un forat, enterrar la llavor i esperar la collita) però que obliguen a canviar cada any o cada pocs anys la zona sembrada, fins a lobtenció de diverses collites a lany en els deltes asiàtics, però a canvi de la creació de sistemes de regadiu i dun treball constant i molt dur.
A partir de la revolució agrària de la prehistòria o revolució neolítica, les innovacions i el progrés van procedir durant segles de les societats agràries. Com a mínim fins a mitjan segle XIX, lagricultura va ser lactivitat econòmica bàsica en tots els països i encara ho continua sent per a moltes societats actuals.
Les pràctiques agràries i ramaderes permetien mantenir més població, però no mantenir-la gaire millor: la força de treball (humana o animal) i les tècniques disponibles eren poc eficients, de manera que la productivitat era escassa i cada grup o família topava sovint amb dificultats per a assegurar la seva alimentació al llarg de lany, sobretot tenint en compte la gran irregularitat de les collites.
1.2 La desigualtat, causada pel predomini duns homes sobre els altres
Lescassetat no era deguda només a la incapacitat per a produir més; les societats agràries exigeixen el sedentarisme, que té una llarga sèrie defectes econòmics o culturals: la millora dels estris, les eines i els sistemes demmagatzematge, la divisió del treball (aparició dels primers oficis especialitzats) i les societats estructurades, que sens dubte tenien molts avantatges, però que van comportar laparició duna classe dirigent que no sols vivia del treball dels altres, sinó que sovint sapropiava duna part important de la producció. Aquestes societats es poden dividir en societats tributàries, esclavistes i feudals.
Lescassetat no era deguda només a la incapacitat per a produir més; les societats agràries exigeixen el sedentarisme, que té una llarga sèrie defectes econòmics o culturals: la millora dels estris, les eines i els sistemes demmagatzematge, la divisió del treball (aparició dels primers oficis especialitzats) i les societats estructurades, que sens dubte tenien molts avantatges, però que van comportar laparició duna classe dirigent que no sols vivia del treball dels altres, sinó que sovint sapropiava duna part important de la producció. Aquestes societats es poden dividir en societats tributàries, esclavistes i feudals.
En les societats tributàries la majoria de la població està obligada a pagar determinades quantitats (en moneda o en béns) als dirigents i als temples. En les societats esclavistes la desigualtat arribava a la possessió duns homes, els esclaus, per part duns altres, els amos, de manera que els esclaus i el producte del seu treball pertanyien als seus propietaris, com qualsevol animal de treball: els esclaus eren definits com a animals amb veu.
Les societats esclavistes, típiques del món antic (Egipte, Grècia, Roma), no es van poder mantenir després de lensorrada de lImperi romà tot i que hi va continuar havent esclaus, la producció va passar a dependre duna nova forma dorganització social i dexplotació duns homes pels altres: les societats feudals, que seran les úniques societats agràries que estudiarem i que caracteritzarem amb més detall més endavant. Ara només cal dir que en les societats feudals la desigualtat i lexplotació es produeixen pel domini que els senyors exerceixen a la vegada sobre les terres i els homes, que genera lanomenada renda feudal, molt diversa segons els moments, els llocs i les circumstàncies, però que a diferència de lesclavisme no priva els homes de la condició de persones.
Del tercer aspecte, la capacitat de creixement, en parlarem més endavant, en lapartat 4.
2. Levolució de la població en les societats agràries
2.1 El model demogràfic antic
Com qualsevol espècie animal, lhome té unes pautes de comportament demogràfic estables, de manera que tota la història de la humanitat es pot encabir en dos models demogràfics: lantic i el modern, amb una etapa de transició demogràfica entre lun i laltre.
El model demogràfic antic correspon al conjunt de les societats preindustrials. Les seves característiques són: unes taxes de natalitat altes, dentre el 35 i el 40, i unes taxes de mortalitat també elevades, de prop del 30 al 35 (per tant, no massa allunyades de les taxes de natalitat), i una esperança de vida en néixer baixa: 25 anys per a un europeu al començament del segle XVIII. La mortalitat era en gran part mortalitat infantil: segons Nadal (1992), de cada 1.000 nascuts, 250 no arribaven a lany, 250 més no complien els 20 anys, uns altres 250 morien abans dels 45 i només 10 arribaven a sexagenaris.
La mortalitat era, a més, molt irregular, amb puntes freqüents de mortalitat extraordinària a causa depidèmies i secundàriament de fams i de guerres. Dun any per laltre, el nombre de morts podia fàcilment doblar o triplicar (puntes de mortalitat). Com a resultat de tot això, la població creixia en dents de serra: lexcedent de naixements sobre defuncions, acumulat durant un cert temps, desapareixia de cop engolit per una punta de mortalitat. La població creixia a curt termini, però sestancava o creixia molt lentament a llarg termini (Nadal, 1996), i en algun moment depidèmies fortes i generalitzades, la població podia experimentar un descens important: és el que va passar a Europa com a conseqüència de la Pesta Negra de 1348, que va provocar la mort daproximadament un terç de la població. En conjunt, però, la tendència general era laugment de la població, per bé que a taxes molt baixes. Encara que es tracta destimacions només aproximades, entre lany 1 i el 1750 la població mundial es va triplicar i leuropea es va multiplicar per més de 3,5 (quadre 1.1).
Levolució de la població depèn de la vitalitat natural, és a dir, de la diferència entre naixements i morts, i del saldo migratori, que pot ser positiu o negatiu. Com que en les societats preindustrials el control voluntari de lembaràs era poc utilitzat, el nombre de naixements depenia de factors culturals (casaments més o menys joves, acceptació de la solteria definitiva, infanticidi) i de vegades també de factors econòmics (terres o llocs de treball disponibles). Al seu torn, el nombre de morts depenia de factors aleatoris (contagis, guerres, desastres naturals) i també de factors econòmics (capacitat de producció daliments i altres productes bàsics, repartiment de la renda).
QUADRE 1.1
Evolució de la població
(milions de persones)
Font: Guia pràctica..., p. 8, a partir de Biraben (1979).
2.1.1 El sostre maltusià
La limitació que la manca daliments suficients significa per al creixement de la població va ser vista molt clarament per un autor anglès del segle XVIII, Thomas R. Malthus en el seu Primer assaig sobre la població (1798). La seva idea bàsica és que la població duna àrea determinada està limitada per la quantitat daliments de què pot disposar: aquest límit és lanomenat sostre maltusià. Malthus afegia que qualsevol població satansa ràpidament a aquest sostre perquè, mentre la producció daliments creix en proporció aritmètica, el nombre de boques ho fa en proporció geomètrica, i els impulsos sexuals mantenen la població al màxim nivell possible, fet que condemna la major part de la població a una alimentació escassa.
Aquest plantejament pessimista ha estat objecte de dues crítiques principals: a) la dels que neguen valor a la teoria pel fet que les crisis demogràfiques es presenten molt abans darribar al teòric sostre maltusià, a causa del repartiment desigual de la renda, i per tant atribueixen les crisis demogràfiques a aquesta desigualtat i no al creixement de la població i b) la dels que acusen Malthus de poc observador per no haver-se adonat que les revolucions agrària i industrial, de les quals Malthus era contemporani, produïen un fort creixement de les subsistències disponibles, i per tant farien desaparèixer la limitació al creixement demogràfic. Les dues observacions són importants i encertades, però cap no afecta el fons de la qüestió: tant si el repartiment de la renda és menys desigual com si augmenta la capacitat de producció daliments, el sostre maltusià sallunya, fins i tot temporalment es pot perdre de vista, però continua existint.
La tesi de Malthus té una segona part: les societats humanes tendeixen al sostre maltusià, però no hi arriben perquè, quan shi acosten, comencen a funcionar una sèrie de controls o frens que desacceleren el creixement de la població i fins i tot en poden significar temporalment una disminució en termes absoluts. Aquests controls, explica Malthus, són de dues classes: controls o frens compulsius i controls o frens preventius (quadre 1.2).