Funcionament dels frens compulsius i preventius
Font: elaboració pròpia a partir de Livi-Bacci (1990).
Els frens compulsius funcionen automàticament: lalimentació insuficient priva el cos de defenses davant les malalties i incrementa la mortalitat, limitant així la població: durant un cert temps, la mortalitat pot arribar a ser fins i tot superior a la natalitat, sobretot si es produeix una mortalitat catastròfica. En canvi, els frens preventius minoren i poden arribar a parar el creixement de la població mitjançant la disminució de la taxa de natalitat. Els principals instruments daquesta disminució són històricament lendarreriment de ledat del matrimoni i laugment de la solteria definitiva; només en temps relativament recents han adquirit importància les pràctiques contraceptives. En qualsevol cas, es tracta de decisions personals o familiars en què tenen, però, un pes decisiu la situació econòmica i els costums dominants en cada societat.
Encara que frens compulsius i frens preventius actuen conjuntament i que els frens preventius són el resultat de decisions personals o familiars, el predomini dels uns o els altres ve determinat per creences i costums. En les societats en què la norma és el casament universal i jove, predominen els frens compulsius. En canvi, els frens preventius són més potents en les societats en les quals no sacostuma a accedir al matrimoni si no es disposa de mitjans de vida adequats: aquesta situació, a lèpoca preindustrial, era gairebé exclusiva de lEuropa occidental. Hi ha una altra forma tràgica de fre preventiu, linfanticidi, en especial femení, utilitzada sobretot en societats de lest asiàtic.
Com que els frens preventius comencen a actuar abans que els frens compulsius, les societats que els utilitzen queden més lluny del sostre maltusià, són societats de baixa pressió demogràfica, i per tant no arriben als nivells de pobresa de les societats on la mortalitat (fre compulsiu) és la causa principal de la limitació de la població, societats considerades dalta pressió demogràfica.
2.2 Les grans etapes de levolució de la població preindustrial europea
Fins a lèpoca estadística, que a molts països no sinicia fins a la segona meitat del segle XIX, no tenim dades que ens permetin conèixer amb una certa fiabilitat el nombre i levolució de la població. Així i tot, disposem dunes xifres estimatives (quadre 1.1), dacord amb les quals a partir de lany 1 d. C. la població hauria tardat més de 1.500 anys a doblar, però després ho hauria fet en menys de 300, i duna manera cada cop més accelerada a partir de 1800, fora ja de lèpoca que ara estudiem. Aquest creixement no ha estat, però, constant, ni tampoc ininterromput: la població del 1400 era inferior a la dun segle abans, i el creixement del segle XVII va ser molt moderat en comparació amb el del segle anterior i posterior.
A partir de la caiguda de lImperi romà (letapa anterior és molt més fosca), a Europa podem distingir tres cicles de creixement demogràfic. Partint dun mínim de població cap a lany 650, provocat per un segle de pestes i guerres, la població sembla haver crescut ininterrompudament fins a mitjan segle XIV: a les vigílies de la Pesta Negra (1348), la població europea havia multiplicat per 3,5 el mínim de lany 650. Aquest llarg cicle de creixement (set segles) sexplica per una relació terra-població molt favorable: la densitat europea lany 650 era duns 2 habitants per km2 i només arribava a 7 habitants per km2 a la primera meitat del segle XIV; però també per laplicació de millores tècniques i organitzatives, senzilles però eficaces.
La Pesta Negra, una epidèmia de pesta bubònica procedent de lÀsia central, va afectar gran part dEuropa entre 1348 i 1351. Es calcula que va provocar la mort de prop dun terç de la població europea, si bé duna forma molt desigual. Tradicionalment es defensava que la difusió de lepidèmia shavia vist facilitada per la manca de nutrició suficient de gran part de la població, que es trobava perillosament propera al sostre maltusià avui, però, es tendeix a considerar les epidèmies com a fenòmens exògens sense cap relació directa amb la fam o la situació econòmica. Tanmateix, sembla que a les vigílies de la Pesta Negra la població europea estava a punt de tocar sostre; lepidèmia no hauria fet més que magnificar un procés que shauria acabat produint igualment: hi ha indicis de desacceleració del creixement de la població cap al 1280. Les conseqüències de la pèrdua brutal de població que va representar la Pesta Negra sí que van ser, però, molt importants: lestrall principal va ser el causat per lepidèmia, però la població va continuar caient durant aproximadament un segle.
Després comença un segon cicle de creixement demogràfic: per al conjunt dEuropa, la població anterior a la Pesta sembla haver-se recuperat al darrer quart del segle XVI. Just a partir daquest moment es nota un estancament de la població als països mediterranis, on aviat van reaparèixer les epidèmies, seguides de guerres, com la dels Trenta Anys, que van delmar la població del centre-nord dEuropa (1618-1648). En conjunt, la caiguda de la població i de lactivitat econòmica formen lanomenada crisi del segle XVII, que no va ser, però, ni tan general ni tan llarga com la del segle XIV.
A partir de mitjan segle XVII sinicia un tercer cicle de creixement demogràfic, molt més ràpid que els anteriors, que començava a donar mostres desgotament cap al final del segle XVIII (és el moment en què Malthus escriu la seva obra); aquest darrer cicle, però, no va ser interromput per una nova crisi: les transformacions econòmiques contemporànies (la Revolució Industrial), juntament amb millores en la disponibilitat daliments, la higiene i la prevenció depidèmies, van donar lloc a un canvi qualitatiu, linici del règim demogràfic modern, que estudiarem en el capítol 4.
3. Característiques de lagricultura tradicional
3.1 Treball i producció
Com qualsevol procés de producció, lagricultura depèn de la dotació de factors de producció (terra, treball i capital) i de les tècniques disponibles. En tota letapa preindustrial el capital dedicat a lagricultura era escàs i variava molt lentament, de manera que la producció agrària es considera que depèn bàsicament dels factors terra i treball i de les tècniques disponibles.
La terra, entesa com a espai apte per a lexplotació i el conreu, és una creació del treball de lhome, però és també limitada (largumentació de Malthus recolza sobre aquest fet) i no homogènia: el seu valor canvia segons la qualitat (terra bona o dolenta) i la ubicació (prop o lluny de les zones poblades, de laigua i de les vies de comunicació).
El treball és pràcticament indissociable de les tècniques disponibles, que van des deines més o menys adaptades a cada feina fins a una gran varietat de coneixements: les plantes aptes per cada clima i cada sòl, el moment oportú de sembrar-les i collir-les, les operacions que ajuden al seu creixement, les tècniques de conservació dels productes, les millors combinacions de conreus, les formes de conservar la terra i utilitzar laigua, i un llarg etcètera (Persson, 1998).
El treball és pràcticament indissociable de les tècniques disponibles, que van des deines més o menys adaptades a cada feina fins a una gran varietat de coneixements: les plantes aptes per cada clima i cada sòl, el moment oportú de sembrar-les i collir-les, les operacions que ajuden al seu creixement, les tècniques de conservació dels productes, les millors combinacions de conreus, les formes de conservar la terra i utilitzar laigua, i un llarg etcètera (Persson, 1998).
Naturalment aquestes activitats requereixen capital, però en leconomia tradicional les inversions es redueixen gairebé a la compra deines o animals de treball i a la reserva daliments i els diners necessaris per a arribar a la propera collita. Altres activitats que considerem normalment com a exigents en capital (aportació de fertilitzants, construcció de camins o de sistemes de regadiu, per exemple), es poden substituir en gran part per treball; per tant, sense estar totalment absent, el factor capital era poc important en les economies agràries preindustrials. El capital té, però, una gran capacitat de transformació sobre lagricultura, de manera que els avenços agraris més importants en van dependre en gran part, com veurem més endavant; de fet, la utilització massiva de capital és la principal diferència entre lagricultura tradicional i lagricultura moderna.
La característica principal de les economies tradicionals, que explica la major part dels seus problemes, és que es tracta deconomies orgàniques, economies on tot procedeix de la terra: lalimentació, lenergia, les eines i els béns de consum; per tant, la terra ha datendre demandes alternatives, les quals dificulten el creixement econòmic. Lampliació de la superfície conreada, resposta normal al creixement de la població, significa disminuir les pastures o el bosc: en el primer cas pateix la ramaderia (animals de treball, carn, llana, llet, cuiro); en el segon cas, sobretot la fusta per a la construcció (de bigues a mànecs deina) i la llenya (energia calorífica: de la llar de foc a la transformació de minerals) i, a llarg termini, si la desforestació és molt forta, varia tot lequilibri ecològic, sobretot el règim de pluges.
3.2 Lorganització de la producció
Des de la revolució agrària de la prehistòria fins als segles VIII i IX aproximadament, a Europa lagricultura es concentrava entorn del Mediterrani, on les terres són fàcils de treballar amb una arada senzilla (larada romana), però poc productives i sovint afectades per la sequera. Més al nord predominaven el bosc i la ramaderia; la seva explotació es completava amb una agricultura itinerant, que aprofitava només les clarianes més assolellades (boïgues), conreades uns pocs anys amb tècniques molt primitives i abandonades llargament a continuació. Era una agricultura poc intensiva en treball, però que exigia disposar de molta terra.
El creixement de la població va provocar un doble efecte: duna banda, lemigració cap al sud («la invasió dels bàrbars»); de laltra, el pas de lagricultura itinerant a un conreu en camps estables, dacord amb lesquema de Boserup. La creació de camps permanents fora del món mediterrani només va ser possible amb ladopció duna innovació tècnica senzilla, però de gran importància: larada de rodes, més pesant i cara que larada romana, però capaç de treballar els sòls de lEuropa del nord, més compactes, però també de més qualitat i menys exposats a la sequera.
Larada romana és un instrument barat i senzill de fabricar; és tot de fusta i només és de ferro la rella, una peça en forma de llança duns 30-40 cm de llargada per uns 10 damplada. Tot i que només obre la terra i no hi profunditza gaire, i per tant resulta poc eficaç, pot ser arrossegada per animals sense gaire força i resulta suficient per al conreu en el món mediterrani, on el seu ús encara no ha desaparegut del tot. Larada de rodes és un invent segurament antic, però més car i difícil de construir i que exigeix més força de tracció només es va generalitzar quan laugment de població va impulsar la creació de camps de conreu permanents. Larada de rodes té més força perquè les rodes serveixen de punt de suport a la palanca que el llaurador fa sobre lesteva o empunyadura de larada, de manera que els solcs són més profunds, i a més de la rella incorpora una peça de fusta inclinada que volteja la terra i en permet lairejament, fet important en les terres humides.
A partir dels segles VIII-X la difusió de larada de rodes i laparició de tres innovacions més, totes elles també molt senzilles, la collera pels cavalls (que permet unir-los de manera més eficient a larada o al carro), la ferradura (que evita ferides i relliscades) i el molí hidràulic (que allibera força de treball), va permetre linici dun llarg cicle de creixement agrari doblement extensiu: samplia la superfície conreada en cada lloc i al mateix temps socupen noves regions i es creen nous pobles.
Larada de rodes, la collera, la ferradura i el molí hidràulic van ser les innovacions més importants en linstrumental agrari fins a laparició de la maquinària agrària al segle XIX (començant per la màquina de segar, cap a 1835), però això no vol dir que en lentremig no hi hagués cap progrés: sobretot larada i el molí van experimentar millores importants.
La vella agricultura mediterrània i la nova agricultura del nord tenien unes característiques comunes i unes altres despecífiques. La característica comuna més important era laïllament. La població era escassa i vivia en pobles petits, molt dispersos pel territori; daltra banda, el transport era car i perillós. Per tant, es tractava deconomies tancades, que havien de produir pràcticament tot allò que podien necessitar per a la seva subsistència: la finalitat principal de lactivitat econòmica no era incrementar la producció i la renda, sinó assegurar la reproducció humana (cereals, vi, llana, carn, cuiro, llenya) i animal (pastures) i la capacitat regenerativa de la terra mitjançant els adobs i el guaret, el descans de la terra un any per altre. El principal problema era la competència per la terra entre lagricultura i la ramaderia, o sigui, el problema dalimentar a la vegada els homes i el bestiar: quan creixia el nombre dhomes i es posaven en conreu més terres feien falta més animals de treball, però precisament lampliació dels conreus shavia de fer sobre els espais destinats a la pastura.
La diferència principal entre el món mediterrani i el nòrdic estava en lorganització de la producció. A lEuropa mediterrània la terra de conreu era posseïda i explotada de forma individual. Els camps eren rectangulars al pla i irregulars o en bancals als costers. Lalimentació del bestiar al llarg de lany, que era el principal problema que calia resoldre, se solucionava mitjançant la transhumància, que permetia equilibrar lescassetat dherba a lestiu al pla i a lhivern a la muntanya. Boscos i pastures podien ser comunals, o sigui, propietat conjunta dels habitants del poble, o senyorials, però en tot cas estaven a disposició dels habitants, tot i que en el segon cas a canvi dun impost.
A lEuropa del nord, la terra era també posseïda individualment, però lorganització del treball agrari era comunitària: la comunitat de poble determinava quina terra shavia de conrear i què shi havia de conrear, així com quan shavia de realitzar cada operació. La terra disponible estava organitzada en grans camps o partides, a linterior dels quals la terra es dividia en feixes llargues i estretes. Tots els pagesos del poble havien de tenir com a mínim una feixa a cada camp, atès que el camp sencer era destinat a un producte o deixat en guaret.