Les partides o camps de cada poble eren dos, tres o múltiples de dos o de tres. En el primer cas, el sistema utilitzat era biennal: un any es conreava cereal (blat, ordi, sègol, segons les zones), laltre any es deixava descansar la terra. Si els camps eren tres o múltiples de tres, el sistema era triennal: se sembrava un any cereal dhivern, lany següent un cereal de primavera i el tercer any el camp es deixava descansar. El sistema triennal proporcionava més collites a canvi de més treball, ja que cada any es conreaven dues terceres parts de la superfície en lloc duna meitat en el sistema biennal. Però el cereal dhivern (blat) acostumava a valer el doble que el cereal de primavera (ordi, civada o cereals inferiors), de manera que el valor de la producció venia a ser el mateix. Lavantatge no estava en lincrement de la producció sinó en la dispersió del risc que suposa disposar de dues collites en lloc duna: el cereal de primavera, destinat en principi a laliment del bestiar, podia completar la nutrició humana en cas de penúria.
Lorganització en grans camps de lagricultura a lEuropa del nord tenia com a finalitat principal disposar de més pastures a lestiu, quan lherba és més escassa: a lhivern el bestiar pasturava al camp en guaret, al qual safegia a lestiu, després de la collita, el camp segat (rostoll); per això sanomenaven camps oberts (open fields), ja que estaven sotmesos a la servitud de la pastura comunitària.
El sistema triennal només era possible a lEuropa del nord: en el món mediterrani no hi havia prou humitat per a la sembra de primavera; a la inversa, però, la vinya i moltes hortalisses sadaptaven millor al món mediterrani que al nòrdic. A tot arreu, però, lagricultura tradicional era poc productiva: la necessitat dobtenir localment tots els productes imprescindibles, la pobresa de linstrumental (eines i bestiar) i lescassetat de fertilitzants feien que tant els rendiments com la productivitat fossin baixos i, sobretot, molt irregulars.
Encara que es pot parlar de productivitat de la terra (producte per superfície) i de productivitat del treball (producte per actiu agrari), per simplificar utilitzarem rendiment per a designar la productivitat de la terra i productivitat per a referir-nos a la productivitat del treball.
3.3 La distribució del producte
La major part dels pagesos tradicionals eren molt pobres; duna banda, pels rendiments baixos i irregulars que obtenien del seu treball, però sobretot per les exaccions a què estaven sotmesos. A lEuropa del mil·lenni anterior a la Revolució Industrial, les exaccions eren degudes de primer a lexigència dels senyors feudals, a les quals es van afegir més tard les provinents de la propietat de la terra i dels impostos públics.
3.3.1 Les societats feudals
La caiguda de lImperi romà va fer impossible a la llarga mantenir el sistema esclavista que havia estat la base de la seva economia: un sistema esclavista només és possible si sasseguren aportacions relativament constants desclaus mitjançant lexèrcit (presoners o pobles vençuts) o la pirateria, i si existeix un estat prou fort per a evitar-ne la fuga. Cap daquestes condicions no es donaven després de la caiguda de lImperi, de manera que lexplotació de la major part de la població per part dels grups dominants es va produir per mitjà duna nova forma dorganització de la societat i del treball que es coneix com a feudalisme.
El feudalisme va ser el sistema polític, social i econòmic predominant en les societats europees des del segle XI fins a la Revolució Industrial. Les seves característiques principals són:
1 Des del punt de vista polític, lapropiació i privatització del poder públic i de les seves fonts dingressos (impostos, terres...) per part dels detentors de càrrecs públics (comtes, marquesos), dinstitucions eclesiàstiques (catedrals, monestirs) i de grans propietaris, que es convertien així en senyors de terres i homes. La idea destat es manté, però el poder del monarca depenia sobretot de les terres i els homes que dominava com a propietari o senyor feudal.
2 Des del punt de vista jurídic, la norma principal és la desigualtat legal: els homes no són iguals davant la llei (els senyors tenen drets i els súbdits deures); a més, la privatització del poder públic implica també lapropiació de lexercici de la justícia per part dels senyors, cosa que permet als senyors ser jutge i part, i per tant practicar gairebé impunement la coacció i la violència.
3 Des del punt de vista econòmic, les característiques principals del feudalisme són que els senyors detenen drets de propietat sobre la terra de la senyoria, en gran part repartida en explotacions familiars, que era la forma més eficaç dorganitzar el treball agrari, ateses les condicions polítiques i econòmiques de lèpoca (Bois, 1976).
Els senyors feudals, emparant-se en lexercici del poder i la força (eren els únics que disposaven darmes i les sabien manejar) i en els seus drets de propietat sobre la terra (originaris o arrabassats), imposaven als pagesos una sèrie de prestacions en treball i de pagaments en diners o en espècie, el conjunt dels quals formava la renda feudal.
La situació dels pagesos respecte al senyor i respecte a la terra era molt variada. Pel que fa a la dependència personal, lespectre anava des dels serfs, que depenien personalment del senyor i tenien poca llibertat individual (estaven obligats a servir el senyor i sovint no podien abandonar la terra) fins als homes lliures. Respecte a la terra que conreaven, els pagesos podien trobar-se en condicions dabsoluta precarietat, o sigui, el senyor els en podia privar quan volgués, però també en podien arribar a ser pràcticament propietaris, sotmesos només al pagament de la renda feudal.
La diferència entre lesclau i el serf era bàsicament jurídica: lesclau no era considerat una persona, sinó una bèstia parlant, fins al punt que el propietari era responsable dels actes dels seus esclaus; en principi, el propietari tenia dret a matar els seus esclaus, els quals no es podien casar ni el seu testimoni era vàlid en un judici. En canvi el serf, tot i que estava subjecte al seu senyor, que el podia maltractar, disposava de personalitat jurídica, o sigui, podia formar una família, acudir a judici i disposar de béns propis.
La renda feudal permetia al senyor apropiar-se de part de la producció i del treball dels pagesos: aquests havien de lliurar una part (fixa o proporcional) de la collita, que normalment sanomenava cens, així com altres productes (gallines, ous, formatges, pernils) i també petites quantitats de diners en diversos moments i per diverses raons. Els pagesos també havien de participar en el conreu de les terres del senyor (reserva senyorial). Una altra imposició feudal era el delme, teòricament un impost per a mantenir lesglésia, fixat en una desena part de les collites; tot i la seva finalitat, sovint era cobrat pels senyors feudals, i en tot cas sempre revertia en favor de lestament feudal, atès que els seus membres copaven els alts càrrecs eclesiàstics. A canvi de tot això, el pagès podia disposar de terra pròpia (tinença pagesa) i organitzar-ne lexplotació, i li pertanyia la part de la collita restant un cop satisfetes totes les imposicions.
A partir daquesta situació original relativament homogènia al conjunt dEuropa, el sistema feudal va experimentar canvis en els seus dos aspectes bàsics: la dependència personal i la propietat de la terra. Aquestes transformacions van ser molt lentes, desiguals i incompletes, amb grans diferències fins i tot dins una mateixa zona. A lEuropa occidental es va tendir a substituir les prestacions en treball i els lliuraments de parts de collita per pagaments fixos en moneda (monetització de la renda), acompanyats sovint de la introducció de noves imposicions. Paral·lelament, en molts llocs els pagesos van anar aconseguint el ple domini de les tinences, que es transformaven així en establiments. Lestabliment comportava una cessió de la terra a llarg termini o fins i tot indefinida. La forma més evolucionada de lestabliment era lemfiteusi o establiment emfitèutic, contracte indefinit que implicava de fet el repartiment dels drets de propietat sobre la terra: el senyor conservava lanomenat domini eminent (o directe), que li donava dret a percebre els censos i prestacions que pesaven sobre la terra o el bé immoble i a recuperar-los en cas dabandonament o de manca de pagament. Al seu torn, lemfiteuta havia de pagar una entrada i es comprometia a millorar el bé a canvi rebia el domini útil, o sigui, la possessió de la terra i el producte de lexplotació, una vegada satisfetes les exaccions senyorials: podia deixar la terra en herència, cedir-la a altres conreadors, empenyorar-la o vendre-la. El domini eminent (del senyor) es reduïa a una espècie dhipoteca perpètua sobre la terra.
A partir daquesta situació original relativament homogènia al conjunt dEuropa, el sistema feudal va experimentar canvis en els seus dos aspectes bàsics: la dependència personal i la propietat de la terra. Aquestes transformacions van ser molt lentes, desiguals i incompletes, amb grans diferències fins i tot dins una mateixa zona. A lEuropa occidental es va tendir a substituir les prestacions en treball i els lliuraments de parts de collita per pagaments fixos en moneda (monetització de la renda), acompanyats sovint de la introducció de noves imposicions. Paral·lelament, en molts llocs els pagesos van anar aconseguint el ple domini de les tinences, que es transformaven així en establiments. Lestabliment comportava una cessió de la terra a llarg termini o fins i tot indefinida. La forma més evolucionada de lestabliment era lemfiteusi o establiment emfitèutic, contracte indefinit que implicava de fet el repartiment dels drets de propietat sobre la terra: el senyor conservava lanomenat domini eminent (o directe), que li donava dret a percebre els censos i prestacions que pesaven sobre la terra o el bé immoble i a recuperar-los en cas dabandonament o de manca de pagament. Al seu torn, lemfiteuta havia de pagar una entrada i es comprometia a millorar el bé a canvi rebia el domini útil, o sigui, la possessió de la terra i el producte de lexplotació, una vegada satisfetes les exaccions senyorials: podia deixar la terra en herència, cedir-la a altres conreadors, empenyorar-la o vendre-la. El domini eminent (del senyor) es reduïa a una espècie dhipoteca perpètua sobre la terra.
Aquesta evolució de lEuropa occidental contrasta amb la situació de lest dEuropa, on molts territoris van arribar al segle XIX amb un règim feudal que encara comportava prestacions en treball, pagaments de parts de collita i fins i tot servitud. De fet, la característica principal del feudalisme és labsència de norma, el particularisme, i per tant una gran varietat de situacions.
3.3.2 El procés de diferenciació de la pagesia
A partir del moment en què els pagesos pogueren disposar de les tinences, va començar un procés de diferenciació que va permetre lenriquiment i fins i tot lascens social dalgunes famílies alhora que condemnava molts pagesos a no disposar de terres suficients per a assegurar la reproducció familiar. La diferenciació es devia, en primer lloc, a latzar familiar: la mort o la malaltia del cap de casa, el nombre de germans on lherència era igualitària o la despossessió dels no hereus on era concentrada, empobrien les famílies o donaven pas a explotacions insuficients. A la inversa, la fràgil demografia de lèpoca produïa també amb facilitat concentracions dherències. Una segona font de diferenciació, de caràcter econòmic, procedia de lhabilitat i lesforç de cada pagès per a obtenir més o menys producte de la seva explotació o per a obtenir més o menys guanys amb la comercialització del producte obtingut.
El fet més important és que, un cop creada, la diferenciació és acumulativa, tendeix a ser cada vegada més gran com a conseqüència del procés dendeutament: el pagès que no podia retenir prou cereal per passar lany es veia obligat a demanar gra en préstec a un veí ric, normalment amb la condició de tornar després de la collita una quantitat de gra que valgués tant com la que rebia. Com que el preu del gra després de la collita era més baix que el dels mesos descassetat, el deutor havia de tornar molt més gra del que havia rebut, i per tant era fàcil que lany següent hagués de recórrer encara més aviat al préstec i demanar una quantitat més gran. Aquesta roda de deutes acabava sovint amb la pèrdua de la terra, per embargament o venda, en favor dels propietaris importants. Com a conseqüència daquest procés, la major part dels pobles dOccident mostren aviat una estructura típica, representada per un o uns pocs pagesos rics (coqs de village), propietaris de terres i ramats, oferents de jornals i de préstecs, que dominaven la vida de la comunitat; un nombre restringit de pagesos mitjans, capaços de viure de la seva explotació, i una gran quantitat de pagesos pobres, amb explotacions insuficients o mancats de terra.
3.4 Les formes de propietat i tinença de la terra
El procés de diferenciació pagesa va comportar que alguns pagesos disposessin de més terres de les que podien conrear o tinguessin terres en llocs massa allunyats per a poder-les conrear directament; daltra banda, alguns daquests pagesos enriquits van abandonar el conreu de la terra per dedicar-se al comerç o a altres activitats i, a la inversa, membres de la burgesia urbana, entitats religioses i fins i tot alguns senyors van començar a comprar tinences pageses. En definitiva, hi havia terres establertes pels senyors feudals el conreu de les quals els seus posseïdors cedien a altres persones. Aquesta cessió es feia, per regla general, en contractes a curt termini (normalment dentre 3 a 9 anys) a canvi de pagaments en diner o a part de fruits. També els senyors van anar cedint de la mateixa manera les terres de la seva reserva. A la inversa, en alguns llocs els senyors van aconseguir recuperar la plena propietat de la terra, bé recuperant les terres abandonades o bé arrabassant als pagesos els drets inherents a les tinences, substituint així la propietat feudal de la terra (propietat compartida) per la propietat absoluta; i la tinença indefinida i amb rendes fixades, per contractes a curt termini.
Sigui quin sigui el seu origen, la cessió temporal de la terra es pot fer en arrendament o en parceria. Larrendament és un contracte a termini curt o mitjà, pel qual larrendatari, a canvi del pagament de la quantitat de diners acordada, obté la plena possessió de la terra durant el període pactat: pot conrear el que vulgui i els fruits obtinguts li pertanyen plenament. La parceria és en teoria una societat temporal entre el propietari i el conreador, en la qual el primer aporta la terra i part del capital dexplotació, el parcer aporta el treball i laltra part del capital i tots dos prenen de comú acord les decisions que afecten lexplotació i es reparteixen els fruits obtinguts segons els pactes establerts: és un contracte a parts de fruits. Quan la parceria obliga a residir en lexplotació i a dedicar-hi tota la força de treball familiar, el contracte sanomena masoveria (métayage a França, mezzadria a Itàlia).
La renda de la terra no substituïa la renda feudal, sinó que shi afegia, de manera que moltes terres estaven en mans dun tinent, obligat al pagament de la renda feudal, que les tenia cedides en arrendament o parceria a un tercer, que pagava la renda de la terra.
El manteniment de la renda feudal o la preferència per la renda de la terra depenia de dues lògiques econòmiques diferents, però amb la mateixa finalitat: la conservació o lincrement de la renda dels poderosos. La renda feudal era adequada quan hi havia més terra que conreadors, i per tant importava assegurar la permanència dels homes sobre els conreus, o bé quan la posada en conreu exigia unes despeses (en capital o treball) que el senyor no estava en condicions de realitzar; la renda de la terra era preferible quan loferta de treball excedia la de terra, i per tant resultava més rendible mantenir-ne el control.
El predomini de la renda feudal o de la renda de la terra permet distingir al conjunt dEuropa tres grans zones amb característiques diferents. A lEuropa oriental, el feudalisme mantingué gran part de les característiques originals: subjecció dels pagesos a la terra i renda feudal basada en lapropiació del treball pagès per a conrear la reserva senyorial i de part del producte obtingut pel pagès a la seva tinença; a ledat moderna, la demanda de cereals va tendir a reforçar encara més aquesta situació (segona servitud de la gleva). Aquesta renda feudal plena arribà fins al segle XIX i en alguns països, com Rússia o Romania, fins a la dècada de 1860.