El predomini de la renda feudal o de la renda de la terra permet distingir al conjunt dEuropa tres grans zones amb característiques diferents. A lEuropa oriental, el feudalisme mantingué gran part de les característiques originals: subjecció dels pagesos a la terra i renda feudal basada en lapropiació del treball pagès per a conrear la reserva senyorial i de part del producte obtingut pel pagès a la seva tinença; a ledat moderna, la demanda de cereals va tendir a reforçar encara més aquesta situació (segona servitud de la gleva). Aquesta renda feudal plena arribà fins al segle XIX i en alguns països, com Rússia o Romania, fins a la dècada de 1860.
A lEuropa occidental, com hem dit anteriorment, la situació més corrent va ser el repartiment dels drets de propietat entre el senyor i el tinent. Tant senyors com pagesos podien disposar lliurement de la seva part (la podien cedir, llegar o vendre), tot i que els pagesos estaven subjectes a algunes limitacions.
Tant el domini útil com larrendament, i en part la parceria, significaven el manteniment duna pagesia independent en el sentit de responsable de lexplotació familiar. Normalment les explotacions eren de grandària mitjana o petita, sovint insuficients per a assegurar la reproducció de la família, que shavia de completar per altres mitjans (jornals, treball artesà...).
En algunes zones, sobretot a partir del segle XVI, la recuperació de la plena propietat per part dels senyors feudals, de grans propietaris burgesos o dinstitucions eclesiàstiques va fer perdre importància als establiments i a la renda feudal. En aquests casos les relacions entorn de la terra quedaven dominades per la gran explotació i per la renda de la terra; Anglaterra, Andalusia, Mallorca i el sud dItàlia mostren estructures de propietat daquest tipus.
A part dels pagaments per la renda feudal o per la renda de la terra, la pagesia estava subjecta al pagament de les taxes locals i sobretot de limpost monàrquic, cada cop més important a partir del segle XIV. Taxes locals i impostos no pesaven exclusivament sobre la pagesia, sinó que afectaven tota la població no privilegiada, o sigui, la immensa majoria de la població que no formava part dels estaments senyorial i eclesiàstic.
4. El creixement agrari
Les economies agràries preindustrials eren incapaces de generar un creixement autosostingut. A partir duna relació terra-població favorable, saconseguia incrementar durant un cert temps la productivitat, i per tant el creixement econòmic, però a llarg termini el mateix creixement de la població imposava una productivitat decreixent per dues raons: a) la utilització de terres de menys qualitat, i per tant de rendiments cada vegada més baixos; i b) el fet que lafegit de treball marginal sobre la mateixa terra té, a partir dun cert nivell, uns rendiments marginals decreixents. Per tant, el creixement de la població, que en un primer moment és un factor dincrement de la productivitat, a llarg termini la redueix (Bois, 1976 i 1988; Kriedte, 1982). El resultat és lalternança de fases de creixement i de regressió paral·leles i relacionades amb els cicles de creixement i estancament de la població, als quals ja ens hem referit. Sha de tenir present, però, que cada moment de crisi comporta canvis en lorientació de leconomia i aplicació de noves tecnologies que fan que el punt de partida i el darribada se situïn cada vegada a nivells més alts: per tant, no hi ha creixement autosostingut, però sí una tendència general creixent. Només la difusió de la revolució agrària anglesa, fet paral·lel a la Revolució Industrial i interrelacionat amb aquesta, permetrà un creixement agrari autosostingut, però aquest és un procés que avui en dia encara no està acomplert a escala mundial. Les bases principals del creixement agrari al llarg de letapa preindustrial són la millora de les eines i coneixements, obtinguda i difosa molt lentament a partir de lacumulació dexperiències, lespecialització i la introducció de nous conreus (Persson, 1989).
Lespecialització depèn del mercat, aspecte que estudiarem més endavant: quan hi ha possibilitats dintercanviar productes, un grup humà (família, poble...) pot deixar de preocupar-se per lobtenció de productes imprescindibles però costosos dobtenir, que poden ser canviats per altres productes per als quals es disposi davantatges comparatius (per exemple, es pot deixar de produir vi i obtenir-lo al mercat a canvi de llana, o a la inversa). Per regla general, el cereal bàsic queda fora daquest intercanvi: es prefereix assegurar-ne labastament, encara que produir-lo tingui un cost superior al corrent en el mercat, que córrer el perill de no poder-ne disposar o dhaver-lo dadquirir a preus excessivament elevats els anys de mala collita. De manera que la lògica bàsica del creixement agrari preindustrial consisteix a assegurar lalimentació de la família al llarg de lany i dedicar la terra i el treball sobrers, quan sen disposa, a lobtenció dalgun o alguns productes comercialitzables. Els més corrents daquests, a més dels cereals, van ser el vi i les fibres tèxtils (lli, cànem) i els productes ramaders (formatges, pells, llana), tot i que en territoris concrets tenien també molta importància altres productes com el safrà o les plantes tintòries.
La introducció de nous conreus té dos moments principals amb orígens diferents: durant ledat mitjana es tracta sobretot de plantes procedents dOrient, aclimatades a través del món musulmà, amb gran abundància de fruites i hortalisses (taronja, préssec, meló, carxofa, albergínia...), tot i que el producte més important des del punt de vista comercial seria el sucre. Durant ledat moderna, sintrodueixen sobretot plantes procedents dAmèrica. La més important en un primer moment va ser el blat de moro, cereal destiu, de gran rendiment a les zones humides, que es va expandir a partir del segle XVII pel nord de la península Ibèrica, el sud de França, la vall del Po i diverses zones de lest dEuropa, en gran part de les quals es convertiria en el principal cereal panificable. A llarg termini, va ser encara més important la patata, dadopció més tardana, que proporciona més calories per unitat de superfície que qualsevol cereal; però la patata no va passar del consum animal a lhumà fins a la segona meitat del segle XVIII i sobretot al segle XIX: les grans fams que van acompanyar les guerres de la Revolució i de lImperi (1792-1814) van acostumar els homes a consumir un producte abans reservat bàsicament als porcs.
No cal oblidar, però, que la producció per al mercat i la introducció de nous productes requereixen condicions favorables tant des del punt de vista de lobtenció (tipus de terra i de clima) com de la distribució (facilitat daccés als mercats), i sovint exigien importants inversions de capital o canvis institucionals, fets que expliquen que la seva difusió fos lenta i limitada.
4.1 La revolució agrària
Linici del creixement agrari sostingut es va deure a laparició dun sistema agrari nou que va constituir una vertadera revolució, o sigui, un canvi relativament ràpid i radical, com a conseqüència de ladopció dunes tècniques agràries molt més productives que les de lagricultura tradicional, però a la vegada molt més exigents en capital. La revolució agrària es basa en els canvis tècnics, però va comportar també transformacions importants en les estructures de propietat. El procés va començar als Països Baixos a les acaballes de ledat mitjana i va culminar a la Gran Bretanya al segle XVIII.
La revolució agrària consisteix en lespecialització i en la intensificació de lús dels factors de producció: terra, treball i sobretot capital. La gran innovació conceptual és que ladob, a més de ser utilitzat per a restituir la capacitat productiva del sòl, ho pot ser per a millorar-la, incrementant així els rendiments; per tant, entre lagricultura i la ramaderia no hi ha competència, sinó col·laboració. Daltra banda, les innovacions sadopten amb la finalitat dobtenir el màxim benefici aprofitant les oportunitats que el mercat ofereix en cada moment.
4.1.1 Lantecedent dels Països Baixos
Linici dels canvis es produeix modestament als Països Baixos amb laprofitament duna part del guaret per a conrear lleguminoses o prats artificials: això permetia obtenir aliments per al bestiar, i per tant mantenir més animals durant lhivern, sobretot bestiar boví, que proporcionava més fems i possibilitava, per tant, un rendiment superior dels cereals (Tits-Dieuaide, 1984). La disminució del guaret, passar del descans un any de cada tres a un any cada cinc o sis, significava augmentar la superfície conreada sense augmentar la superfície posseïda, però exigia més inversió de treball i de capital, que només era possible per la conjunció duna mà dobra abundant, de la disponibilitat duna terra dal·luvió de la millor qualitat i amb humitat suficient, de la pràctica desaparició dels drets senyorials i duna situació sostinguda de preus elevats dels cereals com a conseqüència de la forta concentració urbana. En aquestes condicions, valia la pena invertir treball i capital en la millora de la producció.
Sobre aquestes terres de bona qualitat, més treballades i més fertilitzades, es van començar a aconseguir rendiments per gra sembrat de prop del 10 a 1, mentre que al conjunt dEuropa sarribava com a molt al 5 per 1. Una vegada iniciat el procés, aquesta agricultura va donar mostres duna gran capacitat dadaptació: quan al segle XVI va començar a arribar gra dels països del Bàltic a preus més baixos, les explotacions agràries van incrementar la dedicació ramadera per a lobtenció de carn i sobretot de lactis, exportables a mercats llunyans (com el formatge dHolanda, de gran importància per a lalimentació dels navegants) i també de matèries primeres industrials: lli, cànem, llúpol, plantes tintòries i fins i tot flors (tulipes). Els beneficis que proporcionava lagricultura holandesa feien possible la costosa inversió destinada a crear noves terres mitjançant el drenatge i la construcció de dics: de 1540 a 1600 la superfície agrària va créixer així 150.000 ha (un 2% del territori). El resultat daquestes transformacions va ser un fort augment dels rendiments per superfície, però no un gran augment de la productivitat per treballador, atès que les noves formes dutilització de la terra eren molt intensives en treball.
4.1.2 La revolució agrària a la Gran Bretanya
Les innovacions holandeses van ser aviat imitades i millorades a Anglaterra: a lincrement dels rendiments (per superfície) es va afegir lincrement de la productivitat (per persona), en aplicar el model holandès en explotacions molt més extenses i amb una aportació de capital més gran.
La revolució agrària anglesa no presenta cap factor nou; la novetat rau en la recerca de la combinació més favorables dels factors de producció, en lextensió més gran de les transformacions i, en definitiva, en els resultats: el pas duns excedents mitjans de prop del 25% a més del 50%, fet que explica que a la primera meitat del segle XVIII la Gran Bretanya fos una gran exportadora de cereals, a pesar del fort increment de població que sestava produint al mateix temps.
Els canvis més importants van consistir en:
1 La introducció de rotacions de conreus, amb la inclusió de lleguminoses i farratges, que incorporen nitrogen a la terra, millorant-ne així la fertilitat, i permeten la disminució del guaret fins a la seva eliminació (Wrigley, 2006).
2 La selecció de llavors i danimals reproductors.
3 La inversió de capitals en la millora dels camps (tancament, drenatge, correcció dels sòls).
4 La preocupació pel progrés agrari, expressada en la publicació duna gran quantitat de llibres i fulletons, i la creació de societats agràries.
Una de les innovacions principals va ser una flexibilitat més gran en lús de la terra: segons els preus relatius dels cereals i els productes ramaders, es dedicava més terra als conreus o a les pastures: és el que sanomena explotació convertible (convertible husbandry). El resultat és la progressiva substitució duna agricultura dautoabastament, destinada a obtenir en cada explotació una part important dallò que era necessari per a la subsistència del grup familiar, per una agricultura per al mercat, que sespecialitza en els productes que li poden oferir més beneficis en cada moment, a canvi dhaver de comprar la resta.
El procés britànic és molt complex, i barreja els canvis tècnics amb canvis estructurals representats pel procés denclosure o tancament dels camps (closed fields), en oposició a lanterior agricultura comunitària, de camps oberts (open fields). De fet, el nou sistema dexplotació era rendible sobretot en finques grans, però precisament a Anglaterra sestava produint de temps un fort procés de concentració de la propietat en mans dels senyors, de membres de les classes urbanes elevades, de la petita noblesa rural (gentry) i de pagesos benestants (yeomen). Aquesta estructura de la propietat, i encara més de lexplotació, era diferent de la que es considera típica del continent a lèpoca, caracteritzada per la preponderància de la petita explotació pagesa, encaminada a lautoabastament i poc capitalitzada. Com hem dit ja també, aquesta new husbandry requeria més inversió de capital i una certa capacitat empresarial, de manera que les grans finques van anar quedant en mans darrendataris que poguessin aportar a la vegada capital (diners, instruments de treball, bestiar), coneixements agraris i capacitat de gestió per a tirar endavant lexplotació.
Daquí va sorgir la idea, difosa a través de David Ricardo, que la forma normal dorganització de lagricultura era un propietari rendista, un arrendatari capitalista i una mà dobra assalariada. Val la pena advertir que Ricardo (1772-1823) era un gran terratinent i que gran part de la seva teorització va destinada a justificar laugment que experimentava la renda de la terra a la seva època, o sigui, a defensar els seus interessos de classe.
El darrer i principal episodi daquesta concentració de la propietat és el procés denclosure, de tancament de terres, que significa la destrucció de lagricultura tradicional, comunitària (dopen fields), encaminada a lautoabastament, i la seva substitució per lagricultura capitalista, dexplotacions tancades (físicament i legalment, closed fields), de propietat absoluta i dexplotació sense constriccions.
Es tracta dun procés molt llarg, que comença després de la Pesta Negra i no acaba fins al segle XIX, però la part més important correspon a lanomenada enclosure parlamentària, que a partir del darrer quart del segle XVII permetia als propietaris de la major part de les terres del poble obtenir un decret del Parlament que obligava la resta de propietaris a acceptar el tancament i la redistribució de terres. Aquesta redistribució tenia la finalitat dobtenir explotacions compactes i incloïa també les terres comunals, que eren repartides en proporció a la propietat de cadascú, fent així encara més grans les diferències en lestructura de la propietat.