Lenclosure parlamentària era cara (com a mínim shavien de tancar les terres i construir nous camins) i conflictiva (hi havia interessos contraposats i suspicàcies sobre si les terres rebudes eren de la mateixa qualitat que les tingudes abans); això explica que no es produís ni ràpidament ni de forma contínua: el tancament tendia a plantejar-se quan es preveia que la inversió necessària seria més rendible que les formes alternatives dinversió del capital. Per tant, es pot dir que hi ha una relació directa entre el procés denclosure i el preu dels productes agraris i inversa respecte a la taxa dinterès corrent.
El tancament de terres facilitava la introducció de les innovacions que el propietari considerés oportunes i significa més seguretat en la inversió de capital, en el sentit que els beneficis no es veurien reduïts per raons alienes al mercat. Permetia, per exemple, organitzar lliurement els conreus o mantenir un ramat més sa, ja que no quedava exposat a possibles contagis per part danimals tinguts sense prou cura, pràctiques que no eren possibles en una agricultura tradicional dopen field. Així sobtenia a la vegada la màxima eficiència agrària i el màxim benefici pels propietaris. En canvi, el procés denclosure perjudicava gran part de la pagesia: larrendament familiar va desaparèixer pràcticament, molts petits propietaris van acabar venent o perdent les seves terres perquè no podien afrontar els costos del tancament (que daltra banda eren proporcionalment més elevats en una finca petita que en una finca gran) i en especial perquè les seves explotacions eren inviables sense el recurs als comunals, dels quals obtenien pastures i llenya. Altres petits propietaris es van poder mantenir, si bé en una situació social degradada, combinant els jornals que oferien les grans explotacions amb el conreu de la terra pròpia, que gràcies a la introducció de la patata permetia assegurar en gran part lalimentació de la família.
Les transformacions agràries van provocar un fort increment de la producció per laugment de la superfície cultivada, amb la posada en conreu de part dels comunals i la disminució del guaret gràcies a la introducció de rotacions de conreus més llargues, i per la millora dels rendiments mitjans. Si el creixement va ser obra principalment de les innovacions tècniques (Allen, 1992) o del procés denclosure (Overton i Campbell, 1991) és difícil de discernir. En tot cas, la conjunció dels dos processos va portar lagricultura anglesa a ser la més avançada de lèpoca i la comercialització de productes agraris va ser un factor de primera magnitud per a la transformació de leconomia britànica en una plena economia de mercat: cal tenir present que excedent agrari i economia de mercat són dues condicions bàsiques per a ladveniment de la Revolució Industrial (Van Zanden, 2009).
Naturalment, les millores en lagricultura no es poden deslligar dels canvis en el conjunt de leconomia, i en especial dels canvis en el comerç i la vida urbana, que són objecte del capítol següent.
Bibliografia
Bàsica
ALLEN, R. C. (2004): Revolución en los campos. La reinterpretación de la revolución agrícola inglesa, Saragossa.
BARDET, J. P. i J. DUPAQUIER (eds.) (2001): Historia de las poblaciones de Europa, vol. I, De los orígenes a las premisas de la revolución demográfica, Madrid.
EPSTEIN, S. (2009): Libertad y crecimiento: el desarrollo de los estados y los mercados en Europa, 1300-1750, València.
MALANIMA, P. (1997): Economia preindustriale: mille anni dal IX al XVIII secolo, Milà.
PERSSON, K. G. (1988): Pre-industrial Economic Growth. Social Organization and Technological Progress in Europe, Oxford.
ZANDEN, J. VAN (2009): The Long Road to the Industrial Revolution. The European Economy in a Global Perspective, 1000-1800, Leiden-Boston.
Complementària
ALLEN, R. C. (1992): Enclosure and the Yeoman, Oxford.
(2000): «Economic Structure and Agricultural Productivity in Europe, 1300-1800», European Review of Economic History, 3.
BIRABEN, J. N. (1979): «Essai sur lévolution du nombre des hommes», Population, XXXIV, 1.
BOIS, G. (1976): Crise du féodalisme. Economie rurale et démographie en Normandie Orientale du début du 14e siècle au milieu du 16e siècle, París.
(1988): La crisi del feudalisme a Europa a la fi de lEdat Mitjana, Barcelona.
BOSERUP, E. (1967): Las condiciones del desarrollo en la agricultura. La economía del cambio agrario bajo la presión demográfica, Madrid.
CLARK, G. (2001): «Common rights in land in England, 1475-1839», The Journal of Economic History, LXI.
COHEN, M. N. (1987): La crisis alimentaria de la prehistoria, Madrid.
KRIEDTE, P. (1982): Feudalismo tardío y capital mercantil, Barcelona.
LIVI-BACCI, M. (1990): Historia mínima de la población mundial, Barcelona. MCCLOSKEY, D. N. (1975): «The Economics of Enclosure: A Market Analysis», dinsW. N. PARKER i E. L. Jones (eds.): European Peasants and their Markets. Essays in Agrarian Economic History, Princeton.
NADAL, J. (1992): «La evolución demográfica europea (siglos XVI-XX)», dins J. NADAL: Bautismos, desposorios y entierros. Estudios de historia demográfica, Barcelona.
(1996): La población española (siglos XVI a XX), Barcelona.
OVERTON, M. (1996): Agricultural Revolution in England. The Transformation of the Agrarian Economy, 1500-1850, Cambridge.
OVERTON, M., i B. CAMPBELL (1991): «Productivity Change in European Agricultural Development», dins B. CAMPBELL i M. OVERTON: Land, Labor and Livestock. Historical Studies in European Agricultural Productivity, Manchester.
TITS-DIEUAIDE, M. J. (1984): «Les campagnes flamandes du xiiie siècle, ou le succès dune agriculture traditionnelle», Annales. ESC, 39, 3.
WRIGLEY, E. A. (1985): Historia y población. Introducción a la demografía histórica, Barcelona.
(2006): «The Transition to an Advanced Organic Economy: Half a Millenium of English Agriculture», Economic History Review, LIX, 3.
2. Leconomia urbana preindustrial
Les economies preindustrials eren societats eminentment rurals, però mantenien també una activitat secundària i terciària radicada principalment a les ciutats, les quals demostraran a la llarga una gran capacitat per a impulsar un creixement global que donarà avantatge a lEuropa occidental respecte a la resta del món.
A Europa, la implantació del feudalisme va ser paral·lela a la recuperació de la vida urbana, que havia decaigut molt, i fins i tot havia desaparegut de grans espais com a conseqüència de lensorrament de lImperi romà i de la llarga sèrie dinvasions posteriors (dels bàrbars als magiars i els víkings, passant pels àrabs). Ledat mitjana comença, per tant, sense lexistència de veritables ciutats, com comença sense lexistència de veritable comerç.
A Europa, la implantació del feudalisme va ser paral·lela a la recuperació de la vida urbana, que havia decaigut molt, i fins i tot havia desaparegut de grans espais com a conseqüència de lensorrament de lImperi romà i de la llarga sèrie dinvasions posteriors (dels bàrbars als magiars i els víkings, passant pels àrabs). Ledat mitjana comença, per tant, sense lexistència de veritables ciutats, com comença sense lexistència de veritable comerç.
Cap a lany 1000, i de forma paral·lela a les transformacions polítiques que van cristal·litzar en el feudalisme, es va produir a Europa el ressorgiment de la vida urbana en una doble direcció: recuperació de les activitats urbanes a les antigues ciutats romanes i aparició de noves ciutats més enllà de les fronteres de lImperi, on mai no nhi havia hagut. El ressorgiment urbà va ser degut al creixement de la població i dels rendiments agraris, que permetien disposar de més excedents, així com a la concentració duna part important daquests en mans dels senyors feudals, que dirigien al mercat la part que no necessitaven per al seu consum, i també a la recuperació del comerç a llarga distància.
1. Ciutat i camp
La ciutat medieval manté una estreta simbiosi amb el camp circumdant: la ciutat viu del camp com a mínim en dos aspectes: el demogràfic i leconòmic. En laspecte demogràfic, laugment de població de la ciutat prové del camp; en laspecte econòmic, la ciutat salimenta dels productes que li proporciona el camp, treballa les matèries primeres que el camp li ofereix i paga els uns i els altres amb la venda dels productes urbans al món rural (tant als senyors com als pagesos). Com més excedents pugui aportar la zona rural a la ciutat, més gran serà lactivitat artesana: els treballadors urbans podran vendre més i comprar més barats els aliments, i per tant destinar més diners a ladquisició daltres productes o bé generar estalvi o inversió a més, una producció més elevada porta a lespecialització i, amb ella, a un augment de la productivitat. En aquestes condicions, la ciutat creix perquè més gent shi pot guanyar la vida i es converteix en un dinamitzador econòmic: la producció agrària, pel fet que crea una demanda, permet un inici despecialització urbana i ofereix productes que els pagesos no poden produir ells mateixos o només poden fer-ho a un cost molt elevat.
La dimensió duna ciutat té un límit en els excedents daliments, de rendes i de matèries primeres que pot obtenir del camp proper: a mesura que sapropa a aquest límit, els productes agraris sencareixen i poden arribar a faltar en moments determinats, i els productes artesans resulten més cars i per tant menys competitius: la concentració urbana deixa de créixer o decau.
El punt de trobada entre la ciutat i el camp circumdant és el mercat, espai dintercanvi regulat i protegit legalment, on pagesos i ciutadans porten els seus productes respectius; de primer setmanal, el mercat esdevé diari a les ciutats més grans per a finalment dividir-se en mercats especialitzats (plaça del blat, de loli): moltes ciutats sorgeixen en el punt de contacte entre zones econòmiques amb avantatges comparatius diferents. De fet, al mercat acudeixen sobretot els pagesos i els petits comerciants: els artesans esperen els clients als seus obradors, on sovint treballen per encàrrec, però no per això deixen de formar part del mercat.
Els intercanvis camp-ciutat són bàsics per al manteniment de la ciutat, però el creixement urbà depèn sobretot de la participació en el comerç a llarga distància, en especial de laportació de productes propis al comerç de llarga distància. El creixement urbà estimulava lespecialització de lactivitat manufacturera, tant dins cada ciutat com dalgunes ciutats en alguns productes concrets, que aconseguirien introduir en el comerç a llarga distància. Tot i que algunes ciutats van créixer com a centres dintercanvi comercial sense una aportació significativa de productes propis, a la llarga només la producció per als mercats llunyans aconseguia assegurar la prosperitat de les ciutats.
Producció artesana i activitat comercial són els dos grans aspectes de leconomia urbana; tal com hem fet en parlar de lagricultura, veurem la seva evolució al llarg de letapa preindustrial, començant pel comerç, tot i que, com és obvi, producció i comerç sinfluencien mútuament de manera constant.
2. El comerç a llarga distància
El comerç, fins i tot el comerç a molt llarga distància, no va desaparèixer mai del tot, però fins al segle XI lactivitat comercial a llarga distància es reduïa a uns pocs mercaders ambulants, venedors de productes de luxe. Era un comerç escàs, intermitent i dominat per loferta: calia comprar quan arribaven els mercaders i adquirir allò que portaven, si no podia passar molt temps abans de tenir una altra ocasió semblant. Daltra banda, era un comerç que de fet resultava inexistent per a la major part de la població, tant perquè aquesta vivia fora de les rutes dels mercaders com perquè tampoc no disposava de diners per a pagar els productes oferts.
Era també un comerç que depenia sobretot dels contactes amb els mons bizantí i musulmà, don procedien els productes de luxe (espècies, teixits de cotó i de seda, perfums, joies, objectes artístics), de manera que era bàsicament un comerç en una sola direcció la contrapartida europea es reduïa gairebé a metalls, pells i esclaus (eslaus), però en gran part shavia de saldar amb plata. Finalment, era un comerç molt endarrerit en comparació amb els contemporanis dels mons musulmà, bizantí o xinès.
De fet, el comerç tradicional era lent, perillós i car, condicionants que el feien escàs; lescassetat era també deguda a la poca capacitat de càrrega en el transport terrestre: el millor animal no pot portar més de 120 kg. Aquests obstacles van anar sent reduïts, però de forma molt lenta i desigual, al llarg de letapa preindustrial: la seva superació només seria possible amb els nous mitjans de transport aportats per la Revolució Industrial.
Les dificultats que havia dafrontar el comerç eren diferents segons que sutilitzessin rutes terrestres o aquàtiques. Per terra, la lentitud venia marcada pel pas de lhome i dels animals, la manca de camins en bon estat i també per la necessitat de carregar i descarregar les mercaderies cada dia, amb lafegit de les dificultats que oferia la naturalesa: pluges, neu i fang, ports de muntanya tancats a lhivern, rius que calia passar a gual o amb barca (els ponts eren molt escassos).
Aquest raquitisme comercial millorava una mica amb el comerç aquàtic, tant el marítim, tot i que era estacional (limitat a les èpoques de bon temps) i de cabotatge, com el fluvial. El transport aquàtic permetia comercialitzar mercaderies menys valuoses, però no menys necessàries (sal, vi, cereals). Però les vies aquàtiques només permeten relacionar espais geogràfics restringits, tot i que de vegades molt llunyans, i tampoc no estaven exemptes de problemes: era fàcil baixar els rius, però lent i difícil remuntar-los; i per mar, calia esperar vents favorables o avançar lentament navegant a rem.
Pel que fa als perills, hi havia els posats per la naturalesa (tempestes, allaus, rius difícils de passar, platges poc accessibles, naufragis), però sobretot els afegits per lhome: la pirateria i el bandolerisme, sovint practicat pels mateixos senyors feudals.
La conjunció de la lentitud i el perill feien el comerç car. A les despeses del viatge (alimentació i refugi per a persones i animals, pèrdua de part de les mercaderies, despeses més oneroses com més lent era el viatge) calia afegir pagaments justificables (barcatges, pontatges) i exigències de les autoritats locals: peatges, drets de portes o de mercat, etc. Com a conseqüència de tot aquest conjunt dobstacles, només les mercaderies de poc pes i volum i alt valor afegit podien justificar les expedicions comercials, si bé per via aquàtica el comerç dels articles de luxe permetia portar com a llast productes més pesants i menys valuosos.