La conjunció de la lentitud i el perill feien el comerç car. A les despeses del viatge (alimentació i refugi per a persones i animals, pèrdua de part de les mercaderies, despeses més oneroses com més lent era el viatge) calia afegir pagaments justificables (barcatges, pontatges) i exigències de les autoritats locals: peatges, drets de portes o de mercat, etc. Com a conseqüència de tot aquest conjunt dobstacles, només les mercaderies de poc pes i volum i alt valor afegit podien justificar les expedicions comercials, si bé per via aquàtica el comerç dels articles de luxe permetia portar com a llast productes més pesants i menys valuosos.
Tot i aquestes dificultats, el comerç europeu va experimentar un gran creixement i importants transformacions al llarg de letapa que estudiem. El creixe- ment va ser possible en part per la millora en els transports: ja des del segle XII hi va haver una preocupació significativa per la construcció i millora de camins, ponts i molls de càrrega, creació dhostals i monestirs-refugi als peus dels ports de muntanya; també es va lluitar contra els obstacles posats per lhome (pirateria, bandidatge, peatges...) mitjançant lorganització de caravanes armades i lobtenció de privilegis i seguretats fora del propi país. La millora més important es va produir, però, en el transport marítim, amb la construcció de naus més grans i manejables amb menys mariners, millores en la disposició de les veles i, cap al final de ledat mitjana, amb la introducció del timó de popa, que permetia governar millor la nau, i la brúixola, que eliminava la conveniència de no perdre de vista la costa: de fet, el timó i la brúixola són les innovacions bàsiques que van permetre els grans descobriments de finals del segle XV.
2.1 El domini del comerç mediterrani
LEuropa de lalta edat mitjana estava molt endarrerida en comparació amb els mons musulmà, bizantí o xinès. Però el creixement agrari i una sèrie de canvis institucionals afavoridors del creixement econòmic (Van Zanden, 2009) van permetre que lOccident europeu superés les anteriors potències mediterrànies a partir del segle XII i aconseguís el predomini sobre el comerç mundial a partir dels grans descobriments de final del segle XV.
Certament, el predomini sobre la navegació i el comerç mediterranis va deure molt als aspectes militars, que es poden sintetitzar en la primera croada (1096-109), però no shauria pogut mantenir sense el creixement del comerç intraeuropeu, i més concretament sense la disponibilitat de productes amb una demanda suficient en el comerç oriental. En un primer moment, només el comerç desclaus, obtinguts sobretot als Balcans, permetia minorar una mica la sortida de plata. La situació va canviar amb lexportació de draps de Flandes, teixits de llana gruixuts, de bona acceptació a Europa, però que sobretot es van convertir durant molt temps en el principal producte dexportació al Pròxim Orient a través dels ports italians: a la vegada aquest intercanvi va activar el comerç europeu, en el qual entraven també productes orientals i italians (altres teixits de llana, lli i seda i metalls obrats, en especial armes i cuirasses).
Es va constituir així leix comercial Flandes - Itàlia - el Pròxim Orient, a partir del qual sorganitzava la resta del comerç europeu. Amb el temps aquest eix es va transformar pels dos extrems. A Europa perdé importància relativa a partir de final del segle XIII, com a conseqüència de lestabliment de la ruta marítima directa entre Itàlia i el mar del Nord, un cop aconseguit el domini cristià de lestret de Gibraltar (1277). Ja des del segle XII Gènova era la potència predominant, seguida de Venècia i Pisa, però aviat van adquirir també gran importància Florència, Barcelona i la Ciutat de Mallorca; Flandes destacava pel gran nombre de ciutats mitjanes, amb Bruges com a centre principal. A Orient, el gran eix comercial es va perllongar cap a linterior asiàtic, a través de lanomenada ruta de la seda, que permetia entrar en contacte amb el comerç xinès; lepisodi més conegut daquesta ruta és el viatge i estada del mercader Marco Polo a Pequín (1275-1291).
Itàlia i Flandes van continuar sent els grans centres comercials durant tota ledat mitjana, però després de la Pesta Negra van aparèixer nous centres comercials. Els principals van ser Anglaterra, la Hansa, lAlemanya del sud i la zona compresa entre lestret de Gibraltar i la desembocadura del Tajo. Anglaterra, tradicional exportadora de pesca salada i de llana, al segle XIV començà a exportar teixits barats mentre els seus mariners es van convertir en els principals transportistes internacionals. La Hansa era una agrupació de ciutats mercantils del nord i el centre dAlemanya, les principals de les quals eren Hamburg, Lübeck i Colònia. El gran negoci de la Hansa era el domini del comerç amb el món Bàltic, del qual obtenia matèries primeres (cereals, pells, fustes) a canvi de vi, sal i productes de luxe. LAlemanya del sud (Augsburg, Nüremberg, Ravensburg...) va créixer gràcies a la seva situació a mig camí entre Flandes i Venècia pels passos del Tirol i les bones comunicacions cap a Hongria i Polònia, però va adquirir sobretot importància per la seva gran riquesa minera, en especial de plata.
La façana sud-occidental dEuropa, de lestret de Gibraltar al Tajo, o sigui, les corones de Castella i Portugal, amb els dos grans centres de Sevilla i Lisboa, era el punt de contacte entre el Mediterrani i lAtlàntic i el centre dels avanços, més militars que comercials, sobre les costes africanes i les illes atlàntiques, on es podien obtenir or i esclaus i on es va introduir la producció de sucre. Aquesta penetració per lAtlàntic culminaria amb els grans descobriments de finals de ledat mitjana: larribada de Colom a Amèrica (1492) i de Vasco da Gama a lÍndia (1498).
2.2 Lorganització del comerç a escala mundial
Els grans descobriments van permetre una integració relativa del comerç mundial en un espai que abastava gran part dEuropa (sobretot els ports de lAtlàntic i del mar del Nord i els seus rerepaïsos) i zones concretes de les costes dÀsia i dAmèrica, i més tard també dÀfrica. Amb el temps, aquest espai sexpandiria fins a ocupar pràcticament totes les costes i aniria penetrant de forma més irregular cap a linterior dels continents, augmentant a la vegada les àrees relacionades i els territoris sotmesos políticament a les potències europees.
Lexpansió europea va ser possible per la superioritat en «veles i canons» (Cipolla, 1967): millors naus, però sobretot millor instrumental dorientació per a la navegació en alta mar i superioritat de les armes de foc i en especial de lartilleria; però també per la iniciativa comercial i limpuls dels poders públics, a pesar del dèficit constant de la balança comercial. Els països que van iniciar lexpansió europea van ser, com ja hem dit, Portugal i Castella, seguits al segle XVII per Holanda, la Gran Bretanya i França. Les zones dexpansió de Portugal i Castella eren molt diferents, i per tant també van diferir les formes dexplotació.
2.2.1 El segle del predomini ibèric
Castella no va trobar a Amèrica una vida comercial organitzada; lexplotació del nou continent es va basar en el saqueig, locupació del territori i la submissió o laniquilament dels indígenes i, més tard, en lorganització de la producció. El saqueig, sobretot dels tresors dels imperis asteca (Mèxic) i inca (El Perú), va ser molt rendible i va anar seguit per lexplotació de mines de plata, primer a Potosí (a lactual Bolívia) i més tard també a Mèxic.
Portugal, en canvi, va organitzar lexplotació colonial com una empresa comercial: es tractava de portar a Europa els productes de lÍndia (espècies, teixits de cotó i de seda, joies...) a un preu millor que el de la ruta tradicional del Pròxim Orient. Per a aconseguir-ho, van ocupar enclavaments (factories) al llarg de les costes dÀfrica i a lÍndia, des de les quals comerciaven amb els mercaders indígenes. El principal problema era com pagar les compres: les manufactures europees oferien pocs productes desitjables per al comerç oriental, de manera que shavia de marxar proveït dimportants quantitats dor i plata, obtinguts en part drenant les existències a Europa i la resta a Àfrica. Un finançament suficient només va ser possible amb larribada de metall preciós dAmèrica (or i sobretot plata), obtingut del saqueig de les acumulacions seculars dels indígenes i de la conquesta dels imperis asteca i inca, però sobretot de la posada en explotació de les mines de plata del Perú i de Mèxic. El metall preciós americà va ser lelement definitiu per a la integració comercial a escala mundial.
Sha dadvertir, però, que aquesta integració comercial va ser limitada, lenta i canviant. Limitada, perquè només afectava directament les zones de més fàcil comunicació (ports i zones pròximes) i els productes més desitjats pel comerç internacional, però també perquè el volum de mercaderies implicat era molt petit, i per tant tenia poca incidència sobre el conjunt del comerç, i encara menys sobre el conjunt de leconomia europea. Lenta, perquè les expedicions duraven molt temps (un any i mig per anar i tornar de Lisboa a lÍndia), però sobretot perquè tant el creixement del comerç com lampliació de les àrees afectades es van produir molt a poc a poc. Canviant, perquè els països capdavanters i les formes dexplotació van experimentar també variacions importants.
El segle posterior als grans descobriments lesquema bàsic del gran comerç intercontinental era el següent: el metall preciós americà arribat a Sevilla servia, en part, per a pagar les despeses exteriors (politicomilitars) de la monarquia hispànica, i per a saldar el dèficit comercial provocat per la importació despècies (de Lisboa) i de manufactures (del centre-nord dEuropa). La part que sortia cap a Lisboa finançava directament el comerç amb Orient; la que anava a lEuropa nord-occidental vivificava tot el comerç europeu, en especial el comerç amb el Bàltic. Les manufactures del nord-est dEuropa satisfeien la demanda ibèrica i en part eren reexportades cap a lÍndia i cap a Amèrica.
Aquest era el circuit bàsic, format pel triangle Sevilla-Lisboa-Flandes i les dues rutes extraeuropees cap a Amèrica i Àsia. El centre principal eren les ciutats flamenques, primer Bruges, després Anvers i finalment Amsterdam, atès que, per diverses raons, però en especial pel predomini manufacturer, el centre de gravetat de leconomia europea sanà desplaçant del Mediterrani (especialment Itàlia) a les ribes del mar del Nord.
A ledat moderna, lantic comtat de Flandes rep també el nom de Països Baixos. A la darreria del segle XVI, com a conseqüència de la revolta contra la monarquia hispànica, va quedar dividit en uns Països Baixos septentrionals (Holanda) i uns Països Baixos meridionals (Flandes o Bèlgica).
A més del circuit bàsic, shan de tenir en compte com a mínim dos circuits secundaris: el comerç mediterrani continuava sent molt important al segle XVI, sobretot en les rutes de Venècia a Egipte, duna banda, i amb lAlemanya del sud, de laltra. El segon circuït secundari, però important, era el del Bàltic, don provenien matèries primeres amb forta demanda a lEuropa occidental, com cereals, fustes i altres productes per a la construcció naval (pega, reïna), a canvi de sal i productes de luxe: vi, espècies, manufactures Tant via Egipte com cap al Bàltic, el comerç shavia de saldar també amb fortes quantitats de plata.
2.2.2 El pas de la primacia europea als països del nord-oest
A partir del segle XVII el comerç europeu i lexplotació de la resta del món van experimentar canvis substancials. En primer lloc, labundància de plata en provocava una pèrdua de valor que es traduïa en una alça dels preus (la revolució dels preus del segle XVI), mentre que obtenir-la resultava cada cop més car, tant perquè el mineral shavia dextreure duna profunditat més gran com perquè la sobreexplotació havia fet desaparèixer gran part de la mà dobra indígena. Per tant, els rendiments econòmics de la mineria van caure i la producció va disminuir. Però, precisament quan les arribades de plata a Europa sestancaven, les sortides van començar a créixer ràpidament. La raó principal és la ruptura de lanterior monopoli transoceànic de Castella i Portugal en favor dels països del nord-oest: Holanda, Anglaterra i França.
A partir de la Pesta Negra, tant Anglaterra com els Països Baixos havien experimentat un creixement econòmic superior al de la resta dEuropa, amb un fort augment del treball assalariat, de lespecialització i de la innovació, que feien que els seus productes fossin altament competitius, al mateix temps que les seves ciutats gaudien duna àmplia autonomia organitzativa que els permetia adoptar institucions i polítiques favorables al desenvolupament econòmic (Van Zanden, 2009).
En aquestes condicions, les províncies del nord dels Països Baixos (Holanda), com a part de la seva revolta contra la política fiscal i religiosa de Felip II, van atacar les colònies portugueses (sota sobirania espanyola des de 1580), tant al Brasil com a lÍndic. Els principals avantatges dels holandesos foren el descobriment dun camí més directe cap a les illes de les espècies, una millor ordenació del comerç i locupació i explotació del territori, que contrastava amb la política portuguesa de factories mercantils.
Tant Anglaterra com França van imitar aviat la via holandesa. La major competència i les noves formes de gestió del negoci colonial van comportar transformacions importants. Lexplotació de les colònies va quedar principalment en mans de grans companyies comercials privilegiades, que aviat es van convertir en societats de capitals (no de persones), o sigui, en les primeres societats anònimes. Lestat salliberava així de les despeses militars i dadministració i el negoci funcionava gairebé com un monopsoni i un monopoli, fet que permetia maximitzar els beneficis. Les principals companyies comercials privilegiades van ser les companyies holandesa i anglesa de les Índies Orientals.
Junt amb la creació de les grans companyies, linstrument principal dexplotació colonial a partir del segle XVII va ser lorganització de la producció, sobretot mitjançant la creació de plantacions. La plantació és una gran explotació dedicada al monocultiu dun producte amb demanda a Europa, produït amb mà dobra esclava o subjecta. Els principals productes de plantació foren en el primer moment el sucre, el cacau i lanyil; més tard, el tabac i el cotó. Com diu Hobsbawm (1983), el vell sistema colonial, basat en lextracció, va ser substituït pel nou colonialisme de les plantacions.
A Amèrica, la irrupció dels conqueridors havia provocat una gran davallada de la població indígena, a causa de les lluites i les malalties, fins a provocar lextinció dètnies senceres; daltra banda, els indígenes americans, acostumats a economies poc exigents en treball, resistien malament la feina forçada a les plantacions, de manera que aquestes van dependre del tràfic desclaus africans. La quantitat dafricans capturats va ser duns vint milions, als quals shan dafegir els nascuts a Amèrica de mare esclava. Les principals destinacions van ser el Brasil i les colònies angleses i franceses del Carib, i més tard les colònies de lAmèrica del Nord. El tràfic desclaus era al segle XVI un monopoli portuguès, que els holandesos van trencar al principi del segle XVII i anglesos i francesos a la segona meitat del mateix segle.