Durant la Dècada Ominosa, els llibres espanyols tenen un ressò important a la premsa francesa. La liberal els dedica espais regulars de crítica i comentaris davant la indiferència del sectors conservadors que neviten qualsevol referència. Aquest fet obliga a reflexionar sobre la posició defensiva que davant els canvis inevitables i irreversibles que sanaven produint van tenir els estaments conservadors, els quals, incapaços dadaptar-shi, sacaben organitzant per defensar-se. Ho faran amb tots els mitjans de què siguin capaços: censura, inquisició Tot plegat ens du a aventurar un supòsit quant al fet que, a causa que aquest col·lectiu no creu en les virtuts de lestudi i la lectura, solen anar al rebuf de les iniciatives populars dels liberals. Posició que, en el camp de la lectura, sallargassarà fins al final del segle XIX, quan van planificar mètodes i estratègies similars als dels grups progressistes, republicans i anarquistes per mirar de frenar el desig i lús generalitzat dels llibres i de la premsa que aquests havien provocat. Això, però, ens duria massa lluny del que ara convé.
Aline conclou que aquestes edicions no són fruit de la fantasia de pocs lletraferits, sinó que responen veritablement a una demanda generada arran de les diferents crisis polítiques espanyoles. En un principi el mercat es mou entorn dels emigrats, però a partir de 1823 loferta és més variada, perquè cal tenir en compte que els intel·lectuals francesos se senten estimulats a llegir, mitjançant edicions bilingües, obres espa-nyoles.29
Certament causaven, com a mínim, un neguit entre les autoritats. El 1825 el secretari del Suprem Consell fa circular la notícia que lantic diputat, el prevere Fèlix Valera, aleshores refugiat als Estats Units, està publicant un fullet titulat El Habanero, per la qual cosa demana a les respectives autoritats que procurin impedir-ne la introducció. La referència la trobem a Girona sense data ni impressor. Possiblement fou impresa per Agustí Figaró, perquè en aquelles mateixes dates (1825) imprimia la reial cèdula amb la normativa per impedir lentrada de llibres estrangers.
El 26 de febrer de 1827 el secretari dEstat i del despatx de Gràcia i Justícia comunica al Consejo que coneix lexistència
del proyecto que habían formado los revolucionarios españoles, refugiados en países extrangeros, de circular en España un escrito subversivo lleno de invectivas contra la sagrada Persona del Rey nuestro Señor y dirigido á dividir los ánimos de sus leales vasallos.
Del text en qüestió saben perfectament que ha estat imprès a lestranger («impreso on octavo, en cuatro hojas, de papel y letra extrangera») amb el títol Manifiesto que dirige al pueblo español una federación de Realistas puros, sobre el estado de la Nación y sobre la necesidad de elevar al Trono al Serenísimo Sr. Infante D. Cárlos, i sinterpreta com un estratagema dels revolucionaris de 1820 per desestabilitzar les files lleials al rei «a fin de introducir por este medio la discordia, formar nuevos partidos y derramar otra vez sobre su Patria las calamidades de la guerra civil». Tot i estar convençut que es tracta dun petit nombre de persones amb perill, demana al Consejo que doni instruccions als tribunals i justícies del Regne perquè
persigan sin descanso á los expendedores de dicho libelo, como agentes de la revolución, imponiéndoles las penas que señalan la leyes, y considerando en el mismo grado de criminalidad á los que conservaren ejemplares, ó no los entregasen a la Autoridad local en el acto de haberlos recibido.
El Consejo fa cas de la sol·licitud i circula lordre el 27 de març de 1827.30
Val la pena remarcar que entre la demanda de la Secretaria dEstat i la primera circular passen tres setmanes a partir de les quals shan de reimprimir i distribuir per-què arribin a les justícies de cada població. El text, entre tant, si era el cas, podia distribuir-se amb certa normalitat.
EL PAPER DELS JUTGES
Hi havia altres elements de la cadena que, volent o no, també van fomentar la circulació didees. Serà constant i ho hem vist en lapartat dedicat a la legislació la seriosa dificultat per fer complir la llei. La ineficàcia era ja tan gran que el 16 de juny de 1768 sobligava a sotmetre els edictes inquisitorials i butlles del Sant Ofici a laprovació prèvia de la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia, mostra més que evident del desplaçament del control eclesiàstic al civil.
Si la deixadesa era un motiu, un altre havia de ser la falta dincentius al càrrec que no es van aplicar fins al 1805 mitjançant un percentatge sobre el preu de la llicència, però que no sempre es va complir. El jutge Curiel ho deixa escrit en una carta:
No es decible lo que se padece en la correspondencia precisa con todos los subdelegados del reino que ó no entienden las órdenes é instrucciones que se les dan ó no saben ó no quieren practicarlas con el celo y actividad convenientes y como así ellos como sus escrivanos y ministros han de trabajar de valde, no se les puede regatear la limosna que nos hazen.
Però la picaresca compartida per esquivar normatives massa restrictives també hi aportava la seva part. Davant lexclusivitat del Consejo (que no oblidem que es troba a Madrid) per donar llicència per a la publicació de llibres, algunes audiències, corregiments o altres administracions de segon ordre toleraven el subterfugi de presentar com a quaderns solts el que no era res més que capítols o fragments de llibres.31
Molts dels jutges de primera instància no enviaven les sentències al Ministeri de Gràcia i Justícia, de manera que no era possible publicar-les a la Gaceta, com estava previst en larticle 81 de la Llei orgànica de 22 doctubre de 1820. Hi ha una primera reclamació feta des de lAudiència de Madrid de setembre de 1821. A lagost de 1822 tornaven a insistir sobre la qüestió. Ferran VII justificava lenèsima publicació duna normativa reguladora a causa, encara, de la ineficàcia del control. Som al 1824 i els arguments són ben semblants als que el 1825 hem vist que defensarà el bisbe Sichar:
Que considerando los graves daños que ocasionaba a la religión y al estado la introducción de libros estrangeros sin la debida precaución y que la muchedumbre de las muy acertadas providencias que había dictado en mis predecesores habría podido ser causa de inobservancia, determiné abrazar en una ley cuanto debía observarse sobre esta materia, derogando lo que se hubiese ordenado en contrario en las demás.32
Però no sha doblidar que el factor econòmic planava transversalment en ladministració de les obligacions repressores. La preeminència de la capital de lEstat en relació amb la resta de províncies també pel que fa a la censura repercuteix en el desenvolupament econòmic del sector, la qual cosa podia portar a tenses disjuntives a més duna persona quan es plantejava si preservar la moral o leconomia. Els jutges, evidentment, no escapaven ni del dubte ni segurament de les influències o suggeriments per decantar-se quan calia a favor de la primera o relaxar-se en benefici de la segona. És aquí on més es perjudica la impremta de la Corona Catalanoaragonesa, perquè des de 1752, de la mà de Juan Curiel, satorguen totes les atribucions al Consejo de Castilla. El delegats territorials tenien bàsicament cinc funcions: concedir llicències dimpressions descrits menors, ja que les dels llibres depenien directament del Consejo; comunicar als impressors i llibreters del seu territori les disposicions del jutge dimpremtes o del Consejo; realitzar els embargaments, iniciar les causes i executar les sentències del jutge; fer les visites a les impremtes i llibreries, i vigilar lentrada de llibres a les duanes, on havien dinspeccionar els farcells. Observem clarament que només poden instruir i executar, però no dictaminar. La intencionalitat de la disposició no sescapava als territoris i explica el perquè del que hem vist una mica més amunt de lús de la picaresca.
Si la deixadesa era un motiu, un altre havia de ser la falta dincentius al càrrec que no es van aplicar fins al 1805 mitjançant un percentatge sobre el preu de la llicència, però que no sempre es va complir. El jutge Curiel ho deixa escrit en una carta:
No es decible lo que se padece en la correspondencia precisa con todos los subdelegados del reino que ó no entienden las órdenes é instrucciones que se les dan ó no saben ó no quieren practicarlas con el celo y actividad convenientes y como así ellos como sus escrivanos y ministros han de trabajar de valde, no se les puede regatear la limosna que nos hazen.
Però la picaresca compartida per esquivar normatives massa restrictives també hi aportava la seva part. Davant lexclusivitat del Consejo (que no oblidem que es troba a Madrid) per donar llicència per a la publicació de llibres, algunes audiències, corregiments o altres administracions de segon ordre toleraven el subterfugi de presentar com a quaderns solts el que no era res més que capítols o fragments de llibres.31
Molts dels jutges de primera instància no enviaven les sentències al Ministeri de Gràcia i Justícia, de manera que no era possible publicar-les a la Gaceta, com estava previst en larticle 81 de la Llei orgànica de 22 doctubre de 1820. Hi ha una primera reclamació feta des de lAudiència de Madrid de setembre de 1821. A lagost de 1822 tornaven a insistir sobre la qüestió. Ferran VII justificava lenèsima publicació duna normativa reguladora a causa, encara, de la ineficàcia del control. Som al 1824 i els arguments són ben semblants als que el 1825 hem vist que defensarà el bisbe Sichar:
Que considerando los graves daños que ocasionaba a la religión y al estado la introducción de libros estrangeros sin la debida precaución y que la muchedumbre de las muy acertadas providencias que había dictado en mis predecesores habría podido ser causa de inobservancia, determiné abrazar en una ley cuanto debía observarse sobre esta materia, derogando lo que se hubiese ordenado en contrario en las demás.32
Però no sha doblidar que el factor econòmic planava transversalment en ladministració de les obligacions repressores. La preeminència de la capital de lEstat en relació amb la resta de províncies també pel que fa a la censura repercuteix en el desenvolupament econòmic del sector, la qual cosa podia portar a tenses disjuntives a més duna persona quan es plantejava si preservar la moral o leconomia. Els jutges, evidentment, no escapaven ni del dubte ni segurament de les influències o suggeriments per decantar-se quan calia a favor de la primera o relaxar-se en benefici de la segona. És aquí on més es perjudica la impremta de la Corona Catalanoaragonesa, perquè des de 1752, de la mà de Juan Curiel, satorguen totes les atribucions al Consejo de Castilla. El delegats territorials tenien bàsicament cinc funcions: concedir llicències dimpressions descrits menors, ja que les dels llibres depenien directament del Consejo; comunicar als impressors i llibreters del seu territori les disposicions del jutge dimpremtes o del Consejo; realitzar els embargaments, iniciar les causes i executar les sentències del jutge; fer les visites a les impremtes i llibreries, i vigilar lentrada de llibres a les duanes, on havien dinspeccionar els farcells. Observem clarament que només poden instruir i executar, però no dictaminar. La intencionalitat de la disposició no sescapava als territoris i explica el perquè del que hem vist una mica més amunt de lús de la picaresca.
Encara que sembli un xic fora de lloc, no vull deixar dapuntar el benefici econòmic que suposava també per a alguns impressors la publicació de la Bula de la Santa Cruzada. La introducció del reglament per al nou sistema dadministració corresponent a lany 1802 és per ella mateixa un marc perfecte per entendre labast de lEsglésia damunt la població:
Hacemos saber, que deseando el Rey (Dios le guarde) que el tesoro inagotable de bienes espirituales que contiene la Bula de la Santa Cruzada se disfrute por sus amados vasallos con toda la reverencia, decoro y veneración que merece una gracia de tanto aprecio y santidad, ha dado en todos los tiempos las providencias mas propias de su piadosísimo ánimo para que en su publicación, predicación y repartimiento a los Fieles se observen todas las solemnidades dignas de un objeto tan laudable. Guiado ahora por los mismos impulsos de piedad, y teniendo presentes los santos fines a que está destinado el producto de su limosna, que son la conservación y aumento de la Religión Católica en todos sus Dominios y Señoríos, quiere SM que en su administración, recaudación é inversión se guarde el orden y reglas que se prescriben en los capítulos siguientes.
Els constants aclariments i planificació dels cobraments posa en evidència un fragment del negoci de la religió:
Interesando mucho a los santos fines de Cruzada que sus productos entren en poder del Tesorero mayor, a medida que vayan recaudándose, cuidará el Comisario General de que todos los Administradores Tesoreros le envíen en los meses de Abril, Julio, Agosto, Setiembre, Octubre, Noviembre y Diciembre de cada año sin excusarse a ello por ningún título, causa ni pretexto, Estados puntuales y justificados de los fondos que durante aquellos meses hayan entrado, y existan en su poder, separando y discerniendo la parte que corresponde a SM de la perteneciente a la Consolidación de Vales, etc.
El comissari haurà de procurar que els cabals creixin, i per això farà les previsions que consideri. Però el monopoli tenia les seves regles:
No harán imprimir, ni consentirán que se impriman, sopena de quinientos ducados, y privación de oficio, mandamientos algunos para la expedición y predicación de la Bula, o cobranza de su limosna, ni insignias de papel, estaño u otra materia; antes bien siempre que ocurra este abuso, le manifestarán al Comisario General para proceder contra los impresores, y demás en ello culpados, castigándolos con las penas establecidas por derecho y provisiones de SM.33
Cal deixar ben clar, però, que, durant aquest procés dapropament a les èpoques de major llibertat, el desplaçament dels privilegis eclesiàstics cap als civils va anar augmentant i, de forma inversa, va créixer el centralisme de regulació dels permisos, amb el consegüent perjudici per als territoris perifèrics. La censura civil era més unitària. Entre 1805 i 1833-35 aproximadament, la persecució ideològica a través dels llibres es debat entre els considerats textos sediciosos que ataquen la Constitució, les Corts i, en general, el règim constitucional i la persecució dels antireligiosos per part de la Inquisició. Els deu anys finals, lanomenada Dècada Ominosa, és especialment bel·ligerant en les dues direccions.
Amb la llei de llibertat dimpremta de 1820, la facultat censora de lEsglésia es limita a qüestions de religió i les atribucions recauen en el bisbes. Però vegem-ne un exemple: al març de 1820, Pere Josep Avellà, dignitat i canonge de Barcelona, porta davant el notari major del Tribunal Eclesiàstic el llibre Meditación sobre las ruinas, «que se supone impreso en Londres en la imprenta de Davidson en que parece se vierten expresiones contrarias a nuestra Sagrada religión», per la qual cosa demana que passi la censura. Sembla haver existit un dictamen anterior de 1818, però ara en demana la prohibició.34 És evident que el llibre corria clandestinament per la ciutat segons linforme del mateix Avellà, que com que no coneix ni lautor ni el llibreter demana un advocat que actuï dofici. El defensor es diu Llorenç Collell, que sexcusa de no haver-la pogut examinar a causa de lepidèmia que el va obligar a traslladar-se a Vic. Ho fa en tornar, però no el troba a la llista dels llibres prohibits, i afirma que