La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell 13 стр.


Entiende que no puede defenderse como a contraria y destructiva de lo establecido en la única religión verdadera que es y será de la Nación Española de que trata el art. 12 de la misma Constitución. Atendº igualmente lo dispuesto sobre libertad de imprenta en los decretos de 10 de Nov. de 1810, de 22 de febrº y 10 de junio ambos del año 1813, de 22 de octubre de 1820 y de 16 de febrero de 1822, cree el infrascrito que no puede defenderse semejante obra, antes bien debe procederse luego a su prohibición, bajo las penas establecidas por las leyes, Barcelona, 22.V. 1822.

Nos los Inquisidores Apostólicos contra la herética pravedad y apostasía por autoridad apostólica real y ordinaria [] Hacemos saber, que á nuestra noticia ha llegado haberse escrito, impreso o divulgado varios libros, tratados y papeles que pueden ocasionar la ruina espiritual de vuestras almas, las cuales mandamos prohibir y expurgar respectivamente, como aquí se expresa, y son los siguientes.

LALTRA CARA DE LA MONEDA

La situació, vista des de laltra banda, era ben diferent. Mariano Cabrerizo en les seves memòries assegura que

Ninguna formalidad precedía a los embargos. Había en esta ciudad una pandilla de llamados realistas Ellos eran los que en todas las causas que fraguaban contra los constitucionales, se presentaban á declarar falsa y sacrílegamente, cuyo noble servicio les era remunerado con la autorización de poder cometer toda clase de tropelerías impunemente. Hombres de esta calaya pues, cargaban nuestros bienes en carros, y se los llevaban de nuestras casas y almacenes adonde bien les pareciera.

A les memòries, Cabrerizo relaciona les acusacions que se li fan i reprodueix els arguments de la seva defensa. Entre daltres coses, per exemple, se lacusa que en el calendari de 1822 els dies festius no es distingien amb una creu, la qual cosa «daban a conocer lo venenoso de su corazón»; ell diu, però, que no feia més que reproduir el que se li encomanava des de lObservatori Astronòmic, que aquell any va arribar sense la creu tradicional. Daltres acusacions similars a aquestes les atribueix a la possibilitat de la delació, que no és res més, segons ell, que «el desahogo de las más viles y mezquinas pasiones».

Cabrerizo, però, sintetitza el perjudici que se li podia causar a un impressor si queia en mans del Tribunal de la Fe, on, segons ell:

Les memòries remarquen el paper de la delació en la majoria de processos inquisitorials. Efectivament, i les instruccions per als comissaris de la Inquisició són tan precises en la descripció i possibilitats del pecat que provoca un cert desconcert la seva lectura. En les de 1816 crida latenció que al primer capítol, dedicat a la denúncia, aparegui un subapartat dit «Solicitación», pel qual es dedueix que una dona pot delatar el seu confessor. Haurà dexplicar què se li ha demanat confessar del que el confessor considera delicte. Es parla només de dones. Elles han de declarar contra possibles falsos o intrè-pids capellans. La casuística que presenta arran de les preguntes que se li poden fer no deixa de ser un element per concloure la freqüència de les situacions. Després, però, shaurà de fer un «Informe de la honestidad, y del crédito de la delatora».

Evidentment, aquesta normativa és la plantilla dús per als comissaris, i es diu exactament quines i com shan de fer les preguntes. En lapartat didentificació de lhome, en canvi, només haurà de donar el nom, ledat i el lloc, mentre que les dones havien de dir de qui eren filles si és que eren solteres, de qui era esposa si estava casada, el nom del marit en el cas de les viudes i a quin convent pertanyia si es tractava duna religiosa. Són instruccions molt explícites i precises; recargolades que diríem col·loquialment. El capítol vi, per exemple, es dedica específicament a «Sodomía y bestialidad».

Les instruccions sobre el funcionament de les diferents delegacions inquisitorials insisteixen en la importància de preservar el secret dels documents obtinguts. Així salerta que quan es tingui notícia de la mort dun comissari, ràpidament shaurà dacudir a salvar papers. La pregunta de linquisidor per a la localització dels prohibits és la següent:

La situació dinestabilitat política afavoreix ledició clandestina, que es converteix en una arma de doble tall: proveir de llibres prohibits i afavorir o protegir el negoci editorial des de laltre costat dels Pirineus. Daltra banda, aquestes obres són difoses més enllà de les fronteres: com ja sha dit, a lAmèrica Llatina, allí on les idees liberals troben un eco profund en els pobles en lluita per la seva independència i on la impremta local no està en condicions de satisfer aquesta necessitat. Moltes de les obres que veuen la llum a França ho fan amb lobjectiu dintroduir-les a la Península per mitjans clandestins que sescapen de la censura espanyola durant labsolutisme de Ferran.

CENSURA I ECONOMIA

Linicien recordant que encara el 1830 es prohibeix que les províncies puguin exercir la censura més enllà dels sis plecs i lamenten que

Para los literatos de las Provincias es como si no existiese con esta medida el arte maravilloso que ha civilizado al mundo, a menos de sujetarse a todos los sinsabores del mas oscuro pretendiente.

Linteressant de lescrit és que uneixen el perjudici econòmic amb el moral o intel·lectual. Diuen que, després dhaver de batallar per aconseguir tirar endavant una idea sense que ningú els la pugui prendre, si aconsegueixen la llicència dimpressió han de fer una altíssima despesa per a la tramitació de la censura (algunes obres diuen haver arribat als quatre mil rals de bilió), «gravamen muy poco merecido por el que tal vez fuera acreedor á un premio». A la dificultat econòmica, shi afegeix que no poden tenir cap mena dintercanvi verbal amb el censor, la qual cosa els limita la defensa o possible interpretació del text. Només els queda el recurs de disposar dun agent per a la gestió. Si finalment aconsegueix passar la censura, ha de remetre novament el text «para que se coteje y rubriquen sus páginas».

El Col·legi dImpressors no ha trobat en cap altre art ni en cap altre país dels més catòlics dEuropa «un quadro tan capaz de infundir el desaliento». Els greuges van apareixent: la normativa afavoreix el monopoli de Madrid a costa de les províncies, com demostren amb la documentació que diuen adjuntar i que sintetitzen en la mateixa instància: el catàleg duna de les principals llibreries que al seu gabinet de lectura només pot deixar llibres o quaderns de pocs fulls la majoria impresos a Barcelona, València, Sevilla o Saragossa. El segon document és fulminant:

son dos catálogos, el uno de Paris y el otro de Perpiñán, [que] contienen la espantosa suma de noventa y tantas páginas de libros españoles impresos la mayor parte en Francia en estos quatro o cinco últimos años. En unos se indica ya la verdadera fecha y lugar de la imprenta francesa y otros se supone falsamente de impresión Española.

Aquest fet, afegit a lanterior, el consideren un atemptat a la impremta catalana a causa de lenorme contraban i de les dificultats legals per aconseguir imprimir qualsevol cosa.

En el tiempo que han de invertir nuestras Provincias para alcanzar en la Corte las licencias de una sola obra, se forma en Francia una Biblioteca entera de autores Españoles.

Sense tants entrebancs, «Barcelona y otras poblaciones podrían emprender una ventajosa competencia con los estrangeros por la baratura de los materiales y de la mano de obra». Hi hauria més llibres; hi hauria, també, més lectors. Madrid no en sortirà perjudicada

porque con el número incalculable de obras útiles que han aparecido en el mundo literario hay un mina inagotable de traduciones de nuevas producciones para formar en España, que no esplotarían todas las prensas del día en el decurso de más de un siglo.

Pel que fa al comerç, constata que, en aquells anys, França i Anglaterra els han arrabassat el negoci de venda de llibres a Sud-amèrica, de tal manera que fins i tot els traductors despanyol van a treballar a Marsella per al comerciant francès. Finalment, apareix el nucli polític del conflicte que conté sons encara coneguts «Forzoso es repetirlo, no está la cuestión entre Madrid y las Provincias, sino entre España y los Estrangeros». Si no samplien les llicències, no és possible competir amb ells «en el despacho, y sin este tampoco en la calidad de las prensas, ni en la letra, ni en el papel, ni en el esmero de las impresiones y encuadernaciones». Les bases de les disposicions sobre el llibre, asseguren, són massa antiquades i no afavoreixen que es pugui llegir, justament quan els índexs de lectors dambdós sexes creix cada dia. Si no sels donen mitjans, shauran de tancar les escoles. I ataquen frontalment la ignorància de la por. No és cert que hi hagi prou llibres al món com repeteixen determinats sectors que ignoren els avenços del saber i sobretot la nova manera dapropar-shi.

El text segueix argumentant que controlar les idees pernicioses no té res a veure amb el volum de limprès:

Seis pliegos de impresión pueden contener el veneno del mismo modo que un fóleo. Pocas palabras basta a la perversidad para insinuarse y ser entendida. Un volumen pequeño burla más fácilmente la vigilancia pública, circula con mayor rapidez, impresiona los ánimos en mayor número, con mas prontitud y mas simultáneamente y está al alcance de todas las fortunas.

Назад Дальше