Entiende que no puede defenderse como a contraria y destructiva de lo establecido en la única religión verdadera que es y será de la Nación Española de que trata el art. 12 de la misma Constitución. Atendº igualmente lo dispuesto sobre libertad de imprenta en los decretos de 10 de Nov. de 1810, de 22 de febrº y 10 de junio ambos del año 1813, de 22 de octubre de 1820 y de 16 de febrero de 1822, cree el infrascrito que no puede defenderse semejante obra, antes bien debe procederse luego a su prohibición, bajo las penas establecidas por las leyes, Barcelona, 22.V. 1822.
Lendemà es prohibeix.35
La jurisdicció reial des de 1773 subordinava els arquebisbes i bisbes, ja que els limitava la facultat de concedir llicències dimpressió únicament a la reimpressió de llibres religiosos prèviament autoritzats pel Consejo. Aquesta disposició coincideix amb el moment en què es tanquen les impremtes en els convents i sinicia el traspàs cap a les acadèmies i les universitats.36 Saconseguia així que la censura fos prèvia i procurava evitar la posterior de la Inquisició, per la qual cosa introduïen requisits censatorials relatius a evitar textos superficials i sense profit; és a dir, inútils. Si comparem les normatives dels anys anteriors i posteriors al Trienni, veurem que cinquanta anys més tard, conceptualment, no ens hem mogut de lloc i, per comprovar-ho, només ens cal comparar la Reial Cèdula dabril de 1824 que es reprodueix al Diario de Barcelona de 12 de maig de 1824 amb les que havien aparegut fins aleshores. El 1819 trobem, per exemple, aquesta perla:
Nos los Inquisidores Apostólicos contra la herética pravedad y apostasía por autoridad apostólica real y ordinaria [] Hacemos saber, que á nuestra noticia ha llegado haberse escrito, impreso o divulgado varios libros, tratados y papeles que pueden ocasionar la ruina espiritual de vuestras almas, las cuales mandamos prohibir y expurgar respectivamente, como aquí se expresa, y son los siguientes.
LALTRA CARA DE LA MONEDA
La situació, vista des de laltra banda, era ben diferent. Mariano Cabrerizo en les seves memòries assegura que
Ninguna formalidad precedía a los embargos. Había en esta ciudad una pandilla de llamados realistas Ellos eran los que en todas las causas que fraguaban contra los constitucionales, se presentaban á declarar falsa y sacrílegamente, cuyo noble servicio les era remunerado con la autorización de poder cometer toda clase de tropelerías impunemente. Hombres de esta calaya pues, cargaban nuestros bienes en carros, y se los llevaban de nuestras casas y almacenes adonde bien les pareciera.
Para que se vea á que estremo rayaba la estupidez de estos esbirros de la tiranía, cuando al registrar mis almacenes llegaba a sus manos una obra en francés, se preguntaban unos á otros si la entendían; pero como la casi totalidad apenas sabían leer, la arrojaban furiosos al suelo y la pisoteaban, gritando: «F, p, estos llibres malaits nos han perdut; tots parlen contra la relichó». Así condenaban estos oráculos soeces de cantina a los célebres Masillon y Bourdalue que tenían en sus impuras manos.37
A les memòries, Cabrerizo relaciona les acusacions que se li fan i reprodueix els arguments de la seva defensa. Entre daltres coses, per exemple, se lacusa que en el calendari de 1822 els dies festius no es distingien amb una creu, la qual cosa «daban a conocer lo venenoso de su corazón»; ell diu, però, que no feia més que reproduir el que se li encomanava des de lObservatori Astronòmic, que aquell any va arribar sense la creu tradicional. Daltres acusacions similars a aquestes les atribueix a la possibilitat de la delació, que no és res més, segons ell, que «el desahogo de las más viles y mezquinas pasiones».
Cabrerizo, però, sintetitza el perjudici que se li podia causar a un impressor si queia en mans del Tribunal de la Fe, on, segons ell:
había algunas personas de corazón duro y fanático, por no darles otra calificación, quienes habían sentenciado a don Venancio Oliveres á destierro de esta Capital, y privación de egercer su arte de impresor y librero, por haber impreso y vendido libros prohibidos; es decir, que le dieron muerte, pues muerto debe considerarse al hombre á quien se priva de ganar con su industria el alimento para sí y su familia.38
Les memòries remarquen el paper de la delació en la majoria de processos inquisitorials. Efectivament, i les instruccions per als comissaris de la Inquisició són tan precises en la descripció i possibilitats del pecat que provoca un cert desconcert la seva lectura. En les de 1816 crida latenció que al primer capítol, dedicat a la denúncia, aparegui un subapartat dit «Solicitación», pel qual es dedueix que una dona pot delatar el seu confessor. Haurà dexplicar què se li ha demanat confessar del que el confessor considera delicte. Es parla només de dones. Elles han de declarar contra possibles falsos o intrè-pids capellans. La casuística que presenta arran de les preguntes que se li poden fer no deixa de ser un element per concloure la freqüència de les situacions. Després, però, shaurà de fer un «Informe de la honestidad, y del crédito de la delatora».
Evidentment, aquesta normativa és la plantilla dús per als comissaris, i es diu exactament quines i com shan de fer les preguntes. En lapartat didentificació de lhome, en canvi, només haurà de donar el nom, ledat i el lloc, mentre que les dones havien de dir de qui eren filles si és que eren solteres, de qui era esposa si estava casada, el nom del marit en el cas de les viudes i a quin convent pertanyia si es tractava duna religiosa. Són instruccions molt explícites i precises; recargolades que diríem col·loquialment. El capítol vi, per exemple, es dedica específicament a «Sodomía y bestialidad».
Les instruccions sobre el funcionament de les diferents delegacions inquisitorials insisteixen en la importància de preservar el secret dels documents obtinguts. Així salerta que quan es tingui notícia de la mort dun comissari, ràpidament shaurà dacudir a salvar papers. La pregunta de linquisidor per a la localització dels prohibits és la següent:
Si fuere sobre papeles ó libros prohibidos, estampas, pinturas ó figuras obscenas: Como sabe que el delator las tenga; el titulo de los libros y papeles, ó de qué tratan; si son impresos ó manuscritos, en qué idioma, si son encuadernados, en pasta ó pergamino; en qué parage ó sitio los tiene ó acostumbra a tener; si retirados y ocultos, y en qué parte; y si sabe ó presuma que el delatado tenga licencia de leerlos: que representan las estampas, pinturas ó figuras que delata, en qué actitud están, y en qué consiste su indecencia y obscenidad.39
És en aquests mateixos anys que es regulen altre tipus de delacions, com per exemple les espontànies. En el llibre dAcords de lAjuntament de Barcelona de 1815, amb data 28 de febrer, es demana que sincorpori ledicte de linquisidor segons el qual es prorrogava el temps durant el qual els maçons podien delatar-se espontàniament. Amb anterioritat, els dies 13 i 17 de gener sincorporava la normativa per a la investigació sobre el comportament dels afrancesats. És a dir, la depuració dels seus membres. Durant els mesos de febrer i març fan les investigacions pertinents sense resultats, de manera que el 7 de març decideixen publicar un ban perquè qualsevol que tingui notícia de possibles afrancesats la pugui donar reservadament al síndic, «quien sin revelar este paso hará sea citado el tal sugeto a declarar». Les cerques seguiran encara fins al mes de juny.40
La situació dinestabilitat política afavoreix ledició clandestina, que es converteix en una arma de doble tall: proveir de llibres prohibits i afavorir o protegir el negoci editorial des de laltre costat dels Pirineus. Daltra banda, aquestes obres són difoses més enllà de les fronteres: com ja sha dit, a lAmèrica Llatina, allí on les idees liberals troben un eco profund en els pobles en lluita per la seva independència i on la impremta local no està en condicions de satisfer aquesta necessitat. Moltes de les obres que veuen la llum a França ho fan amb lobjectiu dintroduir-les a la Península per mitjans clandestins que sescapen de la censura espanyola durant labsolutisme de Ferran.
CENSURA I ECONOMIA
Si fins aquí ha semblat que el motiu principal de la censura era la salvaguarda de la religió, a laltra cara de la moneda, en el terreny econòmic, les publicacions clandestines significaven una aportació financera ben notable per als artesans francesos del llibre. Alguns impressors adquireixen el material necessari per a la realització dedicions en castellà, ja que aquest treball constitueix un font de revendes dignes de consideració. Aquesta activitat es veu reforçada, segons Gaspar Feliu, per la por o prevenció contra els llibres francesos, que no obeeix només a qüestions estrictament ideològiques sinó econòmiques; molts espanyols imprimien a França perquè no podien fer-ho a Espanya.41 Amb tot, els qui van acabar obtenint alguns beneficis indirectes van ser els protestants, perquè amb la prohibició es feia propaganda indirecte dels autors que apareixien a lÍndex. La importància que acabarà prenent per als impressors espanyols la dependència de la indústria editorial francesa caldria estudiar-la amb deteniment, perquè sorprèn que molts anys més tard, el 1869, Antoni Bastinos es queixi de la proposta de lliure entrada de llibres estrangers densenyament en castellà quan ell mateix disposa de material suficient.42
Tant Ferrer Benimeli com García a Juzgado de imprentas insisteixen que la cen-sura, en les seves múltiples i variables posicions, indica només una veritable por a la llibertat, de la qual els jutges i la classe política nintueixen els avantatges però en temen encara, per desconeguts, els perímetres il·limitats.43 Els marges reduïts que es dóna a lAudiència o als subdelegats per a la censura dimpresos no representa únicament una qüestió de pèrdua datribucions polítiques i judicials, sinó que, per damunt de tot, aquesta distribució repercuteix negativament en leconomia del sector impressor. Just a la ratlla de la cronologia que ens hem marcat, el Col·legi dImpressors i Llibreters eleva una reclamació en aquest sentit. Lescrit, signat el 8 de febrer de 1833 pels cònsols Josep Rubió i Ignasi Estivill, és una crònica esplèndida duna situació que els perjudica a ells, però que és fortament negativa per a la cultura catalana.
Linicien recordant que encara el 1830 es prohibeix que les províncies puguin exercir la censura més enllà dels sis plecs i lamenten que
Para los literatos de las Provincias es como si no existiese con esta medida el arte maravilloso que ha civilizado al mundo, a menos de sujetarse a todos los sinsabores del mas oscuro pretendiente.
Linteressant de lescrit és que uneixen el perjudici econòmic amb el moral o intel·lectual. Diuen que, després dhaver de batallar per aconseguir tirar endavant una idea sense que ningú els la pugui prendre, si aconsegueixen la llicència dimpressió han de fer una altíssima despesa per a la tramitació de la censura (algunes obres diuen haver arribat als quatre mil rals de bilió), «gravamen muy poco merecido por el que tal vez fuera acreedor á un premio». A la dificultat econòmica, shi afegeix que no poden tenir cap mena dintercanvi verbal amb el censor, la qual cosa els limita la defensa o possible interpretació del text. Només els queda el recurs de disposar dun agent per a la gestió. Si finalment aconsegueix passar la censura, ha de remetre novament el text «para que se coteje y rubriquen sus páginas».
El Col·legi dImpressors no ha trobat en cap altre art ni en cap altre país dels més catòlics dEuropa «un quadro tan capaz de infundir el desaliento». Els greuges van apareixent: la normativa afavoreix el monopoli de Madrid a costa de les províncies, com demostren amb la documentació que diuen adjuntar i que sintetitzen en la mateixa instància: el catàleg duna de les principals llibreries que al seu gabinet de lectura només pot deixar llibres o quaderns de pocs fulls la majoria impresos a Barcelona, València, Sevilla o Saragossa. El segon document és fulminant:
son dos catálogos, el uno de Paris y el otro de Perpiñán, [que] contienen la espantosa suma de noventa y tantas páginas de libros españoles impresos la mayor parte en Francia en estos quatro o cinco últimos años. En unos se indica ya la verdadera fecha y lugar de la imprenta francesa y otros se supone falsamente de impresión Española.
Aquest fet, afegit a lanterior, el consideren un atemptat a la impremta catalana a causa de lenorme contraban i de les dificultats legals per aconseguir imprimir qualsevol cosa.
En el tiempo que han de invertir nuestras Provincias para alcanzar en la Corte las licencias de una sola obra, se forma en Francia una Biblioteca entera de autores Españoles.
Sense tants entrebancs, «Barcelona y otras poblaciones podrían emprender una ventajosa competencia con los estrangeros por la baratura de los materiales y de la mano de obra». Hi hauria més llibres; hi hauria, també, més lectors. Madrid no en sortirà perjudicada
porque con el número incalculable de obras útiles que han aparecido en el mundo literario hay un mina inagotable de traduciones de nuevas producciones para formar en España, que no esplotarían todas las prensas del día en el decurso de más de un siglo.
Pel que fa al comerç, constata que, en aquells anys, França i Anglaterra els han arrabassat el negoci de venda de llibres a Sud-amèrica, de tal manera que fins i tot els traductors despanyol van a treballar a Marsella per al comerciant francès. Finalment, apareix el nucli polític del conflicte que conté sons encara coneguts «Forzoso es repetirlo, no está la cuestión entre Madrid y las Provincias, sino entre España y los Estrangeros». Si no samplien les llicències, no és possible competir amb ells «en el despacho, y sin este tampoco en la calidad de las prensas, ni en la letra, ni en el papel, ni en el esmero de las impresiones y encuadernaciones». Les bases de les disposicions sobre el llibre, asseguren, són massa antiquades i no afavoreixen que es pugui llegir, justament quan els índexs de lectors dambdós sexes creix cada dia. Si no sels donen mitjans, shauran de tancar les escoles. I ataquen frontalment la ignorància de la por. No és cert que hi hagi prou llibres al món com repeteixen determinats sectors que ignoren els avenços del saber i sobretot la nova manera dapropar-shi.
El text segueix argumentant que controlar les idees pernicioses no té res a veure amb el volum de limprès:
Seis pliegos de impresión pueden contener el veneno del mismo modo que un fóleo. Pocas palabras basta a la perversidad para insinuarse y ser entendida. Un volumen pequeño burla más fácilmente la vigilancia pública, circula con mayor rapidez, impresiona los ánimos en mayor número, con mas prontitud y mas simultáneamente y está al alcance de todas las fortunas.