porque con el número incalculable de obras útiles que han aparecido en el mundo literario hay un mina inagotable de traduciones de nuevas producciones para formar en España, que no esplotarían todas las prensas del día en el decurso de más de un siglo.
Pel que fa al comerç, constata que, en aquells anys, França i Anglaterra els han arrabassat el negoci de venda de llibres a Sud-amèrica, de tal manera que fins i tot els traductors despanyol van a treballar a Marsella per al comerciant francès. Finalment, apareix el nucli polític del conflicte que conté sons encara coneguts «Forzoso es repetirlo, no está la cuestión entre Madrid y las Provincias, sino entre España y los Estrangeros». Si no samplien les llicències, no és possible competir amb ells «en el despacho, y sin este tampoco en la calidad de las prensas, ni en la letra, ni en el papel, ni en el esmero de las impresiones y encuadernaciones». Les bases de les disposicions sobre el llibre, asseguren, són massa antiquades i no afavoreixen que es pugui llegir, justament quan els índexs de lectors dambdós sexes creix cada dia. Si no sels donen mitjans, shauran de tancar les escoles. I ataquen frontalment la ignorància de la por. No és cert que hi hagi prou llibres al món com repeteixen determinats sectors que ignoren els avenços del saber i sobretot la nova manera dapropar-shi.
El text segueix argumentant que controlar les idees pernicioses no té res a veure amb el volum de limprès:
Seis pliegos de impresión pueden contener el veneno del mismo modo que un fóleo. Pocas palabras basta a la perversidad para insinuarse y ser entendida. Un volumen pequeño burla más fácilmente la vigilancia pública, circula con mayor rapidez, impresiona los ánimos en mayor número, con mas prontitud y mas simultáneamente y está al alcance de todas las fortunas.
Les estratègies per encabir en sis plecs el màxim de text possible acaba creant obres atapeïdes i mal impreses. Si se segueix així, després de la destrucció que han ocasionat les guerres, els manuscrits que han quedat oblidats i sobretot quan «comisionados Ingleses y de otros países vienen a recoger de continuo los restos preciosos de nuestras librerías», les properes generacions no trobaran res que valgui la pena. Amb tot, però, podran llegir, gràcies a les edicions que els arribaran dAnglaterra o França.
El neguit que mostren es deu que hi ha hagut períodes en què no ha estat vigent aquesta clàusula: entre 1814 i 1820 i entre 1823 i 1830. Repassen aleshores les qualitats censores dels especialistes de les províncies i afegeixen que la proximitat facilita als jutges la comprensió dels textos, sobretot quan es refereixen a aspectes que només es coneixen en les poblacions on shan dimprimir, cosa que ha provocat alguns casos xocants quan «En estos años se ha habido de nombrar censores en las Provincias por las mismas autoridades de la Corte, para obras que han debido después sufrir el rodeo de volver á ella para la licencia». Asseguren que podrien allargar més les observacions però el que és urgent és acabar amb lentrada massiva de llibres de lestranger perquè
en el estado actual de comunicaciones mercantiles ilícitas o de contrabando no está en manos de ningun pais el limitar la industria sin que se aproveche de ello la vigilante codicia de otras naciones.
Demanen, doncs, que saixequi la limitació de llicències perquè la impremta és una art que té interessos entrellaçats i, a més, molts oficials i fins i tot escriptors sen van a lestranger perquè troben millors condicions
millares de personas de ambos sexos ocupadas en la impresión, encuadernación y circulación de obras tendrán un día de gozo; las fábricas de papel con mayores consumos mejorarán el genero como han principiado ya; se pondrá una barrera a estracción de dinero y á la importación de páginas corruptoras de nuestro hermoso idioma y de nuestra divina creencia, que están amenazando al Reyno á lo menos en cuanto a las obras Españolas
i asseguren que, si no existís aquesta normativa, el Diccionario de lAcadèmia i el Codi de Comerç no shaurien imprès a París.44
El text degué causar el seu efecte perquè, el 20 de setembre daquell mateix any 1833, lAjuntament de Barcelona ha de retre explicacions a les demandes del Consejo sobre aquest afer. Reitera que, com el Col·legi, lAjuntament també reclama que es modifiqui larticle 17 de la Reial Cèdula de 12 de juliol de 1830 perquè els subdelegats puguin donar llicències dimpressió per a obres superiors als sis plecs. Assegura que la instància no falta a la veritat, perquè «son por desgracia positivos, notorios e incalculables los inconvenientes y perjuicios que se originan al bien público». Si sanul·lés aquesta prohibició, desapareixerien tots els perjudicis, i posa dexemple que els carrers són plens danuncis de fullets de matèries de poca utilitat quan abans sanunciaven llibres que procuraven els avenços en les ciències i les arts. Els arguments segueixen gairebé fil per randa els que apareixen en la instància del gremi.45
NOVAMENT LA INQUISICIÓ
La demanda del retorn de la Inquisició és recurrent a partir de 1814 i, tot i que el 1823 Ferran VII no la recupera, és evident que sota el nom de Tribunal de la Fe va fer les seves funcions. El recent període bèl·lic i lassaig constitucionalista que inclou van desfermar la por a tot un sector de les classes dirigents. Una por que linquisidor general Francisco de Mier identifica nítidament:
entre los males que nos trajo la invasión enemiga en 1808 y la ausencia y cautividad de nuestro amado Monarca, no ha sido el menor la libertad de pensar y escribir con tal desafuero que por espacio de cinco años se vio nuestra piadosa y católica nación inundada de folletos, periódicos, papeles volantes y escritos perversos que andaban en manos de todos para ruina de sus almas.
La llibertat de pensar i escriure desaforadament. Lintent de frenar-la era ja tan inútil com pretendre posar la lluna en un cove. Amb tot, linquisidor relaciona els impresos que cal prohibir, i sorprèn especialment labsència gairebé total de peus dimpremta catalana amb una única referència a La Abeja. Ledicte acaba amb lanotació signada per José Avellá:
Es copia del Edicto original, que existe en el secreto de esta Inquisición de Barcelona, á que me refiero; y certifico hoy a trece de Agosto de mil ochocientos quince.46
Crida latenció també que Raimon Ferrer, en el volum de la Barcelona cautiva corresponent a 1808, quan es refereix al periòdic La Abeja que dirigia Igual, digui que està inclosa en ledicte de la Inquisició de 22 de juliol de 1815 que acabem desmentar i que afegeixi el següent comentari:
Es muy digno de notarse que de los 120 papeles o folletos que contiene dicho Edicto, impresos todos en España en los años de la invasión Napoleónica, no se encuentre impreso en Barcelona ningún otro que la dicha Abeja, la que al cabo de algún tiempo se suspendió, no por falta de perversa voluntad del Editor, sino por no tener otros subscriptores que los franceses o afrancesados, á los cuales como por razón de empleos o carácter se había de dar de balde, no quedaba para el Editor mas que la vil complacencia de haber zaherido la Religión o sus Ministros, sin sacar de ganancia ni un maravedí, contra lo que había esperanzado.47
Com és ben evident, lEsglésia va treballar a fons per impedir perdre el control ideològic. Feliu i Monfort assegura que
davant laixecament de Lacy, el bisbe de Barcelona Pablo de Sichar donà una nova mostra dadhesió al règim absolut proporcionant al capità general Castaños 5.000 duros que li feien falta per pagar les mesades endarrerides dels soldats i impedir així que es posessin sota les ordres del cap liberal.
Més encara, es va crear una promoció de bisbes conservadors que van treballar plegats contra el sistema constitucional durant el Trienni Liberal, la qual cosa pot explicar la duríssima persecució detectada sobretot entre els anys 1824 i 1825. Segons aquest mateix autor, la Inquisició es va convertir en el
bastió que calia expugnar o defensar a tota costa i en gran part a la negativa de Ferran VII de reinstaurar-la el 1823 fou una de les bases de lescissió entre els partidaris de labsolutisme, les conseqüències de la qual ensangonaren Espanya tot el segle.48
La ineficàcia de la Inquisició desesperava els qui la necessitaven, i els motius eren múltiples: des de la incompetència de lencarregat de la censura en relació amb el text que se li donava per examinar, fins a la durada excessiva de la tramitació durant el qual el llibre, pendent del judici, continuava circulant. Recularem catorze anys per repassar una circular de prohibició i comprovarem lenrocament desesperat de la Inquisició davant no tant un text amb uns determinats continguts, com davant les actituds. Acabem de veure el pànic a la llibertat de pensar i escriure. Lantecedent de tot plegat és la por a la simple novetat. Vegem-ho.
Linquisidor Ramon Josef de Arce examina un llibre imprès en italià sobre el sínode de Pistoia,49 i en un text llarg fa un seguit de consideracions dignes de remarcar. La circular en qüestió és bilingüe italià-castellà, escrita a dues columnes i té quaranta-vuit pàgines ordenades per capítols. La condemna del text, que està feta expressament pel papa, prohibeix el text i a més «a otros cualesquiera que en su defensa acaso se hayan publicado ya, ó se publicaren en lo sucesivo». Però el que ens interessa ara no és tant si condemna o no el text, sinó el temps que triguen uns i altres a debatrel. I també els arguments de fons que dóna.
Comencem pel temps. El títol deia Atti, e Decreti del Concilio Diocesano de Pistoja del MDCCXXXVI, i la publicació de la condemna a Roma és del 28 dagost de 1794. La notícia de lentrada del llibre és de 1801 i linquisidor, bisbe de Burgos, el condemna el 12 de gener de 1801 la notícia de la qual va arribar a Barcelona el 14 de febrer. Però lany 1814 la impremta Guasp de Mallorca encara la va imprimir. És a dir, doncs, que leficàcia era mínima, ja que el llibre corria amb certa naturalitat.
Pel que fa als arguments, no ens aturarem en les llargues consideracions de caràcter general i habituals en els documents daquestes característiques però, dentrada, mostra la sorpresa que el llibre estigui escrit per un clergue. Que es tracti de la mena de llibre que «por todas partes nos cercan» i, pel que es veu, també a la gran ciutat de Roma. El clergue en qüestió és bisbe de «dos sillas», i sha deixat enganyar «por una caterva de maestros de una perversa ciencia», que el van confondre de tal manera que, en comptes de vetllar per la defensa de la fe, van trastornar-la «introduciendo importantes novedades». Vet aquí el nucli de lacusació que es repetirà durant tot linforme, i que serà el motiu real dels debats que va provocar el llibre en qüestió: la novetat. Explica que, per tal de buscar la màxima objectivitat, van reunir un consell de savis «para reprimir en su nacimiento las novedades peligrosas y nocivas». Una mica més enllà reblen el clau amb lafirmació que «La Iglesia universal se resiente de qualquier novedad», per la qual cosa cal fugir de la tolerància, etc., etc. Lastúcia dels que ho feien era molt acusada, diuen.
Finalment, fa seva la sentència de Roma que havia penalitzat el llibre i els qui el defensaven, i, per tant, prohibeix els que ja circulaven impresos o manuscrits, i fins i tot els que «Dios no quiera, salieren en adelante». Admet, doncs, la ineficàcia de la feina i reitera els mateixos arguments que shavien donat a Roma, i reclama lobligació de lliurar el llibre o delatar aquells que el tinguin en un temps màxim de sis dies des de la data de ledicte perquè «fomenta la sedición é independencia de las supremas potestades». Lordre shaurà de penjar a la porta de les esglésies i no es podrà retirar fins que no hi hagi la llicència per fer-ho. Aquí el nucli de lerror, com acabem de veure, és el fet de ser novetat, i catorze anys més tard serà, també ho hem vist, la llibertat de pensar i escriure.
CENSURA POLÍTICA
Si fins aquí hem mostrat les arts eclesiàstiques, no sha doblidar que existien igualment les amonestacions civils, un exemple de les quals recau en Raimon Ferrer i la seva ineludible Barcelona cautiva. LAjuntament de Barcelona, al maig de 1815, considera que Ferrer parla amb massa lleugeresa del consistori, per la qual cosa caldrà que a partir daquell moment, abans de publicar res, passi la inspecció pertinent. La causa de la queixa és ben bé tota una altra qüestió lluny del que aquí ens ocupa: troben que a la pàgina 23 sanota que
tratando de lo sucedido en la marina entre franceses y marineros españoles, de que resultó herido mortalmente un francés y que salió mucha tropa francesa en busca del agresor, se dice: «pero como era catalán el vecindario lo escondió». En esto se ofrece el reparo de que pudiera inferirse que el motivo de esconderlo fue precisamente el ser catalán y no el ser Español.
A la pàgina 28
hablando de la contestación que causó la ocupación de la ciudadela por los franceses, dice: «han salido varios regidores y hasta el mismo Governador D. Carlos de Wite para tranquilizar la gente y mandarla retirar á sus casas». En esta cláusula y otra que hay mas abaxo y dice «procuraban las patrullas y autoridades dispersar y persuadir a la gente que retirasen pero no había forma de conseguirlo», pueden sonar á que el Ayuntamiento ó los Regidores todos ó tal vez parte de ellos estaban inteligenciados en lo que había ó acorde en lo que se practicaba quando consta bien en el Ayuntamiento quan al contrario fue. La nota que en la misma pág. 28 dice «este chocante paso será el objeto de la primª lámina» puesta como está con llamada a la conclusión de la cláusula transcrita que expresa que las autoridades procuraban dispersar y persuadir a la gente que retirasen, ha de creer qualquiera que no esté bien enterado, que dicen entender que lo «chocante» fue lo que practicaban las autoridades: y es cosa bien sensible pª el Ayuntamiento qe. estuvo muy distante de tener parte por ningún término en cosa que pudiese contribuir en nada á la infame ocupación de las fortalezas.50
Uns altres dels exemples prové dAntoni Brusi, que al gener de 1817 havia aconseguit quedar-se amb lexclusivitat de publicació del Diario de Barcelona després dun llarg procés contra els periòdics Periódico político y mercantil de Barcelona de Francesc Garriga primer, que va tancar-lo al desembre de 1816, i LEstafeta Diaria de Barcelona de la impremta de Gaspar, que ho feia el 31 de gener. Brusi, doncs, estava en una situa-ció de força. El mateix dia que la seva capçalera es convertia en lúnica a la ciutat, lalcalde de Barcelona, el marquès de Sentmenat, es queixava que el diari del dia anterior reproduïa un discurs que, sense ser ofensiu, entrava en els afers de lAjuntament, per a la qual cosa demana la constitució duna comissió per determinar si cal que