La recerca sha dividit fonamentalment en dues parts clares: una primera danàlisi de diferents aspectes del món editorial i impressor al final dun cicle que ja nanuncia un altre. La segona part pretén oferir una eina de treball per als estudiosos del llibre i per als catalogadors del patrimoni bibliogràfic. Rubió, al final del pròleg a la biografia de Bergnes de las Casas elaborada per Olives (1947), reclama la necessitat dels estudis sobre impremtes com la que sha fet amb Bergnes, i afegeix aquest comentari: «Si las bibliotecarias de la Diputación Provincial de Barcelona emprendieran esta tarea, agregarían un título más a este prestigio que han conquistado». Em reivindico bibliotecària i, com a tal i per als catalogadors, ofereixo aquest gra de sorra.
PRIMERA PART
Si donem per bona lexistència dun contínuum en lorganització social de la comunicació, calia veuren levolució des de lorigen de la impremta fins a linici del segle xix, perquè només així podíem tenir els referents mentals duns artesans que sanaven trobant amb noves tècniques que els abocava a una concepció diferent de la societat de la qual ells podien ser actors principals. En aquest context, mhe vist en la necessitat de tenir en compte la legislació vigent aleshores perquè ens ajudés a explicar moltes de les coses que es van fer o haver de fer a causa daquesta. I, per damunt de tot, veurem la influència de la Nova Planta en el desenvolupament econòmic de la cultura catalana.
Quan els legisladors es plantegen la possibilitat de trencar els mecanismes anteriors, sadonen dels lligams que shavien instituït durant els segles anteriors. Malgrat tot, no deixaran dintentar-ho. La comparació de les lleis dimpremta i les seves conseqüències en els dos períodes constitucionals (1810-1814; 1820-1823) ens permet seguir el procés del canvi de mentalitat. En les dues ocasions es van posar les bases per a la transformació social duna època; i es va fer, fonamentalment, amb la lluita per aconseguir expressar lliurement i per escrit les idees de cadascú.
Les rèmores de control acumulades, especialment per la influència de lEsglésia, van exercir un fre gens menyspreable, no únicament en els períodes absolutistes, sinó també en bona part dels cicles constitucionals. Daquí ve la importància de conèixer de més a prop les estratègies censores i els mecanismes per escapar-ne. La vinculació de les lleis amb el comportament és, en aquest cas, més que notable. També, natural-ment, shi ha de vincular el mon clandestí, bé sigui per la via ideològica o per leconòmi-ca, amb el comerç il·legal. Tant en un cas com en laltre, les mostres són més evidents que no semblava, i certament pronostiquen lèxit de resultats en el cas de fer-ne un seguiment acurat i planificat. La circulació clandestina de llibres i papers impresos era molt habitual, i sha arribat a confondre amb la legal. Possiblement, molts dels registres que les bibliografies i bases de dades consideren com a bons, són, en realitat, falsificacions.
Si la necessitat de fer complir les lleis obligava a escampar reials ordres, cèdules i altres instruccions a tot el territori, conèixer el sistema de distribució no únicament facilita la comprensió de les estratègies per aplicar les lleis amb relativa eficàcia, sinó que obre noves perspectives per intuir que el grau dinformació i possiblement de lectura (individual o col·lectiva mitjançant un lector) era superior al que en un principi es pot imaginar a causa de lalt percentatge danalfabetisme. Sense lectors i cal no oblidar-ho, lèxit de la premsa o dels almanacs i calendaris, i també les petites obres dimaginació, no hauria estat possible. És molt encertada en aquest sentit i per als impressors la qualificació dintermediari cultural que fa servir Ramon Arnabat.1
Reinhard Witmann equipara gairebé la Revolució Francesa i les seves derivades amb la revolució lectora que experimenta Europa en general. La seva observació és ben precisa:
Esta alteración funcional tan rica en consecuencias de la técnica de la lectura, hasta entonces exclusiva de ciertos sectores, fue saludada con entusiasmo por los revolucionarios, criticada con preocupado ademán por los «ilustrados moderados», combatida con encono por las clases reaccionarias y conservadoras, por los clérigos y los responsables del Estado; pero nadie se atrevió a negarla.2
Tothom, duna manera o altra, llegia.
La lectura per a la qual calien textos impresos era expansiva per voluntat generalitzada. Els temps demanaven tenir informació, i llegir; directament o escoltant els qui ho feien en veu alta. La lectura també implicava expansió econòmica. Una caricatura del que passava és esplèndidament descrita pel petit fullet Diarrea de las imprentas. Memoria sobre la epidemia de este nombre que reina actualmente en Cádiz, imprès a Cadis el 1811. Com veurem al capítol dedicat a la clandestinitat on es comenta, mostra la febre que suposa poder expressar-se mitjançant un paper imprès. Linterès per llegir i les noves maneres de veure la societat nestimulaven la publicació i, evidentment, el negoci.
No és menys sorprenent el resultat de lapropament que sha fet del paper de les dones en els tallers impressors. Laplicació del model de comportament familiar de les societats pageses ha resultat molt clarificador perquè no únicament hem pogut constatar que treballaven al costat dels homes, sinó que en moltíssimes ocasions elles són la baula que permet la continuació dun negoci, per a la qual cosa es converteixen, ben sovint, en moneda de canvi. En aquest sentit, també resulten prou il·lustratives les esquerdes que es van produint en la nova societat liberal a mesura que es modifiquen els criteris dincorporació laboral amb les transformacions dels gremis. La dona hi té un paper molt central. Lelaboració i el comerç dels llibres i altres impresos viu un període dexpansió molt gran, i les dones, en tot el procés, seran clau per al progrés econòmic dels implicats. La presència que com a tals tenen en les ordenances gremials és tot un senyal. Lestudi minuciós dels fils femenins en la majoria dimpremtes des del XVIII fins al segle XX ajudaria, molt probablement, a elaborar un autèntic mapa de les vinculacions familiars dimpremtes que, només aparentment i sota noms diferents, mantenen la independència les unes de les altres.
Per entendre què pot significar tot plegat ens és imprescindible humanitzar els impressors i posar-los en situacions tan quotidianes com sigui possible perquè, si ens limitem a valorar-los com a elaboradors de llibres amb més o menys qualitat o amb més o menys intenció estètica, en realitat, els aïllem excessivament de la societat dins la qual vivien i amb la qual volien viure tan bé com els fos possible, sense massa diferències amb daltres artesans o empresaris. Serà així que podrem infiltrar-nos en els comportaments generals duna època des de la perspectiva dun sector concret de la societat, aquí, els impressors. Daquesta manera, també, els ajudarem a entrar a formar part dels corrents de comportament generalitzats arreu dEuropa. Hem devitar, com diu Peter Burke, de tractar les situacions utilitzant textos i documents contemporanis com a reflexos no pro-blemàtics del seu temps.3 Cal intentar aproximar-nos a tota aquella documentació que fou generada involuntàriament. En aquest oblit, pel que fa a la impremta, shi cau més sovint del que seria desitjable.
I és gràcies a aquesta documentació involuntària que trobarem la clau que explica la importància dels impressors en la transformació política i social del començament del segle XIX. Lèxit del negoci no depenia tant de ledició de llibres i fullets com de la capacitat dobtenir encàrrecs de lAdministració o dorganismes importants. Uns encàrrecs de caràcter estrictament funcional: butlletes, cèdules, informes, factures, llibres de registre És a dir, tot allò que avui en diem paperassa institucional i tot allò que reproduïm mitjançant fotocopiadores o impressores. Aconseguir-ho depenia, naturalment, de lhabilitat de limpressor per afavorir determinades sinergies mitjançant inevitables fidelitats polítiques. Assegurat així el calaix, la resta (els llibres i altres) podia prendre la forma i els continguts que cadascun cregués més oportuns.
Poder estudiar tot això, i sobretot el que va suposar, a partir de les fonts reals i les interpretacions del moment, comportaria un estudis minuciós i molt detallat que seguís un pla prèviament establert i plantejat globalment i amb un llarga temporalitat. Assis-tiríem, per exemple, al naixement i levolució de la generalització de la por a lobra inútil. És a dir, a lobra dimaginació. És en aquests primers anys del segle XIX que sinicia la consciència de la lectura associada a la llibertat individual i, en conseqüència, a linici, també, del control de lús del llibre per part de la població en general.
I això ens porta gairebé on som ara perquè, tot i la distància en el temps, el fet de plantejar la comunicació intrínsecament inserida en el comportament social, ens situa a linici dun fil que, amb poques variants, ha arribat fins avui. El control, els subterfugis per fugir-ne, els canals de distribució, el control de mercat, la proximitat al poder sassemblen molt.
Copio íntegrament el que el periodista Saül Gordillo publicava al seu bloc el dia 4 de juliol de 2008:
Els lectors entren al bloc, alguns sengresquen i, els més arrauxats, hi pengen comentaris ofensius. Si lautor del bloc els retira es converteix en un censor. Si els manté, la conversa que acompanya alguns apunts surt de mare i deriva en cridòria i, inclús, insult. Els blocs que tenen pocs comentaris són fàcils de gestionar. Si algú diu cul dolla o desbarra li treuen el comentari i punt. «Censor!», et podrien dir. «I què! A casa meva no vull que sinsulti ni que minsultin», podries respondre. Quan el bloc acumula força comentaris, la cosa es complica. Existeix la censura preventiva que els comentaris passin per un filtre via correu electrònic o la despublicació dels estirabots. Fins ara, aquí, en aquest bloc la conversa ha estat relativament raonable. Algú diu coses que les trobo injustes, volent o per ignorància. Daltres confonen lesperit, el to i la procedència del bloc. La immensa majoria la multitud silenciosa entra i surt sense fer cap destrossa. Lespai públic només pateix quan surten al carrer els brètols, alguns dells amb interessos inconfessables. El millor és no retirar-los ni censurar-los, els comentaris. El lector intel·ligent, sovint de llarga trajectòria, sap destriar el gra de la palla. Quan els que criden marxin i abandonin la moda dels blocs, quedarà tot al seu lloc, més calmat i tranquil. I si no és als blocs, ja ens inventarem un altre ciberespai per pensar en veu alta i fer-ho tranquil·lament.
SEGONA PART
Als protagonistes catalans de la transformació social i mental que va provocar lexpansió lectora, els farem desfilar alfabèticament lun darrere laltre. Les xarxes socials, i sobretot familiars, són sovint tan estretes que, malgrat presentar-los individualment, sendevinen els lligams entre uns i altres. Sé que hi ha qui defensa la lectura de les enciclopèdies com si es tractessin dun llibre encadenat; diuen que és tan i tan estimulant. No ho sé, no ho he practicat mai; però, repassant la relació dimpressors que ve a continuació, he pogut constatar que, a més de la visió geogràfica, resulta com una radiografia de la complexitat social amb què vivien. Les xarxes familiars o comercials es fan molt evidents, i també que els vincles sestablien arreu de Catalunya i no només per comarques o poblacions.
No ha estat senzill delimitar el marc cronològic precís on van viure els impressors dels darrers trenta anys de lAntic Règim. A vegades podem trobar-nos amb algun personatge que de ple dret hauria dhaver quedat situat exclusivament al segle XVIII. En canvi, podem trobar-ne a faltar algun altre que va iniciar la seva feina justament aquests anys. Les tries mai són a gust de tothom, però el criteri que he volgut aplicar sense saber a hores dara si lhe encertat ha estat, en les franges extremes, la incorporació exclusiva dels que pertanyen cronològicament i mentalment a aquest període. Als extrems inicial i final trobarem, naturalment, Piferrer i Bergnes de les Casas. El primer hi és; el segon, no, perquè es troba, conceptualment, ja massa fora del moment. Enmig, els autèntics protagonistes: Brusi, Garriga, Oliva, Compte, Roca, Rubió, Gaspar, Abadal i daltres.
Tot i que shi incorporen mostres de les respectives produccions, aquestes són simplement il·lustratives amb lobjectiu dindicar una cronologia o un posicionament. En aquest punt, justament, vull alertar que no hi trobarem referenciat limprescindible «Palau», i demano que no sem faci retret. El motiu és molt senzill: no és possible localitzar obres mitjançant el nom de limpressor. Labast cronològic de lobra sallargassa amb volums i volums de lletra menuda. Els posteriors índexs tampoc no van tenir en compte el que jo necessitava. Sembla, segons diu Agustí Palau Clavers el 1981 al pròleg del primer volum de lÍndice alfabético de títulos-materias, correcciones, conexiones y adiciones del Manual, que, inicialment, hi havia hagut la voluntat de fer un Diccionario geográfico-tipográfico y lista de impresores, tasca que els fills finalment van deixar com a projecte.
I crida latenció que hagi quedat en això quan Antoni Palau i Dulcet, al pròleg de la primera edició del Manual del librero hispano-americano de 1923, començava lobra daquesta manera:
Durante el siglo XVIII la profesión de librero exigía un aprendizaje de cuatro años, saber latín, leer griego, guardar buenas costumbres y tener una honradez acrisolada. Los estudios podían empezar a cualquier edad, pero hasta cumplir los veinte años no era posible examinarse. El examen tenía lugar en presencia de los síndicos y si se sacaban buenas notas se obtenía el carnet de aprendizaje. Luego seguían cuatro años más de ensayo, y después de estos ocho años prescritos por las leyes, se adquiría la patente de librero por cuatro mil reales.
Potser hem de pensar que ell tenia interioritzat que
En poco más de un siglo se han trocado totalmente los papeles. Han desaparecido las leyes y en pos de ellas se han extinguido las costumbres. En el último tercio del siglo XIX la profesión de librero de viejo no exigía preparación ni constituía mérito alguno.
He utilitzat, això sí, totes aquelles bibliografies, catàlegs o llistes temàtiques o cronològiques que em podien ampliar notícies de qualsevol ordre. Sovint han estat de gran utilitat els catàlegs dels llibreters de vell.
Per sort, disposem deines informàtiques com són els catàlegs de patrimoni bibliogràfic (cpbc) de la Biblioteca de Catalunya i de la Biblioteca Nacional espanyola a Madrid. La consulta combinada de termes, noms o dates facilita extraordinàriament les feines de construcció biogràfica dels impressors. Aquests han estat els meus referents per a tot el treball que han resultat menys eficaços del que hauria volgut a causa del desequilibri catalogador que sovint shi observa. Descriure llibres antics és una feina molt entretinguda que demana reiterades consultes. És lenta, entre daltres coses, perquè, precisament, falten eines. Dacord. Però la fragilitat ve també perquè hi ha un tendència massa generalitzada a buscar leficàcia estadística dels resultats, la qual cosa comporta, sovint, velocitat en el treball i, en conseqüència, superficialitat. No és un comportament generalitzat i puc afirmar amb rotunditat, per la meva vinculació laboral, que hi ha professionals dautèntic nivell i coneixement de la importància de documentar amb rigor el patrimoni bibliogràfic, però també és cert que externalitzacions i exigències temporals obliguen a un tractament catalogador massa lleuger. Esporàdicament, quan ha calgut, han estat consultats els catàlegs daltres biblioteques europees, com els de les biblioteques nacionals francesa o britànica.