En aquest sentit, podem agrupar els acords pactats entre el monarca i lestament reial valencià en el col·loqui de gener de 1332 en tres blocs diferenciats: les condicions de loferta, recomptades en les peticions realitzades per lestament reial i aprovades mitjançant una carta pública;81 els mateixos capítols de justícia sol·licitats pels síndics de les viles, aprovats majoritàriament i publicats en forma de privilegis;82 i, en darrer lloc, els capítols de lorganització i la gestió de larmada, signats pel monarca també de forma pública.83 En tot cas, com veurem, tots aquests aspectes foren modificats posteriorment, aquell mateix any, en un segon col·loqui que tingué lloc uns mesos més tard, en juliol de 1332.
El col·loqui de gener de 1332
La tenor de loferta concedida pels prohoms urbans participants en el col·loqui e tractat reunit en gener de 1332 deixava ben clar que aquella es realitzava a petició del rei, sota certes condicions i per tal de servir lleialment el monarca, ja que les viles, pels mals que havien patit darrerament, tenien raons per a excusar-shi un possible esment no només a les recents riuades i caresties, sinó també a les mateixes donacions a la reina, que havien ocasionat lafer de Vinatea:
Havén esguart, senyor, a la vera lealtat e fe que tots temps han haüda e portada a vós, senyor, e a vostres precessors, e seguida tots temps la lur e vostra volentat, e specialment en aquest negoci del qual legudament se progren escusar, senyaladament per molts dans, e mals, e càrrechs, que los pobles han sostenguts e sostenen e porten, e per moltes altres rahons que vós, senyor, sabets e havets enteses.84
Altrament, a banda dels greuges i les peticions exposades, les condicions establertes per tal de finançar durant tres mesos les 10 galeres i 2 barques demanades contenien tres punts diferenciats: el dels compromisos de tercers, el de la qüestió material de les galeres i el de la procedència dels diners esmerçats. En primer lloc, el rei hauria darmar la mateixa quantitat de vaixells a la ciutat de València i fer ab acabament que les ciutats de Barcelona i de Mallorca amb el Rosselló armassen cadascuna 20 galeres més. En segon lloc, el mateix monarca hauria de cedir 4 galeres plenament armades i unes altres 6 que tenia a les drassanes i a la platja de València, amb tot allò necessari per a navegar, però que serien adobades disposades per a la guerra per part de les viles. En tercer lloc, el finançament de lesquadra pagada per lestament reial provindria del donatiu de les Corts de 1329-1330, és a dir, que dels diners de la recaptació de les imposicions en vigor el rei prestaria a les dites ciutat e viles tot ço que costaríen darmar les dites X galees. Concretament, shi adreçarien a aquell préstec el que sobrés si hi havia sobrant de la segona anualitat en marxa i el que shavia dingressar de la tercera, que començava en març de 1332, bo i bloquejant qualsevol mena dassignació que shagués fet fins a aquell moment.85
En aquest sentit, la manera prevista de tornar el préstec al Benigne contemplava tres vies: primerament, amb el guany obtingut per la pròpia armada; en segon lloc, si no hi havia guany o si no hi bastava, sallargarien les imposicions del donatiu si així ho acceptaven els estaments eclesiàstic i militar; i, en darrer terme, si aquest allargament no era aprovat pels senyors, els diners es reunirien amb lestabliment dimposicions noves, segons que los dits prohòmens de les dites ciutat e viles volrien e ordenarien, limitades als termes municipals dels corresponents nuclis reials. Per tant, tot plegat, les 110.000 ll. concedides al rei per les Corts romandrien intactes, ja que els diners desviats momentàniament a lafer genovès haurien de ser retornats per lestament reial, duna manera o duna altra. Així, atenent al compliment dels tres tipus de condicions esmentades, que el rei prometé públicament el 26 de gener, els síndics urbans es comprometeren, liberalment, a pagar el cost de les 10 galeres i 2 barques que shaurien darmar en estiu.86 Abans, però, havien aconseguit altres tipus de concessions del rei, en aquest cas de caire polític.
En concret, una altra mena de condicions establertes per lestament reial per tal dassumir el cost de larmada requerida era la concessió de 13 peticions, que, en ple context de rebel·lió contra el rei per lafer de les donacions a la reina Elionor i linfant Ferran, consideraven poques i plenament justificades:
Alcuns e pochs capítols generals los quals en present offeren e presenten a la vostra altea tocants lo bon estament de tot lo General del regne e los quals, per deute de justícia, devets e podets atorgar, o almenys graciosament, com sien fundats en justícia e egualtat.87
De fet, a banda de la prohibició de larribada de nous mercaders itàlics, la gran majoria de sol·licituds ja havien estat requerides en els col·loquis de finals de 1330 i començaments de 1331, els quals, com hem vist, no arribaren a generar privilegis, en tant que no hi hagué contraprestació econòmica en el primer i que el motiu que havia aplegat el segon la croada de Granada fou finalment sobresegut. Així, per un costat, com ja havia estat concedit a Barcelona en organitzar la seua armada antigenovesa de 1331, el rei i la reina acceptaren posar fre a la residència en el regne daltres mercaders procedents dItàlia que no fossen els que ja hi estaven domiciliats i reebuts per vehins; lúnica excepció seria la dels pisans, contra els quals no podrien atorgar lesmentada prohibició per la pau vigent en aquells moments.88 Per un altre costat, els síndics de les viles reials tornaren sobre certes demandes realitzades a finals de 1330, en aquella ocasió en nom del General de tot el regne. En primer lloc, com llavors, requeriren que la resta del donatiu de 110.000 ll. que shavia de pagar després de finançar larmada fos dedicat a la guerra contra Granada, en deffensió del dit regne, cosa que el rei acceptà. En segon lloc, demanaren la millora de la tenor de dos dels furs nous: el que establia el jurament anual de juristes, advocats, metges i drapers, que volien limitar a un dúnic a linici de lofici, i el que concedia el mixt imperi, del qual shaurien despecificar certs duptes o obscuritats; del primer sen féu littera tot i que no es concedí en forma dordenació reial fins a les Corts de 1342, però el segon fou lúnic completament rebutjat pel monarca, al·legant que no y puria bonament res declarar sens Cort.89
En aquest darrer sentit, un altre dels capítols sol·licitats fou acceptat parcialment pel monarca. Era el referent a les inquisicions endegades contra els oficials reials de caire urbà, com els justícies o els mostassafs, per a les quals sense èxit shavia sol·licitat a finals de 1330 un període màxim de duració de 40 dies. Ara, el termini demanat sallargava als dos mesos, delimitant el perfil dels inquisidors (un ciutadà o home de vila, un cavaller, un jurista i un notari, tots ells del regne de València) i el dels jutges dapel·lació (també del regne de València), que haurien de resoldre els recursos en menys de 30 dies. El rei i la reina, segons sindicava en els plecs de negociació, concediren una ordre temporal, fins a la celebració de les properes Corts, mitjançant la qual el període de desenvolupament de les inquisicions seria dun màxim de 6 mesos, els inquisidors serien del regne però únicament tres (un cavaller, ciutadà o home de vila, un jurista i un notari), i les apel·lacions serien resoltes en el termini requerit dun mes, tot i que per part de jutges de qualsevol lloc: don se volran.90
Altrament, la resta de peticions, majoritàriament ja demanades en el colloqui de febrer de 1331, foren acceptades pels reis. Entre totes elles tornaven a destacar les relatives a les garanties judicials i els abusos comesos per ladministració reial, les quals, a més a més, generaren la publicació de diversos privilegis. En primer terme, sinsistí en la territorialitat de la justícia, és a dir, que los habitadors de la ciutat e de qualsevol loch del regne de València no sien tenguts respondre ne fer dret sobre alcuna demanda civil ne criminal en alcun loch ne en alcuna cort vostra o altra, sinó en lo loch en lo qual seran domiciliats. En segon lloc, es demanà que els oficials de la procuració es limitassen a rebre els salaris establerts en lordenament foral, sense demanar absolutament res, ni tan sols la provisió en les eixides pel regne, en el seu exercici ordinari de la justícia. Així mateix, es tornà a requerir la navegació lliure a lAlbufera de València, que el guardià Bartomeu Safont impedia, i shi afegí la reivindicació del compliment duna avinença fins a les Corts següents que havien establert els jurats de València i lantic batlle general, Jaume Escrivà, sobre els salaris de les escriptures de les corts.91
Finalment, els síndics de la ciutat i les principals viles reials realitzaren altres tres peticions relacionades amb qüestions tributàries. Duna banda, exigiren el compliment duna franquesa de tot dret mercantil a lilla de Sardenya, concedida per Jaume II als ciutadans de València majorment car lo privilegi sia jurat e confermat, puix molts oficials reials es negaven a observar-la. Duna altra banda, demanaren una carta absolutòria de tota petició de monedatge fins al Nadal de 1330 el darrer any en què shavia pagat i tornaren a requerir que les declaracions sobre la seua recaptació realitzades pel mateix Jaume II fossen revocades; el Benigne acceptà la primera qüestió, tot i que per a resoldre sobre certs lochs de què fos qüestió si deuen pagar monedatge o no, comanà al jutge reial Guillem Jàfer, al batlle general del regne Guillén Serrano i al cavaller de la casa del rei Orrigo de Quintavall, els mateixos que també havien de revisar les declaracions sobre la col·lecta daquell tribut.92
En definitiva, lestament reial aconseguí en aquesta ocasió el que no havia obtingut en els col·loquis anteriors, de 1330 i 1331, en els quals havia actuat en nom de tot el General. Amb tot, evidentment no era aquesta la diferència essencial, sinó, duna banda, el context de negociació amb el rerefons de lepisodi de Vinatea i, duna altra banda, la necessitat econòmica de la monarquia, lúnica força que limpel·lia a plegar-se a les demandes estamentals. En consonància amb això, el rei no mostrà objeccions a la darrera de les condicions requerides pels dirigents urbans: laprovació dels capítols ordenats e ordenadors per los dits prohòmens de les dites ciutat e viles faents e tocants lo negoci e regiment de la present armada.
En aquest sentit, segons safirmava en les mateixes peticions de justícia presentades al Benigne, els capítols referents a lorganització i la gestió de lesquadra de 20 galeres i 4 barques que es devia armar a la ciutat de València durant tres mesos a partir de lestiu de 1332, no shavien redactat al mateix temps, per no tardar la present resposta e offerta, com lo negoci de si e per la vostra partença requira celeritat.93 I, en efecte, aquests darrers no foren aprovats en la mateixa data que les altres concessions, sinó un dia després, el 27 de gener de 1332, tot just el dia abans que el rei marxés de la capital valenciana. Així, en aquests vint capítols sobre larmada es repetien moltes de les qüestions pactades que ja hem vist, com la del finançament de les galeres pertinents a lestament reial a partir dun préstec realitzat pel monarca sobre la recaptació del donatiu en vigor, o la de la cessió de les 10 galeres que pertocaven a lestament reial, 4 adobades i 6 navegadores però per adobar.94
Altrament, shi incloïen molts de nous, com ara els que especificaven el mode de govern i gestió de larmada. En primer lloc, lestament reial seria qui triaria el capità de les 20 galeres, que rebria privilegis semblants als que havien estat donats en 1331 al capità de les XX galees de Barcelona.95 De fet, aniria ensems ab les armades de Barcelona e de Mallorcha, amb els capitans de les quals triaria les pautes dactuació, bo i repartint el guany entre totes elles i, alhora, el de lesquadra valenciana es dividiria a mitges entre el monarca i els nulis reials. En aquest sentit, per çò que mils sia sabuda veritat de ço que Déus darà a guanyar a les dites armades, shaurien de nomenar dos dispensers o clavaris de cadascuna daquelles tres ciutats, amb lobjectiu que hi anés un en cadascuna de les armades alienes. A més a més, les 20 galeres que anirien íntegrament a risch e ventura del rei haurien de desarmar en la ciutat de València, fins i tot en el cas que el mateix monarca decidís prolongar el servei de tres mesos de les seues 10 per algun altre afer.96
Daltra banda, hi havia una sèrie de disposicions paral·leles que shavien dendegar per tal dajudar a acomplir els objectius de lestol de la Corona. Per exemple, qui volgués armar vaixells podria quedar-se pel seu compte amb tot el que prengués individualment de qualsevol enemic o, pel contrari, podria fer pariatge amb les altres armades, repartint-se el guany per sou e per lliura. Així mateix, per un costat, shavia dobservar lordenament acordat amb Jaume III de Mallorca per tal de no mercadejar amb els enemics, mentre que, per un altre costat, el monarca no signaria cap pau amb genovesos o saonesos fins que les galeres desarmassen. Pel que feia a la pròpia defensa del litoral, es posarien talaies per totes les riberes, shi farien farons de nit i fumades de dia, i les aygües suposem que els llocs costaners daprovisionament daigua dolça serien guardades per tal que·ls enemichs no sen puxen servir.97
Finalment, shi incloïen diverses clàusules relatives a loferta de finançament de les 10 galeres i 2 barques per part de lestament reial. Primerament, els que en gestionarien larmament quedarien lliures de qualsevol demanda o inquisició per part dels reis, excepte si es feia a instància o requesta dels jurats e prohòmens de la ciutat e de les viles. En conseqüència, els dispensers o clavaris únicament quedaven obligats a retre comptes del que havia costat larmada i del guany obtingut als prohoms diputats pels nuclis reials. Daltra banda, totes les escriptures donades per la monarquia en relació amb aquest armament serien franques i, alhora, tant el rei com la reina donarien cartes dindemnitat dels furs i privilegis dels seus respectius llocs.98 En darrer terme, Alfons el Benigne hauria de jurar tots los dits capítols de la oferta en el moment en què los síndichs de la ciutat e de les viles seran devant ell, i entre aquests capítols sincloïa un de darrer ben important: si el monarca no armava les seues 10 galeres íntegrament, mancant ni que fos una, lestament reial quedaria lliure de loferta, de manera que tot allò gastat en larmament seria pres a compte del rei en el donatiu de 110.000 ll.99 De fet, quan arribà lestiu el rei no armà més que 5 galeres, a ligual que les viles, per la qual cosa, com veurem seguidament, es negociaren unes noves condicions.