Daltra banda, hi ha dues dades més que semblen apuntalar la hipòtesi exposada, ja que indiquen la importància que havia assolit Vinatea dins del Consell municipal de València en aquells moments. En primer lloc, gràcies a la signatura dels capítols de larmada de 20 galeres contra els genovesos aprovada per lestament reial el 26 de gener de 1332,60 sabem que Francesc de Vinatea era jurat de la capital durant aquella anualitat, una dada que es desconeixia fins ara, puix, com hem dit, manca el manual de Consells daleshores. I, en segon lloc, l11 de gener de 1332 el mateix Vinatea fou comissionat pel rei per tal dexposar certa cosa quendam a la vila Morella on havia nascut, de part del monarca i, alhora, de la ciutat de València; per tant, els pregava que atengueren al contingut de les seues paraules.61 En aquest sentit, és probable que la seua missatgeria estigués relacionada amb lesquadra esmentada, ja que precisament durant aquells mateixos dies, el 13 de gener, el rei escrigué a Jaume II de Mallorca per tal dinformar-lo que havia parlat ab la ciutat de València e ha fet ab ella que arm X galeas e ell arme del seu propri altres X.62 A més a més, també foren enviats els ciutadans de València Martí Marçó i Berenguer de Codinacs a altres dues viles, Borriana i Vila-real, el que fa pensar que hi anaven per tal de cercar el seu consentiment a participar en aquella armada com finalment succeí, segons veurem en lapartat següent.
Així les coses, pensem que encara es pot afinar més la datació, puix, en tant que en aquells moments ja shavia aconseguit laprovació de València per a larmada amb la possible presència a la ciutat de síndics de Xàtiva, Alzira, Morvedre i Castelló de la Plana, sembla raonable pensar que ja shavien imposat certes condicions al monarca, que aquest havia acceptat.63 Per tant, lenviament de Vinatea, Marçó i Codinacs a les viles septentrionals del regne shauria produït amb posterioritat a lepisodi narrat en la crònica de Pere el Cerimoniós i en Lo Crestià dEiximenis, el qual hauria tingut lloc entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332.64 De fet, cal destacar que en la credencial daquells missatgers Francesc de Vinatea era nominat dilecto nostro, en compte de vicinis Valencie com apareixen els altres dos o iurato Valencie, com semblaria més lògic. Fos com fos, la posició preeminent del mateix Vinatea sembla confirmar que els fets es produïren al llarg daquells moments finals de 1331 o de començaments de 1332. En relació amb això, cal recordar finalment que, segons la pròpia crònica, allò exposat al Benigne la negativa a acceptar les donacions i la decisió darribar a matar a tots els consellers del monarca havia estat fruit dun acord del Consell municipal i, per tant, pareix raonable que fos un jurat qui ho exposés.65
Daquesta manera, ubicat cronològicament lenfrontament, ens detindrem també a analitzar els arguments que el Cerimoniós posa en boca del jurat Francesc de Vinatea, en nom de la ciutat de València:
Molt se maravellava del senyor rei, nostre pare, e així mateix de tot son Consell, que aitals donacions faés ne consentís com havia, car allò no volia altre dir sinó tolre los privilegis e separar lo regne de València de la Corona dAragó, car, separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res, per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien.
En conjunt, doncs, les raons adduïdes se cimentaven en dos factors estrictament relacionats: duna banda, la violació dun privilegi concedit en 1319, segons el qual els monarques no havien dalienar patrimoni reial, i, duna altra banda, la pèrdua de poder de lestament reial valencià, que quedava seriosament afeblit si cinc de les viles més importants li eren desmembrades. En aquest sentit, linterès dels dirigents de la capital era ben evident: el seu àmbit de poder, és a dir, la part del regne sobre la qual exercien influència i control, el constituïen els nuclis reials, i sense els principals daquests, València no seria res. De fet, malgrat la concessió daquell privilegi de 1319,66 tant Jaume II com Alfons el Benigne havien continuat cedint nuclis reials, com es pot copsar en el mapa 3: Gandia, Dénia i Pego havien passat a mans del comte de Ribagorça; Oriola, Alacant i Guardamar a linfant Ferran; Elx a linfant Ramon Berenguer; Corbera a linfant Joan; i Sogorb a Lope de Luna. Fins a nou viles, a les quals se sumaren les cinc més grans en 1329: Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló. Així les coses, en a penes una dècada la ciutat de València havia passat de liderar un conjunt de 27 viles a únicament 13, les quals, a més a més, eren les de menor importància.
Sembla ben lògic, doncs, que els de la ciutat de València aprofitassen la resistència oferta per les viles de la reina a lampliació de les seues competències, per tal devitar un apartament definitiu de lestament reial. Amb tot, respecte daixò, cal fer una altra observació: la crònica, que exposa els fets com si les universitats haguessen estat concedides a linfant Ferran, acaba explicant que la donació fou revocada després de les paraules de Vinatea; tanmateix, segons sabem, aquelles havien estat atorgades a la reina, qui, a més a més, continuà sent-ne la senyora, almenys, fins a laccessió al tron de Pere el Cerimoniós en 1336.67 Per tant, la protesta de Vinatea no generà la restitució de les viles valencianes al monarca i la revocació es degué limitar a lampliació de les competències de la reina fins a la plenitudo potestatis. De fet, la carta sobre açò expedida a Osca en juliol de 1331 que era esmentada en la convocatòria dels síndics de les localitats afectades per tal que jurassen aquella donació no apareix enlloc al registre In favorem regine Elionoris ni tampoc a la sèrie Graciarum,68 per la qual cosa no degué arribar a fer-se efectiva.
MAPA 3
Alienacions del patrimoni reial al regne de València entre 1319 i 1329
Així les coses, a banda daquesta darrera cancel·lació, sembla que la principal conseqüència de la posició de força desplegada per la ciutat de València fou una altra, que, si més no per la seua immediatesa cronològica, pareix estar directament relacionada. Ens referim a lexpulsió de la cort i de la Corona de Sancha de Velasco, fixada per la crònica en el moment en què el Benigne i linfant Joan es reuniren en un concili eclesiàstic a Tarragona, és a dir, entre el 7 de febrer i el 10 de març de 1332 segons litinerari reial. En aquest sentit, en efecte, lordre es degué produir aproximadament en aquell interval de temps, atesa la carta enviada per Alfons XI a finals del mes de març, en què es queixava al seu homònim de cómo enbiastes a donna Sancha. 69 La resposta, tramesa tres setmanes més tard, fonamentava la decisió en lodi que aquella havia ocasionat i, alhora, palesava que havia estat una solució necessària per tal daconseguir lajut dels súbdits:
Entendiemos que [lexpulsió de Sancha] era pro de Nos e de la reyna, muger nuestra muy cara, por muytas razones, e specialmiente porque nuestros súbditos havían en odio a dona Sanxa, ama de la dicha reyna, por la qual razón dellos no podíamos haver aquell servicio que convenía a Nos; maguer Nos entendamos que la dicha dona Sanxa no fiziere sino aquello que allá cumplía, havémosla a embiar en Castiella.70
Nogensmenys, el Benigne certificava la seua voluntat de guardar lhonra de la reina agora más que nunca, tant en el fecho de sus donaciones e del infante don Ferrando, nuestro fijo, e de los homenages, como en otras cosas. Així, com hem dit, les donacions realitzades originalment a tots dos continuaren sent vàlides, però, alhora, laccelerat ritme de concessions reials mantingut fins aleshores decaigué completament. Per exemple, el registre de la reina se centra únicament en certes gràcies atorgades per a la baronia de Fraga, que havia comprat per al mateix Ferran, mentre que el registre daquest darrer clou bruscament a mitjan març de 1332.71 No sembla casualitat, doncs, que precisament en aquell moment fos retallada la influència de la reina amb lexpulsió de Sancha de Velasco i també, segons diu la crònica, amb un canvi de membres del Consell reial: foren foragitats daquèn alguns qui tenien en los mals afers passats. Tot plegat, doncs, així finalitzà letapa en què la reina Elionor exercí un poder més gran dins de la cort reial, amb el suport de diversos barons i del mateix monarca. Concretament, sallargà durant 3 anys, des del seu casament en febrer de 1329 fins a lepisodi de Vinatea i la posterior relegació de lama de la reina, pel febrer o el març de 1332. Daquesta manera, hem pogut determinar per primera vegada lextensió daquell període i la successió cronològica dels fets que hi tingueren lloc, desconegudes fins el moment a causa dallò exposat per Pere el Cerimoniós en la seua pròpia crònica.
En aquest sentit, ens manca una darrera cosa per analitzar: les causes que dugueren al rei a triar aquell relat concret, tot tergiversant uns fets que devia conèixer a bastament. De fet, com veurem més endavant, també amagà el procés judicial dut a terme contra Elionor en 1336-1337 per tal de revocar aquelles donacions, de manera que el seu interès per atribuir a linfant, per davant de la reina, el paper principal en la revolta de les viles valencianes resulta completament deliberat. En relació amb això, les raons per a obrar daquesta manera semblen bastant evidents, atesa la relació de Pere el Cerimoniós amb el mateix Ferran, a qui féu assassinar en juliol de 1363 en el context de la guerra entre Castella i Aragó. Això, segons Zurita, causà la indignació dels principals barons de la Corona, que estimaven linfant com un bon líder:
El infante era muy buen príncipe y de gran valor, y tenía muy principal estado en estos reinos; y muchos caballeros, así aragoneses como catalanes y castellanos, le servían y seguían en la guerra, y era comúnmente amado de todos.
En conseqüència, un afer tan grave e inopinado provocà grande infamia contra la persona del rey, qui hagué de fer pública una carta en què al·legava els diversos motius pels quals havia hagut de procedir daquella manera, tot i que, segons el mateix autor, éstas eran sus justificaciones, pero no se podían tan fácilmente persuadir a las gentes.72 Per tant, sembla obvi que una altra de les maneres que el Cerimoniós tractà dutilitzar per tal de justificar lassassinat fou la construcció a la crònica duna imatge negativa de linfant, perjudicial per als súbdits de la Corona. Així, per exemple, tot just en parlar de la seua mort es deté a explicar el retorn de Tortosa a la senyoria reial, indicant que hagren gran plaer, ja que en temps que la dita donació fon feta al dit infant de la dita ciutat ne foren molt dolents e despagats.73 En definitiva, doncs, aquesta sembla la raó evident per la qual linfant Ferran és presentat com el destinatari de la donació de les viles majors valencianes, de manera que la seua figura apareix com a causant darrera de la rebel·lió encapçalada per Francesc de Vinatea.74
Aquesta, daltra banda, es produïa en un context en què Alfons el Benigne, ajornant la croada contra Granada, shavia decidit a atacar els genovesos, bo i coordinant un estol dalmenys 60 galeres que havia destar preparat per al mes de maig de 1332. Tanmateix, en darrer terme, larmament fou més tardà i de menor potència, encara que, com veurem en el següent apartat, acabà afectant a levolució del donatiu de les Corts valencianes en vigor des de 1330.
2. LES CAMPANYES CONTRA ELS GENOVESOS
Segons hem explicat anteriorment, arran dels fets exposats per Manuel Sánchez Martínez, a la fi de 1331 Alfons el Benigne decidí desviar la campanya militar que estava preparant contra Granada cap a un enfrontament amb els genovesos, que disputaven el seu domini a lilla de Sardenya. Així, aquesta decisió marcà un ritme trepidant per a lactivitat de la monarquia i els estaments valencians durant els següents 20 mesos fins que començà a negociar-sen la pau a mitjan agost de 1333. No debades, la intervenció directa del monarca es realitzà sempre amb la participació del regne de València, a partir dels diners que sestaven recaptant mitjançant les imposicions del donatiu aprovat en les Corts de 1329-1330. En aquest sentit, el rei i els valencians armaren conjuntament dues armades, una en 1332 i una altra en 1333, segons veurem de forma diferenciada en els dos epígrafs daquest apartat.
2.1 Les armades i els col·loquis de 1332
Com hem vist en explicar els fets de lepisodi de Vinatea, una de les raons adduïdes per Alfons el Benigne per tal de justificar lexpulsió de lama de la reina Elionor, Sancha de Velasco, fou lobtenció dels súbdits daquell servicio que convenía a Nos. En aquest sentit, també hem vist que a mitjan gener de 1332 ja hi havia plena certesa que el rei armaria 10 galeres contra els genovesos i la ciutat de València unes altres 10, un acord al qual safegiren posteriorment la resta de viles reials, després que a les de Morella, Borriana i Vila-real fossen enviats tres missatgers valentins, possiblement per a tractar sobre la qüestió. Sembla que la decisió dintervenir plenament en el conflicte antigenovès partia duna petició realitzada pels consellers de Barcelona, que a finals de 1331 havien exposat al monarca lendeutament provocat per la recent campanya finançada per barcelonins i mallorquins, bo i demanant que ell mateix i altres poblacions marítimes de la Corona participassen en el nou armament que shauria de produir lestiu següent.75
Per un altre costat, el Benigne sol·licità a Jaume III de Mallorca que, a ligual que ell, financés 10 galeres més amb els seus propis diners, de forma que lestol conjunt ascendís al nombre de 70.76 I a penes uns dies després el rei informava als mateixos consellers de Barcelona que lacord amb la ciutat de València es duria endavant si ells armaven 20 galeres i la ciutat de Mallorca unes altres 20.77 Així les coses, el 25 de gener de 1332, el pacte amb les principals viles reials valencianes era total (les tres esmentades anteriorment més Xàtiva, Alzira, Morvedre, Castelló de la Plana i Llíria), puix aquest mateix dia sescriví a la resta (Cullera, Ademús, Alpont, Castellfabib, Penàguila, Castalla i Xixona) requerint la seua adhesió, malgrat no haver tingut síndics en el col·loqui que havia aprovat la intervenció de lestament reial en la guerra.78 Així, lendemà, el Benigne publicà, duna banda, els privilegis negociats i atorgats en aquella reunió, i, duna altra banda, el seu compromís a acomplir determinades condicions imposades pels nuclis reials, coses que, tot plegat, hagué de confirmar la reina Elionor per a les seues cinc viles.79 Al dia següent, 27 de gener, se signava lordenació de lesquadra que shauria darmar i el monarca partia de la ciutat, camí de Tarragona per a assistir a un concili eclesiàstic, i de Tortosa, per a demanar, igualment, larmament de galeres contra els genovesos.80