El col·loqui de juliol de 1332
Segons hem explicat, una vegada que se signaren els pactes de gener de 1332, el Benigne marxà de València cap a Tarragona i Tortosa, per tal de negociar la contribució dels eclesiàstics de la Corona a la croada de Granada i la de les ciutats catalanes a la guerra contra els genovesos. Tanmateix, encara no shavien complit ni tres mesos de la seua partida que li arribaren notícies de lassetjament nassarita dElx, iniciat el 9 dabril. Ràpidament, el rei descendí a València, camí de la frontera, el que motivà lalçament del setge a penes cinc dies després. Amb tot, el monarca es desplaçà a la pròpia vila per tal de reorganitzar la defensa del sud valencià, bo i disposant el trasllat de les tropes establertes a Oriola fins a Alacant. Així doncs, lorganització bèl·lica de la zona es bolcava cap a la mar, puix aquest era el nou caire que havia pres la guerra amb els nassarites, en entrar els genovesos en el conflicte. De fet, un mes abans de latac a Elx, els jurats de València avisaven al rei que los genoveses han feita confederació ab lo dit rey de Granada, el que suposava un greu perill per al regne si les galees dels genoveses, ab alcunes que·l dit rey de Granada ne fa armar en la sua terra, vénen a Alacant o a Dénia o a altres lochs de la marítima. Per tant, demanaven que hivaçosament féssets armar VI galees en la ciutat de València, davant el fet que de moment no shavia posat en marxa lestol projectat a començaments dany, puix Barcelona i Mallorca només estaven armant altres 6 cadascuna, per guàrdia de la mar.100
Així les coses, havent tornat a la capital valenciana, el rei reuní al començament de juliol als infants i als principals barons de la Corona per tal de celebrar un Consell, que confirmà la guerra marítima: es tractaria de realitzar un bloqueig mercantil als nassarites que la mar fuesse guardada continuament, que no se pudiessen ayudar dallent mar de ninguna vianda ni otra cosa, de manera que, alhora, es garantís la defensa contra els genovesos.101 En aquest sentit, la ciutat de València degué ser requerida per tal dintervenir-hi, puix el 9 de juliol el Consell municipal aprovà larmament de X galees e dues barques contra los malvats genoveses, sempre i quan el monarca armés del seu propri V galees e una barcha i prenent de la peccúnia de la imposició la quantitat que altres V galees e una barcha costarien darmar, ensemps ab les universitats de les viles reals del regne.102 Fet i fet, a penes cinc dies després, al temps que el rei informava als consellers de Barcelona que larmada valenciana de 10 galeres estaria preparada a mitjan agost, el ciutadà de València Andreu dEspígol rebé la potestat per a rebre préstecs, dipòsits i comandes amb lobjectiu daplegar els diners que hi serien necessaris.103
Amb tot, els capítols de la nova oferta i de la nova armada pactades amb lestament reial no es publicaren fins a un parell de setmanes més tard, el 27 de juliol de 1332, segurament per una situació semblant a la que ja shavia donat a començaments dany: primer saconseguia el consentiment de la ciutat de València i després es convocava a la resta duniversitats reials per tal de perfilar i signar els acords. En aquest cas, però, com que la negociació era una prolongació de la que havia tingut lloc en gener bo i reduint el nombre de galeres armades no shi demanaren nous capítols de justícia. Tanmateix, sí que es pactaren certs canvis en loferta i la gestió de larmada, segons veurem a continuació.
En relació amb això, pel que fa a la oferta, els capítols de larmada aprovats a principis dany, com hem explicat, incloïen una condició segons la qual, en cas de no preparar-se les 20 galeres previstes per a lestiu, quedarien cancel·lades la resta dacords. Possiblement per això, ara que havia arribat lèpoca fixada i shavia darmar una esquadra més reduïda, de 10 galeres, shagueren de negociar unes noves clàusules. A més a més, sembla que no shavia acomplit allò aprovat aleshores i els diners de les imposicions del donatiu de Corts de 1329-1330 no havien estat destinats a cap mena darmament. Així les coses, reunits els jurats de València i els síndics de Borriana i de les cinc viles majors de la reina (Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre i Castelló de la Plana), es convingueren uns nous capítols per tal de fer front als dans e perills que una armada genovesa de 50 galeres en preparació podia fer a les terres de la Corona e specialment lo regne de València, atesa la guerra del rey de Granada, ab lo qual se diu los dits genoveses haver feta confederació.104
Davant la immediatesa dels fets les ordres sobre larmament havien començat el 14 de juliol i a penes un mes després les galeres havien de ser a la mar, la forma de finançament era lleugerament diferent. En essència, es mantenia el mateix sistema aprovat al començament dany, això és, larmada es pagaria desviant momentàniament els diners de les imposicions i, posteriorment, si el guany no bastava per a cobrir la suma gastada, aquelles sallargarien tal i com estaven establertes si la resta destaments concordaven, o com decidís el braç reial si shavien de limitar als seus dominis. Amb tot, el primer dels canvis era que llavors shavia pactat que del donatiu es pagaria en exclusiva la part pertinent als nuclis reials, mentre que ara sincloïen, a més a més, les galeres que tocaven al rei, tal vegada perquè, com acabem de veure, es considerava que aquesta armada quedava inclosa en la guerra contra els granadins, atesa la seua aliança amb els genovesos. Ultra això, els principals administradors del monarca, això és, el tresorer Felip de Boïl, el mestre racional Pere Marc, el cambrer major i batlle general del regneGuillén Serrano i el conseller Bernat de Boixadors sencarregarien de procurar e manlevar les quantitats necessàries de forma imminent, uns préstecs inicials que serien coberts, com hem dit, dels diners de les imposicions.105
En aquest sentit, laltre gran canvi es donava en la pròpia gestió daquestes imposicions, puix passaven a ser administrades per dos prohoms dels nuclis reials, això és, un de la ciutat de València, el mercader Jaume Tolsà, i un de les viles, el jurista morellà Pere de Ciutadilla. Per tant, no només la col·lecta del donatiu de Corts era desviada a lafer de larmada pagada pel monarca i lestament reial, sinó que també el propi control de tot lengranatge fiscal passava a mans daquest darrer, substituint els administradors que inicialment representaven a tots els estaments entrò que les dites ciutat e viles sien pagades de la dita quantitat. Així les coses, Tolsà i Ciutadilla hi destinarien la recaptació de les imposicions a partir del mes de juliol en curs, calculant que podrien pagar larmada en finalitzar gener de 1333 el que sembla, a priori, bastant ajustat si tenim en compte que, segons els càlculs inicials de 20.000 ll. per any, en 7 mesos es podien recaptar uns 233.333 s.106 Amb tot, si no ho aconseguien, la seua gestió continuaria i podrien vendre les imposicions de lanualitat següent, que començaven l1 de març, segons els antichs aministradors fahien a I any.107 No obstant això, segons veurem més endavant, posteriorment hi hagué un canvi de plans, que obligà a la tria duns altres administradors, bo i deixant laclariment dels comptes daquesta armada per a una liquidació ulterior.
En aquest sentit, laltre gran canvi es donava en la pròpia gestió daquestes imposicions, puix passaven a ser administrades per dos prohoms dels nuclis reials, això és, un de la ciutat de València, el mercader Jaume Tolsà, i un de les viles, el jurista morellà Pere de Ciutadilla. Per tant, no només la col·lecta del donatiu de Corts era desviada a lafer de larmada pagada pel monarca i lestament reial, sinó que també el propi control de tot lengranatge fiscal passava a mans daquest darrer, substituint els administradors que inicialment representaven a tots els estaments entrò que les dites ciutat e viles sien pagades de la dita quantitat. Així les coses, Tolsà i Ciutadilla hi destinarien la recaptació de les imposicions a partir del mes de juliol en curs, calculant que podrien pagar larmada en finalitzar gener de 1333 el que sembla, a priori, bastant ajustat si tenim en compte que, segons els càlculs inicials de 20.000 ll. per any, en 7 mesos es podien recaptar uns 233.333 s.106 Amb tot, si no ho aconseguien, la seua gestió continuaria i podrien vendre les imposicions de lanualitat següent, que començaven l1 de març, segons els antichs aministradors fahien a I any.107 No obstant això, segons veurem més endavant, posteriorment hi hagué un canvi de plans, que obligà a la tria duns altres administradors, bo i deixant laclariment dels comptes daquesta armada per a una liquidació ulterior.
Totes aquestes condicions i encara daltres foren plasmades, com hem dit, en una carta signada pel rei i els síndics de les viles esmentades el 27 de juliol de 1332.108 Aquesta era conseqüència duns capítols de negociació que foren presentats en solitari per la ciutat de València, contestats pel monarca i, posteriorment, mostrats als prohòmens de les viles per tal que hi acordassen o incloguessen alguna modificació, segons es pot resseguir clarament en el plec corresponent conservat al fons de Legislació.109 Així, per exemple, si bé els dirigents de la capital havien demanat la suspensió de totes les assignacions prèvies fetes sobre el donatiu incloent específicament les de la senyora reyna, els de la resta de nuclis exceptuaren, amb el vistiplau reial, les que havien de ser pagades pel mes de juliol que corria i també les adreçades a dos préstecs fets a Xàtiva i Alzira per adobar los murs. Igualment, els síndics de les viles foren els que imposaren una elecció paritària dadministradors amb la ciutat, bo i essent el rei qui marcà el nombre de 2, amb el salari inclòs dins de les despeses de larmament.110
Així mateix, també shi incorporà qualsevol altra despesa de gestió i de missatgeria o motivada pels préstecs rebuts, alhora que sordenà als administradors antics i als compradors de les imposicions la seua obediència a Tolsà i Ciutadilla.111 Daltra banda, els de la ciutat de València mostraren novament el seu interès perquè les imposicions foren establertes arreu del regne exigint la tria dun exequdor contra los rebel·les, que el mateix estament reial nomenaria i que rebria carta de comissió reial per tal dobligar als que no permetessen recaptar-les, fent host a manament dels dits exequdor e aministradors novells contra los rebel·les de la imposició ab aquella solempnitat que·ls dits exequdor e aministradors novells conexeran.112 Finalment, shi establí una altra clàusula: si els genovesos no atacaven la Corona, el rei perdria tot control sobre larmada valenciana, sense poder dirigir-la per als uses o negocis seus, i el capità triat tindria poder per tal de dur-la a aquelles parts que a ell ben vist serà, a servii de Déu e en honor del senyor rey, e a profit e bé de la ciutat e del regne de València.113
En resum, doncs, les principals modificacions respecte als capítols signats en gener de 1332 es donaven, per la urgència dels fets, en la forma de mobilització inicial dels diners crèdits de particulars i en la gestió de les imposicions del donatiu, que passaven a ser controlades per lestament reial. En tot cas, aquest darrer havia de cobrir aquells crèdits bàsicament mitjançant el mateix mètode: gràcies a la pròpia recaptació del donatiu i lallargament de les imposicions fins a reunir les 110.000 ll. promeses i el cost de larmada. Altrament, com que larmament de galeres també era diferent a lacordat al principi dany, és a dir, es limitava a la meitat de vaixells, també se signaren uns capítols nous sobre larmada.
En concret, la nova ordenació de larmada de 10 galeres i 2 barques resseguia, bàsicament, els capítols signats en gener de 1332, tot i que amb certs canvis motivats per la certesa del seu desplegament i pel fet que ja no formaria part dun magne estol antigenovès. Com en aquell cas, larmament es produiria a mitges entre el rei i lestament reial, bo i cedint el primer 5 galeres noves que tenia a la drassana i platja de València, les quals, segons shi deia, són ja adobades per la ciutat e per les viles. També el guany es repartiria paritàriament, però en aquest cas sabandonaven les referències a les armades de Barcelona i de Mallorca, nomenant únicament un dispenser o clavari del rei i un altre dels nuclis reials; així mateix, fins i tot els captius haurien de ser repartits, obviant el dret reial de poder quedar-se amb qualsevol apressat pel preu de 1.000 morabatins. Daltra banda, els oficials de larmada, ja fossen còmits, clavaris o administradors, haurien de ser escollits a parts iguals entre la ciutat i les viles, però, en canvi, el capità, que anteriorment podia ser triat en exclusiva per les comunitats urbanes, ara havia de ser elegit ab sabuda e volentat del monarca114 essent triat Francesc Carròs, pare, segons sabem per documents posteriors.
Uns altres capítols, tanmateix, es repetien invariablement, com ara el que imposava el desarmament a la ciutat de València, el que vinculava la integritat de totes les galeres al compte i el risc del rei, el que permetia larmament particular de vaixells amb ple dret a capturar botí dels enemics, o els que establien la gratuïtat de les escriptures davallants de larmament i la necessitat de concedir públicament una carta dindemnitat dels furs i privilegis vigents.115 En darrer terme, shi aprovaven dues disposicions noves, molt importants per al finançament i els processos negociadors duts a terme durant aquell any: duna banda, encara que no fossen armades íntegrament les 10 galeres previstes, el pagament del cost total seria comú e miger entre lo dit senyor rey de una part e la ciutat e viles de la altra, i, duna altra banda, es garantia la completa vigència daquells privilegis e provisions los quals foren feyts e atorgats al tractament de la armada de vint galees, és a dir, que, malgrat que els acords haguessen canviat de tenor, les concessions de caire polític aconseguides per lestament reial continuarien en ple vigor.116 Per tant, no tornaria a succeir com en els col·loquis de 1330 i de 1331, els atorgaments dels quals no havien acabat sorgint efecte.
Finalment, hi hagué algunes altres disposicions relatives a larmada, no incloses en els capítols, que foren concedides els dies següents, entre el 28 i el 30 de juliol, mitjançant manaments particulars del rei. Per exemple, el fet que larmador de la taula de les galeres, el prohom de València Bartomeu Saranyó, quedés lliure de tot retiment de comptes, atès que, per les imminents despeses que havia de fer tam in minuto quam in grosso, era molt difícil rebre cauteles de totes les operacions realitzades en la preparació de larmament.117 En aquest mateix sentit, com ja shavia atorgat en la negociació anterior, el rei i la reina renunciaren a endegar demandes o inquisicions contra qualsevol administrador de larmada, excepte si era a petició del propis dirigents urbans.118