Així les coses, signats tots aquests capítols, larmada es preparà al llarg dagost, bo i tractant destar disposada per a guardar les mars de latac genovès que a mitjan de setembre es preveia contra el sud valencià. Tanmateix, segons Zurita, lestol procedent de Gènova es dirigí a les costes catalanes, on causà estralls, com ara la crema de 5 galeres de la ciutat de Barcelona, i sen tornà ràpidament al territori lígur, de manera que en el mes doctubre ja havia posat rumb cap a lest.119 Consegüentment, sembla que lesquadra organitzada pel monarca i lestament reial valencià quedà sense enemic directe davant el qual lluitar, puix, com veurem més endavant, a penes degué obtenir cap guany i desarmà a finals de novembre en la ciutat de València. Amb tot, en aquests moments el rei havia decidit lorganització dun nou exèrcit naval per a la campanya següent, això és, un gran estol de 60 galeres com el que ja havia estat projectat a començaments dany.
2.2 Larmada i els col·loquis de 1332-1333
A ligual que en 1332, Alfons el Benigne decidí armar 20 galeres a Catalunya, 20 a Mallorca i 20 al regne de València per a lestiu de 1333. En aquest cas, però, larmada valenciana seria finançada per tot el General mitjançant lafegiment de noves imposicions a les que ja estaven establertes a tot el regne pel donatiu de 1329-1330. Tanmateix, com també succeí en 1332, finalment larmada prevista acabà essent menor, el que en aquest cas provocà lanul·lació de loferta del General valencià, segons explicarem amb detall en els dos punts subsegüents, un relatiu als acords inicials i un altre a la pròpia cancel·lació esmentada.
Els col·loquis de novembre de 1332 a febrer de 1333
El 21 de novembre de 1332 Alfons el Benigne ordenava a Francesc Carròs, el capità de lesquadra de 10 galeres que havia eixit de València aquell estiu, que desarmés a la desembocadura del Xúquer, a Cullera. Tanmateix, a penes quatre dies després, el 25 de novembre, el mateix monarca comissionà al batlle general Guillén Serrano per tal que isqués a lencontre dels vaixells i, a requesta dels jurats de la ciutat, informés al capità que havia de dirigir-se a la platja de la capital. De fet, com hem vist, això és el que establien els capítols de larmada. Però Serrano no només havia de comunicar això a Carròs, sinó que quan arribaren davant la dita playa sense avisar-lo prèviament havia de dir-li que fondegés les galeres luny de terra, en manera que null hom pogués exir, fins que dos prohoms de la ciutat de València, tramesos pel rei, parlaren amb el mateix capità.120 Per tant, tot sembla indicar que existia cert acord entre el monarca i alguns dirigents de la capital per tal de decidir sobre el destí de larmada que tornava aleshores.
En aquest sentit, precisament en aquells moments tenim la primera notícia sobre un nou armament disposat pel rei: nós ajam manat e ordonat de fer galees en la ciutat de València ara de present.121 Les raons cal cercar-les en la conjuntura bèl·lica: la guerra continuava oberta amb els genovesos i, a més a més, Muammad IV havia aconseguit pel mes de setembre la intervenció decidida de lemir mariní de Fes, de manera que a mitjan doctubre els genets musulmans es llançaren, cap a lest, contra Priego de Còrdova, i, cap a loest, contra Caravaca i el camp de Lorca.122 Tot plegat, segons explicava el Benigne en una carta adreçada als governants de les principals universitats del regne de València, ja a lalçada del 24 de novembre de 1332 shavien produït multi et varii tractatus amb els seus nuncis, super negocio armate quam contra inimicos fidei et alios hostes nostros necessaria conspicimus et in estate futura pro tuicione regnorum et terrarum ac gentium nostrarum per nos et vos simil feri procuramus.123 No obstant això, també hi exposava que els nuncis de les viles havien abandonat els tractaments, el que fa pensar, tenint en compte lenviament al dia següent de dos prohoms valentins a la galera de Francesc Carròs, que tal vegada els prohoms de la ciutat de València es mostraven favorables al que demanava el rei, però no així els de la resta de nuclis reials.
Fos com fos, el contingut daquella missiva posava sobre la taula les peticions que el monarca havia fet. Segons shi deia, el Benigne havia convocat als enviats de les mateixes comunitats que havien signat larmada destiu de 1332 (Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló i Borriana, a banda de València) per tal de preparar-ne una altra per a lestiu proper, de 20 galeres a mitges amb el rei, contra els musulmans i els genovesos. Amb lobjectiu de fer-ho possible, sol·licitava lavançament del que quedava per satisfer del donatiu de les Corts de 1329-1330, mitjançant laprovació dunes noves imposicions. En aquest sentit, com hem vist anteriorment, duna banda, les 110.000 ll. promeses shavien de reunir en cinc anys i mig o sis des de març de 1330 a raó dunes 20.000 ll. per anualitat, i, duna altra banda, la recaptació fins a març de 1333 havia quedat assignada al pagament de lesquadra que shavia acabat darmar. Per tant, el monarca podia calcular que en els dos anys i mig que restaven per a completar el donatiu potser mancaven unes 50.000 ll. per abonar, les quals, tanmateix, no es començarien a cobrar fins que siniciés el cicle de 1333, de manera que el mínim de 20.000 ll. necessàries per a una armada de 20 galeres no shauria recaptat, almenys, fins al març de 1334.124 En conseqüència, el rei demanà lestabliment de noves imposicions per tal que es poguessen reunir ràpidament els diners necessaris per larmament de lestiu de 1333:
Nos tempus solucionis nobis fiende de residuo centum decem millia librarum imposicionis dicti regni Valencie nobis anticipati petuimus pro augmentacionem dicte imposicionis ad hoc ut de peccunia ipsius imposicionis in negocio armate predicte nos iuvare potuimus tempore opportuit qualiter.
Amb tot, davant la negativa dels nuncis de les viles reials i la seua partida de la ciutat de València, el Benigne els exposà tota una sèrie de raons per les quals havien dacceptar lincrement impositiu demanat. En primer lloc, els recordà que a començaments dany havien aprovat el finançament de la meitat duna esquadra de 20 galeres, però, com que finalment només se nhavien armat 10, quedava pendent larmament de les altres 10. Consegüentment, la nova petició realitzada pel monarca, de 20 galeres, únicament representava un augment real de 10, de les quals lestament reial només sen faria càrrec de 5: potestis attendere et videre quod augmentum huius armate de qua presencialiter agitur non est nisi de quinque galeis. En segon lloc, els indicava que la ciutat de València els dirigents de la qual, com hem dit, segurament acceptaven la proposta seria la que més pagaria en les noves imposicions: in ordinacione imposicionis que nunc superadditur racione armate et anticipacionis predictarum civitas Valencie est longe plus onerata secundum maius et minus quam ville predicte. Finalment, amenaçava amb recórrer a una clàusula continguda en el fur de 1329 que fixava les quèsties, segons la qual, en cas devident necessitat, el monarca podia augmentar les peticions de tributs directes realitzades a cada vila. En conseqüència, aquestes, segons deia el Benigne, serien de molta major quantitat que les que pagarien mitjançant les noves imposicions:
Vos etiam considerare potestis quod, nisi nos vestrum in hoc auxilium, haberemus posset iuste et licite iuxta edita in Generali Curia celebrata proxime peti et haberi a vobis et ab aliis villis dicti regni, in tali casu tanta necessitatis et pericula regni, multo maior peccunie quantitates quod illa quam in predicta armata solvere vos et eos continget.
Així doncs, el rei demanà a les universitats esmentades que reconsideraren el seu rebuig als tributs indirectes que es volien imposar i que enviaren síndics a la capital l1 de desembre, per tal de signar els capítols duna nova oferta i una nova armada: cum pleno mandato et posse consentiendum et firmandi pro vobis augmentacioni imposicionis iamdicte et armate predicte. De fet, la seua intenció quan escrivia la missiva era marxar ràpidament ad partes Cathalonie et Aragone; amb tot, el 8 de desembre els nuncis de Morella encara no havien fet acte de presència a la capital i, finalment, sembla que dos dies després el Benigne assumí que no podria partir immediatament de terres valencianes. Si més no, en aquesta darrera data, el 10 de desembre, requerí als consellers de Barcelona la tramesa de nuncis per la festa de Nadal a València: ja que no podia marxar fins que acabaren els tractatus que mantenia amb lestament reial valencià, haurien de deliberar ací sobre lestol en marxa, conjuntament amb els enviats de la ciutat de Mallorca i del rei mallorquí Jaume III.125
En aquest sentit, els acords finals amb els valencians no foren aprovats fins a començaments de febrer de 1333, vora dos mesos després, i, per tant, pareix que la negociació fou realment dura. Fet i fet, així ho semblen indicar el mig centenar de fulls conservats al fons de Legislació de la cancelleria reial, en sis plecs diferents relatius a aquests col·loquis de finals de 1332 i començaments de 1333.126 En relació amb això, el plec que podem ubicar en primer lloc tal vegada en el mes de desembre, després de la primera negativa de les viles reials requeria del monarca dues condicions bàsiques que rauen a lorigen de la resta de matèries negociades: lestament reial consentiria el finançament propi de 10 galeres i lestabliment de noves imposicions, duna banda, si aquestes darreres es recaptaven generalment en la ciutat e en tot lo regne de València, i, duna altra banda, si el rei i la reina proveïen remey de justícia sobre alcuns greujes, torts e injustícies per los officials de vós, senyor, e de la senyora reyna, feytes als habitadors de les dites ciutats e viles.127
En conseqüència, en primer lloc, es requerí la presència dels altres estaments, o almenys duna representació daquests, com sabem, per exemple, que passà amb linfant Pere, comte de Ribagorça, que l11 de desembre fou cridat per Alfons el Benigne a la capital valenciana.128 I així, de la mateixa manera que els nuclis reials havien establert certes clàusules inicials, també lestament militar hi exposà les seues pròpies condicions a través duna sèrie de capítols presentats per alcuns de la cavalleria del regne de València, per lo fet de la imposició en ajuda de la guerra. De fet, entre aquestes indicacions dels cavallers sincloïen algunes que avançaren el resultat final de loferta aprovada. En aquest sentit, també demanaren com lestament reial que les noves imposicions fossen pagades universalment, per tots los prelats e religioses, clergues, nobles, cavallers e persones generoses, axí viudes com pubills, de qualque condició o preheminència sien e los hòmens lurs de tot lo regne.129 A més a més, segons hi sol·licitaven, la recaptació únicament duraria el temps necessari per a reunir el que mancava per satisfer del donatiu de 110.000 ll. promès en les Corts de 1329-1330 i per a pagar larmament de 10 galeres que, a petició del rei, hauria de sufragar el General contra els genovesos i els musulmans.
En relació amb això, els cavallers sol·licitaren, dun cantó, que es declarés què quantitat roman a pagar e levar de les C X mil lliures, i, dun altre cantó, que es fes el mateix amb la quantitat que puge larmament de les X galees.130 El rei ho acceptà, oferint-los certa resposta quan sen certifiqués, el que deu estar a lorigen tant de les demandes sobre el cost de les galeres realitzades a Francesc Carròs el darrer dia de 1332, com del retiment de comptes fet pels primers administradors de les imposicions del donatiu, segons explicarem més endavant.131 Així mateix, lestament militar també exigí la seua participació en la gestió de les noves imposicions en veure e regonèxer los comptes de la dita imposició, e en les vendes e en les distribucions que·s faran i en la de larmament de les galeres.132 Finalment, a banda daltres cauteles típiques, com la gratuïtat de les missatgeries i de les escriptures públiques que sen fessen, els cavallers insistiren en la necessitat que, en el futur, aquell tipus dimposicions generals fossen aprovades en Corts i amb el consentiment de tots els estaments:
Que·l senyor rey atorch privilegi a la cavalleria que algun temps per alguna rahó en lo regne de València no puxe ésser imposada cisa, o mesa imposició, o qualque altra exacció semblant, sidonchs no satorgàs concordablement per prelats, religiosos, nobles, cavallers, ciutadans e hòmens de viles en Cort General.133
Així, en cas que el rei no volgués atorgar aquest nou privilegi, demanaven almenys que en el termini de dos mesos fos reparat e liurat a la cavalleria el privilegi que de la dita rahó havia estat atorgat per Jaume II, és a dir, que es copiés paraula a paraula del registre del dit senyor rey en Jacme i es declarés que la concessió de les noves imposicions no ocasionava que aquell ne valla menys. En aquest sentit, desconeixem a quin privilegi feien referència els cavallers, ja que no nhem localitzat cap daquesta mena a la sèrie Graciarum de la cancelleria jaumina.134 En qualsevol cas, Alfons el Benigne es negà a acceptar cap de les dues peticions, argumentant, primerament, que els monarques no havien acostumat mai a posar imposició general en aquest regne ne en los altres sens volentat e consentiment del General i, en segon lloc, que cercaria en lo registre el privilegi general esmentat, però no proveiria sobre la qüestió fins la primera Cort General que·s tenga en lo regne de València. Així, entretant, els devia bastar la carta dindemnitat que també sol·licitaven, la qual seria lliurada ab bolla de plom als cavallers e generoses del dit regne, per latorgament concret que farien daquesta imposició.135
Finalment, les darreres condicions posades pels cavallers remetien a les pròpies contraprestacions que volien obtenir per laprovació de lincrement fiscal. Daquesta manera, reclamaren, duna banda, la recepció de semblants o convalents coses als privilegis o gràcies que el rei pogués concedir als ciutadans e als hòmens de les viles per la dita augmentació o novella imposició, i, duna altra banda, lelaboració de cartes de justícia sobre els torts, e greuges, e uses que havien estat fets especialment per diversos oficials reials, contra alguns cavallers e generoses.136 El monarca acceptà aquestes peticions demanant-los que les concretassen, tot i que, com veurem a continuació, no tenim constància dun desenvolupament daquestes reclamacions tan detallat com en el cas de lestament reial. Aquest darrer, en canvi, sí que presentà un llarg plec de greuges i demandes, que en molts casos acabaren generant latorgament de nous privilegis.