Finalment, les darreres condicions posades pels cavallers remetien a les pròpies contraprestacions que volien obtenir per laprovació de lincrement fiscal. Daquesta manera, reclamaren, duna banda, la recepció de semblants o convalents coses als privilegis o gràcies que el rei pogués concedir als ciutadans e als hòmens de les viles per la dita augmentació o novella imposició, i, duna altra banda, lelaboració de cartes de justícia sobre els torts, e greuges, e uses que havien estat fets especialment per diversos oficials reials, contra alguns cavallers e generoses.136 El monarca acceptà aquestes peticions demanant-los que les concretassen, tot i que, com veurem a continuació, no tenim constància dun desenvolupament daquestes reclamacions tan detallat com en el cas de lestament reial. Aquest darrer, en canvi, sí que presentà un llarg plec de greuges i demandes, que en molts casos acabaren generant latorgament de nous privilegis.
En aquest sentit, segons hem comprovat anteriorment, com més peremptòria era la necessitat econòmica del monarca, més nombroses eren les peticions parlamentàries, que en el cas valencià estaven preeminentment encapçalades per lestament reial. En consonància amb això, en aquesta ocasió els síndics de les universitats requeriren fins a 28 qüestions diferents que giraven entorn dels mateixos greuges que ja es venien exposant en reunions anteriors o entorn daltres de nous, relacionats amb abusos i incompliments de ladministració reial. En aquest sentit, la majoria dells tenien un denominador comú: la reivindicació de lordenament foral establert. Així, en primer lloc, shi insistí en unes peticions sol·licitades pràcticament cada vegada que es negociava amb el rei, això és, la revocació dels guiatges, de les comissions judicials fetes a persones estranyes de fora del regne i de les moratòries de deutes contraforals. El monarca, com també era habitual, respongué negant haver-ne atorgat cap, però acceptant la revisió i revocació daquelles concessions que es mostrassen com a il·legals, el que en el cas concret de les moratòries generà un privilegi per tal que no shaguessen dobservar les que no sajustaven a allò establert per fur.137 Digual manera, es tornà sobre altres dues revocacions demanades tenaçment: la del jurament que havien de fer els cristians en els contractes de préstec amb els jueus i la de les declaracions sobre la col·lecta del monedatge fetes per Jaume II. La primera fou concedida, mentre que la segona fou comissionada al batlle general Guillén Serrano i al notari valentí Domingo Claramunt, atès que lanterior comissió feta al mateix Serrano, a Guillem Jàfer i Orrigo de Quintavall no havia sorgit cap mena defecte.138
Així mateix, una altra de les matèries candents en aquells moments eren les inquisicions contra els oficials reials de caire local, com els justícies, els mostassafs i els escrivans, que havien quedat regulades en les Corts de 1329-1330. Nogensmenys, en el seu desenvolupament aparegueren molts punts de fricció que anaren ocasionant nombroses demandes dels dirigents urbans. Per exemple, es requerí la gratuïtat de les escriptures si linquirit no era culpable, la possibilitat daportar defensa i contratestimonis als testimonis presentats pels inquisidors, lobservança de la clàusula segons la qual les apel·lacions es podien al·legar davant els justícies o els batlles del regne en cas que els inquisidors no estiguessen presents, i el compliment de totes les normes forals sobre els processos inquisitorials que tenien lloc quan havia passat més dun any des de la finalització en lexercici del càrrec. Al mateix temps, també es demanà que els justícies no foren inquirits per realitzar actuacions amb lassessorament dels jurats o els consellers locals, puix així estava permès tant per fur com per privilegi, i, a més a més, se sol·licità una indulgència general de les inquisicions en marxa, que shaurien de limitar a una revisió sense pena de les negligències comeses en els llibres de les corts sobre el registre dassignacions, processos, escriptures, etc. Finalment, per a les següents inquisicions es reclamà que lacompanyant fos triat en favor del regne, és a dir, que lelegissen els jurats i el Consell municipal corresponent, atenent al fet que linquisidor principal un jurista o un notari era nomenat pel monarca.139
Gairebé totes les peticions sobre les inquisicions foren admeses pel Benigne, incloent la indulgència general i la tria local de linquisidor acompanyant, que seria escollit pel batlle i linquisidor principal duna terna presentada pels governants urbans.140 Daltra banda, algunes de les aprovacions foren temporals, fins a les noves provisions que shaurien de donar en les següents Corts, mentre que daltres les relatives al desenvolupament dels processos foren sancionades en forma de privilegi.141 De fet, gairebé les úniques reivindicacions no concedides de tot allò demanat foren tres de caire més polític. En primer lloc, que se celebrassen unes Corts pel gener de 1334 e daquí avant de III en III anys, segons estava establert per un privilegi de Jaume II; el rei, tot evitant cap mena de jurament en ferm com li demanaven, es limità a respondre que observaria ço a què és obligat per lo dit privilegi. Així mateix, la petició per tal que fos observada lordre que prohibia larribada de nous mercaders itàlics fou aprovada inicialment, però amb posterioritat es cancel·là després de la intervenció dels altres estaments, bo i registrant al plec negociador la següent anotació: si la ciutat se lexa daquest capítol plaurà al senyor rey.142 En tercer lloc, tampoc sacceptà la perpetuació de dos dels privilegis temporals concedits en els col·loquis de 1332, que garantien, duna banda, la presència dun acompanyant del regne en les inquisicions i, duna altra banda, la territorialitat de la justícia, de manera que, com ja estava establert per fur, ningú pogués ser tret del seu domicili per la vista judicial de cap mena de demanda.143
Altres peticions, en canvi, foren admeses i atorgades com a privilegi. Per exemple, la que demanava el nomenament anual de quatre representants dels oficis dargenter, blanquer, aluder i pergaminer en el Consell de València, puix sien multiplicats en covinent nombre de persones. O, també, la que pregava continuar lús antich sobre les comissions que feien els justícies per tal de resoldre les causes de més de 500 s. sense haver de desenvolupar tot el procés a la seua cort amb coneixement dels consellers locals, ja que, segons shi indicava, seria difícil cosa, dampnosa e de gran tardança que shaguessen dexposar tots aquells casos en els Consells corresponents. En relació amb això, cal destacar que els nuncis urbans, com hem vist, havien demanat en la mateixa negociació que els justícies no fossen inquirits per realitzar actuacions amb assessorament dels governants municipals, tot basant-se en les mateixes disposicions legals que ara preferien obviar per tal que els justícies no estiguessen obligats a realitzar la consulta als consellers en totes i cadascuna de les causes de més de 500 s. Per tant, lordenament foral valencià, que actuava com a horitzó jurídic de lestament reial, era reinterpretat en aquest cas en favor dels seus propis interessos i de les seues necessitats concretes.144
En consonància amb aquests interessos i aquestes necessitats, també es demanaren tres privilegis particulars: lextensió de la llicència de treta de blat de Tortosa a totes les viles, ja que en aquells moments només havia estat atorgada a la ciutat de València; la prohibició de la mort dovelles prenyades, atesa la mancança de moltons; i la importació de sal a les viles, alliberant el control establert per les gabelles reials en cas que els arrendadors daquestes no oferissen el seu producte al preu determinat pels Furs, com havia passat recentment a la ciutat de València. Les respostes reials foren diferents segons els casos: en el primer, la treta de blat fou estesa a totes les universitats reials; en el segon, si bé inicialment la prohibició fou atorgada amb lexcepció de Xàtiva i Morella, més tard fou cancel·lada per complet; i, finalment, en el tercer cas, el rei proveí que els batlles locals reconeguessen les salines agabellades en els mesos destiu i, si no es preveia sal suficient per a labastiment anual, es donassen llicències per a importar sal daltres parts del regne.145
Altrament, fins a vora un 30% de les peticions 8 de les 28 se centraven en casos dabusos comesos per oficials reials o, directament, com a conseqüència dordres de la reina en el cas de les cinc viles majors. Així, en primer lloc, es demanà la revocació duna llicència concedida pel batlle general del regne, Guillén Serrano, a un únic mercader per tal que exportés pega i sèu contra el privilegi que ho prohibia; amb tot, la queixa no sadreçava tant a reparar lincompliment legal com a denunciar la situació de monopoli que aquest ocasionava: en tant com tansolament és atorgat a una persona en poder de la qual de necessitat haja aquella cosa a pervenir, e per menys de preu en dampnatge dels venedors, car com més compradors de la cosa són major preu nés haüt.146 Daltra banda, el mateix oficial estava cobrant peatge per la duta de feixos despart lo fascar de Llíria a València, violant la franquesa de tot dret mercantil que tenien els ciutadans de la capital.147 I, alhora, el batlle de la pròpia vila de Llíria estava prohibint la compra de pega i daltres coses no vedades, contra el privilegi del rei Pere que permetia la lliure compravenda de béns: que cascú habitador de la ciutat e del regne de València puscha en qualsevol loch del regne comprar e vendre qualssevol coses e mercaderies de qualssevol persones.148 Tots tres greuges foren acceptats, i, en conseqüència, els dos darrers generaren la concessió de privilegis específics.149
Per afegiment, hi hagué 5 reclamacions més que atenyien a ladministració senyorial de la reina en les viles valencianes que posseïa des de 1329. Dun cantó, els de Castelló de la Plana es queixaren de la seua intromissió en plets que pertocaven al cequier e als veedors de les cèquies tantsolament, davant la qual cosa, en el plec de negociació, sobserva una reacció comuna a daltres capítols: primerament es rebutjà la petició reafirmant les potestats de la reina açò pogut fer és, però, més tard, shi donà una resposta favorable a les viles, com en aquest cas succeí, si més no, en les causes tocants a lofici de sequier. En aquest sentit, sembla que les primeres contestacions foren exposades en absència de la reina, puix fou el mateix Alfons el Benigne qui les argumentà; amb posterioritat, segurament en una altra reunió, fou Elionor qui oferí les seues pròpies respostes. Així passà també amb lordre que la reina havia donat als jueus i musulmans de Castelló i de Morvedre per tal que elaborassen cera únicament en els torns que fan cens a la senyora reyna, el que, segons al·legaven els síndics de les universitats, perjudicava la llibertat dels altres torners, garantida pels Furs: per açò indirectament és tolta la libertat e ús dels altres tornes de cera, los quals cascun pot tenir e fer franchament; la primera contestació, del rei, fou aprovar lactuació de la reina, car dels seus jueus e moros pot ordonar ço que·s vol, però, després, la pròpia Elionor decidí posar lafer en mans del seu canceller. Igualment, pel que feia a la petició dels síndics dAlzira per tal que els cavallers del terme pagassen en les messions vehinals a les quals segons fur són tenguts atès que la reina havia ordenat eximir-los, el Benigne respongué que es decidiria cridant als afectats; amb tot, la contestació final dElionor fou la revocació de lordre.150
En darrer terme, els altres dos greuges adreçats a la reina no necessitaren duna resposta ulterior. En aquest sentit, duna banda, el rei indicà que aquella citaria a les parts i proveiria justícia sobre lafer del pagament del lloc de Castelló de la Ribera en les despeses de les muralles de Xàtiva, de les quals els havia lliurat contra el costum antic. I, duna altra banda, quant a la franquesa que tenien els cavallers de Xàtiva i Alzira en les quèsties i altres exaccions reials, els dirigents urbans demanaren que la reina confirmés aquell privilegi i lestengués a la resta de viles. Tanmateix, el propi Benigne rebutjà aquesta segona intenció i limità la validesa del privilegi a un any i, posteriorment, al temps que a ella plaurà; els síndics hi concordaren sempre i quan el privilegi no fos perjudicat de manera que continués en vigor si tornaven a la senyoria del rei.151 En conjunt, doncs, deixant de banda aquests greuges concrets de les viles de la reina, la gran majoria de peticions realitzades foren admeses i generaren la publicació de fins a 10 privilegis en favor de la ciutat de València o del conjunt de nuclis reials. Així, tot i que la principal de les demandes polítiques realitzada la celebració de Corts no fou acceptada, lestament reial obtingué certes garanties, si més no jurídiques, en favor dels seus propis interessos.
Per una altra banda, els altres estaments també realitzaren certes peticions, tot i que, com ja hem comentat, aquestes no foren tantes ni tan detallades com les dels síndics urbans. En primer lloc, els cavallers avançaren en les condicions inicials una de les seues reivindicaclions: la possibilitat de dur el seu propi vi als nuclis reials contra el vet que aquests imposaven. De fet, per a reclamar aquesta llibertat, al·legaren la recent unió foral: com açò esguarda la unió que és feta per los furs novells.152 Així les coses, en contra de lactitud que era habitual en lestament militar, per primera vegada aquest començà a reivindicar els Furs de València, en tant que en les Corts de 1329-1330 shavien sancionat moltes prerrogatives en el seu favor; la seua aplicació pràctica, però, depenia del desenvolupament quotidià de les relacions de poder. En qualsevol cas, encara que el Benigne es comprometé a pregar als prohòmens latorgament daquella demanda, desconeixem si finalment sorgí efecte.
En altre ordre de coses, en una reunió posterior, en la qual els cavallers i els eclesiàstics oferiren laprovació de la nova ajuda, es realitzà una altra petició i shi contradigué un parell de les que havia demanat lestament reial. Concretament, aquella petició era la confirmació i la perpetuació duna declaració que havia donat Jaume II sobre el monedatge dels senyorius, un afer que segurament feia referència a la cessió del tribut als possessors de llocs sota certes condicions.153 Per afegiment, els senyors impugnaren els capítols onzè i vint-i-dosè que havien presentat els síndics de les universitats reials, el primer dels quals requeria la prohibició de larribada de nous mercaders itàlics al regne de València, mentre que el segon sol·licitava la revocació de lorde de la reina que eximia els cavallers de pagar en les despeses veïnals de la vila dAlzira. De fet, en aquest segon cas els cavallers demanaren, fins i tot, que el manament fos estès a la resta de viles reials; en el primer, per la seua banda, tornaren a reivindicar el marc foral contra la seua posició tradicional puix afirmaven que sens Cort General aquell privilegi no·s pogués fer ni atorgar. Al remat, el rei cancel là el privilegi tocant als mercaders procedents de terres italianes, però, pel que fa a la qüestió de la contribució fiscal dels cavallers, després que la reina hagués revocat lexempció ordenada, fou suspesa tota acció similar tro a la primera Cort General.154