Finalment, els estaments militar i eclesiàstic tornaren a demanar, duna banda, la reparació de los torts, e greuges, e uses que seran declarats que són feyts contra fur e privilegis, i, duna altra banda, la concessió de privilegis i gràcies semblants o convalents a les rebudes pels ciutadans i els homes de vila.155 Tanmateix, com ja hem dit, desconeixem el desenvolupament posterior o latorgament efectiu de noves concessions relatives a aquestes dues peticions. De fet, segons acabem dexplicar, aquestes sinclouen en laprovació nobiliària i eclesiàstica de loferta i de larmada pagades pel General, per la qual cosa sembla difícil que encara es negociaren altres afers més tard. En tot cas, pel que fa a loferta pròpiament dita, cal remarcar que els estaments imposaren una sèrie destrictes condicions que, de fet, acabaren per ser incomplertes pel rei.
En aquest sentit, segons hem exposat anteriorment, a banda de la resolució dels capítols de justícia presentats, laltre requisit fonamental que sexigí per a accedir al finançament de larmada fou lestabliment a tots els senyorius del regne de València de les noves imposicions demanades pel monarca de les quals parlarem amb més detall en el següent punt. En raó daixò, la nova ajuda concedida hagué de ser aprovada per tots els estaments, i, com acabem de veure, les negociacions es dugueren a terme, duna banda, amb els síndics dels nuclis reials, i, duna altra banda, amb els eclesiàstics i els cavallers. Així ho palesen dos plecs de negociació distints que a primera vista per la diferència dafegiments i ratlladures ja deixen copsar el que es constata en comparar-los amb deteniment, això és, que el primer a exposar els seus capítols fou lestament reial i posteriorment, en base a aquells, leclesiàstic i el militar en presentaren uns de propis, però pràcticament idèntics quant al seu contingut.156 En relació amb això, atenent a la data de signatura pública dels capítols demanats per les viles reials, el 6 de febrer de 1333, podem suposar que tots dos tractaments tingueren lloc poc abans, al llarg del mes de gener. Daltra banda, encara que les qüestions relatives a lincrement impositiu i a larmada foren negociades conjuntament en cadascun dels dos plecs esmentats, ací les tractarem per separat, per tal de distingir netament les condicions que shi acordaren.
Daquesta manera, pel que fa a les imposicions, en el preàmbul dels capítols aprovats per lestament reial es deixava clar que els nous tributs havien estat requests per Alfons el Benigne per tal danticipar e pagar tota aquella quantitat que mancava fins a completar les 110.000 ll. promeses en les Corts de 1329-1330. Així, amb aquesta anticipació, es podrien reunir les grans quantitats de moneda necessàries per a organitzar lestol previst per a lestiu primer vinent.157 En conseqüència, en primer lloc hauria de ser regonegut, vist e affinat quant és ço que al senyor rey roman a pagar de la quantitat de les C X mil lliures i a quant muntés les assignacions ja per ell feytes, una operació que, com hem vist, ja havia estat demanada per lestament militar en les seues condicions inicials i que explica el fet que els administradors del donatiu haguessen de presentar els seus comptes davant el mestre racional. En efecte, deu dies després de laprovació daquells capítols, els primers diputats nomenats per les Corts declararen la recaptació i distribució de poc més de 60.000 ll. (1.211.199 s. 7,5 d.) i lassignació de 280.614 s. 7 d. més, encara pendents de pagament.158 Tanmateix, els gestors que els substituïren, és a dir, aquells que passaren a controlar la recaptació del donatiu des destiu de 1332 per a pagar larmada daquell any, no reteren comptes en aquest moment. I, de fet, com explicarem més endavant, la liquidació dels números daquella armada sajornà i no fou resolta fins que sacabà de recaptar tot el donatiu, ja durant la segona meitat de 1334.
En tot cas, per a larmada de 1333 saprovà que, descomptant totes les deduccions futures dels infants i dels eclesiàstics, així com les despeses dadministració, shauria dassegurar una taula de canvi per la quantitat global que es pogués preveure que mancava per completar les 110.000 ll. I en aquesta mateixa taula de canvi, en la qual saniria ingressant la recaptació de les antigues imposicions i també de les noves, es gestionarien els préstecs necessaris per a armar les galeres que havien de fer front a genovesos i musulmans en estiu de 1333. Daquesta manera, una vegada que shagués recaptat la quantitat romanent del donatiu, les imposicions es continuarien col·lectant per tal de pagar aquells préstecs que havien servit per finançar larmada, si el guany obtingut no hi bastava. Per afegiment, pagat tot això, lestament reial demanà que encara continuassen les imposicions velles les del donatiu, sobre els cereals, les carns i el vi per tal de satisfer els deutes que haguessen quedat pendents de larmada de 1332; amb tot, els altres dos estaments es negaren a validar aquesta opció en tant que aquell armament no havia estat ofert per tot el General, sinó exclusivament per les viles reials, de manera que les imposicions només es podrien prolongar en lurs térmens o, bé, haurien dimposar-ne altres amb noves tarifes, segons decidissen.159
Quant als nous tributs indirectes aprovats en 1333, com ja havia passat amb els de 1329-1330, es tornà a insistir en la universalitat de la recaptació a tot el regne, tot i que amb les excepcions ja acceptades aleshores (els llocs de Jaime de Xèrica, Lope de Luna i Gonzalo García, a més de Xiva) i les deduccions realitzades posteriorment (els llocs dels infants i del bisbe de Tortosa, i la contribució de les persones eclesiàstiques). Daltra banda, una vegada que shagués recaptat el que quedava per a completar el donatiu, les imposicions per a pagar els préstecs de larmada de 1333 únicament continuarien al territori deçà Xixona, segurament pel fet que, com els dominis dellà Xixona estaven en mans dels infants Elx de Ramon Berenguer, i Oriola, Alacant i Guardamar de Ferran no calia continuar amb la farsa de mantenir els tributs oficialment, però no aplicar-los en realitat, bo i deduint-los del compte global. Pel contrari, un dels capítols aprovat pels estaments exigia el compromís específic de tots els senyors del regne, que abans de Sant Joan daquell mateix any haurien dhaver jurat lestabliment de les noves imposicions fins que es pagassen el donatiu i les galeres sufragades pel General. De fet, el mateix dia de laprovació de loferta el rei envià el nou vicecanceller Arnau Samorera i el tinent dels segells Bonanat Sapera per tal dinformar als senyors dels acords, i una setmana més tard comissionà especialment Bernat Turell per tal dobtenir la signatura de labat de Valldigna, Francesc Carròs, Nicolao Pagano i les vídues de Bernat de Vilaragut i de Ramon de Vilanova.160
No debades, la qüestió era essencial, puix en cas que no saconseguís el jurament de tots els senyors del regne, el pagament de la part de larmada que pertocava al General la meitat, 10 galeres hauria de ser assumit pel rei, descomptant-lo del que quedava per pagar del donatiu de Corts. Així mateix, fins a tres capítols més de cadascun dels dos plecs de negociació presentats pels estaments punien amb el mateix resultat el fet que larmada requerida no sacabés organitzant, és a dir, si no sarribava a ordenar, o si la taula de larmada que havia de posar-se abans de l1 dabril no era continuada, o, si una vegada preparada, larmada cessava per pau, treva o qualsevol altra raó, les imposicions noves cessarien encontinent e ipso facto, els diners recaptats amb aquelles serien restituïts a cada lloc i el Benigne hauria dassumir totes les despeses realitzades amb els diners de les imposicions antigues, descomptant-les de les 110.000 ll. del donatiu. Shi deia, a més a més, que els diners que sobraren haurien de ser invertits no ja en la croada de Granada com havia estat acordat en Corts sinó, genèricament, en la defensió del regne.161
No debades, la qüestió era essencial, puix en cas que no saconseguís el jurament de tots els senyors del regne, el pagament de la part de larmada que pertocava al General la meitat, 10 galeres hauria de ser assumit pel rei, descomptant-lo del que quedava per pagar del donatiu de Corts. Així mateix, fins a tres capítols més de cadascun dels dos plecs de negociació presentats pels estaments punien amb el mateix resultat el fet que larmada requerida no sacabés organitzant, és a dir, si no sarribava a ordenar, o si la taula de larmada que havia de posar-se abans de l1 dabril no era continuada, o, si una vegada preparada, larmada cessava per pau, treva o qualsevol altra raó, les imposicions noves cessarien encontinent e ipso facto, els diners recaptats amb aquelles serien restituïts a cada lloc i el Benigne hauria dassumir totes les despeses realitzades amb els diners de les imposicions antigues, descomptant-les de les 110.000 ll. del donatiu. Shi deia, a més a més, que els diners que sobraren haurien de ser invertits no ja en la croada de Granada com havia estat acordat en Corts sinó, genèricament, en la defensió del regne.161
Finalment, laprovació de la nova oferta anava acompanyada de la substitució dels dos administradors de lestament reial que havien gestionat les imposicions antigues des destiu de 1332 per a pagar larmada feta aleshores. Així, dacord amb el pagament general de la nova armada, es tornà al sistema de triar administradors que representaren tots els estaments: Francesc de Vinatea per la ciutat de València; Bonafonat de Sant Feliu, veí de Morvedre, per les viles reials; Pere dEsplugues, ardiaca dAlzira, pels prelats i religiosos; i Ramon Costa, un cavaller dorigen ciutadà, pels nobles.162 Aquests controlarien la col·lecta de les velles i les noves imposicions, així com també la distribució i el retorn dels préstecs aconseguits per a finançar lesquadra que shavia dorganitzar en breu, sense que el rei els pogués demanar comptes de la seua gestió, sidoncs no ho fehien a instància o a requesta del General del regne.163 En relació amb això, el rei indicà que obtindria el crèdit necessari a través de lempenyorament de patrimoni propi sobre lochs seus per manera de penyora o ab venda ab carta de gràcia a cert temps i, efectivament, sabem que abans de marxar de la ciutat vengué amb carta de gràcia Vila-real i el castell de Madrona a Bonaventura, la dona de Pedro de Xèrica, per valor de 300.000 s. A més a més, en cas que shaguessen de pagar interessos, els de la part pertanyent al General serien els primers en ser satisfets, i el mateix monarca nassumiria la meitat a banda dels seus propis.164
Altrament, quant a larmament pròpiament dit, una altra sèrie de capítols disposava tot allò relatiu a la seua organització i gestió posterior.165 En primer lloc, tot i haver-ne demanat quatre inicialment, hi haurien només dos dispensers per esquivar supèrflues messions, que controlarien la distribució dels diners esmerçats en larmament. Així, foren nomenats Bernat de Gusargues, veí de Xàtiva, per part de la ciutat i les viles reials, i Andreu Guillem Escrivà, un altre cavaller dàmbit ciutadà, per part del rei, els eclesiàstics i els nobles.166 De la mateixa manera, també els acordadors dels mariners enrolats foren reduïts a dos: Jaume Escrivà per part de lestament reial i Bernat Fabre novament un generós dorigen urbà per part del militar. Igualment, els escrivans serien triats a parts iguals entre aquests dos darrers estaments,167 mentre que en el cas dels còmits, per tal devitar la gran messió que suposaria triar-ne excessius en cada galera, es dividiren de la següent manera: la ciutat escolliria els de 5 vaixells, les viles els de 3 i els cavallers els de 2.
El capità, per la seua banda, seria nomenat conjuntament pel monarca i lestament reial, tot i que, en cas que se signés la pau amb els enemics, seria elegit pels escrivans i els còmits, bo i dirigint-se allà on decidís el General. En qualsevol cas, però, hauria de jurar el retorn íntegre de tot el guany obtingut per larmada. En aquest sentit, el guany seria controlat per tres clavaris, un dels quals aniria amb lesquadra de Barcelona i un altre amb la de Mallorca, bo i repartint-se recíprocament entre totes les armades els altres clavaris daquelles ciutats. Per afegiment, com ja shavia establert per a larmada de 1332, en cas que es fessen captius, el rei no podria fer ús de la disposició legal mitjançant la qual podia quedar-sels amb el pagament de 1.000 morabatins. Finalment, la integritat de les 20 galeres aniria, íntegrament, a compte i risc del monarca, i quan aquelles desarmassen haurien de fer-ho a la ciutat de València. Així, una vegada acabada la campanya, tant els dispensers com els clavaris haurien de retre comptes del cost de larmament i del guany aconseguit davant del mestre racional i dels diputats pel General per a aquest afer.
Tot plegat, doncs, les principals diferències amb larmament de lany anterior soriginaven en la intervenció, en aquest cas, de tots els estaments del regne, una situació que havia estat originada per la condició posada originalment per lestament reial per tal dacceptar lincrement impositiu demanat pel monarca, això és, que les noves imposicions proposades sestabliren al conjunt del territori.168 En aquest sentit, a lesforç fiscal que el Benigne sollicitava soposaren estrictes clàusules per tal que, en cas que no es dugués a terme tot el desplegament militar que el rei es mostrava decidit a realitzar, els diners posats de més foren comptats com a part del donatiu de Corts ja promès. I, de fet, així succeí segons veurem de seguida, després danalitzar aquelles noves imposicions que havien de començar a ser recaptades a partir del març de 1333.
Les noves imposicions de 1333
Com ja havia passat en les imposicions establertes a la ciutat de València en 1322, una part molt important de les que simposaren a tots els senyorius valencians en 1333 estaven basades en les introduïdes poc abans a Barcelona. En aquest sentit, a finals de 1330, per tal dorganitzar una armada municipal contra els genovesos, la capital catalana havia aprovat, amb el consentiment reial, la institució dimposicions sobre la compravenda de mercaderies amb una taxa de 8 d. per lliura, aplicada a la comercialització duna llarga sèrie de béns i pagada a mitges entre el venedor i el comprador.169 I aquest tipus de tributació era el mateix que saprovà al regne de València en els col·loquis de 1333 que estem analitzant, tot i que reduïda a la meitat, és a dir, a 4 d. per lliura. Ultra això, afegint-se a aquestes imposicions i a les ja aprovades en les Corts de 1329-1330 sobre els blats, les carns i el vi, també shi generalitzaren les que gravaven el tràfic marítim, que en el cas de la capital valenciana ja havien estat assajades en 1322.
Amb tot, existien certes diferències, tant respecte a les barcelonines com a les anteriors valentines. Així, pel que fa a les imposicions sobre la compravenda de mercaderies, en les del General del regne de València es detallaven la gran majoria de béns que havien estat gravats a Barcelona (productes alimentaris, animals, draps, pells, armes, fustes, immobles i rendes), però no hi quedaven inclosos daltres, com ara el llard, el paper, el roldor, les moles o les rajoles; contràriament, hi apareixien daltres nous, com ara els esclaus, les espècies, els metalls, els tints, els vaixells o substàncies com la pega, el sèu, el sabó i la cera (vegeu la taula 4).170 En relació amb això, cal remarcar que, molt poc després, en estiu daquell mateix any de 1333 saprovaren unes imposicions al conjunt de viles-mercat catalanes en les quals quedava compresa tota mercaderia qui·s vena a pes, o a nombre, o a mesura, o a alna, o a cana.171 Nogensmenys, sembla que aquest no era el cas de les anteriors establertes a Barcelona en 1330 o de les generals valencianes de 1333, puix en cap moment shi especificava que estaven sotmesos a tributació tots els béns mercantils; ans al contrari, en aquest segon cas hi existia una taxa concreta sobre lexportació fora del regne o a llocs on no hi regissen les imposicions en què sacotava la tributació a les coses damunt dites en els mateixos capítols. Per tant, pareix que no fou fins a més tard en 1333 en el cas català quan aquest tipus impositiu es generalitzà a qualsevol mena de mercaderia.