De tota manera, la major part de les peticions fins a 15 de les 23 presentades anaven adreçades a una altra qüestió: la correcció dels abusos contraforals comesos per ladministració governativa i judicial del rei o de la reina. Així, en primer lloc, es demanà la revocació de les moratòries de deutes concedides per a la croada contra Granada; el monarca nega haver-ne donada cap contra fur, però acceptà la seua revisió. També acceptà anul·lar el nomenament directe del justícia dAdemús que havia de ser triat duna terna de prohoms, tot i que esclaria que havia actuat així a instància de la pròpia universitat. Una altra de les peticions era la relativa a les inquisicions, sobre les quals els estaments consideraven que una comissió feta recentment a un jutge de la cort permetia aplicar-les sobre altres oficials urbans diferents als reials, que eren les úniques permeses per furs e per privilegis; el Benigne, però, els assegurà que el comissionat no nusaria de manera prejudicial, és a dir, que no hi serien enteses officials dels dics locs.18
Pel que feia a altres tipus de comissions, el General segurament encapçalat per lestament reial reclamà la territorialitat de la justícia: duna banda, els judicis shavien de produir en els llocs corresponents a les residències habituals i, duna altra banda, les comissions judicials només es podrien fer a juristes locals i no a estranys, habitants o avents domicili fora lo regne de València. En aquest sentit, la reina havia incomplert greument els furs en haver traslladat diversos plets de les vila dAlzira i Morella a la capital del regne, on, concretament, els germans morellans Pere i Berenguer Torà havien estat capllevats per gran quantitat, e aprés meses en presó, e constrets de respondre e pledejar en la dita ciutat. Segons aquella, shavia fet per justa rahó, però la rèplica estamental era severa: nul·la causa no y pot aver en treer los sobredits, ans és expressament contra furs de València. Igualment, pel que feia a la segona qüestió, no sadmetia ni tan sols com havia passat en certes ocasions que laudiència reial tinguda en lo palau del Real fos rebuda per jutges de la cort que no tinguessen domicili en lo dit regne, ja que equivalia a comanar els plets a juristes estranys, per la qual cosa es reivindicava el compliment de la llei sobre la qüestió. Amb tot, encara que sembla que les peticions foren admeses, les respostes reials a tots dos conflictes foren un tant genèriques els furs no serien perjudicats i en el cas concret dels morellans no shi registrà cap tipus de resposta de la reina. En darrer terme, quant als procediments judicials de la cort del rei i de la reina, els estaments demanaren que les comissions haguessen de fer-se sempre per escrit i no fossen vàlides les encarregades de paraula, segons que els jutges reials ho al·legaven, per estil de la cort, mentre els monarques residissen al lloc afectat; la petició fou denegada pels reis, ja que segons aquests aquelles comissions de paraula es feien a gran profit de la gent, i únicament acceptaren que shaguessen de fer obligatòriament les comissions per letres quan els monarques abandonassen aquell mateix lloc.19
A banda daixò, laltra gran part de greuges presentats feia referència als incompliments forals de diversos membres de ladministració reial: dels oficials de la procuració reial, que demanaven ser aprovisionats pels pledejants quan anaven pel regne per negocis o pleits pertanyents a lur jurisdicció ordinària; del procurador de la reina, que demanava salaris per sentències i interlocutòries contra el fur nou; dels batlles del rei i de la reina, que havien establerts certes gabelles en forma dobligacions dacudir a un determinat lloc sobre els banys, la compra de vi i la mòlta de cera a València, Xàtiva, Castelló la Plana i Morvedre; del batlle de la reina i els peatgers de la mateixa vila de Castelló, que no observaven la franquesa de lleuda dels ciutadans de València; i dels oficials reials en los lochs de Cerdenya, que tampoc complien lexempció de tot dret mercantil a lilla concedida per Jaume II als mateixos ciutadans. En aquest sentit, totes les demandes foren admeses i els reis es comprometeren a expedir lletres executòries que ordenassen el cessament de les infraccions denunciades.20
Així mateix, hi hagué una atenció especial als diversos conflictes produïts amb el guardià de lAlbufera de València, Bartomeu Safont, qui tractava de jutjar causes de nafres e altres crims que·s cometen e·s fan en les dites devesa e albuffera, prohibia la caça daus amb cabusseres al llac i nembargava la navegació lliure en gran dampnatge de la cosa públicha. Daquesta manera, davant les queixes presentades, el Benigne assegurà que ordenaria a Safont remetre els delinqüents al justícia corresponent de la capital o de Cullera, prometé que aniria personalment a la dita albuffera per tal de proveir sobre la caça daviram i, finalment, remeté a una avinença sobre el passatge que ja havia estat establerta entre el batlle general del regne i els barquers de la llacuna. Tanmateix, el General evidentment encapçalat pels dirigents valentins en aquest cas replicà que aquell acord només tocava a algunes singulars persones i perseverà en demanar-ne la navegació franca; en últim terme, doncs, el rei accedí a fer una declaració específica: de Sant Miquel a Pasqua es podria travessar lliurement, mentre que la resta de lany només es podria fer dins dels termes indicats pel batlle general amb senyals certs.21
Finalment, es realitzaren altres dues peticions que afectaven la tributació fiscal ordinària: per un cantó, es requerí la revocació de certes declaracions sobre lo privilegi del monedatge realitzades per Jaume II, ja que perjudicaven els contribuents i havien estat fetes no appellat ne citat lo General del regne, i, per laltre cantó, es demanà la confecció duna carta de franquesa per una exempció de les peytes ordinàries que havia estat concedida a les viles reials per a lany 1330. El monarca accedí a les dues demandes, i fins i tot en el primer dels casos manà al vicecanceller que reconegués lafer amb consell dels juristes de la capital per tal que y declar e y adop ço que per justícia sen deu fer.22 Tanmateix, les declaracions de Jaume II continuaren vigents, com demostra la seua inclusió a lAureum Opus, per la qual cosa podem inferir que les ordres del Benigne no satisferen la voluntat dels estaments.23 I això, probablement, estigué relacionat amb la pròpia conjuntura de la negociació: com que, en darrer terme, la campanya contra Granada quedà sobreseguda a finals de febrer de 1331, les concessions aprovades pel rei en el col·loqui degueren quedar lliures de compliment, puix, com veurem posteriorment, una part delles foren tornades a reclamar per lestament reial a penes un any més tard, en gener de 1332.
Amb tot, malgrat que després no es compliren, és molt notable la diferència amb la reunió que shavia celebrat uns pocs mesos abans, a finals de 1330, tant en el caire de les peticions com en el de les contestacions reials. Havent urgència econòmica pel mig, les reivindicacions estamentals pujaven de grau, tot ampliant-se i dirigint-se directament contra els greuges ocasionats per la Corona i els seus oficials. Igualment, el monarca es veia obligat a concedir quasi totes les demandes realitzades per tal daccedir als diners sol·licitats. Així, per exemple, les respostes donades pel Benigne en el col·loqui de 1331 foren majoritàriament afirmatives, a excepció de certs temes dalta transcendència, com ara la qüestió dels que encara reivindicaven els furs aragonesos o certs procediments dels afers judicials. Daltra banda, shi detecta un important volum de greuges presentats directament per les viles reials majors Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre i Castelló de la Plana, que pertanyien a la reina Elionor, el que sembla indicar dues coses: per una part, que existia malestar amb la dominació senyorial de la reina, i, per una altra part, que era lestament reial qui dirigia les reivindicacions presentades davant el monarca.
Amb tot, malgrat que després no es compliren, és molt notable la diferència amb la reunió que shavia celebrat uns pocs mesos abans, a finals de 1330, tant en el caire de les peticions com en el de les contestacions reials. Havent urgència econòmica pel mig, les reivindicacions estamentals pujaven de grau, tot ampliant-se i dirigint-se directament contra els greuges ocasionats per la Corona i els seus oficials. Igualment, el monarca es veia obligat a concedir quasi totes les demandes realitzades per tal daccedir als diners sol·licitats. Així, per exemple, les respostes donades pel Benigne en el col·loqui de 1331 foren majoritàriament afirmatives, a excepció de certs temes dalta transcendència, com ara la qüestió dels que encara reivindicaven els furs aragonesos o certs procediments dels afers judicials. Daltra banda, shi detecta un important volum de greuges presentats directament per les viles reials majors Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre i Castelló de la Plana, que pertanyien a la reina Elionor, el que sembla indicar dues coses: per una part, que existia malestar amb la dominació senyorial de la reina, i, per una altra part, que era lestament reial qui dirigia les reivindicacions presentades davant el monarca.
Fet i fet, açò darrer concorda amb el tipus de relacions que shavien desenvolupat al territori valencià fins a aquell moment, ja que, des de la fundació del regne, havia estat lestament reial qui havia cercat la negociació politicofiscal amb els monarques, mentre que la noblesa lhavia obviat, confiant en la seua força militar com a grup cavalleresc. Tanmateix, després de la unió foral de 1329-1330 aparegué un nou agent polític, el General, que, tot i estar vehiculat en aquests moments inicials pels interessos de lestament reial, parlava en nom de tots els habitants del regne de València. Això donava més força a les seues peticions i, alhora, era sostingut per la nova fiscalitat general que shavia iniciat precisament llavors, amb el donatiu atorgat en aquelles Corts. I, en connexió amb això, com veurem a continuació, la seua evolució estigué estretament relacionada amb altres negociacions polítiques que tingueren lloc al llarg del regnat dAlfons el Benigne.
El donatiu de les Corts de 1329-1330
Les Corts de 1329-1330 no només representaren una fita cabdal des del punt de vista polític, gràcies a lacord sobre la qüestió dels Furs de València, sinó que, a més a més, també ho foren a nivell fiscal, ja que significaren linici duna nova forma de contribució als afers de la Corona. En concret, com ja hem esmentat, la noblesa valenciana shavia negat sistemàticament a pagar subsidis, atesa la disputa foral que lenfrontava amb els reis. Així les coses, fins a aquell moment lestament reial constituí el principal suport fiscal de la monarquia i hi contribuïa fonamentalment a través de la quèstia, un tribut directe, variable i ocasional, que el rei demanava cada vegada que en tenia necessitat, amb una freqüència màxima duna petició per any. Així, des dels temps de Jaume I fins als dAlfons el Benigne els monarques empraren la quèstia com si fos un subsidi negociable, de manera que cada any, any i mig o dos anys solien demanar-ne una per tal de fer front a les despeses generades per les campanyes militars, les missions diplomàtiques, els matrimonis, etc.24
Tanmateix, les Corts de 1329-1330 comportaren un canvi radical: les quèsties hi quedaren fixades a la baixa en una quantitat determinada i amb una periodicitat exacta, això és, una cada any, a pagar en una data concreta. Per tant, deixaren de tenir una funció de subsidi, ja que no podien ser objecte de negociació, però això no significà una davallada de les contribucions als monarques, sinó que, ans al contrari, aquests afegiren a aquell tribut altres quantitats que demanaren en assemblees parlamentàries i que, en compte de ser recaptades mitjançant fiscalitat directa, passaren a col·lectar-se a través dimposicions indirectes, també anomenades cises, establertes sobre els productes de consum. Sense anar més lluny, en aquelles mateixes Corts Alfons el Benigne sol·licità un donatiu recaptat a través de cises per a endegar una croada contra lemirat nassarita de Granada i posteriorment, com veurem, requerí altres ajudes similars als seus vassalls. A més a més, en alguns daquells auxilis hi havia una altra novetat: també hi pagaven els senyorius de la noblesa i de lEsglésia, cosa que no havia passat fins aleshores. Fet i fet, el donatiu de les Corts de 1329-1330 fou el primer atorgat de forma general en la història del regne de València, el que hi encetava un nou camí per a la fiscalitat negociada.
En aquest sentit, alguns dels aspectes concrets daquell donatiu ja han estat objecte destudi, per part de Manuel Sánchez Martínez, qui analitzà la gestió i la destinació de la col·lecta, i de María José Carbonell i Andrés Díaz, que abordaren la liquidació del pagament duna armada en 1332 amb els diners de les imposicions que shi establiren, segons comentarem en el seu moment.25 Ara, però, ens limitarem a resumir molt sumàriament larticle del primer autor per tal danalitzar a continuació dos dels elements que aquest no examinà, ja que quedaven fora del seu abast o dels seus objectius: lexamen de les tarifes de les imposicions i lexamen dels comptes realitzats en finalitzar la primera anualitat de la recaptació. En els següents apartats, a més a més, veurem levolució del donatiu al llarg del regnat del Benigne.
En primer lloc, cal dir que Sánchez Martínez reconstruí les principals característiques del donatiu a través de lestudi dels llibres dalbarans del mestre racional i dels registres corresponents de les sèries Graciarum i Armate. Així, establí les seues principals fites: les 110.000 ll. atorgades, més 2.500 ll. afegides posteriorment per tal que linfant Ramon Berenguer en permetés la recaptació als seus llocs dElx i Crevillent, serien reunides mitjançant lestabliment dimposicions sobre els blats, la carn i el vi durant un màxim de 6 anys a tot el regne, amb lexcepció del lloc de Xiva i els pertanyents a Jaume de Xèrica, Lope de Luna, Gonzalo García i aquells que mantinguessen els Furs dAragó, és a dir, els pocs que poguessen demostrar que procedien de cavallers de la conquesta i que als seus senyorius shavien observat les lleis aragoneses des daleshores. En relació amb això, els administradors triats per a gestionar les imposicions foren 9, en representació de tots els membres dels estaments: el cabiscol Ramon Gener en nom del bisbe de València, el frare de Montesa Domingo de Muntanyana, Macià dEsplugues en nom de linfant Pere, comte de Ribagorça, els cavallers Orrigo de Quintavall i Gil Ximén Romeo, dos jurats de València en funció de lany, el veí de Morvedre Bonafonat de Vall-llebrera i el dAlzira Pasqual Marçó. Aquests serien els encarregats dordenar la venda de les imposicions cada any i de procurar que els arrendataris ingressaren els diners mensualment o setmanalment els de la capital en la taula del canvista assignat, Bernat Desmàs, qui només podia realitzar pagaments amb ordre certificada de dos o tres daquells administradors. Daltra banda, físicament, la moneda shavia de conservar en un cofre de tres claus custodiat a la sagristia de la seu de València.
Amb tot, com ja va documentar lesmentat autor, aquell disseny inicial experimentà canvis al llarg del procés de recaptació, puix en juliol de 1332 totes les assignacions van ser bloquejades i els diners col·lectats es destinaren exclusivament a larmament de 10 galeres i 2 barques contra els genovesos, tot coincidint amb el nomenament de dos administradors nous i únics: el mercader de València Jaume Tolsà i el jurista de Morella Pere de Ciutadilla. Així mateix, larmada que sordenà posteriorment, en febrer de 1333, també anà acompanyada de canvis: duna banda, saugmentaren els productes tarifats, i, duna altra banda, es triaren nous administradors, en aquest cas quatre, que tornaven a la representativitat estamental i gestionaren la resta de la col·lecta fins a 1334: lardiaca dAlzira Pere dEsplugues, el cavaller Ramon Costa, el ciutadà de València Francesc Vinatea i el veí de Morvedre Bonafonat de Sant Feliu. En aquests canvis, però, entrarem amb més detall posteriorment, ja que hi analitzarem tota una sèrie de documents relatius a la qüestió. Ara volem detenir-nos en altres dos aspectes dels que hem comentat: en primer lloc, les tarifes impositives aprovades i, a continuació, els comptes i previsions sobre el donatiu realitzats en la primavera de 1331.