Amb tot, com ja va documentar lesmentat autor, aquell disseny inicial experimentà canvis al llarg del procés de recaptació, puix en juliol de 1332 totes les assignacions van ser bloquejades i els diners col·lectats es destinaren exclusivament a larmament de 10 galeres i 2 barques contra els genovesos, tot coincidint amb el nomenament de dos administradors nous i únics: el mercader de València Jaume Tolsà i el jurista de Morella Pere de Ciutadilla. Així mateix, larmada que sordenà posteriorment, en febrer de 1333, també anà acompanyada de canvis: duna banda, saugmentaren els productes tarifats, i, duna altra banda, es triaren nous administradors, en aquest cas quatre, que tornaven a la representativitat estamental i gestionaren la resta de la col·lecta fins a 1334: lardiaca dAlzira Pere dEsplugues, el cavaller Ramon Costa, el ciutadà de València Francesc Vinatea i el veí de Morvedre Bonafonat de Sant Feliu. En aquests canvis, però, entrarem amb més detall posteriorment, ja que hi analitzarem tota una sèrie de documents relatius a la qüestió. Ara volem detenir-nos en altres dos aspectes dels que hem comentat: en primer lloc, les tarifes impositives aprovades i, a continuació, els comptes i previsions sobre el donatiu realitzats en la primavera de 1331.
Pel que fa a les taxes, apareixen incloses en els capítols del donatiu signats per Alfons el Benigne el darrer dia de reunió de les Corts de 1329-1330, els quals van ser publicats per Josep Martínez Aloy a partir dun privilegi conservat a lArxiu Municipal de València.26 En aquest sentit, tenint en compte que una part important delles es basen en les establertes en el subsidi de la ciutat de València concedit en 1322 per a la conquesta de Sardenya, podem procedir a la comparació pertinent.27 Així, en la taula 1 (vegeu la p. 40) hem deixat en lletra redona totes aquelles tarifes que es repeteixen, mentre que hem indicat en cursives les que sincrementen o apareixen per primera vegada. Daquesta manera, el que shi pot observar, a grans trets, és que la gama de productes gravats fou ampliada lleugerament i, a més a més, en certs casos les taxes establertes foren augmentades. De fet, les úniques imposicions que desaparegueren foren les pagades pels venedors de forment portat per mar per a no frenar la importació en un context de carestia i les dels blats exportats fora de la ciutat en tant que ara els impostos eren generals al regne i se nhavia prohibit lexportació.
En canvi, el sac de forment de 8 faneques passà a valer 1 d. més i sestabliren nous gravàmens: 3 d. sobre el cafís de panís, dacsa o civada de collita o renda pròpia que es dugués a moldre i entre 1 i 3 d. per quintar de farina daquells mateixos cereals diferents del forment. Quant a les carns, per la seua banda, un dels principals canvis fou lobligació dels compradors de pagar la mateixa quantitat que la que ja pagaven els carnissers per lliura venuda: 1 d. en general, excepte 0,5 d. en la de bou i vaca. Així mateix, també es produïa un increment en la tarifa imposada sobre els vedells, que sigualava amb la resta i acabava amb una distinció que a priori beneficiava les capes més altes; igualment, els anyells i els cabrits també eren taxats, però únicament per la part del carnisser. Ultra això, laltra principal novetat en les carns fou la taxació de tots els animals morts a les cases particulars per a consum propi, una decisió, tal vegada, relacionada amb el fet que les imposicions havien de collir-se en tot el regne, superant els àmbits urbans on devia ser més usual el consum en les carnisseries. Finalment, laltre gran canvi respecte a les imposicions de 1322 va ser la inclusió del vi entre els productes gravats, concretament amb 8 d. per lliura pagats pels venedors, mentre que els compradors el comprarien de manera franca però cisant-los un 3,33% 1 ll. per cada quarter, que era de 30 ll. Daltra banda, en aquest sentit, segons es deia en el col·loqui que hem vist en lepígraf anterior, sabem que, en cas que el donatiu rendís més del que shavia previst cada any, aquesta darrera imposició havia de ser eliminada.
Tot plegat, doncs, les taxes aprovades en les Corts de 1329-1330 resseguien el camí marcat per les establertes a la ciutat de València en 1322, encara que amb una ampliació de la gamma tributària i certs increments tarifaris.28 Tanmateix, això era exclusivament pel que respectava als productes de primera necessitat, ja que existia una altra diferència cabdal: en aquesta ocasió no quedava gravat el trànsit marítim mercantil. No obstant això, com veurem, finalment sí que saplicarien daquestes i encara moltes daltres taxes, davant la particular evolució de la conjuntura bèl·lica i les necessitats financeres. En aquest sentit, una de les dades fonamentals que degueren impulsar a prendre eixa decisió fou el coneixement del rendiment i la probable evolució de la col·lecta, entorn dels quals shavia realitzat un compte i unes previsions en la primavera de 1331, segons explicarem a continuació.
TAULA 1
Tarifes de les imposicions sobre els blats i les carns establertes al regne de València en lany 133029
En relació amb levolució del donatiu, hem pogut analitzar la seua situació a lalçada de 1331 gràcies a un compte conservat al fons de Legislació de la cancelleria reial aragonesa.30 Segons shi explicitava, el donatiu havia de recaptar, com ja hem vist, 20.000 ll. cada any per tal dacabar pagant al rei les 110.000 ll. acordades més 2.500 ll. afegides posteriorment en un període màxim de 6 anys. A més a més, també hem observat que ja en el col·loqui de febrer de 1331 sinformava que, en cloure la primera anualitat, shavia de procedir a reconèixer a quant havia muntat la col·lecta per tal de confirmar o reduir les imposicions establertes. Així, en funció de dues dades contingudes en el document analitzat, podem suposar que aquest càlcul es realitzà entre abril i juny, puix, duna banda, es feia referència a una carta del rei de l11 dabril de 1331 precisament un dia després que abandonés València i, duna altra banda, apareixien quantitats pagades fins a la primera terça procedent de la venda de les imposicions del segon any, que cloïa precisament el darrer dia de juny. Per tant, seguint la pròpia ordenació del subsidi, possiblement Alfons el Benigne, en marxar de la capital, demanà informació dels comptes del donatiu, que poc després li degué ser enviada a la pròpia cort reial per part dels administradors de la col·lecta. Daquesta manera, en primer lloc, es feia suma de tot el que havia estat pagat en nom del monarca durant la primera anualitat, una sèrie de quantitats que podem observar en la taula 2.
Com shi pot veure amb tan sols 13 pagaments o deduccions shavia esgotat lajuda anual de 20.000 ll. concedida al rei. En aquest sentit, fins a un 73,7% shavia destinat a realitzar els quatre lliuraments principals: el destinat a les despeses ocasionades per les Corts, a la meitat de les 10.000 ll. promeses a linfant Pere en la mateixa assemblea, i als deutes reials amb aquest mateix personatge i amb lantic batlle general del regne, Joan Escrivà. Els altres pagaments, un 12,4%, es limitaven a uns diners deguts a la ciutat de València i una petita part de 17.508 s. 5 d. donada al tresorer reial, mentre que el 13,9% restant es corresponia amb deduccions acceptades pel monarca, en primer lloc, per tal devitar que les imposicions es recaptassen sobre certs llocs, com els nuclis septentrionals del bisbe de Tortosa, les viles meridionals de linfant Ferran i el lloc de Sorita dAndrés Martínez de Peralta, o sobre determinades persones, com linfant Joan con fo en la ciutat e en lo regne; així mateix, en el cas de les imposicions pagades pels eclesiàstics del bisbat de València, de Tortosa i de Conca els dAiora es rebia una quantitat taxada a compte del monarca per tal de fer-los restitució posteriorment.
Pagaments i deduccions reials del primer any del donatiu de les Corts de 1329-1330
A banda daquest compte dels diners ja liquidats del primer any, shi feia una previsió de les dues següents anualitats per tal de conèixer quina quantitat quedava a lliure disposició del rei (vegeu la taula 3). Així, per al segon any en marxa, segons es deia es tornaven a comptar les deduccions, que en aquest cas ascendien a 93.811 s., gairebé un 23,5% de les 20.000 ll. anuals que havia de percebre el rei, ja que sincloïen devolucions endarrerides del primer any als bisbats de València i de Tortosa i, sobretot, la rebuda a compte del rei de diversos llocs del regne en els quals no shavien daplicar les imposicions o eren cedides als senyors corresponents.
En aquest sentit, hem observat en el col·loqui de febrer de 1331 linterès del General per tal que tributassen tots aquells llocs que quedaven inclosos en lordenació del donatiu. I, a partir de les previsions del segon any, podem saber que el rei, a banda de concedir 5.000 ll. a linfant Ramon Berenguer per permetre establir les imposicions a Elx i Crevillent la meitat pagades pel General, li transferí el propi producte de la imposició. En altres llocs, en canvi, sembla que no foren establertes les imposicions: en els de linfant Ferran, ja exclosos des de la primera anualitat (Oriola, Alacant i Guardamar), els del bisbe de Tortosa (Almassora) i el dAndrés Martínez de Peralta (Sorita, fitant amb Aragó). Aquest darrer havia estat excusat malgrat haver acceptat recentment els Furs de València, una situació en què també es trobaven altres senyors, que, contràriament, decidiren aplicar els impostos a canvi de rebren la meitat per concessió reial: Ximén Pérez dArenós (a Atzueva, Soneixa, Mosquera, Pellinos, Cortes, Andilla i Xestalgar), Pedro Ximénez (a Borriol), Pedro de Monteagudo (a lAlfarb, lAlcúdia, Rahal, Carlet, Benimodo i Massalet), Peregrín de Monteagudo (a Xauquer) i Pere de Boïl (a Manises i Xirell).31
TAULA 3
Assignacions i previsions sobre el segon i el tercer any del donatiu de les Corts de 1329-1330
Altrament, a banda de les deduccions concedides, que en el tercer any arribaven al 19,3%, shi preveien tota una sèrie dassignacions realitzades sobre la segona i la tercera anualitat del donatiu. Les més importants estaven novament destinades als infants, Pere i Ramon Berenguer en aquest cas, i a certs deutes o concessions que no tenien absolutament res a veure amb la croada de Granada, com ara els deguts a les companyies florentines dels Peruzzi i Acciaiuoli per les campanyes de conquesta de Sardenya i a diversos senyors per altres afers, com ara a Miguel Pérez Zapata, a Beatriu de Llòria o a Gil Martínez dEntença. Tot plegat, quan únicament havia passat un any i escaig de linici del subsidi, ja shavien consignat 52.752 ll., un 38,8% del donatiu, xifra que superava amb escreix les 37.500 ll. de les quals el rei podia disposar lliurement per tal datendre assumptes propis i les concessions als infants. Per tant, no és gens estrany que el General reclamés a penes uns mesos abans, en el col·loqui de febrer de 1331, el compliment de la clàusula relativa al destí dels diners a la campanya contra els nassarites, puix, com potser sintuïa, sestava infringint de forma flagrant.
De fet, tot i que Manuel Sánchez documenta el pagament de fins a 66.400 s. del tresorer reial al ciutadà de València Guillem Taverner per a la preparació de larmada que havia de participar en la campanya contra Granada de la primavera de 1331, res no sen diu en els pagaments ja liquidats de la primera anualitat del donatiu.32 En conseqüència, les despeses destinades inicialment a la guerra contra els nassarites devien provenir daltres entrades de les arques reials, sense relació amb el subsidi valencià.33 Tanmateix, com hem exposat, lactivitat bèl·lica havia cessat i sestava decidint la seua possible represa en el context de les Corts catalanes celebrades a Tortosa entre agost i setembre daquell mateix any 1331. Tot seguit, el saqueig musulmà de Guardamar i de les hortes dElx i dOriola obligà el rei a desplaçar-se urgentment a finals doctubre a València, on no només hagué dorganitzar la defensa de la frontera sinó també de contenir la revolta de lestament reial, agreujat per les donacions que havia fet a la reina Elionor i al seu fill comú, linfant Ferran.
1.2 Els fets de Vinatea (desembre 1331-gener 1332)
Malgrat la transcendència simbòlica que ha tingut per a la història i la historiografia valencianes els coneguts fets de Francesc de Vinatea, ben poc se nha investigat mai. En aquest sentit, el coneixement bàsic de lepisodi prové de la crònica de Pere el Cerimoniós, que relata com aquell dirigent de la ciutat de València encapçalà una revolta de lestament reial contra Alfons el Benigne i la reina Elionor. Vinatea, ja per un autor del segle XIV com Eiximenis i també per a la major part de la historiografia moderna, hauria representat lessència del pactisme valencià, en defensar la llibertat de contradir al monarca quan aquest incomplís els Furs o posés en perill la integritat del regne.34 Aquesta llibertat, a més a més, era comparada expressament en la narració de la crònica amb el major autoritarisme de la monarquia castellana, puix, davant la rebel·lió dels súbdits, shauria produït el següent diàleg entre el rei i la reina:
Ah, reina! Açò volíets vós oir?
E ella, tota irada, plorant, dix:
Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos. E lo senyor rei respòs: Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.
No obstant això, únicament dos autors, Joan Baptista Perales i Salvador Carreres, hi han realitzat una aproximació erudita fins el moment, bo i tractant de combinar les escasses dades sobre la figura de Vinatea conservades a lArxiu Municipal de València amb les tres principals fonts antigues sobre la qüestió, això és, la pròpia crònica de Pere el Cerimoniós i Lo Crestià dEiximenis, escrites entorn de la dècada de 1370, i els anals de Zurita molt més tardans, ja de finals del segle XVI. En relació amb això, en tant que el relat dEiximenis es limita a narrar literàriament el moment exacte de confrontació amb els monarques, tota possibilitat de contextualització històrica mitjançant aquelles obres queda reduïda al relat de la crònica i a les interpretacions posteriors del mateix Zurita. Així les coses, en primer lloc, Perales corregí el nom de Vinatea «Francesc», com deia Eiximenis, en compte de «Guillem», com apareix a la crònica i datà els successos a partir de maig de 1333, el moment en què aquell fou nomenat jurat de la ciutat, segons queda reflectit al manual de Consells corresponent.35 Pel contrari, en celebrar el teòric sisè centenari dels fets, Carreres proposà avançar-ne la datació atenent a litinerari reial, de manera que, segons el seu plantejament, haurien tingut lloc essent Vinatea conseller municipal, però no jurat entre el 8 de juny de 1332 i el 14 de gener de 1333, un període en què el monarca residí ininterrompudament a la ciutat durant 7 mesos i una setmana.36