Tanmateix, segons explicarem a continuació, ni les datacions suggerides per aquests historiadors semblen les més probables, ni els fets narrats pel Cerimoniós són del tot exactes. És per això que ens aturarem a analitzar tots aquells esdeveniments amb deteniment, bo i tractant de reconstruir-los des del mateix moment del casament entre Alfons i Elionor, en febrer de 1329. De fet, les diferències essencials entre allò exposat a la crònica i allò indicat pels documents és tan important que hem preferit tractar ambdós relats per separat. Així, en primer lloc, resumirem la versió oferta per Pere el Cerimoniós i les observacions realitzades posteriorment per Zurita que són les que seguiren, fil per randa, Perales i Carreres, i, tot seguit, passarem a mostrar lordre i la tenor dels fets segons es poden inferir de les dades contingudes en determinades sèries de la cancelleria reial.
Els fets segons el Cerimoniós i Zurita
La narració extensa dels problemes amb la reina Elionor ocupa 10 capítols de la crònica de Pere el Cerimoniós, bo i començant amb el naixement de linfant Ferran en desembre de 1329.37 Segons shi diu, tot just nàixer, la reina, amb consell de la seua ama Sancha de Velasco, de Ramon Cornel i de Gonzalo García, qui sesforçaven complaure a la dita reina, i de Bernat de Sarrià, encarregat de protegir linfant, aconseguí que fossen heretades al nounat les ciutats de Tortosa i dAlbarrasí, i les viles dOriola, Alacant, Guardamar, Elda i Novelda. Ultra això, el monarca féu jurar als principals magnats de la Corona que defensassen aquella donació, a la qual cosa únicament es negà Ot de Montcada, veent que allò era en gran prejudici del futur rei Pere fill duna dona anterior del Benigne, Teresa dEntença, ja difunta. Posteriorment, aprés algun temps, el monarca, a gran inducció de la dita reina, acceptà realitzar una altra donació perpetual al dit infant en Ferrando: les viles valencianes de Xàtiva, Alzira, Morvedre, Maella que Zurita corregí per Morella, Castelló i Borriana. Aquest, però, fou el detonant que féu esclatar la revolta, de manera que els nuclis afectats reberen els missatgers reials a pedrades:
Per tots los dits llocs tramès sos missatgers especials induent la gent dels dits llocs que jurassen per senyor llur lo dit infant. E a ço no prengueren paciència los dits llocs ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns llocs qui volgueren llapidar los missatgers.
Tot seguit, les universitats demanaren recorriment a la ciutat de València i, com que el rei veia que els dits llocs açò consentir no volien, acceptà que aquella intervingués. Tanmateix, la recomanació feta a les viles fou que no hi accedissen, car, si ho feïen, llurs privilegis ne valdrien menys. Daltra banda, a la capital es reuniren molts e diversos consells, en els quals sacordà aparellar militarment el poble de la ciutat per deenes, e centenars, e milers amb lobjectiu de respondre a qualsevol agressió del rei si aquest, per presó o per mort, forçava als que no volien consentir a la dita donació. Així, sactuaria de forma immediata i rotunda, ja que no debades el Consell ordenà que, en eixe cas, isquera tota la gent de la ciutat per tal que mil hòmens anaren a les posades dels consellers reials i els assassinaren ab totes llurs companyes, mentre tota laltra gent es desplaçaria al palau reial per tal de matar els presents, a excepció feta del rei, la reina i el mateix infant Ferran. Acordat això, Vinatea soferí a explicar la decisió al monarca i, acompanyat pels jurats i els consellers municipals, exposà el rebuig general a la nova donació atorgada a linfant i la intenció ferma de matar a tots els del palau, a tall despasa, si la decisió es mantenia. Llavors, es produí el diàleg abans esmentat entre el rei i la reina, i, finalment, per dubte de morir, els consellers reials sesforçaren que es revocàs tot, e axí es féu.
Per tant, la crònica no situa amb concreció els esdeveniments. Simplement parla duna primera donació reeixida a linfant Ferran, en nàixer aquest, i duna segona, de les viles majors valencianes, que provocà la revolta i fou revocada. No obstant això, Zurita exposa aquest darrer afer immediatament després de comentar la guerra contra els genovesos de març-octubre de 1332, raó per la qual els autors posteriors associaren els successos a una data propera o posterior a aquella. Amb tot, sense solució de continuïtat, la crònica fa un salt endarrere i, en cloure lepisodi de Vinatea, passa a realitzar observacions sobre les esperances que los seus pobles havien posat inicialment en el matrimoni entre el Benigne i Elionor, pensant que la casa de Castella seria unida de gran amor a la casa de Aragó. En aquest sentit, indica que, més tard, en comprovar les intencions de la reina i de Sancha de Velasco, els valedors del futur Pere el Cerimoniós instaren el rei a fer una carta en la qual jurava no alienar patrimoni reial durant 10 anys: un estatut signat a Daroca en agost de 1328. Tanmateix, lexplicació que shi dóna daquesta qüestió és molt breu i es limita a exposar que quan la reina tingué notícia del jurament se seguiren molts e diverses afrontes, los quals serien llongs de recontar.
Altrament, la crònica assenyala que, malgrat lestatut de no alienació, les donacions a linfant Ferran sacabaren produint. A continuació, el text passa a parlar de les persecucions endegades per Elionor contra aquells mateixos defensors dels drets de linfant Pere: après de açò, lo senyor rei, nostre pare, anà-sen a Tarragona, e la reina punyia a perseguir nostres oficials e tots aquells qui vetllaven en la honor e bé nostre. Així, Miguel Pérez Zapata i García de Lóriz fugiren de Barcelona en arribar el rei i la reina, qui els havia ja començades de fer inquisicions. Consegüentment, atès aquest ordre dexposició dels fets, Zurita atribueix els procediments inquisitorials a un moment posterior a lafer de Vinatea: con esto se levantó el rey y las donaciones se revocaron. Declaróse tras esto el odio grande de la reina en perseguir a los principales del Consejo del rey que tenían mucha cuenta con la conservación del patrimonio y con la persona del infante don Pedro. Encara més tard segons la crònica aprés algun temps, aquella persecució finí amb lapressament de Lope de Concud, que fou detingut quan els monarques estigueren presents a Terol, traslladat amb la cort reial al regne de València, condemnat a mort i ajusticiat.
Posteriorment, fet açò, el rei envià comissaris a Aragó contra Pérez Zapata i Lóriz, al mateix temps que intentà apartar linfant Pere de la protecció de Miguel Pérez de Gurrea per tal dencomanar-lo a Ximén Cornel. Aquesta actuació fou rebutjada pels tres primers, puix, segons informava un altre valedor de Pere, Vidal de Vilanova, la intenció era dur-lo juntament amb el seu germà, linfant Jaume, a la cort reial, on la reina Elionor els metzinaria. Així les coses, tots plegats, se nanaren primer a Eixea i, més tard, cap a les muntanyes de Jaca per tal de passar al regne de França si el Benigne tractava danar a per ells, mas lo dit senyor rei cessà per tal com aquells qui ens ho tractaven veïen que llurs mals tractaments no havien lloc. Finalment, després que el rei hac estat algun temps en regne de València, assistí a un concili de la província eclesiàstica de Tarragona que larquebisbe i infant Joan havia convocat a lesmentada ciutat, i, des dallí, fou dada paraula a dona Sanxa lama de la reina que sen tornàs en Castella. Així, aquesta abandonà la Corona als crits de fora, fora de Aragó la vella mala i clogueren les torbacions que havien envoltat la reina i el naixement de linfant Ferran: com fon fora del regne aquesta dona, la cort romàs en repòs.
Posteriorment, fet açò, el rei envià comissaris a Aragó contra Pérez Zapata i Lóriz, al mateix temps que intentà apartar linfant Pere de la protecció de Miguel Pérez de Gurrea per tal dencomanar-lo a Ximén Cornel. Aquesta actuació fou rebutjada pels tres primers, puix, segons informava un altre valedor de Pere, Vidal de Vilanova, la intenció era dur-lo juntament amb el seu germà, linfant Jaume, a la cort reial, on la reina Elionor els metzinaria. Així les coses, tots plegats, se nanaren primer a Eixea i, més tard, cap a les muntanyes de Jaca per tal de passar al regne de França si el Benigne tractava danar a per ells, mas lo dit senyor rei cessà per tal com aquells qui ens ho tractaven veïen que llurs mals tractaments no havien lloc. Finalment, després que el rei hac estat algun temps en regne de València, assistí a un concili de la província eclesiàstica de Tarragona que larquebisbe i infant Joan havia convocat a lesmentada ciutat, i, des dallí, fou dada paraula a dona Sanxa lama de la reina que sen tornàs en Castella. Així, aquesta abandonà la Corona als crits de fora, fora de Aragó la vella mala i clogueren les torbacions que havien envoltat la reina i el naixement de linfant Ferran: com fon fora del regne aquesta dona, la cort romàs en repòs.
Tot plegat, resumint molt, lordre que sembla exposar la crònica del Cerimoniós i que és el que segueixen Zurita, Perales i Zacarés és el següent: el rei signà lestatut de Daroca, però, malgrat això, realitzà la donació de Tortosa, Albarrasí i els llocs del sud valencià en nàixer linfant Ferran en desembre de 1329. Posteriorment, en 1332 tractà de fer-li una nova donació, en aquest cas de les viles majors valencianes, però aquestes i la ciutat de València es revoltaren aconseguint-ne la revocació. Més tard, mentre els reis feien litinerari Tarragona-Barcelona-Terol-València-Tarragona, es produïren les persecucions dels valedors del Cerimoniós, lajusticiament de Concud, lintent de presa dels dos infants i lexpulsió final de Sancha de Velasco, que posà fi a tots aquells problemes. Tanmateix, com veurem tot seguit, ni la tenor dalguns esdeveniments, ni menys encara el seu ordre cronològic, pogué ser aquest.
Els fets segons els documents cancellerescos
Per tal dintentar ubicar lepisodi de Vinatea, hem hagut de centrar-nos en lestudi dels documents de la cancelleria reial, ja que el manual de Consells de València corresponent a les dates en què és probable que tingueren lloc els fets es troba, precisament, desaparegut.38 En aquest sentit, cenyint-nos als esdeveniments narrats per la crònica de Pere el Cerimoniós, tenim dues dates extremes: la de desembre de 1329, pertinent a la donació de Tortosa, Albarrasí i les viles meridionals valencianes a linfant Ferran,39 i la de març de 1332, quan es pot documentar lexpulsió de lama de la reina Elionor.40 Per tant, dentrada, això invalida les propostes de datació de Joan Baptista Perales i Salvador Carreres, centrades en la segona meitat de 1332 i començaments de 1333. Daltra banda, si seguim la data que pareix indicar Zurita per a lepisodi de Vinatea, el mateix any de 1332, sembla impossible que tots els fets explicats posteriorment sobre les inquisicions iniciades per la reina fins a lesmentada expulsió tinguessen lloc en tan poc espai de temps fins al mes de març i en un recorregut tan ampli de Tarragona a Tarragona, passant per Barcelona, Terol i València.
Així doncs, alguna cosa falla en els relats de la crònica i de Zurita, però què és exactament? La primera resposta és clara: la donació que originalment obrí el conflicte no fou la realitzada a linfant Ferran a finals de 1329, sinó la feta en concepte de dot i arres a la reina Elionor en febrer daquell mateix any, que, a banda dOsca, Calataiud, Montblanc i Tàrrega, ja incloïa les viles valencianes de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana (vegeu-ne la ubicació al mapa 2 a la p. 55).41 De fet, la donació a la reina, desconeguda fins el moment, ocasionà ja certes resistències de les viles valencianes al poc de fer-se efectiva, en concret entre abril i maig de 1329, tot just abans de començar les Corts de 1329-1330. Sabem, en aquest sentit, que Alfons el Benigne convocà linici de la reunió per al1 dabril de 1329, però aquest no es produí fins a l11 de maig,42 interval durant el qual segurament tingueren lloc els fets narrats en un procés judicial posterior, de 1336, quan es procedí al retorn al patrimoni reial de les universitats cedides a la reina. Així, les declaracions realitzades en el judici pels síndics de les viles de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana relaten que, primerament, en conèixer que havien estat donades a Elionor de Castella, sol·licitaren audiència al rei, però aquest els la denegà, alhora que la reina manifestava que no havie més furs ni privilegis en la terra, sinó quan ere la volentat del rey, e als qui la contrastaven, que·ls tolguéssen lo cap e·ls posàssen en una forca.43
A continuació, demanaren que, si més no, els fossen donats consellers sobre ·ls dits affers, incloent entre aquests als jurats de València, però la resposta del monarca fou igualment rotunda: que ab los dits jurats no sacordàssen ni·n parlàssen sots pena del cap a perdre. De la mateixa manera, també els jurats de València en aquells moments Ramon Muntaner, Salvador Ric, Berenguer de Ripoll i Bernat Sanou44 reberen les amenaces reials: que als pròmens de les viles no consellassen lo contrastar ne·n parlàssen o·n féssen ab aquells ensemps, en altra manera que als portals de lurs alberchs los trobarien penjats al maytí. En relació amb això, pensem que si els fets haguessen tingut lloc un cop començades les Corts a partir de l11 de maig, semblaria inútil tractar devitar que els prohoms de la capital i els dels nuclis reials es reunissen per tal de tractar aquell afer. I el que és segur, daltra banda, és que les coses relatades succeïren estant el rei a València, puix, davant el fet que les viles no enviaven els síndics demanats per consentir a les donacions damunt dites, les admonicions del Benigne continuaren in crescendo fins que arribà a atacar alguns llocs en persona:
El dit senyor rey armat de son cos de nit ab moltes companyes de cavall armades modo hostili, fort mogut e ençès de gran ira, e per grans induccions feytes per part de la dita senyora reyna, cavalgà e anà contra alcunes de les dites viles fort menaçant, car tardaven de consentir e de trametre los síndichs damunt dits.
Fins i tot, malgrat la intervenció de Vidal de Vilanova e moltes altres bones persones que tractaren de contenir-lo, el rei mogudament menaçà que metés foch a alcunes de les dites viles en diverses parts. Així, finalment, aquestes nomenaren síndics que acudiren a la ciutat de València, on litinerari reial situa al monarca de forma ininterrompuda des del 20 de març de 1329 potser els atacs esmentats, nocturns, es realitzaren a les properes viles de Morvedre o Alzira. Daquesta manera, en primer lloc, els enviats de les viles suplicaren al rei que els deixés protestar de lur dret públicament o almenys amagada a alcun loch fora la ciutat o dins aquella, però aquell es negà novament, de forma que li ho tornaren a pregar, en aquesta ocasió en scrit per scrivan. La resposta fou la mateixa i ara comminatòria: no si podie àls fer, e que si no volien consentir les dites donacions, que ell sabie què shavie a fer, o semblants paraules. Davant la impossibilitat dalternatives viables, els síndics, destrets e forçats, decidiren atorgar el seu consentiment a les donacions, segons afirmaven després, si consentiment poch ésser dit a la volentat e importunitat. Així les coses, lúltim dels actes daquest conflicte recomptat en el procés judicial de 1336 és el consentiment públic daquelles donacions, que, tot i la seua llargària, no ens resistim a copiar íntegre, atesa la seua força narrativa: