Antonio Rivera García
Universidad de Murcia
«En última instancia, prefiero salir invicto de la mano de un piadoso teólogo como san Juan Crisóstomo que de la mano de Escoto.»2
Aquest treball explora les diferències entre lhumanisme cristià i la Reforma a través de dues de llurs figures essencials, Erasme i Calví. És veritat que lhumanisme cristià és convergent amb el moviment reformador en les seues ànsies de renovació del catolicisme i, per tant, en moltes de les crítiques dirigides contra lEsglésia catòlica de començaments del segle xvi. Però no ens centrarem en les semblances, que daltra banda explicarien els problemes dErasme amb lortodòxia catòlica daquell període, sinó en les diferències que es poden observar entre humanisme erasmista i Reforma calvinista, i en particular, en la distinta manera dentendre la figura de Jesucrist. Ens pareix que els resultats daquesta comparació poden ser molt útils per a la moderna teoria de la secularització. Per això exposarem al final la hipòtesi que aquestes dues cristologies tan diverses suposen també dues maneres distintes dinfluir sobre els processos de modernització.
1. LA CRISTOLOGIA DERASME: DE LA FILOSOFIA DE CRIST A LA DOCTRINA DEL COS MÍSTIC
1.1. La lliçó dels silens o la filosofia de Crist
Si cap parlar duna cristologia en Erasme, sens dubte, ha de caracteritzar-se per accentuar la humanitat del Fill i la seua aparença humil. Sense caure en lheterodòxia dafirmar que Jesucrist no és Fill de Déu, es tracta de la cristologia més oposada a aquelles que, com les dEscot o Calví, exalten la divinitat de Crist. La metàfora que, a parer de lhumanista, millor li convé a Crist, així com als profetes, apòstols i sants, és la que trobem per primera vegada als Adagis de 1515, la dels silens dAlcibíades, els quals «so una cobertura vil y a sabiendas desfrazada encerraban otra cosa cuasi divina.»3 Els filòsofs grecs Sòcrates, Antístenes, Diògenes o Epictet es pareixien a eixes estàtues vulgars que amagaven en el seu interior un déu; però insistim en la idea que, en opinió dErasme, era a Jesucrist a qui millor li convenia la metàfora del silé, la relativa al fet que les coses més excel·lents samaguen davall duna humil aparença. Crist és una divinitat que, àdhuc mancant de laparença i presència dels grans i poderosos (Is 53, 2 ss.), és capaç de véncer amb el seu sacrifici larrogant filosofia de Grècia i deliminar la crueltat de moltes nacions. Lhumanista holandés sabia que difícilment es podia imitar la majestat de Déu sense caure en la supèrbia dels Alexandre, Juli Cèsar, Xerxes..., o en els perills que hui identifiquem amb la sobirania absoluta i la teologia política de tall schmittià. Per a Erasme, la majoria dels homes, i especialment els poderosos, ja es trobaren a lEsglésia o a la respublica, eren, tanmateix, «silens invertits» que anteposaven els valors mundans (estirp, riqueses, béns corporals) als valors eterns cristians.4
Les obres de lholandés ensenyen, no obstant, que sí es pot imitar a Crist, i, en conseqüència, es pot «viure en la pobresa i en la humilitat, en lamor i en labnegació» (Mt 11, 25).5Una filosofia que, com la de Crist, està basada en lamor, ha de trencar com també afirmarà la Reforma amb la coacció de la llei i de totes eixes cerimònies o preceptes externs que impedeixen la llibertat del cristià. Igualment, Erasme soposa a una teologia enredada en foscos problemes, tan sols accessible a una minoria de clergues, i allunyada del poble dels fidels. Per això, la doctrina de la fe i lètica han de tractar-se amb brevetat o resumir-se en unes poques frases, sempre amb lobjecte que els fidels perceben que «el jou de Crist no és dur, sinó suau i lleuger».6
Erasme, certament, es troba pròxim a la Reforma en el seu rebuig de la religiositat externa, del culte de les imatges, o duna Església que separa radicalment el sacerdot i els poderosos de la resta dels mortals. Però mentre la Reforma tendeix a augmentar la diferència entre allò humà i allò diví, lhumanista aspira, en canvi, a disminuir aquesta separació. En aquest context podem comprendre la seua cèlebre polèmica amb Luter a propòsit del serf albir, així com lacusació que la seua filosofia de Crist acabava rebaixant la glòria de Déu.
La menys coneguda polèmica amb un home de la Reforma més moderada com Lefèvre dÉtaples7 també ens permet comprendre els perills teològics que implicava lhumanisme cristià. En principi, la polèmica se centrava en la crítica de la versió que solia fer-se del salm 8, 5: «minuisti eum paulominus ab angelis» («Tu [Déu] el vas crear [lhome] poc inferior als àngels»). Per a Lefèvre, el salm no es referia a lésser humà, sinó a Déu fet home, a Jesucrist, de qui no cabia pensar que fóra inferior als àngels. Però és que a més explicava el teòleg el text hebreu sols deia «inferior a Déu». A ligual que havia succeït amb la carta als Hebreus 2, 7, on safirmava en hebreu «inferior a Déu», la traducció grega havia traduït per «inferior als àngels». Ara bé, darrere daquesta crítica hi havia quelcom més que una mera qüestió filològica; puix, des de la posició de Lefèvre, resultava fonamental afirmar que «ni tan sols en la seua naturalesa humana» Jesucrist havia sigut inferior als àngels.8
Erasme, per a qui també el salm 8 parlava de Jesucrist, soposava a eixa interpretació de Lefèvre. En la seua opinió, les Escriptures deien que el Jesús terrenal i crucificat no sols era inferior al Pare sinó també als àngels. La dificultat filològica es resolia, al remat, si no es traduïa «paulominus» per «poc» sinó per «breu temps», de manera que mentre Crist va viure en la terra sí estigué per davall dels àngels. La clau daquesta polèmica era en el fons cristològica: mentre a Lefèvre li pareixia impiu que es parlara de la humiliació de Déu i que inclús se li aplicara el salm 22, 7 («mes jo sóc cuc i no home»), Erasme criticava Lefèvre perquè el seu Crist ja era el de la glòria: «Jesucrist escrivia lhumanista és admirable en un i altre sentit, però laspecte de la humiliació ens toca més a prop, puix lenlluernament per la grandesa pareix correspondre molt més a la vida futura».9
1.2. El cos místic de Crist i lerasmisme espanyol
La filosofia de Crist dErasme es complementa amb la concepció de lEsglésia com un cos místic el cap del qual és Crist. Aquesta doctrina demostra que lhumanisme cristià o de la concòrdia sajusta millor a la Respublica christiana medieval que a la moderna Europa dividida en Esglésies nacionals i molt diverses sectes. És un pensament que fa de la concòrdia, de lharmonització duna pluralitat irreductible, un dels seus objectius principals, la qual cosa inevitablement ha de dur a suavitzar les exigències dogmàtiques i a allunyar-se de la severitat mostrada per la Reforma calvinista.
Antonio Rivera García
Universidad de Murcia
«En última instancia, prefiero salir invicto de la mano de un piadoso teólogo como san Juan Crisóstomo que de la mano de Escoto.»2
Aquest treball explora les diferències entre lhumanisme cristià i la Reforma a través de dues de llurs figures essencials, Erasme i Calví. És veritat que lhumanisme cristià és convergent amb el moviment reformador en les seues ànsies de renovació del catolicisme i, per tant, en moltes de les crítiques dirigides contra lEsglésia catòlica de començaments del segle xvi. Però no ens centrarem en les semblances, que daltra banda explicarien els problemes dErasme amb lortodòxia catòlica daquell període, sinó en les diferències que es poden observar entre humanisme erasmista i Reforma calvinista, i en particular, en la distinta manera dentendre la figura de Jesucrist. Ens pareix que els resultats daquesta comparació poden ser molt útils per a la moderna teoria de la secularització. Per això exposarem al final la hipòtesi que aquestes dues cristologies tan diverses suposen també dues maneres distintes dinfluir sobre els processos de modernització.
1. LA CRISTOLOGIA DERASME: DE LA FILOSOFIA DE CRIST A LA DOCTRINA DEL COS MÍSTIC
1.1. La lliçó dels silens o la filosofia de Crist
Si cap parlar duna cristologia en Erasme, sens dubte, ha de caracteritzar-se per accentuar la humanitat del Fill i la seua aparença humil. Sense caure en lheterodòxia dafirmar que Jesucrist no és Fill de Déu, es tracta de la cristologia més oposada a aquelles que, com les dEscot o Calví, exalten la divinitat de Crist. La metàfora que, a parer de lhumanista, millor li convé a Crist, així com als profetes, apòstols i sants, és la que trobem per primera vegada als Adagis de 1515, la dels silens dAlcibíades, els quals «so una cobertura vil y a sabiendas desfrazada encerraban otra cosa cuasi divina.»3 Els filòsofs grecs Sòcrates, Antístenes, Diògenes o Epictet es pareixien a eixes estàtues vulgars que amagaven en el seu interior un déu; però insistim en la idea que, en opinió dErasme, era a Jesucrist a qui millor li convenia la metàfora del silé, la relativa al fet que les coses més excel·lents samaguen davall duna humil aparença. Crist és una divinitat que, àdhuc mancant de laparença i presència dels grans i poderosos (Is 53, 2 ss.), és capaç de véncer amb el seu sacrifici larrogant filosofia de Grècia i deliminar la crueltat de moltes nacions. Lhumanista holandés sabia que difícilment es podia imitar la majestat de Déu sense caure en la supèrbia dels Alexandre, Juli Cèsar, Xerxes..., o en els perills que hui identifiquem amb la sobirania absoluta i la teologia política de tall schmittià. Per a Erasme, la majoria dels homes, i especialment els poderosos, ja es trobaren a lEsglésia o a la respublica, eren, tanmateix, «silens invertits» que anteposaven els valors mundans (estirp, riqueses, béns corporals) als valors eterns cristians.4
Les obres de lholandés ensenyen, no obstant, que sí es pot imitar a Crist, i, en conseqüència, es pot «viure en la pobresa i en la humilitat, en lamor i en labnegació» (Mt 11, 25).5Una filosofia que, com la de Crist, està basada en lamor, ha de trencar com també afirmarà la Reforma amb la coacció de la llei i de totes eixes cerimònies o preceptes externs que impedeixen la llibertat del cristià. Igualment, Erasme soposa a una teologia enredada en foscos problemes, tan sols accessible a una minoria de clergues, i allunyada del poble dels fidels. Per això, la doctrina de la fe i lètica han de tractar-se amb brevetat o resumir-se en unes poques frases, sempre amb lobjecte que els fidels perceben que «el jou de Crist no és dur, sinó suau i lleuger».6
Erasme, certament, es troba pròxim a la Reforma en el seu rebuig de la religiositat externa, del culte de les imatges, o duna Església que separa radicalment el sacerdot i els poderosos de la resta dels mortals. Però mentre la Reforma tendeix a augmentar la diferència entre allò humà i allò diví, lhumanista aspira, en canvi, a disminuir aquesta separació. En aquest context podem comprendre la seua cèlebre polèmica amb Luter a propòsit del serf albir, així com lacusació que la seua filosofia de Crist acabava rebaixant la glòria de Déu.
La menys coneguda polèmica amb un home de la Reforma més moderada com Lefèvre dÉtaples7 també ens permet comprendre els perills teològics que implicava lhumanisme cristià. En principi, la polèmica se centrava en la crítica de la versió que solia fer-se del salm 8, 5: «minuisti eum paulominus ab angelis» («Tu [Déu] el vas crear [lhome] poc inferior als àngels»). Per a Lefèvre, el salm no es referia a lésser humà, sinó a Déu fet home, a Jesucrist, de qui no cabia pensar que fóra inferior als àngels. Però és que a més explicava el teòleg el text hebreu sols deia «inferior a Déu». A ligual que havia succeït amb la carta als Hebreus 2, 7, on safirmava en hebreu «inferior a Déu», la traducció grega havia traduït per «inferior als àngels». Ara bé, darrere daquesta crítica hi havia quelcom més que una mera qüestió filològica; puix, des de la posició de Lefèvre, resultava fonamental afirmar que «ni tan sols en la seua naturalesa humana» Jesucrist havia sigut inferior als àngels.8
Erasme, per a qui també el salm 8 parlava de Jesucrist, soposava a eixa interpretació de Lefèvre. En la seua opinió, les Escriptures deien que el Jesús terrenal i crucificat no sols era inferior al Pare sinó també als àngels. La dificultat filològica es resolia, al remat, si no es traduïa «paulominus» per «poc» sinó per «breu temps», de manera que mentre Crist va viure en la terra sí estigué per davall dels àngels. La clau daquesta polèmica era en el fons cristològica: mentre a Lefèvre li pareixia impiu que es parlara de la humiliació de Déu i que inclús se li aplicara el salm 22, 7 («mes jo sóc cuc i no home»), Erasme criticava Lefèvre perquè el seu Crist ja era el de la glòria: «Jesucrist escrivia lhumanista és admirable en un i altre sentit, però laspecte de la humiliació ens toca més a prop, puix lenlluernament per la grandesa pareix correspondre molt més a la vida futura».9
1.2. El cos místic de Crist i lerasmisme espanyol
La filosofia de Crist dErasme es complementa amb la concepció de lEsglésia com un cos místic el cap del qual és Crist. Aquesta doctrina demostra que lhumanisme cristià o de la concòrdia sajusta millor a la Respublica christiana medieval que a la moderna Europa dividida en Esglésies nacionals i molt diverses sectes. És un pensament que fa de la concòrdia, de lharmonització duna pluralitat irreductible, un dels seus objectius principals, la qual cosa inevitablement ha de dur a suavitzar les exigències dogmàtiques i a allunyar-se de la severitat mostrada per la Reforma calvinista.