Soli deo Gloria - AAVV 2 стр.

Philippe Chareyre i Robert Darrigrand tanquen aquest bloc temàtic ocupant-se de la recepció de la Reforma en determinats territoris limítrofs i estretament connectats amb la Península ibèrica, bé que situats més enllà dels Pirineus: el Bearn i la Baixa Navarra. Totes dues recerques constitueixen, sens dubte, una bona mostra de lopció confessional protestant de Joana dAlbret (mare del futur rei francés Enric IV) i del seu audaç objectiu dedificar un Estat modern plenament sobirà, sobre la base tant de larrelament en les cultures basca i occitana, respectivament, com duna reforma eclesiàstica i litúrgica amb vista a constituir una Església calvinista pròpia, situada entre les fronteres de la corona hispànica de Felip II i del regne de França, el qual, després de la tràgica massacre de la nit de Sant Bertomeu (1572), va barrar el pas a les noves transformacions religioses.

La quarta part del llibre, dedicada a «La Segona Reforma en làmbit hispànic: continuïtat i innovació», inclou primerament dos aportacions, «Frontera pirenaica i protestantisme: lobra espanyola del Comité de París i dels protestants bearnesos al segle xix» dHélène Lanusse-Cazalé, i «Lensenyament protestant a Espanya: el model dactivitat de Salvador Ramírez a Jaca (1919-1936)» de Carole Gabel. Aquests treballs mostren ben bé com la reaparició del protestantisme a lEspanya del segle xix es produí gràcies a la combinació de dos factors complementaris: per un costat, el combat de la població autòctona per la llibertat de consciència i, per laltre, la voluntat expansiva de les Esglésies protestants europees, lligada a lesperit institucionalitzat i missioner de la seua acció evangelitzadora, que tenia com a fi difondre les idees de la Reforma en terres catòliques o entre la població espanyola emigrada. A continuació Máximo García Ruiz, de forma succinta però il·lustrativa, repassa les principals fites, moltes delles poc conegudes, de la novella implantació protestant al País Valencià a partir del segon terç del segle xix, sense a penes connexió amb el dramàtic i avortat intent del segle xvi.

Lapartat cinqué està dedicat a esbossar les empremtes deixades per determinats pensadors pertanyents a la tradició viva del calvinisme, que han excel·lit a posicionar-se amb veu pròpia enmig del panorama de les idees del segle xx. Es tracta, en concret, de la contribució de Nathalie Reverdin sobre leminent teòleg Karl Barth, tan influent no sols en làmbit protestant, sinó també en levolució del moviment ecumènic i en els canvis viscuts per lEsglésia catòlica arran del Concili Vaticà II. Seguidament figuren els estudis de Joan Alfred Martínez, Albert Florensa i Agustín Domingo dedicats, respectivament, als filòsofs Denis de Rougemont, Jacques Ellul i Paul Ricoeur.

Hi ha encara una sisena part, referida a «La vocació religiosa de la Reforma calvinista hui», on trobem, en primer lloc, un text concís, a tall de sumari, «Joan Calví en el context de la Reforma protestant», de Joan Busquets, i un altre més extens, de Gerson Amat, amb el títol «Significació ecumènica de la tradició reformada». Aquest darrer bloc es clou amb un document institucional de gran significació per a situar adequadament la tradició calvinista dins el conjunt de lecumene cristiana: el text redactat per la Comissió Mixta reformada-catòlica romana amb el títol «Cap a una memòria reconciliada» (1990).

Com a colofó del volum, hi figura un apèndix que recull el veritable Sitz im Leben del pensament de Joan Calví: el culte de lEsglésia reformada, en aquest cas segons la litúrgia dEstrasburg (1538-1541), que fou oficiat, a tall de cloenda de les Jornades Internacionals de 2009, pels pastors Nathalie Reverdin i Gerson Amat. Per últim, hem inclòs el text de la «Carta inacabada» escrita per Roger Schutz, suís dorigen reformat, fundador de la Comunitat ecumènica de Taizé; es tracta dels fragments que va esbossar abans de la seua tràgica mort, esdevinguda en 2005, i que són testimoni duna de les aventures espirituals més significatives sorgides al si de la Reforma i que apunten més enllà...

***

LEuropa moderna i a través dels processos successius doccidentalització i mundialització el món contemporani no serien com són sense linflux determinant de la Reforma protestant en general i de Joan Calví en particular.

La dessacralització o «desencantament» del món, que fa possible el desenvolupament tècnic i científic, i, més àmpliament, lautonomia de les anomenades «realitats temporals»; el valor del treball i de la iniciativa individual, amb repercussions cabdals en lesfera econòmica; la instauració destructures democràtiques i la constitució dels Estats de dret, enfront de qualsevol forma de despotisme; la creació duna administració pública regida per paràmetres racionals; la importància concedida a la lluita contra lanalfabetisme i a leducació, en els seus diversos nivells... tots aquests trets, característics més de la Reforma calvinista que de la luterana, són generalment reconeguts com a factors decisius en la gènesi de la modernitat.

Daltra banda, la figura rica i complexa de Joan Calví la seua formació jurídica i humanística, el seu tarannà seriós i disciplinat ajuda, sens dubte, a entendre el sentit totalitzador, sistemàtic i institucional, de la Reforma implantada a Ginebra. I el seu profund arrelament en una societat hegemònicament burgesa explica a bastament que la implantació del calvinisme representara «el triomf de les ciutats», enfront del món feudal que es resistia a desaparéixer (incloent-hi els prínceps alemanys protectors de Luter), però també enfront del cesarisme elitista dels humanistes i de lalternativa revolucionària de la Reforma radical. Ara bé, en Calví la tendència individualista pròpia de la condició burgesa es troba corregida per lelement comunitari intrínsec al missatge cristià: així ho mostren palesament les múltiples mesures establides pel Reformador a Ginebra per a lassistència als més necessitats (l«humanisme social de Calví», en paraules dAndré Biéler).

Per comptes de facilitar una aproximació rigorosa a esta imbricació recíproca de fenòmens econòmics, polítics, culturals i religiosos, la major part dels assagistes han difós arreu una imatge deformada del protestantisme reformat, deutora en bona part de la lectura weberiana. Això ha permés que, des dun cert hegelianisme desquerra o de dreta, tant shi val lherència de Calví haja sigut reduïda a un mer episodi de l«astúcia de la raó»: a un moment de síntesi superadora (Aufhebung) del cristianisme catòlic medieval i del seu contrari, el luteranisme com a moviment crític i negatiu. El sentit del calvinisme, des daquesta perspectiva, consistiria únicament a fer possible la modernitat.

Així, catolicisme romà, luteranisme i calvinisme constituirien tradicions ancorades per sempre en el passat, en làmbit premodern, i doncs irremissiblement superades. La Reforma calvinista, en particular, hauria acomplit el seu paper històric en consolidar la fragmentació de la cristiandat iniciada per Luter, obrint així el pas, mitjançant la incorporació de les preocupacions humanistes, a un món regit només per la raó secular: el capitalisme en economia, la Il·lustració en filosofia, la democràcia en política, heus ací el fruit post-religiós duna Reforma apassionadament religiosa.

I tanmateix... la tradició reformada ha sigut especialment fecunda en lèpoca contemporània. Sobretot la figura extraordinària de Karl Barth ha mostrat la permanent actualitat del Soli Deo gloria de la Reforma enfront de les pretensions idolàtriques del nacionalsocialisme però també de qualsevol altre poder, polític, econòmic o religiós. La humilitat de lhome davant del totalment Altre (Luter) és condició necessària per a la renovació de la societat (Calví). Per això, lactitud del creient respecte del món no pot ser de separació (insolidària) ni dabsorció (secularitzadora), sinó de testimoni i compromís a exemple de Jesús, en qui les dues naturaleses, humana i divina, no estan dividides ni confoses, dacord amb les confessions cristològiques de lEsglésia cristiana indivisa.

I tanmateix... la tradició reformada ha sigut especialment fecunda en lèpoca contemporània. Sobretot la figura extraordinària de Karl Barth ha mostrat la permanent actualitat del Soli Deo gloria de la Reforma enfront de les pretensions idolàtriques del nacionalsocialisme però també de qualsevol altre poder, polític, econòmic o religiós. La humilitat de lhome davant del totalment Altre (Luter) és condició necessària per a la renovació de la societat (Calví). Per això, lactitud del creient respecte del món no pot ser de separació (insolidària) ni dabsorció (secularitzadora), sinó de testimoni i compromís a exemple de Jesús, en qui les dues naturaleses, humana i divina, no estan dividides ni confoses, dacord amb les confessions cristològiques de lEsglésia cristiana indivisa.

Aquest caràcter inseparablement espiritual i secular del cristianisme, reivindicat amb vigor per Barth, és ben visible en levolució del moviment ecumènic, especialment a partir de la creació del Consell Ecumènic de les Esglésies (Amsterdam, 1948), on saccepta la noció, típicament calvinista, de «societat responsable», descartant actituds com el pietisme i el misticisme, molt presents en la pràctica de les tradicions luterana i ortodoxa, respectivament, i que passen a considerar-se desviades. Des daleshores, temes com la solidaritat amb els empobrits, loposició a les armes nuclears, la igualtat entre dones i barons, lecologia i la sostenibilitat... han sigut assumits com a part de lètica social per les Esglésies membres del Consell. Una fita històrica en aquest desenvolupament és la I Assemblea Ecumènica Europea (Basilea, 1989), amb participació catòlica romana, que va convidar tots els cristians del continent a comprometres per la justícia, la pau i la salvaguarda de la Creació.

La influència de la teologia de Barth és així mateix decisiva en un seguit de filòsofs del s. xx que representen sengles veus crítiques envers levolució de la modernitat: Denis de Rougemont, que, impel·lit per una epistemologia relacional o intersubjectiva, dunió en la diversitat, ha fet via cap a una «societat lliure i responsable» de caire federalista, íntimament lligada a leuropeisme polític i el diàleg intercultural; Jacques Ellul, defensor de l«anarquisme cristià», un dels pares de lecologia política; Paul Ricoeur, que ha reeixit a integrar fenomenologia, hermenèutica i rehabilitació de la filosofia pràctica en un pensament original. Arrelats tots tres en la tradició reformada, mostren com aquesta és capaç dafrontar creativament els dèficits de la cultura moderna, i en aquest sentit poden ser considerats ben bé postmoderns.

I en les nostres terres? Quin hi és el lloc del calvinisme hui dia? Què en podem esperar a hores dara? Certament, les persecucions martirials del s. xvi, la intolerància que va acompanyar els períodes absolutistes, la repressió franquista, exigeixen una reparació envers el conjunt de les comunitats protestants, la qual hauria de consistir primerament en un exercici de memòria històrica realitzat amb rigor, equanimitat i esperit de reconciliació. Això permetria deixar-se interpel·lar pel missatge silenciat o esbiaixat de Joan Calví i per les ensenyances que sen deriven, moltes de les quals, per dissort, encara no hem assumit en la nostra cultura religiosa, política i econòmica. Creiem que cal, i amb urgència, bastir un «ecumenisme integral» que ajude a restaurar aquelles profundes fractures que, en la transició a la modernitat, impediren prendre en compte les aportacions de Calví i de Luter, i encara dErasme i de Vives, i que des de llavors shan eixamplat i agreujat amb funestes conseqüències per a la nostra concòrdia cívica.

València, 27 de maig de 2012

Commemoració del traspàs de Joan Calví

JOAN CALVÍ. CRONOLOGIA

Retrat de Joan Calví (s. XVI) Anònim. Bibliothèque de Genève

JOAN CALVÍ I EL SEU TEMPS: APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA I TEOLÒGICA1