Samuel Escobar Aguirre
Seminario Teológico-Unión Evangélica Bautista Española (UEBE), Madrid
Per tal dentendre la figura de Calví i la seua aportació, cal tindre molt en compte que la seua biografia (1509-1564) cobreix les primeres sis dècades del segle xvi, i no es pot deixar de considerar que aquell segle fou un temps de profundes transicions. La reeixida biografia de Calví confegida per William J. Bouwsma duu com a títol, precisament, Joan Calví: un retrat del segle setze, i en ella lautor ens crida latenció sobre el fet que Calví és fins a cert punt un desconegut, si sel compara amb altres figures deixe segle com Maquiavel, Tomàs More, Erasme, Rabelais, Miquel Àngel, Copèrnic, Cervantes, Montaigne o Shakespeare.2 Algunes de les grans transicions deixe segle setze shavien vingut gestant des de finals de ledat mitjana, com les corrents de pensament occamista i humanista, la inquietud social que havia de culminar en la guerra dels camperols a Alemanya o la possibilitat de concebre un ordre social en el qual lEsglésia i el papat no tingueren el paper hegemònic que havien aconseguit adquirir. Altres representaven una novetat, com la invenció i difusió de lús de la impremta per a la circulació didees, les conseqüències del descobriment dAmèrica relacionades amb lexpansió de la navegació i la intensificació del comerç, i la dimensió imperial que prenien Espanya i Portugal.
Al mateix temps era evident que es desmembrava el que quedava del Sacre Imperi i sorgien els nacionalismes, de manera que les llengües europees que estaven en el seu procés de formació substituïen el llatí. Cal prendre molt en compte lexistència de ciutats emmurallades dins el recinte de les quals podien donar-se processos de canvi social controlat, com va succeir en la confederació de ciutats lliures de Suïssa, en algunes de les quals es donava el canvi religiós col·lectiu en convertir-se algunes delles al naixent i vigorós moviment protestant. La vida de Calví encarna diversos daquests processos i determina el seu pensament teològic que haurà de tindre conseqüències socials i econòmiques que hui associem amb la modernitat. Eixe pensament teològic es dóna en el context de contínues adaptacions en les quals el teòleg Calví interpreta lherència cristiana i formula solucions als problemes que el Calví pastor i legislador ha danar resolent.
Ha aparegut en la col·lecció «Biblioteca Filosófica» de lEditorial del Orto de Madrid un volum dedicat al pensament teològic de Calví que va acompanyat duna excel·lent antologia dels escrits que il·lustra lexposició.3 La seua autora, Marta García Alonso, és professora del Departament de Filosofia Moral i Política de la UNED, on es va doctorar amb menció europea i premi extraordinari. Daltra banda, a lany 2008, García Alonso va publicar la seua tesi La teología política de Calvino, treball minuciós que ha aprofitat les millors fonts de què disposem a hores dara, i que investiga de quina manera el pensament de Calví va contribuir a la modernitat secular.4 Cite de la seua obra més recent:
«Quin interés podria tindre Joan Calví per als filòsofs? En un país de tradició catòlica com el nostre, és possible que molts no troben resposta a aquesta pregunta. I tanmateix, com tractarem de mostrar en aquestes pàgines, la té i és positiva. Només cal pensar en Calví com antecedent del ginebrí Rousseau (H. Léuthy) o de John Locke (J. Dunn), per a trobar en la seua obra llavors del contractualisme o del dret natural modern. En general sol concedir-se hui que la teologia de la Reforma és una de les fonts del pensament polític modern pensem tan sols en els treballs de Quentin Skinner, així, qui podria negar la seua importància en la constitució del nostre present?»5
La novetat daquesta obra és la metodologia que ha seguit en tractar de mostrar com lensenyança de Calví va prenent forma i evolucionant paral·lelament a lexperiència vital del Reformador. Cap ací assenyalar que açò es possible perquè Calví no va ser solament un pensador sinó també un activista, un realitzador de projectes en el camp de la pràctica religiosa, lorganització eclesiàstica i la vida política, especialment a la ciutat de Ginebra.
El que intente en aquesta exposició és veure quina relació hi ha entre aquesta Europa moderna en la qual vivim, i la vida i les idees de Joan Calví, en aquest any 2009 en què pertot arreu, des de Suïssa fins a Corea i des de Mèxic fins al Regne Unit, se celebren justament cinc-cents anys del seu naixement. Deu haver sigut important aquest home per tal com, al voltant del món, hi ha qui celebra el seu cinquè centenari. Un llibre compilat a Mèxic per Leopoldo Cervantes Ortiz conté treballs dhistoriadors francesos con Lucien Febvre i Émile Leonard, filòsofs com lalemany Dilthey o lespanyol Aranguren i economistes com el suís André Biéler.6 Per a aquells que vulguen entendre el pensament social i econòmic de Calví es compta en lactualitat amb una obra monumental de lesmentat Biéler, teòleg i economista suís que va ensenyar en les universitats de Lausana i Ginebra. En més de cinc-centes pàgines, el seu llibre El pensament social ieconòmic de Calví7 estudia a fons tant les pràctiques del reformador com els seus ensenyaments, triats dels seus nombrosos comentaris bíblics i del seu llibre fonamental Institució de la religió cristiana.
Algunes claus per comprendre la influència de Calví a lEuropa moderna ens les dóna una entrevista que el diari El País va fer a Ginebra a Isabelle Graesslé, moderadora de la Companyia de Pastors de Ginebra, una institució que Calví va crear en eixa ciutat suïssa. Preguntada sobre la diferència fonamental entre calvinistes i catòlics romans la pastora Graesslé respon:
«La diferència fonamental és que no hi ha cap intermediari entre Déu i lésser humà. Lestructura de lEsglésia catòlica és piramidal, amb el Papa al cim, bisbes, sacerdots i el poble. Nosaltres creiem que tots som iguals i funcionem com una mena dassemblea. Ens pareixem prou a una democràcia parlamentària.»8
Lestructura piramidal amb el Papa al cim duna piràmide, seguit de bisbes i sacerdots, i el poble en la base de la piràmide és lestructura de lEsglésia medieval i de la societat feudal que fou transformada precisament per la Reforma del segle xvi. El concepte digualtat entre clergat i fidels amb el correlat duna Església com «assemblea», més semblant a una democràcia parlamentària, és el concepte redescobert per Luter, al qual Calví va donar forma en la pràctica i en la teologia. En el cas de les Esglésies protestants que van seguir la línia reformada pot dir-se que en el curs del temps la pràctica democràtica al si de lEsglésia va formar a les persones i les va preparar per a la pràctica de la democràcia al si de la comunitat política.
Lestructura piramidal amb el Papa al cim duna piràmide, seguit de bisbes i sacerdots, i el poble en la base de la piràmide és lestructura de lEsglésia medieval i de la societat feudal que fou transformada precisament per la Reforma del segle xvi. El concepte digualtat entre clergat i fidels amb el correlat duna Església com «assemblea», més semblant a una democràcia parlamentària, és el concepte redescobert per Luter, al qual Calví va donar forma en la pràctica i en la teologia. En el cas de les Esglésies protestants que van seguir la línia reformada pot dir-se que en el curs del temps la pràctica democràtica al si de lEsglésia va formar a les persones i les va preparar per a la pràctica de la democràcia al si de la comunitat política.
NOTES BIOGRÀFIQUES9
Calví pertany a la segona generació dels reformadors, que continuaren lobra de Martí Luter (1483-1546). Era vint-i-sis anys més jove que Luter i amb una personalitat molt distinta a la del reformador alemany, el tarannà apassionat i desbordant del qual contrastava amb el caràcter més reflexiu de Calví, propi dun intel·lectual dedicat a les lletres. Calví, el menor de quatre germans, va nàixer a Noyon, França, en 1509, dintre duna família acomodada. Son pare tenia una posició de responsabilitat en el servei de la catedral local. Sa mare era filla dun notable de la ciutat i va morir quan Calví tenia tot just cinc anys. La seua família rebia un benefici del bisbat, la qual cosa li va permetre estudiar des de ben prompte i aplegar a cursar estudis universitaris.
El pare de Calví volia que el seu fill es preparara per al sacerdoci i quan tenia uns dotze anys el va enviar a la Universitat de París.10 Allí va acabar els seus estudis de Lletres i va ser atret, com molts estudiants de la seua generació, pel nou humanisme cristià i lespiritualitat eclèctica dErasme de Rotterdam i Jacques Lefèbvre dÉtaples. En el programa que aquests humanistes promovien, les llengües clàssiques llatí, grec i hebreu eren fonamentals. Pareix que Calví anhelava imitar Erasme. Tanmateix, abans que complira els vint anys, son pare va decidir que estudiés dret en lloc que es fera sacerdot. Així, entre 1528 i 1533, Calví va estudiar per a un grau en Dret a les escoles de Bourges i Orléans, llicenciant-se en Lleis, tot i continuar després els seus estudis dhumanitats i perfeccionar el seu coneixement de les llengües clàssiques. En 1532 va publicar un comentari erudit sobre lassaig De clementia de Sèneca.
Calví era reticent a parlar de si mateix i no donà detalls de la seua conversió al protestantisme, però, en octubre de 1533, va haver de fugir de París quan fou acusat de distribució de pasquins luterans. En convertir-se al protestantisme, va renunciar al benefici catedralici del qual havia gaudit, però no va renunciar al ric bagatge destudis humanístics que, més tard, seria fonamental en el seu pensament teològic. La forma en què aquest humanisme va persistir en Calví sevidencià quan, en els seus últims anys, va aconseguir establir lAcadèmia de Ginebra, que havia perfilat en les ordenances eclesiàstiques de 1541. LAcadèmia tenia un programa erasmià, per dir-ho així, ja que sestudiaven les llengües clàssiques, la retòrica i la història. Els estudiants es formaven llegint a Virgili, Ciceró i Xenofont, més que a autors medievals.
En fugir de París, anà a Basilea, on shavia instituït el culte protestant. Va començar així una vida dexili que havia de marcar el tarannà de Calví, que sempre se sentiria profundament francés. Havia cultivat un estil literari que a hores dara sadmira a les seues obres en idioma gal. En un esforç per aclarir les seues idees, va començar a escriure component primer un prefaci a la traducció de la Bíblia al francés feta pel seu cosí Pierre Olivétan. En aquest prefaci, Calví expressa la seua hostilitat al papat com a font de corrupció de lEsglésia. Després va enllestir la primera edició de la seua Institució de la Religió Cristiana, una mena dinstrucció, manual o sumari de la fe protestant, que fou acabada en 1535 i publicada lany següent a Basilea. La dedicà al rei de França, amb laparent intenció que detinguera la persecució dels protestants. El to moderat de la primera edició contrasta amb la combativitat de posteriors edicions. Calví reconeixia el seu deute amb Luter, a qui admirava per bé que no sempre concordés amb ell. Se sentia més proper a Bucer. Pensava escriure un catecisme que resumira la fe protestant i se submergí en els estudis teològics. Després viatjà per Itàlia i França, i fou dirigint-se a Estrasburg quan la situació de guerra li obligà a prendre una ruta que passava per Ginebra, ciutat que, més avant, li serviria de punt de difusió de la fe protestant per tot Europa.
Ginebra, en les primeres dècades del segle setze, era una ciutat fortificada a la vora del llac Leman, no molt distant de França i travessada pel riu Roine.11 Donada la seua ubicació enmig duna ruta important, tenia una intensa activitat comercial, i quan Calví hi va arribar estava governada per un Consell de dos-cents burgesos i un Petit Consell. Abans de la Reforma protestant havia sigut una ciutat dominada pel duc de Savoia i seu dun bisbat important. El domini abusiu del duc amb lanuència del bisbat havia creat resistència a la ciutat, la qual, amb el temps, es va aliar amb les ciutats de Berna i Friburg. El 21 de maig de 1536 el consell va prendre la resolució de «viure dacord amb lEvangeli i amb la paraula de Déu». En altres paraules, la ciutat rebutjà el catolicisme i adoptà la fe protestant. Va ser dos mesos després daquesta decisió que Calví va arribar accidentalment i per primera vegada a la ciutat. Allí el reformador Guillem Farel, vint anys major que ell, el va convèncer a fi que es quedara a exercir la cura pastoral de la comunitat protestant de la ciutat. Encara que al començament Calví va oposar resistència, ja que anhelava una vida tranquil·la destudi i retir, al prendre la crida de Farel com a indicació duna crida divina, decidí convertir en permanent el seu sojorn.
Anava a iniciar-se així una relació sempre tensa i difícil entre Calví i el Consell de la ciutat. Calví volia que les decisions relatives a la vida de lEsglésia i la vida espiritual dels ciutadans estigueren en mans del Consistori de lEsglésia i no del Consell, és a dir, de lautoritat civil i política de la ciutat. Les tensions amb les autoritats augmentaren i tant Calví com Farel hagueren dabandonar la ciutat en 1538. Calví va anar a Estrasburg, on va encapçalar una comunitat dexiliats francesos i va fer amistat amb Martí Bucer, a més de conéixer, tot seguit, Felip Melanchthon i altres reformadors, participant, amb ells, en col·loquis en recerca del restabliment de la unitat dels cristians. Va contraure matrimoni en 1540 amb Idelette de Bure, vídua dun anabaptista. També va observar com lEsglésia protestant es governava per mitjà dun consell compost de laics i pastors, fórmula que ell adoptaria i refinaria més tard en Ginebra amb el nom de consistori. En 1541 fou cridat de nou a Ginebra pel Consell de la ciutat i allí va transcórrer la resta de la seua vida.
Lhistoriador Justo González resumeix lactuació de Calví a Ginebra en dos línies generals dacció: