Lhistoriador Justo González resumeix lactuació de Calví a Ginebra en dos línies generals dacció:
«Els esforços de Calví a Ginebra es van moure en dues direccions. Duna banda, va fer el que va poder per dur la ciutat a ajustar-se al que ell considerava les millors pràctiques cristianes, en qüestions tals com el culte, la moral i lorganització de la vida eclesiàstica. En aquests esforços sempre es va veure en tensió amb les autoritats civils i mai no va poder implantar totes les seues reformes. Per tant no és correcte pensar que la Ginebra de Calví fou una teocràcia, com alguns afirmen.»12
Laclariment és important, puix sha caricaturitzat la Ginebra de Calví traient els fets del seu context històric i prestant atenció solament al que podria descriures com a exageracions de la preocupació pastoral del reformador. González continua:
«Daltra banda, Calví va continuar les seues tasques teològiques, escrivint comentaris sobre quasi tots els llibres de la Bíblia, diversos tractats sobre teologia i sobre el govern de lEsglésia, i sobretot, una sèrie de noves edicions de la Institució, cadascuna delles més extensa que lanterior.»
EL MÈTODE TEOLÒGIC DE CALVÍ
Calví va arribar a ser el primer sistematitzador de la doctrina protestant, car va produir una obra en la qual formulava de nou una comprensió de la fe cristiana des de la perspectiva de la Reforma. La primera generació de reformadors havia dedicat la seua tasca a la polèmica amb Roma entorn dalguns punts com lautoritat de la Bíblia o la justificació per la fe. Calví va ser qui, prenent en compte les intuïcions de Luter, i la Bíblia com a base fonamental de la seua reflexió, desenvolupà un mètode teològic llavors nou i revolucionari. Es pot dir que si a un protestant evangèlic en lactualitat a Espanya o Amèrica Llatina, als EUA o a Corea li demanem que ens explique alguns punts de la seua fe, és quasi segur que lexplicació, dalguna manera, seguirà el llenguatge i pensament de Calví.
Al seu mètode teològic, Calví, duna banda, va utilitzar les ferramentes que li havia donat la seua formació filosòfica, jurídica i teològica, tot i basar el seu pensament, daltra banda, en una lectura i reflexió sobre la Bíblia com a Paraula de Déu. Tanmateix, el geni que explica el seu impacte sobre la vida europea es fonamenta en el fet que, a diferència dels humanistes, Calví proposava una pràctica en què la vida de les Esglésies protestants era el laboratori on les intuïcions teològiques es provaven. A més, la vida de Calví i de lEsglésia com a comunitat activa a la ciutat de Ginebra va permetre anar provant la validesa i aplicabilitat del tipus dexperiència cristiana que preconitzava a les realitats socials del seu temps. No es poden entendre alguns aspectes de lEuropa hodierna sense la figura daquest teòleg i pastor que volia dedicar-se a lestudi i la reflexió, però que va acabar sent líder espiritual i cívic duna ciutat el paper de la qual a Europa ha esdevingut cabdal.
Per a comprendre quelcom del mètode teològic de Calví en un aspecte despecial interés des del punt de vista jurídic, podem prendre un tema en el qual García Alonso ha abundat i té a veure amb el paper de la Llei divina en el pensament de Calví. El pensament de Calví és profundament teocèntric. Aquest teocentrisme és més important i decisiu en Calví que la seua referència a la predestinació. El primer llibre de la Institució es titula «Del coneixement de Déu com a creador i suprem governador de tot el món». En açò, el seu pensament difereix de laproximació aristotèlica tomista, que es refereix a Déu a tall dun pensament de pensaments o un motor immòbil. Per a Calví Déu és un Déu viu, és el Déu de les Escriptures. Un Déu que no governa és un Déu mort i negar que intervé constantment en el món és no reconéixer la seua sobirania.
Tanmateix, entre lésser humà i Déu hi ha un abisme a conseqüència de la finitud i del pecat de lésser humà. El pecat original i la caiguda dAdam és lúnic que pot explicar lactual condició de lésser humà. «Mentre la tradició catòlica mantenia que el pecat original era marcat per la concupiscència, Calví situa larrel daquest pecat en lorgull, en el sentiment dindependència que pretén tenir lésser humà en relació a la divinitat».13
Déu sha revelat per mitjà de lEscriptura, a la Bíblia, que és la revelació que ens condueix a Déu a través de Crist, i així lésser humà pot arribar a conéixer la voluntat de Déu i viure dacord a la Llei divina per mitjà de la Paraula de la Bíblia, il·luminada per lEsperit Sant. Però daltra banda, segons la teologia calvinista, si bé el pecat original va corrompre lésser humà en la seua totalitat, no el va convertir en una bèstia. Déu ha proveït per a lésser humà una gràcia general, no salvífica, sinó merament de preservació i contenció, a fi que el pecat no destrossés les estructures del món. Per això és possible constituir un espai racional de convivència, la societat organitzada i lEstat. Aquesta gràcia general és conferida a creients i no creients, i per això podem trobar entre no creients la pràctica de certes virtuts que fan possible la convivència humana.14 Com a mostra de lestil dexposició de Calví veiem aquesta cita presa de la Institució (Llibre II, seccions 8, 11):
«Perquè el Senyor, volent ensenyar en la seua Llei la justícia perfecta, lha dividida en dues parts, dedicant la primera als exercicis de religió, els quals pertanyen més particularment al culte que es deu a sa majestat, i la segona, als exercicis de caritat, que devem practicar amb els hòmens. Evidentment, el primer fonament de la justícia és el culte diví; destruït el qual, queden destruïdes totes les parts de la justícia, com ho són les parts dun edifici en ruïnes. Perquè, ¿quina justícia serà que no faces mal al proïsme furtant-li o robant-li el que li pertany, si mentrestant amb un abominable sacrilegi robes la seua glòria a la majestat de Déu; i igualment que no taques el teu cos amb la fornicació, si amb les teues blasfèmies profanes el sacrosant nom de Déu; que no mates el teu proïsme, si procures matar i apagar el record de Déu? Així que en va es parla de justícia sense religió; seria ni més ni menys com si u volguera exposar una bella mostra dun cos, sense cap. I no solament és la religió la part principal de la justícia, sinó que és fins i tot la seua mateixa ànima, per la qual viu i té energies. Perquè els homes no poden sense el temor de Déu guardar equitat i amor.»
La visió teològica de Calví significa, duna banda, un rebuig de la formidable construcció intel·lectual desenvolupada durant ledat mitjana: lescolasticisme, que dominava la visió i la pràctica de lEsglésia catòlica romana i que era part important del mode de vida europeu que anava a ser transformat. Daltra banda, per a sistematitzar el pensament protestant, Calví retorna al text de la Bíblia i hi descobreix un potencial transformador increïble. André Biéler, professor dEconomia a la Universitat de Lausana i possiblement el major especialista en lestudi del pensament social i polític de Calví, ho ha dit de manera eloqüent:
La visió teològica de Calví significa, duna banda, un rebuig de la formidable construcció intel·lectual desenvolupada durant ledat mitjana: lescolasticisme, que dominava la visió i la pràctica de lEsglésia catòlica romana i que era part important del mode de vida europeu que anava a ser transformat. Daltra banda, per a sistematitzar el pensament protestant, Calví retorna al text de la Bíblia i hi descobreix un potencial transformador increïble. André Biéler, professor dEconomia a la Universitat de Lausana i possiblement el major especialista en lestudi del pensament social i polític de Calví, ho ha dit de manera eloqüent:
«El rent de lEvangeli tornat al poble pel descobriment de la impremta, més tard per la prereforma i finalment per la Reforma, actuava en eixes masses turmentades, ja no com un consol piadós justificant la injustícia dels grans i lopressió dels poderosos, sinó al contrari com un estímul enèrgic que donava als creients el valor de pensar i de dir la veritat.»15
VISIÓ CALVINISTA DE LA RELACIÓ ENTRE ESGLÉSIA I ESTAT
A diferència de lEsglésia medieval, Calví no pren lEsglésia i el conjunt de la societat com si foren una sola cosa. Fa una distinció, perquè precisament el sentit literal de la paraula església que ve del grec ecclesia és el duna assemblea de persones que responen a una crida. Calví veu a Déu en acció en el món suscitant en el conjunt de la societat un ordre provisional que Calví anomena lordre polític.16 LEstat és lencarregat de fer regnar lordre polític per mitjà de les lleis. LEsglésia com a conjunt social viu al seu interior els valors que Déu ensenya en la seua paraula i deixa manera contribueix a construir la vida social i deu donar testimoni de lensenyament diví sobre el que deu ser la vida humana. LEsglésia vertadera està present en la societat per recordar a lEstat els seus deures i els límits del seu poder. «Per si mateix lEstat no coneix lordre de Déu. Li correspon a lEsglésia fer-lo conéixer per mitjà del seu testimoni».17 Per a Calví la submissió dels cristians a lEstat no pot ser incondicional i il·limitada. Diu al respecte Biéler:
«Calví és un dels teòlegs cristians que millor ha establit el deure i el dret de resistència a lEstat. Sota qualsevol règim polític, els cristians han doposar-se amb vigor a les exigències de lEstat cada vegada que aquestes siguen contràries a la voluntat de Déu. Aquest imprescriptible dret de resistència, molt típicament calvinista, no està en contradicció amb limperiós deure cristià de subordinació a les autoritats.»18
Calví posà en pràctica aquests conceptes en les seues relacions amb els governants de la ciutat de Ginebra que havien decidit fer-se protestants. És fals que Calví shaja convertit en una mena de papa protestant i que Ginebra arribés a ser una nova teocràcia. Calví mai va exercir el poder polític i més aïna moltes vegades va confrontar els governants ginebrins, com veurem en referir-nos a leconomia. Lexposició del pensament polític de Calví per Marta García Alonso resumeix amb claredat el seu pensament polític i socupa també de la qüestió del dret de resistència. Ens recorda que: «Enfront de la pretensió anabaptista deliminar la subjecció política dels cristians a les seues respectives autoritats en nom de la llibertat evangèlica, Calví reivindica la necessitat de sotmetiment».19 La raó està en el fet que lEstat és part de la provisió divina que permet la supervivència de la humanitat. Diu García Alonso:
«A diferència de la tradició agustiniana per a la qual lorigen de la política era directament depenent de laparició del pecat el governant constituïa, per tant, un mal necessari, Calví concep lEstat com un òrgan positiu creat per Déu per a organitzar la vida en comunitat. LEstat no és tampoc una mera convenció, ni pot acceptar-se que siga una conseqüència de la natural sociabilitat humana, com pretenien els aristotèlics. És Déu qui està en lorigen de la institució política que anomenem Estat. No és ni una institució inferior depenent de lEsglésia, ni està abocada a desaparèixer en un món cristià com pretenien els anabaptistes; els seus fonaments no poden situar-se al marge de la divinitat».20
És dins aquest marc més ampli de la concepció de lEstat on es pot entendre la qüestió de la resistència a les males autoritats o tirans a què fa referència Biéler en les línies citades més amunt. García Alonso ens recorda també que Calví no admet qualsevol tipus de resistència a lEstat, sinó més bé la que tinga certa mesura dinstitucionalitat:
«Per a Calví, el mitjà legítim del qual Déu pot servir-se per derrocar el governant il·legítim és lacció dels magistrats inferiors. Als excessos duna autoritat constituïda per Déu i convertida en il·legítima per lincompliment de les seues funcions, solament podem oposar altra autoritat legítima. A les persones particulars, en el cas extrem que els tirans els obliguen a actuar contra la voluntat de Déu, sols els és lícit la desobediència, mai la resistència armada. Lacusació de revolucionaris que els catòlics dirigien en general als protestants no feia justícia, com veiem, a la doctrina política defesa per Calví, que va ser un ferm defensor del statu quo, sempre i quan la verdadera religió i lhonor a Déu estigueren fora de perill.»21
Tanmateix, a la mort de Calví, els seus seguidors hagueren denfrontar noves situacions llastades per les persecucions contra els protestants a països com França, on prengueren dimensions exagerades i produïren resistències que degeneraren en veritables guerres. Diu García Alonso:
«El punt dinflexió té una data: la massacre de la nit de Sant Bertomeu en 1572. La brutalitat de les persecucions a què foren sotmesos els calvinistes canvià el signe dels enfrontaments politicoreligiosos que va viure Europa en aquell final de segle xvi i va fer sorgir una teoria calvinista coherent de la resistència.»22
TREBALL, SALARI I ECONOMIA
Lascetisme, el feudalisme i la concepció aristocràtica i jeràrquica de la societat foren característiques de ledat mitjana. En el seu magistral estudi La tardor de ledat mitjana, J. Huizinga cita a lescriptor Chastellain, un historiògraf de les acaballes de ledat mitjana, que deia:
«Déu creà les persones vulgars per a llaurar la terra i procurar, gràcies al comerç, les comoditats necessàries a la vida; creà el clergat per als treballs de religió, els nobles per a cultivar la virtut de mantenir la justícia, de manera que les accions i la moral daquestes distingides persones siguen un model per a les altres [...] Arribant al tercer estat, per a completar el regne, és lestat de les bones ciutats, dels mercaders i homes de treball, sobre els quals no convé fer una exposició tan llarga com en el cas dels altres, perquè difícilment sels pot atribuir grans qualitats, ja que pertanyen a una classe servil.»23