José Luis Egío García
Universidad de Murcia
Larticle dóna notícia del complicat context polític al qual, durant els decennis de 1520 a 1540, senfronta, amb penes i treballs, la ciutat de Ginebra, amb lobjectiu de mantenir la seua independència en equilibri amb Berna. En relacionar la tasca de Calví a Ginebra amb aquest context politicomilitar, al qual donem un paper explicatiu principal, es valora en quina mesura contribuïren les seues teories i accions a la consolidació de la ciutat-Estat i a lenfortiment del seu govern republicà. La posició calvinista és descrita en aquest article en contrast amb lalternativa també republicana que sostenen articulants i perrinistes, més proclius a fer concessions a Berna que a admetre el paper director creixent dels refugiats francesos.
***
«Senyor Déu, Pare etern i totpoderós, confessem sense ficció davant la teua santa majestat que som pobres pecadors, concebuts i nascuts en iniquitat i corrupció, inclinats a fer el mal, inútils per a tot bé, i que amb el nostre comportament dolent transgredim sense fi els teus manaments, amb la qual cosa ens fem mereixedors, conformement amb el teu just juí, de ruïna i perdició».2
Amb aquestes paraules, transcrites de la litúrgia composta per Joan Calví i ben reveladores de la concepció antropològica sobre la qual es construeix la disciplinada Església calvinista, obrí Théodore de Bèze la seua intervenció en el Col·loqui de Poissy, promogut per Catherine de Médicis. Es tracta duna declaració fonamental per a entendre lèmfasi calvinista en el desenvolupament institucional duna Església que actue com a òrgan capaç de sotmetre a disciplina a una humanitat miserable materialment i espiritual.
En el moment de la celebració del col·loqui, setembre de 1561, els protestants francòfons es trobaven en el seu moment dapogeu i comptaven amb el recolzament del partit organitzat a lentorn dels Coligny i els Borbons. Arrere havien quedat les dècades
Com és possible que en tot just trenta anys la vida política i religiosa duna nació tan extensa com la francesa mudara quasi per complet? Aquells qui foren testimoni dels combats expansius que Carles V i Francesc I lliuraren a Itàlia en la dècada dels vint, amb prou feines hagueren pogut entendre la necessitat que ambdós sobirans tingueren en les tres dècades posteriors de fer regressar a consellers i exèrcits per a emprar-los en guerres civils a linterior dels territoris que havien rebut en herència.
Ambdós hagueren de fer front a enemics poderosos. Si Carles V tingué en Luter lemblema i estendard al qual es van adherir els prínceps alemanys per tal devitar que la Casa dels Habsburg es fera amb una posició de supremacia en el sempre complicat mapa polític del Sacre Imperi Romanogermànic, Francesc I trobà en Calví un home tímid i solitari i que, segons el seu propi testimoni, no tenia cap voluntat de prendre part en assemblees ni motins polítics, però que esdevingué lorganitzador dels reformats en els territoris de parla francesa.
Aprofundint en elements que són de sobra coneguts, Luter apareix dins la Reforma com el recolzament teòric del qual es valen els prínceps per a convertir-se en caps de les seues esglésies després de la Pau dAugsburg (1555). Dacord amb leclesiologia del primer gran Reformador, els prínceps es converteixen en els encarregats de fer que lEvangeli siga difós i respectat en els seus dominis, monopolitzant a més el poder de reprimir les ofenses a lhonor de Déu.3 La contribució teològica de la Reforma a lenfortiment de lautoritat dels prínceps és considerada unànimement com el fet «que més contribuí tant a la propagació com a lèxit del moviment reformador a Europa».4
Amb independència de la brillantor teòrica o de la proximitat a lEvangeli de les consideracions polítiques de Luter o Melanchthon, resulta evident que la seua doctrina triomfa en la major part del món reformat gràcies a les ambicions dels prínceps alemanys. Estava cridada almenys a omplir de satisfacció a personatges com el camaleònic Maurici de Saxònia, protestant per a fer-se amb les terres de lEsglésia a principis dels 40, procatòlic després per a derrotar la Lliga de Smalkalda i fer-se amb vastos feus i lElectorat a Saxònia, i protestant, de nou, en 1552, per a comandar els prínceps contraris a Carles V i forçar la Pau de Passau.
Levolució daquestes doctrines reformades durà la teologia protestant a atribuir al príncep o magistrat el Jus circa sacra o capacitat de dictaminar sobre el contingut mateix de la doctrina religiosa, evolució de la qual Hugo de Groot deixarà constància en el seu De Imperium Summarum Potestatum circa sacra (1647).5 El fet que amb el recolzament militar dels prínceps siga aquesta lEsglésia reformada triomfant col·locarà en una situació marginal les doctrines politicoreligioses daltres predicadors protestants com Christopher Ehen o Châteillon, contraris a cap mescla entre poders espirituals i terrenals.
Per a comprendre lexcepcionalitat de la teoria política de Calví, resulta digne de menció el fet que tant Wolfgang Capito com Martí Bucer, reformador dEstrasburg, secunden amb els arguments de Luter les pretensions polítiques canviants dels magistrats de la ciutat. A Estrasburg, com queda clar seguint levolució del pensament de Bucer, no és el Reformador el qui imposa el seu pensament teològic a la ciutat, sinó el magistrat el que fa evolucionar la doctrina de la fe, que sacosta per períodes a les concepcions zwinglianes, luteranes o papistes adaptant-se a les necessitats dels socors militars de la ciutat.
En aquest sentit entenen hui els historiadors de la ciutat alsaciana el treball efectiu de Capito i de Bucer com a agents diplomàtics al servei de lhome fort de la ciutat, el patrici Jacques Sturm.6 La intenció teòrica de Bucer de poder conformar una Església relativament autònoma mai arribà a fer-se realitat i fou boicotejada tant pels burgesos dEstrasburg (Ordenances Eclesiàstiques de 1534), com pel conjunt dels pastors luterans, que rebutjaren incloure cap tipus dimposició a les autoritats civils en la Concòrdia de Wittenberg de 1536.
Calví, que pel seu periple a Estrasburg ben bé podria haver-se limitat a seguir la teoria política de predecessors i coetanis, realitza a Ginebra «allò que Bucer perseguia a Estrasburg amb tanta perseverança com manca dèxit»,7 una teoria política protestant dacord amb la naturalesa republicana del govern de la ciutat, però garant al mateix temps de la independència doctrinal i política de la comunitat eclesiàstica. La història de la Reforma durant els anys vint i el primer lustre dels anys trenta, així com la seua experiència particular a Estrasburg i a la vora del Léman són fonamentals per a comprendre la conformació calvinista dun model dEsglésia de caràcter singular.
Cal dir en aquest sentit que levolució física i mental del Reformador és la pròpia dun home prematurament envellit.8 Com refereixen els seus coetanis, Calví pareix ja un ancià quan encara ronda els trenta-cinc anys. La seua maduració mental antecedeix inclús a la física i així, la lectura dels seus escrits i latenció a la seua acció a Ginebra ens permeten ser testimonis dun canvi fonamental que coincideix amb la seua arribada a la vora del Léman als 27 anys.
Amb independència de la brillantor teòrica o de la proximitat a lEvangeli de les consideracions polítiques de Luter o Melanchthon, resulta evident que la seua doctrina triomfa en la major part del món reformat gràcies a les ambicions dels prínceps alemanys. Estava cridada almenys a omplir de satisfacció a personatges com el camaleònic Maurici de Saxònia, protestant per a fer-se amb les terres de lEsglésia a principis dels 40, procatòlic després per a derrotar la Lliga de Smalkalda i fer-se amb vastos feus i lElectorat a Saxònia, i protestant, de nou, en 1552, per a comandar els prínceps contraris a Carles V i forçar la Pau de Passau.
Levolució daquestes doctrines reformades durà la teologia protestant a atribuir al príncep o magistrat el Jus circa sacra o capacitat de dictaminar sobre el contingut mateix de la doctrina religiosa, evolució de la qual Hugo de Groot deixarà constància en el seu De Imperium Summarum Potestatum circa sacra (1647).5 El fet que amb el recolzament militar dels prínceps siga aquesta lEsglésia reformada triomfant col·locarà en una situació marginal les doctrines politicoreligioses daltres predicadors protestants com Christopher Ehen o Châteillon, contraris a cap mescla entre poders espirituals i terrenals.
Per a comprendre lexcepcionalitat de la teoria política de Calví, resulta digne de menció el fet que tant Wolfgang Capito com Martí Bucer, reformador dEstrasburg, secunden amb els arguments de Luter les pretensions polítiques canviants dels magistrats de la ciutat. A Estrasburg, com queda clar seguint levolució del pensament de Bucer, no és el Reformador el qui imposa el seu pensament teològic a la ciutat, sinó el magistrat el que fa evolucionar la doctrina de la fe, que sacosta per períodes a les concepcions zwinglianes, luteranes o papistes adaptant-se a les necessitats dels socors militars de la ciutat.
En aquest sentit entenen hui els historiadors de la ciutat alsaciana el treball efectiu de Capito i de Bucer com a agents diplomàtics al servei de lhome fort de la ciutat, el patrici Jacques Sturm.6 La intenció teòrica de Bucer de poder conformar una Església relativament autònoma mai arribà a fer-se realitat i fou boicotejada tant pels burgesos dEstrasburg (Ordenances Eclesiàstiques de 1534), com pel conjunt dels pastors luterans, que rebutjaren incloure cap tipus dimposició a les autoritats civils en la Concòrdia de Wittenberg de 1536.
Calví, que pel seu periple a Estrasburg ben bé podria haver-se limitat a seguir la teoria política de predecessors i coetanis, realitza a Ginebra «allò que Bucer perseguia a Estrasburg amb tanta perseverança com manca dèxit»,7 una teoria política protestant dacord amb la naturalesa republicana del govern de la ciutat, però garant al mateix temps de la independència doctrinal i política de la comunitat eclesiàstica. La història de la Reforma durant els anys vint i el primer lustre dels anys trenta, així com la seua experiència particular a Estrasburg i a la vora del Léman són fonamentals per a comprendre la conformació calvinista dun model dEsglésia de caràcter singular.
Cal dir en aquest sentit que levolució física i mental del Reformador és la pròpia dun home prematurament envellit.8 Com refereixen els seus coetanis, Calví pareix ja un ancià quan encara ronda els trenta-cinc anys. La seua maduració mental antecedeix inclús a la física i així, la lectura dels seus escrits i latenció a la seua acció a Ginebra ens permeten ser testimonis dun canvi fonamental que coincideix amb la seua arribada a la vora del Léman als 27 anys.
Així, una clau dinterpretació versemblant de la seua vida i obra, la que propose en aquest text seguint la postura clàssica dÉmile Léonard,9 represa per altres autors posteriorment, seria la de dividir el treball de la seua vida en dues parts: una primera, curta fase de joventut, seria la que correspon a lèpoca de peregrinacions de Calví per París, Orleans, Noyon, Angulema, Basilea i Ferrara entre 1531 i 1535, en les quals el reformador publica la primera edició de la seua Institució de la Religió Cristiana. El volum «no és encara més que un catecisme llatí en sis capítols». Conté «una professió de fe» i «una defensa dels qui sofreixen per lEvangeli»,10 però en ell no està encara present la teoria específicament calvinista sobre lEsglésia i les institucions polítiques. En aquesta època, Calví pensa encara que la destrucció de lautoritat del Papa i la possibilitat dapropiar-se de les riqueses de lEsglésia seran motiu suficient perquè els monarques europeus acaben per veure amb bons ulls la Reforma. En aquest sentit sentén la dedicatòria daquesta primera edició de 1535 a Francesc I. Es tracta dun últim esforç d«ablanir el cor»11 dun monarca que, eixe mateix any, ha ordenat ja les primeres execucions sumàries de protestants, després de veure amenaçada la seua seguretat personal en les nits dels pasquins.12
La llarga epístola de Calví, reclamant a favor de la causa reformada lautoritat de lEvangeli i dels Pares de lEsglésia i negant alhora la novetat i lhipotètic risc de subversió política que comportaria la doctrina protestant, està encara basada en una esperança, que «puguem encara tornar a guanyar la teua gràcia, una vegada que, quan et plaga, lliure ja de la indignació i daltres frens, lligques aquesta nostra confessió, que volem que constituïsca una defensa de la teua Majestat».13
Larribada a Ginebra, el seu primer xoc amb la realitat conflictual dallò polític, farà madurar Calví, duent-lo duna posició inicial dentusiasme luterà a daltra dagut realisme polític, en la qual el jove predicador es convertirà en un reformador de fet i de dret, lluitant sense treva per la consolidació duna Església capaç de sobreviure als canvis dinteressos i humors de prínceps i repúbliques.
Quan, a les primeres de canvi, es trobe amb el rebuig duna part substancial dels burgesos de Ginebra a la seua confessió de fe, presa daquesta primera edició ingènua de la Institució, caurà sobtadament en el compte que ni tan sols lEvangeli, la paraula de Déu, té el caràcter autoevident que els més innocents dentre els reformats presumien.
La necessitat de dotar dinstitucions independents lEsglésia protestant es revelarà aleshores per Calví en tota la seua cruesa. I, no obstant, és el mateix qui, tot just un any abans, en la seua Epístola a Francesc I, havia considerat com «pestilent» la teoria dels catòlics «que requereixen sempre una forma dEsglésia visible i aparent». Aquest jove i impetuós Calví sostenia sols uns mesos enrere que l«Església pot existir sense aparença visible» i «es distingeix bé per altra marca: a saber la pura predicació de la paraula de Déu i ladministració de sagraments ben instituïda».14