Que lluny es troba aquest Calví prepolític daquell que perdrà la seua virginitat institucional poc després! De les seues lluites amb els burgesos de Ginebra han donat compte un munt dhistoriadors i biògrafs, per la qual cosa seria estèril reproduir en un treball de curta extensió com aquest elements de sobra coneguts. A més dinvolu crar-se en el conflicte agònic amb els qui sanomenen a si mateixos enfants de Genève, rivals de talla per la seua erudició i el seu rang en la ciutat, Calví viu també immers en el càlcul dinteressos amb què els monarques europeus gestionen levolució de la Reforma dins lImperi.
La seua figura i la seua posició, el calvinisme, apareixen des daleshores diferenciats de la de la resta de reformats alemanys i suïssos. Aquests, a la vegada, amb lexcusa de diferències teològiques sobre la presència o no del cos i la sang de Crist en el sagrament de la Santa Cena, segueixen ampliant la fossa que els separa en episodis com el Col·loqui de Marburg de 1529.15 Versemblantment, davall lòptica dallò polític, la polèmica material subjacent a la disputa espiritual de Marburg no és altra que la de saber si la Reforma preponderant serà la dels prínceps alemanys o la de les ciutats helvètiques.16 En aquesta època és Zwingli qui, amb el pretext de veure en la Cena sols una rememoració de la figura de Crist, serigeix en defensor de la independència, treballosament adquirida, de les ciutats burgeses suïsses i frustra els plans de Felip de Hesse per a convertir-se en el cabdill militar duna extensa regió formada per Hesse, Saxònia i les ciutats lliures del sud dAlemanya i Suïssa. Serà Felip el qui, un any més tard, haja de demanar humilment i en condicions digualtat la seua admissió a una aliança formada per les ciutats autònomes dEstrasburg, Zuric, Basilea i Berna.17
La grandesa amb la qual Calví seleva sobre els prínceps en la onzena carta intercanviada amb Jacques de Bourgogne, escrita en setembre de 1545, és a dir, tan sols deu anys després de la primera edició de la Institució, és hereua de la voluntat antimonàrquica de Zwingli i una mostra cristal·lina de lactitud dindiferència i sarcasme amb la qual el Calví madur contempla els prínceps:
«Lesperança duna reparació al malmès estat de lEsglésia que provinga dallò terrenal no és imaginable de cap manera i divertir-se fent càbales sobre els prínceps és un error. Estan tan preocupats en altres coses, que no tenen ni un moment lliure per a pensar en el que deurien prendres més a pit. En fi, ells tenen cura del seu Estat i per a conservar-lo perseguirien Jesucrist si estigueren convençuts que no els queda altre remei. I, tanmateix, de cap manera arreglaran aquesta confusió tan horrible, davant la qual criden el cel i la terra, encara que per vergonya fingisquen pensar-hi».18
Aquest és el Calví que ha assentat ja el seu model dEsglésia a Ginebra fonent-lo amb els sòlids fonaments teòrics de ledició llatina de la Institució de 1543.19 La seua determinació en assegurar la independència i solidesa de lEsglésia enfront dels complicats avatars polítics i militars es deixa ja sentir des de la famosíssima resposta a Sadolet en 1539.
Per a prosseguir en la comprensió, que no en la justificació del misteri de Calví les dues cares del déu-monstre bicèfal, Janus, resulta també interessant tornar a episodis un tant oblidats del seu pelegrinatge francés. És crucial una anàlisi més detallada que lusual sobre la seua estada a Estrasburg, anys en els quals, malgrat la seua joventut, Calví rep de Bucer lencàrrec dorganitzar al si de lEsglésia els refugiats francòfons.
Ja en la primera tasca directiva que assumeix de forma individual (en la seua primera estada a Ginebra no havia sigut sinó el braç dret de Farel), Calví suscita suspicàcies sobre les seues intencions eclesiològiques. La comunitat germànica, majoritària a lEstrasburg de la primera meitat del segle xvi, veu amb alarma el fet que Calví dote dinstitucions independents uns refugiats francòfons en procés de germanització, dassimilació cultural i política.
René Bornet, en una obra de gran precisió, ha estudiat el treball de Calví al cap de lEsglésia francesa dEstrasburg, donant compte de com el reformador elabora a partir de 1538 un salteri propi (el primer en la llengua de Molière) i institueix fórmules independents per al baptisme o el matrimoni (preses de Farel). Es tracta duna sèrie de xicotets passos que, sumats, donen a lEsglésia francesa dEstrasburg «una certa independència» respecte de les institucions polítiques, la qual cosa motivarà de seguida el recel daquestes i de la població local, que «sacomodava de mala manera a aquests grups particulars que feien la seua vida apart o donaven la impressió de fer-la».20
Quant a les pretensions de Calví de guanyar per a lEsglésia linstrument politicoreligiós de lexcomunió, vertadera arma destinada a fer triomfar la visió política dels membres de lEsglésia en les institucions ciutadanes, cal dir que foren vistes com una gran amenaça pels magistrats dEstrasburg, que anteriorment shavien oposat a una petició similar de Bucer. Els rebuigs successius amb els quals shavia trobat Bucer a Ulm21, Augsburg22 i, sobretot, a Estrasburg23, on cada parròquia desenvolupava fins i tot la seua activitat sota el control de tres magistrats o Kirchenpfleger, no el dugueren mai a declarar-se en oberta rebel·lia contra la magistratura. Calví, en canvi, adoptarà en més duna ocasió aquesta actitud en la seua segona estada ginebrina, intentant evitar, precisament, la submissió de lEsglésia a les autoritats polítiques de la qual havia sigut testimoni durant la seua estada a Estrasburg.
Bé que aquest és un aspecte poc o gens subratllat a les biografies de Calví que han vist la llum, principalment perquè es tracta dun aspecte que el mateix Calví oculta als seus principals textos autobiogràfics,24 el Prefaci al comentari dels Salms de 1557 i la Carta a Sadolet de 1539, la historiografia recent sobre lestada de Calví a Estrasburg subratlla la inquietud que el reformador va causar entre lelit política de la ciutat, aspecte que contribuí tant o més que la insistència de Farel i de les institucions polítiques ginebrines a fi que Calví regressés a Ginebra en 1541 després de la primera experiència directiva, fallida també com la dEstrasburg, entre 1536 i 1538.
La personalitat combativa de Calví, que a linterior de les Esglésies dinspiració calvinista es tradueix en lafirmació orgullosa de senyes didentitat pròpies i independents del poder civil, ha de ser valorada com un element decisiu per a la supervivència de les esglésies reformades en contextos polítics hostils. Si lexpansió de lEsglésia luterana es veu frenada en restar dependent de la benevolència dels prínceps amb el famós cuius regio, eius religio de la pau de Westfàlia (1648), les comunitats eclesials calvinistes seguiran en procés dexpansió durant tot el segle xvii, tant a Holanda com a les Illes britàniques i Amèrica.
La personalitat combativa de Calví, que a linterior de les Esglésies dinspiració calvinista es tradueix en lafirmació orgullosa de senyes didentitat pròpies i independents del poder civil, ha de ser valorada com un element decisiu per a la supervivència de les esglésies reformades en contextos polítics hostils. Si lexpansió de lEsglésia luterana es veu frenada en restar dependent de la benevolència dels prínceps amb el famós cuius regio, eius religio de la pau de Westfàlia (1648), les comunitats eclesials calvinistes seguiran en procés dexpansió durant tot el segle xvii, tant a Holanda com a les Illes britàniques i Amèrica.
Heus ací «la grandesa del geni»25 de Calví de la qual parla Rousseau i la raó dallò que alguns han considerat les misèries de la seua vida, puix el geni polític, maleït per la lògica satànica que governa lesfera de racionalitat en la qual habita, poques vegades troba un judici matisat que reta justícia a la complexitat dels treballs a què senfronta.
Tal i com Rousseau assenyala de passada en el capítol sèptim del segon llibre dEl Contracte Social, el futur veurà en Calví, abans de res, a un legislador, a un forjador de nacions que paradoxalment és exemple per al futur per equiparació amb el passat idealitzat de les repúbliques dAtenes o Esparta. Segons la interpretació rousseauniana, la constitució ginebrina seria el fruit d«una intel·ligència superior, que viu totes les passions dels homes sense experimentar-ne cap» i que «es guanya una glòria allunyada en el temps, podent treballar en un segle per a gaudir della en un altre».26 Probablement, cap altre paisà del reformador haja sabut descriure amb més encert la seua vocació redemptorista, foc espiritual del qual el mateix Rousseau, escriptor daquests mots encomiàstics, constituí una altra encarnació vivent.
A parer nostre, lactualitat de Calví rau també, com per a Rousseau, en el fet que des del Parc des Bastions ginebrí, amb el Llibre obert entre les mans, el reformador apunta de ple a la interrogació universal sobre els trets conformadors de tota nació o comunitat política. Lèxit de les doctrines de Calví en lèpoca de confusió i desordre en la qual li tocà viure, es degué a la seua capacitat per a servir delement aglutinador i homogeneïtzador duna població ginebrina marcada, des dantany, per la seua diversitat cultural, circumstància subratllada encara més, si cap, per la forta emigració francesa que va seguir a les matances dhugonots a França.
Els historiadors de la figura de Calví han donat a la seua biografia tons hagiogràfics o diabòlics segons la seua confessió religiosa o política. Calví, que, per les seues conviccions, haguera rebutjat amb la mateixa energia la seua canonització que la seua dimonització, mantingué sempre una relació pragmàtica amb la moral política. Encalçat a França, apel·là a la tolerància de les sectes dissidents. En canvi, al cim de lEsglésia ginebrina, no dubtà datacar amb duresa a catòlics, luterans, embruixadors i pagans.
La lectura de les actes del Consistori, especialment les que reflecteixen la seua activitat inicial, testimonien la dificultat dimposar una mateixa disciplina religiosa a persones que, pel seu quefer quotidià, es movien regularment entre Ginebra i Lió, ja en aquesta època un important centre econòmic. O als camperols i comerciants dels mercats que saprovisionaven entre la ciutat reformada i els pobles, encara hui catòlics, que la circumden.27 Moltes famílies de la ciutat i entre elles, alguns dels grans enemics de Calví, com els Berthelier, tenien a més importants llaços econòmics i familiars també a Berna, gran república que en aquesta època aspira a exercir a tall dàrbitre en els assumptes polítics de la menuda i dèbil Ginebra.
Ladministració política i religiosa de la Ginebra de Calví fou artífex duna progressiva homogeneïtzació de costums i mentalitats en la ciutat, equiparable a la que durien a terme més tard els grans Estats-nació. Els seus instruments són els Consells (el Petit Consell, el dels Seixanta, el dels Dos-cents i el General), la ordenació dels quals és anterior a larribada de Calví a la ciutat, i el Consistori, la paternitat del qual cal atribuir totalment al Reformador.
Calví es val també daltres institucions de les quals és fundador i laparició de les quals a la Ginebra de lèpoca fou clau per la formació de lEstat modern. Entre elles, cal destacar especialment el sistema educatiu que es posa en marxa en aquesta època (el 21 de maig de 1536 per decisió del Consell General) i que garanteix la formació escolar de tots els xiquets.
La importància per a lexercici efectiu de la ciutadania dun sistema educatiu obligatori i gratuït per als pobres és fonamental. Les paraules de Calví a les Ordenances Eclesiàstiques de 1541, quan a la seua tornada a Ginebra la decisió instituent del Consell de 1536 encara no ha trobat una satisfacció material, són les següents: «Caldrà posar en marxa un Col·legi per instruir els xiquets en llengües i ciències humanes, amb lobjectiu de preparar-los tant per al ministeri com per al govern civil».
Les xiquetes, que per a Calví no estan cridades a exercir cap ministeri eclesiàstic ni cap paper polític en la República,28 no tenen encara loportunitat dacudir a lescola pública. Sols algunes de les que formen part de les riques famílies patrícies de la ciutat podran instruir-se recorrent a tutors privats.
La importància daquest salt avant per a la consolidació política i econòmica de la República és subratllada per tots aquells que han estudiat la seua història. El sistema establit per Calví contemplava un horari didàctic de setanta-dues hores setmanals,29 i Beza safligia quan els estudiants esmerçaven menys de catorze hores al dia.30 Els alumnes, en edat infantil, aprenien principalment literatura, mitologia, geografia i història a partir de la lectura de textos en grec, llatí i francés.
Lèxit de lescola calvinista fou tal que va romandre sense canvis substancials fins als anys trenta del segle xix, resistint àdhuc els avatars de locupació napoleònica. Fruit daquests sòlids fonaments, a principis del segle xix, quan la major part dEuropa romania encara sumida en les tenebres de la ignorància total, «lanalfabetisme masculí havia desaparegut quasi per complet al bell mig de la ciutat» i es reduïa tan sols a un quart de la població dhomes dels camps veïns. En contrast, als territoris de la Savoia catòlica que rodeja Ginebra, la taxa danalfabetisme masculina era propera al cinquanta per cent.31
El paper de lAcadèmia de Ginebra, cicle superior de lensenyament amb la creació del qual en 1559 culmina Calví la seua tasca de legislació pedagògica, és també fonamental per a assegurar la renovació de lelit intel·lectual de la ciutat. Al marge daquesta tasca bàsica, lAcadèmia és una fàbrica que exporta pastors i dirigents protestants a tot Europa: entre els més de tres-cents alumnes que la freqüentaren, ja amb anterioritat a la mort de Calví, hi trobem figures com el reformador escocés John Knox, lerudit i diplomàtic anglés Thomas Bodley, Florent Chrestien, editor de clàssics i preceptor dEnric IV, o Gaspard Olevanius, coautor de la Confessió dHeidelberg.32 Cal afegir a aquestes figures excepcionals la legió dhumils pastors disposats a exposar la seua vida fent-se càrrec de les petites esglésies reformades disperses arreu de França.