El rei, Pere el Cerimoniós (IV en Aragó, II al regne de València), va voler implantar en aquesta primera fase del seu regnat que es prolonga del 1336 al 1387, en franc allunyament dels hàbits politics, pactistes i parlamentaris, dels estats de la Corona catalanoaragonesa, un govern de caràcter més personal, o millor dit autoritari. En aquesta línia, el sobirà es va beneficiar de la incorporació a la seua cort dun grup dantics consellers del deposat Jaume III de Mallorca, ara al seu servei, entre els quals cap destacar el nou canceller, Hug de Fenollet, doctor en ambdós drets i futur bisbe de Vic i de València, tots ells duna orientació romanista que tendia a lenfortiment de lautoritat de la Corona. Aquesta pràctica de govern sadverteix clarament en els poders que exercien, contra fur, els seus alts oficials, sens dubte en virtut de consignes de la monarquia, i com a conseqüència indirecta de les necessitats financeres daquesta, tot provocant una munió de greuges o reclamacions que la Unió sencarregaria de recollir i esgrimir davant del monarca.
La culminació, imprudent, daquesta política, es va manifestar la primavera del 1347, quan el rei Pere provocà una crisi successòria inesperada, probablement per lafany dapartar del poder el seu germà menor, linfant Jaume, comte dUrgell i vescomte dÀger, que, com a immediat hereu del tron si el rei no tenia successió masculina, exercia la lloctinència general dels regnes. El Cerimoniós, a penes fets els vint-i-vuit anys dedat, acabava de perdre la seua primera muller, la reina Maria de Navarra, morta de sobrepart a València, de la qual li havien nascut dues filles. Tot i que la situació no suposava cap perill per a la supervivència de la dinastia, volgué fer proclamar la seua primogènita, la petita infanta Constança, com a successora en cas de morir sense descendència masculina, i com a hereua, sota un tutor, la va nomenar lloctinent general de la Corona.
Aquesta exhibició de poder, irreflexiva, perquè la decisió no va ser adoptada en corts generals, sinó al consell reial, promogué la reacció dels pobles, dirigits per unes oligarquies que seran urbanes al regne de València, dacord amb la contextura social i política del país, així com a lAragó assumirà el protagonisme lalta noblesa, tal com venia sent tradició des del segle anterior.Tanmateix, a Catalunya, no shi produeix cap moviment, no sabem si per haver estat menys afectada pels excessos autoritaris de la monarquia.
El moviment naix al si del Consell de la ciutat de València, i serà fonamentalment burgés, encapçalat pels ciutadans, juristes i mercaders, amb ladhesió duna part de la noblesa, en general cavallers urbans, més que no els grans barons. Pren la denominació dUnió, tot utilitzant una figura per a la qual la ciutat es creia facultada per privilegis reials de Pere el Gran i dAlfons el Franc interpretats forçadament, però que sembla haver estat adoptat de fet per lexemple de la tradició aragonesa antimonàrquica del segle anterior.
Lobjectiu de la revolta valenciana, més avançat del que deixen pensar els greuges invocats, és imposar a la Corona uns mecanismes constitucionals de control de lactuació de lexecutiu al territori valencià, que difícilment podien ser acceptats pel rei, perquè el sotmetia a una subordinació sense precedents. Els regnes havien dintervenir en la composició dels membres del consell reial, seria creat un jutge general jutge de contrafurs del regne de València, inspirat en la institució del justícia dAragó, i la Unió celebraria una assemblea anual, amb la pretensió de consagrar un règim de control parlamentari regular del govern de la monarquia. Ultra això, i per neutralitzar futures tentacions reials envers lautoritarisme, previsibles si hi mantenien la seua influència els consellers rossellonesos dideologia romanista, principals assessors del Cerimoniós dençà de llur incorporació a la cort després de lannexió del regne mallorquí, la Unió exigia formalment al monarca lexpulsió del govern daquells personatges.
És veritat que, en alguns llocs afiliats al moviment unionista, hi hagué tensions antisenyorials, que, malgrat no formar part de lideari de la lliga cap reinvindicació en aquest camp ni tampoc de caràcter social, sens dubte determinaren ladhesió daquells a la revolta, cercant protecció contra els titulars del domini. És el cas de Cocentaina, enfrontada amb Alfons Roger de Lloria, i daltres llocs. En especial es produí aquesta mateixa situació en els llocs del Maestrat de Montesa, que reclamaven del mestre de lorde la restauració dels seus furs originaris de lepoca del repoblament: paradoxalment, els furs dAragó, canviats no feia dues dècades pels de València, en temps dAlfons el Benigne.
Aquestes propostes polítiques reivindicatives atragueren ladhesió de la major part de les viles i llocs rurals del país, tant del territori del reialenc com del de jurisdicció senyorial, si nexceptuem algunes de les principals viles reials que no shi volgueren sumar, en particular Xàtiva, Borriana,Vila-real o Morella. Tanmateix, la noblesa, en general, defensà la causa de la Corona, encapçalada pel seu individu més prestigiós, Pere de Xèrica, senyor daquesta baronia i daltres dominis als regnes de València i dAragó, que era llavors el governador del regne. Sols escassos membres de lalta noblesa, com ara Berenguer de Vilaragut, senyor dOntinyent, Bocairent i Biar, el noble Humbert de Cruïlles i fra Dalmau de Cruïlles, comanador de lorde de Montesa, i sobretot un sector de la cavalleria urbana de la ciutat de València, seguiren la causa unionista. Malgrat això, cal insistir, el protagonisme del moviment correspongué al patriciat burgés de la capital, el sector social més afectat per la deriva autoritària del poder reial, amb la qual féu causa comuna una part de la petita noblesa de la ciutat. La Unió representa lafirmació política de les capes urbanes ciutadans i homes de vila a València i gran part del territori, ja patent vint anys abans quan la ciutat instà i obtingué del rei Alfons el Benigne la desitjada unificació foral del regne. No debades el segle XIV és considerat amb raó com el període de maduració de les institucions regnícoles valencianes.
La Corona va patir moments duríssims durant la crisi, tant a lAragó, com ara particularment a València. El rei fou humiliat per les victòries unionistes obtingudes contra el governador i les forces reials, el desembre de 1347, als enfrontaments de la Pobla Llarga i de Bétera. I encara més després en persona, a la primavera del 1348, quan, perduts els seus efectius militars, era obligat per un avalot popular a eixir de Morvedre i traslladar-se a la capital del regne, en condicions de fet de segrestat per la Unió. Això ajuda a comprendre, en un monarca tan zelós de la seua preeminència règia, la crueldat sense precedents del càstig final de la insurrecció.
El capteniment de Catalunya en la crisi de les Unions denota un abstencionisme positiu: no implicació en la revolta, però sense renunciar a prestar suport a la monarquia. Els estaments del principat sembla que procuraren no intervenir activament en assumptes, considerats interns, dels dos regnes germans i veïns; tot i això, no es desentengueren en aquelles gravíssimes circumstàncies. Una ambaixada de catalans i mallorquins, en efecte, amb el bisbe de Tortosa lagustí valencià fra Bernat Oliver al seu front, va visitar la ciutat de València el març de 1348 amb lobjectiu de cercar una avinença entre les dues posicions de la Unió i de Pere el Cerimoniós, que per dissort no va quallar. Constitueixen un fet a investigar, tanmateix, les causes profundes de lactitud catalana, atés que costa creure que no es produïssen al país excessos autoritaris de part del poder reial en paral·lel amb els altres territoris, o que la resolució unilateral del rei en la delicada matèria de la successió al tron fos rebuda sense protestes.
A la fi, Pere el Cerimoniós reeixí a reconstituir el partit monàrquic en Aragó; hi va ser clau assegurar la lleialtat dun magnat que abandonà la militància primera en la causa de la Unió per a lluitar a favor del rei, Llop de Luna, gran senyor territorial tant en aquell regne com al veí valencià, on posseïa Sogorb, Benaguasil i Paterna. Alhora es reagrupaven els seus partidaris al regne de València, sempre al voltant de Pere de Xèrica, amb lajuda del mestre de Montesa, fra Pere de Tous. Lestiu del 1348, la batalla dÈpila significà la caiguda de Saragossa i el final de la revolta aragonesa. Els mesos següents, i després de passar per la pèrdua de la segona muller, Elionor de Portugal, morta a Xèrica de pesta bubònica, el rei tancà el cercle damunt de València. La Unió accentuava llavors el seu radicalisme, amb latac a Morvedre, tornada a la causa reial, i el saqueig de la jueria de la vila, i les intervencions de càstig contra algunes posicions de senyors promonàrquics, com Ribaroja. Els elements dissidents a linterior, així mateix, es feien callar violentament. A València, poques setmanes abans de la fi del conflicte, un ciutadà, el jurista Joan Sala, i no un cavaller com hagués estat previsible, era proclamat capità de la guerra, amb poders excepcionals.
Aïllada la Unió, amb lexèrcit reial situat al nord del riu Túria, a lentorn de Mislata es produí el combat decisiu. Les milícies valencianes foren destruïdes i la ciutat capitulà. Pere el Cerimoniós entrava a València el 10 de desembre de 1348. Sense dilació, començà la repressió de la revolta, dextraordinària severitat. Aquells que escaparen de la pena capital, aplicada als dirigents i responsables principals, i de les confiscacions de béns, hagueren de pagar composicions monetàries a la Corona. Pot dir-se amb total certesa que les morts causades per la repressió de la Unió, sumades als caiguts en combat i a les nombroses baixes humanes produïdes per la incidència de la pesta negra, varen determinar un visible canvi o relleu en la composició de les capes dirigents, en particular en les ciutadanes.
Les viles i poblacions que havien pertangut a la lliga foren castigades, al seu torn, amb grosses multes. En lesfera estrictament política, el Consell de la ciutat de València va ser sotmés a un període de control sota la tutela reial, i la representació ciutadana disminuïda de forma significativa: per uns anys, el dret dels oficis a nomenar consellers municipals restà suspés, fins que més endavant, a lepoca de la guerra contra Castella, va ser restablert, ben cert que reduït a la meitat.
Fins ací, la síntesi dels fets de la revolta i guerra civil de la Unió del regne de València. Un moviment de caràcter revolucionari, ja advertit pels historiadors liberals del Vuitcents, malgrat el seu desconeixement de la magnitud dels fets, puix que la investigació darxiu no hi havia avançat gens des dels Anales de Jerónimo Zurita, al segle XVI! El programa unionista, que de fet significava, més que no el restabliment del pactisme polític de la Confederació catalanoaragonesa, una forma de govern monàrquic sotmés als control del parlament, quasi republicana, va fracassar. Però, obtingué una victòria pòstuma, car el monarca, Pere el Cerimoniós, es va veure obligat a renunciar a les seues aspiracions autoritàries, sens dubte ben arrelades en les íntimes conviccions del jove i ambiciós sobirà. Les dificultats i perills, gravíssims, que hagué de superar en la conjuntura oberta poc de temps després, la del conflicte amb els castellans, forçaren el rei dAragó a resignarse a una estreta dependència de la corts per tal dobtenir els subsidis de guerra. Sense autonomia financera, la implantació duna monarquia autoritària, segons el model de la castellana o la francesa, es revelava impossible de tot punt.
Laltre element involucrat en la contesa, la disputa successòria, oberta maldestrament fora de temps, podem dir, des de la perspectiva moderna, que va debilitar gratuïtament la monarquia, i amb ella la Confederació dels regnes. El germà únic del rei de pare i mare, linfortunat Jaume dUrgell, va morir a Barcelona a les darreries del 1347, una mort voltada de sospites denverinament, mai no dissipades del tot. La seua reivindicació dels drets dinàstics fou heretada, llavors, pels altres dos fills dAlfons el Benigne, els infants Ferran i Joan, procreats del segon matrimoni reial amb la infanta Elionor, germana dAlfons XI de Castella i Lleó uns mig-germans amb els quals el sempre malfiat Pere el Cerimoniós no savingué mai de debò, que havien assumit des del principi les reivindicacions de les Unions dAragó i de València. Anys a venir, els dos moririen tràgicament. Ferran fou víctima dels rezels dEnric de Trastàmara, laspirant bastard al tron de Castella en el conflicte civil que lenfrontà amb el nou rei Pere I el Cruel, que, atesa la qualitat deventual hereu legítim de linfant, el veia com un rival; Enric, amb lanuència del rei Cerimoniós, el va fer matar a espasa a Castelló de la Plana, el 1363, un dels crims polítics necessaris per a lelevació del Trastàmara a la corona. Joan ja havia caigut, mort brutalment pel mencionat Pere el Cruel, a Bilbao, lany 1358.
La dinastia reial de Barcelona acabaria reduïda, a banda les línies dels Aragó-Urgell, els Aragó-Gandia i els Aragó-Prades, a la descendència directa de Pere el Cerimoniós. Ell mateix de migrades condicions físiques, els seus dos fills mascles i futurs monarques, Joan I i Martí I, tampoc no heretaren una salut forta. Les crítiques conseqüències de lextinció de la línia directa el 1410, amb la mort de Martí lHumà, són massa conegudes.
LES CORTS DE 13481349
Lúltim capítol de la col·lecció recull el procés de les corts de València de 1348-1349, convocades per la Corona per tal de clausurar jurídicament la revolta de la Unió.2 Labolició (rúbrica I dels furs aprovats en aquella reunió) dels privilegis dels reis Pere el Gran del 28 de setembre de 1284 i Alfons el Franc del 22 de setembre de 1286, en què la ciutat de València havia fonamentat el seu dret a constituir la lliga, hi va anar unida a la seua efectiva destrucció material (rúb. VIII), a la qual el rei volgué donar un relleu particular, cerimonial o simbòlic, molt del seu gust. Els privilegis originals i altres escriptures foren tallats i cremats en la foguera que el monarca havia ordenat encendre a la sala capitular del monestir de Predicadors, seu de les corts, i les matrius dargent dels segells major i secret de la Unió trencades i foses en el mateix foc, en acte públic de la sessió del dia 23 de gener del citat any 1349.
Alhora, el rei Pere proclamà la prohibició de formar unions o moviments organitzats, bé anassen contra la Corona, per part dels seus súbdits, o bé contra els senyors territorials per obra de llurs vassalls: els qui contravinguessen la severa prohibició caurien en la qualificació de traïdors, i consegüentment havien de ser castigats amb la pena de mort i confiscació de béns. Més encara, en plena excitació repressiva, les corts dictaven el manament, a qualsevol persona que posseís còpia de lacta de constitució de la Unió i dels corresponents capítols, que estigués obligada a la seua entrega en el termini dun mes; contràriament, li seria aplicada la pena de confiscació dun terç dels seus béns, i, cas de no tenir propietats, de lamputació de la llengua, en manera que no pusca parlar (rúb. II).
El monarca no oblidava la participació dels gremis en lalçament, i a això es deu una altra prescripció; les juntes corporatives no podrien reunirse sense llicència reial, o en defecte seu del governador del regne, en el benentés que no havien de tractar matèries alienes al seu ofici (rúb. III). Així mateix, fou decretada lanul·lació de les nombroses alteracions de dominis i de béns immobles practicades de forma irregular dordre dels mandataris unionistes en el temps del conflicte, ensems amb la devolució de les propietats als titulars, i aquests serien indemnitzats pels perjudicis soferts (rúb.V).