5. Els reajustaments semàntics entre estío, verano i primavera són freqüents en ledat mitjana. Així, la frase «al estiu aenant» de la Cròn. Jaume I (I, p. 40) és traduïda a laragonès medieval: «pora el tiempo de la primavera adelant» en les Gestas (p. 11).
6. FEW, I, p. 46b, S.V. aestivus.
7. Vegeu un ús clàssic de vespre i vesprada: «¡Oh, bell matí de creació humana, e tan amara fou la tua vesprada! Cert, bé diu lo proverbi vulgar: No llous lo jorn tro que veges lo vespre» (Felip de Malla, Pecador remut, cit. per Riquer, HLC, III, p. 423)
8. No és del tot exacte el que en diu el DCEC, I, p. 337, n. 1: «Alcover da un ej. de au en Lulio y otro en las Costumbres de Tortosa (s. XIII). Conozco otros en el mismo autor (Doctrina Pueril, 7, 168, 176, 231) y en el mismo texto jurídico (ed. Oliver, pág. 422), y algún otro caso suelto (A. el Capellán, De Amore, pág. XXII), pero son raros los autores medievales que emplean el vocablo». En la nova edició del volum I, el DCVB nafegeix un exemple del 1262. Pel meu torn, nhe aplegats alguns de Llull, no només del Llibre de Contemplació i de la Doctrina Pueril, sinó també del Blanquerna (ed. S. Galmés, ENC): vol. I, p. 232.14 i 22 [però, p. 232.9: los auçeyls]; vol. II, p. 191.15 [però, p. 188.23, aucells]; vol. III, p. 122.11. Vegeu, a més, Muntaner, vol. I, pp. 35.23, 69.32, 70.15, 126.12, 276.22; Llibre del nudriment he de la cura dels ocels, ed. Faraudo, en Recull de textes catalans antichs, vol. XII, pp. 11-12. No es pot negar, tanmateix, que ocell ja és a ledat mitjana més freqüent que no ho és el seu sinònim au, però fóra exagerat de dir que aquest es troba en català antic «con carácter esporádico y algo latinizante» (DCEC, I, p. 336b).
9. En la Crònica de Desclot (ENC, núm. 64, vol. III, p. 67.24): « carn, e galines, e ous, e formatges, e burri e molt daltre refrescament». Un document de Perpinyà del 1284 diu: «Item mantega o bori, lo quintal III meales» (Gual, VCM, p. 146; el glossari daquesta obra interpreta malament el mot, ib., p. 457).
10. En la traducció occitana de la Doctrina Pueril de Ramon Llull, el fragment corresponent a «menjarien mantega e mel» de loriginal (ed. Schib, p. 163.30) és expressat per «maniarion madega e mel» en el ms. Nouv. acq. fr. 6182 de París, mentre que el de lAmbrosiana de Milà du «m. mantega, beurre e mel». Atesa lexistència en occità del tipus lèxic mantega, sesvaeixen els dubtes de D. Zorzi sobre aquest, que suposa «catalanisme» («Un fragmento provenzale della Doctrina Pueril di Raimondo Llull», en Aevum, XXVIII, Milano, 1954, pp. 348-349, n. 2).
11. DCEC, IV, pp. 611-612; FEW, XIII, pp. 319-321. Va ésser Meyer-Lübke qui va precisar lorigen català de lesp. trozo (REW, 8725); encara que García de Diego ho ha posat en dubte (RFE, XI, p. 346), amb prou feines es pot prescindir daquest origen (en DEEH, S.V. trozo, remet a larticle torosus de la segona part, però no hi trobem lesmentat article). El 1525, el traductor castellà del Llibre del Coch trasllada el català tros per pedazos, pedacitos, penca, rueda, parte. Igualment sesdevé amb el verb trossejar, que expressa mitjançant hazer pedaços, cortar a pedaços, quebrantar (cf. Leimgruber). No hi fa servir la correspondència exacta: *trozo.
12. Recordem que a les darreries del XV, Corella es permet acudits amb la seua antiga amada Caldesa tot jugant amb el mot: «Si.l ferro calt», «calda cremant» (Obres de J. Roiç de Corella, ed. Miquel i Planas, pp. 415-416, 435).
13. Vegeu DCVB, S.V., que naddueix textos dels segles XIII i XIV. En el LCM, ladv. trop dels mss. més antics (L) és substituït per massa en els moderns (ms. U) [cf., per exemple, el núm. CXIV de led. Moliné]. Els mateixos canvis en les dues versions de les Cròniques del món (EUC, XVI, p. 97: «trop auríem a fer» - «hauria massa a fer»).
14. Ladv. massa també és corrent en provençal antic (cf. FEW, IV, p. 442b i n. 9). Per explicar lorigen daquest adverbi, i del seu sinònim trop, cal partir del sentit damuntegament, apilotament.
15. DCELC, III, pp. 874-877.
16. Vegeu larticle de J. Jud, «A propósito del esp. tomar», en Homenaje ofrecido a Menéndez Pidal, II, pp. 21-27. Aquest preciós estudi és importantíssim per a nosaltres no tant perquè ateny letimologia proposada per a lesp. i port. tomar (AUTUMARE), sinó perquè posa en relleu el paper del lèxic darrelament jurídic en la península. El català no hi participa, o hi participa molt poc. En situar AUTUMARE dins el seguit de termes del dret romà, estudia la pervivència a lHispània de mots que formen part del cabal lèxic genuí del català: PERSCRUTARE, PERCONTARE, PERFIDIARE, REUS, QUAESTIARE, QUERIMONIA, PRAECONARE, INTEGRARE, DEHONESTARE, INGENUARE. Per a tomar, cf. també les precisions del DCEC, IV, pp. 490-494. Tant Coromines (loc. cit.) com el DCVB han deixat ben clar que el cat. tomar agafar al vol és una variant de pomar (cf. valencià empomar). Cal afegir-hi que algunes altres mencions antigues de tomar, com ara la de Felip de Malla (vegeu Dicc. Aguiló) són simples variants formals de tombar. També ho és el mallorquí modern tomar batollar, fer caure. M. de Riquer voldria explicar, al meu parer amb poc dencert, el verb entomar, que apareix en el provençal de Guillem de Berguedà amb el seu sentit obscè, per aquest mateix tombar (cf. «garsos corba et entoma», IX, 9; en M. de Riquer, Guillem de Berguedà, Abadia de Poblet, 1971, II, p. 95) [La meua posició respecte al lexema tomar és, doncs, patent; per això mha sobtat de llegir en el DECat, VIII, p. 550b.40, uns atacs de lautor adreçats a mi amb la finor que el caracteritza].
17. DCEC, II, pp. 609-610; FEW, IV, p. 18.
17. DCEC, II, pp. 609-610; FEW, IV, p. 18.
18. La menció més antiga que he aconseguit trobar del castellanisme resar apareix en un procés inquisitorial de València de lany 1500: « lo dit M[iquel] V[ives] a petició del conf. lo instruy de los salms que.l conf. cada dia havia de rezar (sic)» (F. Baer, Die Juden im Christlichen Spanien, II, p. 536). Després, fins al segle XIX, no lhe encertada amb cap daltre exemple. El tipus RECITARE es presenta en alguns parlars fronterers, com ara a Aiguaviva: redar (Sanchis Guarner, RFE, XXXIII, 1949, p. 58).
19. Lexemple més antic que naddueix el DCVB, S.V. preguntar, és el següent del 1576: «Respon-me al quet preguntaré» (Isop Faules, fol. 7). He dafegir que aquest text sembla ésser traducció del castellà i que, això no obstant, a pesar de molts sondejos no he aconseguit de trobar-hi més que demanar, fins i tot en el mateix foli 7 en què hi ha lexemple del DCVB: tot seguit respon linterlocutor: «No deman jo això, mes en quin lloch és estat engendrat» (fol. 7, p. 18).
20. Cf. Veny II, p. 160, § 138, i ALPO, mapes 131 i 132. Aquest últim mapa cartografia la traducció de la frase «nous allons chercher des violettes»; prescindint dels escassos punts on han contestat cúller, al departament dels Pirineus Orientals domina el tipus cercar. Em demane si la francisació hi ha arribat tan lluny o si els subjectes shan limitat a calcar; crec que una pregunta indirecta hauria donat resultats diferents. A les localitats de la Catalunya espanyola sha contestat buscar o cullir. Com sha formulat, però, la pregunta en espanyol? No shaurà dit «*buscar violetas»? [veg. ara L. Badia, «Estudis de Llengua i Literatura catalanes», I, pp. 65-68].
21. Cf. aquest exemple aïllat del 1521, a València: «e com vingué la matinada començaren a anar en busca della e atenygueren-la dellà Cilla y la tornaren a València» (Antiquitats, p. 37).
22. La forma antiga plegar és documentada des del 1365; cf. la meua nota en ZRPh, LXXIV, 1958, p. 293, i DCVB, I, p. 773b (S.V. aplegar, accep. IV). A fi que servesca de criteri per determinar la procedència valenciana de certs textos, afegesc ací les indicacions següents de plegar: EUC, XVI, p. 225; Eximplis, II, p. 102; any 1403, en AIEC, V, 1913-1914, p. 520, doc. núm. 10, i p. 531, doc. núm. 78; sant Vicent, Sermons, II, p. 83; any 1415, en Ligarzas, III, 1971, p. 111; any 1461, CODOIN ACA, XVI, p. 44; any 1478, Bayerri, Ulldecona, p. 169; Corella, Obres, p. 208, línia 179; Isabel de Villena, III, p. 307, línia 10.293; Faules Isòpiques, p. 12. Per a aplegar: EUC, XVI, pp. 223 i 232; any 1434, Lletres Batalla, II, p. 142; Lo Càrcer, pp. 1, 10 i 11; Faules dIsop, p. 7; Faules Isòpiques, p. 46; Ferrando, Certàmens, p. 767.
23. Sobre PLICARE, vegeu G. Tavani, Preistoria e protostoria delle lingue ispaniche, LAlquila, Japadre, 1968, pp. 98-99 (corregiu-hi, vist el que hem dit en la nota anterior, lasserció de la n. 21). Teniu en compte que en el llatí medieval de la Mediterrània apareix prou sovint APPLICARE amb el sentit nàutic darribar una nau a port; nhi ha un ressò català en Marsili Cròn., cap. 39, citat pel DCVB, I, p. 773b. Vet ací, en primer lloc, dos exemples del llatí medieval de Catalunya, any 1302 (Barcelona): « quod frater Rogerius pirata Sicilie cum vi. galeis et i. ligno c. remorum applicuit partibus Provincie» (en Rubió i Lluch, DOC, p. 8, doc. núm. 7); any 1329 (Mallorca): « navigando et faciendo ipsum viaticum Zipri in dicta insula de Serigo, ubi propter maris fortunam applicuit, fuit captum et invasum per homines ipsius insule» (ibid., p. 174, doc. núm. 143). En done ara unes altres citacions extretes duna llarga carta que el duc Morosini de Creta adreça el 1329, des de Candia, al dux de Venècia, i en la qual li exposa certs actes de pirateria i les declaracions dels testimonis: « dixit quod ipse erat castellanus dicti castri et dictum fuit sibi quod quodam lignum Catellanorum applicuit in quodam portu vocato Aulomana» (ibid., p. 178, doc. núm. 147. « et ibi vocari fecerunt Blaxium Simiteluco olim castellano dicti castri et dixerunt sibi quod unum lignum Catellanorum applicuerat in quo portu vocato Sanctus Nicolaus Aulomena» (ibid., p. 181). «Yani Banchari dixit quod iam sunt anni quatuor vel circa de mense januarii quod unum lignum Catellanorum applicuit in quodam portu Sancti Nicolai Aulomona» (p. 184). «Hemanuel Patrologo dixit quod iam sunt plures anni duobus et vadit per tres annos, ut credit, quod unum lignum Catellanorum caricatum de sclavis applicuit ad insulam Citherici in quodam portu vocatu Sanctus Nicolaus Aulomena» (p. 185). « et isti ceperunt fugam, sic quod fugendo dictus abbas applicuit ibi cum magna quantitate gentium et vidit quod isti Catellani interficiebant homines insule» (p. 186). Per acabar, en copiem un exemple de terres occitanes, datat a Maguelonne el 1299: « dicit naves, galeas, ligna, barcas et alia navigia applicare, honerare et exhonerare, intrare et exire et merces apud Latas portare libere Dicit tamen quod navigia grossa non poterant intrare istos gradus; sed in plagia applicabant, et postmodum in caupulis et barquis parvis exhonerabantur, que intrabant dictos gradus, et ibant cum mercibus apud Latas» (Louis Michel, La langue des pêcheurs du Golfe du Lion, Paris [1964], p. 44).
24. A València és tan freqüent arribar (que alguns pronuncien alribar) com aplegar. Cf. en Faules Isòpiques, text que deu ésser valencià, lús daplegar (p. 46), plegar i arribar (p. 47) [Encara queda més patent en Epistolari València, núm. 120.25 i 131.20 (plegar) i núm. 49.12 i 144.33 (arribar)].
25. El ser del poeta Ponç dOrtafà (cf. DCVB, S.V. 3. ser) és un cru provençalisme. El mateix sesdevé amb el testimoni de Guillem Torruella: «car lescurdat del ser mho tolch» (Massó, Repertori, p. 505).
4. UN CAMP SEMÀNTIC
4.1. Cal reconèixer que les observacions que acabem de fer es refereixen a un conjunt de lexemes escollits objectivament (escollits per Jud amb una altra finalitat, no per mi), però sense relació orgànica entre si.