Si analitzàvem un camp semàntic determinat, potser el resultat seria diferent. Vaig fer, doncs, diversos sondeigs amb térmens relatius a unes altres esferes del vocabulari: les parts del cos, les malalties, lagricultura, els accidents del terreny, els fenòmens atmosfèrics, etc. Sempre vaig arribar a la mateixa conclusió: un predomini clar de tipus lèxics «gal·loromànics», al costat de certes coincidències amb l«iberoromànic» i dalgunes denominacions autòctones.
4.1.1. Examinarem ara un daquests conjunts estructurats de nocions: el dels noms de parentiu. Té lavantatge désser prou reduït en nombre i de posseir un model llatí al qual les llengües romàniques romanen fidels de manera general, especialment en allò que fa a les denominacions del parentiu primari. Potser es podria objectar que la noció de parentiu no respon a una realitat lingüística, sinó que la seua expressió està condicionada per factors sociològics i històrics. Tanmateix, com que el nostre punt de partida són els fets lingüístics llatins i el seu resultat en els idiomes romànics, considerem totalment legítima la seua anàlisi.1 Heus-ne ací la llista:2
4.1.2. Vegem-ne, en primer lloc, les designacions dels petitsenfants i en acabant la dels neveux. El català adoptà per a la primera la solució hispànica, que coneixen també diversos parlars occitans: NEPTA (en comptes de NEPTIS) > néta va servir per formar un masculí nét petit-fils (cf. esp. nieta/nieto).3 Al contrari, per a neveux, el català no va seguir les innovacions de la Hispània i mantingué NEPOS, en concordància amb el gal·loromànic; com que aquella llengua, però, desconeix, en térmens generals, la distinció entre cas recte i oblicu, només té el resultat de lacusatiu NEPOTEM > nebot, i dací el femení neboda. Aquesta solució per a neveu, nièce és també la dels parlars occitans de loest del Roine (en el provençal escrit simposaren els representants de NEPTIA, cf. fr. nièce).4 Liberoromànic, des de molt dhora, havia renunciat a NEPOS i havia acudit a SOBRINUS, ètim que no ha deixat rastre en català.5
4.1.3. La innovació PRIMUS per a cousin, pròpia de liberoromànic, no la comparteix el català, que en diu cosí.6
4.1.4. En el sentit de el pare i la mare (és a dir, fr. les parents, it. i genitori), el català coneix el plural o dual pares (diga el que diga Meyer-Lübke, Das Katalanische, p. 122), que trobem des de lèpoca medieval (doc. del 1330 en el DCVB). Concorda, doncs, amb lesp. padres, portg. pais, mentre que aquesta significació és raríssima a les Gàl·lies.7
4.1.5. Per al ll. FRATER i SOROR el català fa servir avui per tot arreu germà i germana, dacord en aquest punt amb liberoromànic.8 Aquestes formes ja es troben a ledat mitjana, però llavors comparteixen el terreny amb frare i sor. No tenim cap estudi conscienciós sobre el combat que aquestes denominacions van lliurar entre si, però crec poder afirmar que als segles XIII i XIV, si més no als textos jurídics que exclouen qualsevol vacil·lació, frare i sor eren més freqüents que no germà i germana.9 La necessitat de subratllar el parentiu espiritual i, en particular, el caràcter més homogeni del parell germà/ germana van contribuir al triomf de GERMANUS.10
4.1.6. Per a la denominació de jumeaux, tenim un terme bessó, també arrelat a les Gàl·lies, sobretot en occità,11 i desconegut a la resta de la Península Ibèrica.
4.1.7. Si per a grand-père, grand-mère el català avi, àvia es col·loca al costat de loccità i aquesta afinitat va fins a tenir en comú la innovació PATRINUS,12 el parell oncle, tia per a oncle i tante mostra ben clarament la situació particular del català: va mà a mà amb el gal·loromànic per al masculí oncle (< AVUNCULUS, en realitat germà de la mare), però no coneix AMITA per al femení i en diu tia (theia) amb la resta de liberoromànic.13 Afegim-hi, a més, que lesp. tío ha passat recentment al català; especialment hi ha arrelat la forma hipocorística tiet.14
4.1.8. En la família política, una innovació catalana digna de ressenyar-se és la de jove s. f. bru (< JUVENIS), que trobem així mateix en alguns parlars occitans.15
4.1.9. Per a les relacions de parentiu que el llatí expressava amb vitricus/noverca i privignus/privigna, el català, com els seus veïns del nord i de loest, va acudir a formacions mitjançant el sufix pejoratiu -aster. Assenyalem que no participa en la composició ANTENATUS (cf. gr. ),16 que trobem en espanyol i en portuguès (alnado, antenado; enteado).17
4.1.10. El parentiu espiritual que es contrau amb el bateig ens reserva la creació de padrina;18 gràcies a això, el català esquiva lhomonímia amb madrina llevadora.19 A més, en un nou cas, va una altra vegada amb les Gàl·lies, on els diminutius FILIOLUS, FILIOLA van prendre la significació de Patenkinder (cf. FEW, III, p. 520b); lespanyol i el portuguès van servir-se dels derivats de FILIUS: ahijado, afilhado.20
4.2. Fet i fet, es pot assenyalar que, dels 36 tipus lexicològics catalans, nhem de deixar de banda 15, els quals són comuns tant a les llengües dHispània com a les de les Gàl·lies (pare, mare, fill, filla, sogre, sogra, gendre, nora, cunyat, cunyada, padrastre, madrastra, fillastre, fillastra, padrí). Entre els 22 que en queden, dos són privatius del català: jove bru i padrina marraine. En sis casos, el català concorda amb la Iberoromània (pares, germà, germana, nét, néta, tia), encara que alguns daquests mots hagen deixat empremta en occità (neta, tia). En els 13 últims casos, el català sacosta a la Gal·loromània, en especial als parlars meridionals (bessó, frare, sor, avi, àvia, padrí, oncle, cosí, cosina, nebot, neboda, fillol, fillola). Des del punt de vista sincrònic, tanmateix, hem de prescindir de frare i sor, que van sucumbir davant germà, germana. També oncle es veu amenaçat pel castellanisme tio, que té lavantatge de poder recolzar-se en el femení tia.21
4.2.1. Així doncs,una volta més les afinitats del lèxic català amb el de la Gal·loromània són evidents i en això els partidaris del «gal·loromanisme» daquesta llengua duien tota la raó; únicament i exclusivament prejudicis díndole extralingüística impedeixen de reconèixer-ho.
4.2.1. Així doncs,una volta més les afinitats del lèxic català amb el de la Gal·loromània són evidents i en això els partidaris del «gal·loromanisme» daquesta llengua duien tota la raó; únicament i exclusivament prejudicis díndole extralingüística impedeixen de reconèixer-ho.
Que una llengua romànica situada a la Península Ibèrica siga una llengua iberoromànica, geogràficament sí. Situar-la, però, per aquesta raó, en el mateix pla lingüístic i en particular lèxic que el castellà o el portuguès, ja no.
Pel seu lèxic, el català coincideix la majoria de les vegades amb les solucions de les Gàl·lies, i no tant amb les dHispània.
Tampoc no trobe gaire feliç la metàfora de la «llengua pont», que podria convenir a qualsevol llengua en relació amb les veïnes, sempre que siguen del mateix grup lingüístic. Per què, llavors, no parlar de loccità com a pont entre el francès i el català, o de lespanyol entre el català i el portuguès? També podria ser pont laragonès entre el català i el castellà, i el castellà entre laragonès i el lleonès.22
1. La terminologia del parentiu en indoeuropeu ha estat estudiada per Émile Benveniste, Le vocabulaire des institutions indoeuropéennes, Paris, Les Éditions de Minuit [1969], I, pp. 103-276.
2. Ens servim metalingüísticament del francès per indicar el concepte o significat.
3. FEW, VII, p. 96b, S.V. nepta.
4. Aebischer, Parenté, pp. 19-21; FEW, VII, pp. 94b-95a, S.V. nepos; cf. també ib., pp. 96-97, S.V. neptia.
5. Que en el domini hispànic les coses també van ésser bastant complicades, ens ho demostra laragonès ant. sobrino petit-fils (cf. Tóp. Hesp., I, p. 220). Vegeu la curiosa vacil·lació dAntoni Canals en traduir el següent passatge: «honos filiis Gracchi et nepotibus Africani defuit» per «la honor defallí als fills de Gracco, qui foren nebots o néts de lAfricà» (Valeri Màximo, II, p. 110 = llib. VI, III, Id).
6. Es coneix també lexpressió cosí prim; vegeu DCVB, VIII, p. 873b, i DCEC, IV, p. 1006b. Prescindesc de denominacions com ara cormano cosí, que no existeixen en català. Vegeu infra, § 7.1, n. 3.
7. FEW, VIII, p. 8 i n. 2; ib., VII, p. 644 i n. 8. Ja H. Kuen, ZRPh, LII, 1932, p. 499, havia assenyalat lexistència en català de els pares. A propòsit del dual ll. PATRES, vegeu M. Bassols de Climent, Sintaxis histórica de la lengua latina, I, Barcelona, CSIC, 1945, p. 87.
8. Cf. supra, § 3.
9. Vet ací un passatge dels Furs de València (VI-V-3), text que data de lèpoca de Jaume I (darreries del s. XIII), segons el manuscrit B copiat el 1329: «En la linya col·lateral, ço és transversal, és lo primer grau frare e sor, e.l segon grau és fill o filla de frare o de sor, e oncle e tia mayor, ço és frare e sor davi e dàvia, e.l quart grau és besnét e besnéta de frare e de sor o frare e sor de besavi o de besàvia, e.l quint grau és tresnét o tresnéta de frare o de sor e frare o sor de tresavi o de tresàvia, e axí dels altres qui.s seguexen daquí enant».
10. Aebischer, Parenté, pp. 14-16, dacord amb la seua manera de veure en el català una llengua purament receptora, creu que: «lentrée de germà, germana dans le lexique catalan est un phénomène relativement récent, provoqué par les multiples rapports qui, au moyen âge, ont uni Barcelone à lAragon, et, de ce fait, au reste de lEspagne». Aquest investigador cita un sol exemple tret del Liber Feudorum Major: «ad mea ermana dopna Iusiana comitissa de Impuries» (any 1178), el qual procedeix, tanmateix, del monestir de Santa María de Casbas (Osca). Si la seua opinió és exacta, hauríem de tenir en català una cosa així com ara *ermà/*ermana en lloc de germà/germana, sobretot perquè el manlleu és «relativement récent».
11. Cf. FEW, I, pp. 383-384, on sindica la irradiació del cat. bessó/bessons en aragonès i en sicilià.
12. FEW, VII, p. 22 i n. 3; DCVB, S.V. padrí; Veny I, pp. 115-116, § 15; ALPI, mapa 8. A Suïssa sorgeix el tipus major, majora per a avi, àvia.
13. El ll. tia, el trobem el 1080 a Catalunya. Aebischer, Parenté, p. 17, suposa que degué existir un cat. *anda. Això no obstant, el seu exemple damita del 1128 només reflecteix lús llatí. A Catalunya no sembla haver arrelat anda com en provençal. Vegeu la nota següent.
14. Un pas endarrere representa, pel que fa a la part catalana, el treball de Karl Neubert, Die Bezeichnungen von Tante und Onkel in den romanischen Sprachen, Diss. Erlagen, 1969, p. 372. La documentació històrica emprada per Aebischer en el seu estudi dels Annali della Scuola Normale Superiore di Pisa (1936), base de les observacions de Neubert, resulta totalment insuficient. Aquest shauria pogut prendre la molèstia dobrir, si més no, el DCVB (S.V. tia), per trobar-ne exemples més antics. Vegeu el parell oncle-tia en lexemple dels Furs de València (nota 9). Insistim que tia és la vella denominació catalana. Per a la vida precària de tia en occità, vegeu Blochwitz en ZRPh, LXXIX, 1963, p. 84. Consulteu, a més, Bonfante, pp. 46-59. En un document adreçat el 1432 pel comte de Foix als consellers de Barcelona, aquest empra les formes tia i may mare: «nostra tia la comtessa de Pallars, may del comte de Pallars», en J. Miret i Sans, Investigación histórica sobre el Vizcondado de Castellbó, Barcelona, 1900, p. 309. Serà un catalanisme? Per al problema general romànic, vegeu Roy Harris, «The Semantic Prehistory of the Romance Progeny of Latin Avunculus-Amita», en Romance Notes, VII, 1965, pp. 95-100.
15. RLaR, XXVI, p. 55; FEW, V, p. 93a.
16. Friedich Diez, Romanische Wortschöpfung, Bonn, 1875, p. 39.
17. Prefigurats en Isidor, Etym., XI, VI, 21.
18. Lexemple més antic de padrina adduït pel DCVB (S.V. padrí) és del Blanquerna de Ramon Llull, però aquest text pertany a la reelaboració de Bonllavi (València, 1521). La primera documentació que jo en posseesc no és tampoc gaire primerenca: Somni de Joan Joan, imprès a València el 1497 (CSV, p. 142, v. 1728); després, en el Partinobles, que és una traducció del castellà, impresa a Tarragona el 1588 (ed. Miquel i Planas, p. 123).