19. La primera vegada que el trobe és en la Cròn. Pere, p. 52, § 40.9: «nasquem tan feble e tan exaquiós que no.s pensaven les madrines que poguéssem viure»; després, el 1376, en una carta del duc de Girona, futur Joan I: «na Ramoneta, madrina de nostra cara companyona la duquessa» (Roca, Johan, p. 83). Nabunden les citacions i en general es tracta dexemples valencians: a la documentació del DCVB podem afegir: any 1380, Rubió, Docs. Cult., II, p. 170, n. 1; any 1398, AIEC, IV, 1911-1912, p. 126, doc. núm. 85; any 1564, a Taraçona, Institucions dels Furs, p. 13. Fins i tot en laragonès cancelleresc trobem madrina en aquests dos passatges del 1381, que cite per si es tractava duna isoglossa més que no dun calc. El primogènit dAragó escriu a la reina de Castella «que la dita Duquessa ha menester Na Bonanada madrina, la qual yes en servicio vuestro» (Roca, Johan, p. 126), mentre que aquesta duquessa, quan sadreça al seu cunyat, li adverteix: «vos sabedes que nos a present havemos buena madrina e bien apta en su oficio e per consiguient no ende havemos menester otra» (Ibidem). Sinònims de la nostra paraula són llevadora i comare (cf. Veny I, pp. 110-111).
20. Aebischer, Parenté, pp. 23-24, assenyala en un document de lany 1002 del Cartulari de Sant Cugat del Vallès (ed. Rius, II, p. 25, doc. núm. 377) la menció de filiatus i filiata i, fidel al seu costum, suposa que aquestes eren «les dénominations locales des filleuls antérieurement à larrivée du fillol, forme catalanisée du filhol provençal». Després de llegir el document, no estic tan segur que es tracte de fillols de bateigs; potser siguen fills adoptius, que encara es diuen afillats en català, com en ledat mitjana (vegeu DCVB, S.V.); el següent passatge sembla confirmar el meu punt de vista: «Et faciatis carta ad filiato meo nomine Petro, quod emi ad portam civitatis Barchinonam, de ipsa vinea qui est ad Palatio Avozido» (ed. Rius, II, p. 25). I, encara que suposem que la interpretació fillol hi fos lexacta, no es pot traure interpretacions de tant dabast com fa ara Aebischer. No tot allò que es troba en les cartes escrites en llatí reflecteix un ús de lidioma vulgar; potser en romanç en deien fillol i en escriure en llatí van considerar més correcte o elegant de posar filiatus. Insistesc, a més, en el fet que lúnica cosa que es troba en la llengua, des de sempre, és fillol, i que el que sha trobat, una mica a latzar, en un sol document no permet deduir conseqüències de caire estratigràfic. Labundància daccepcions figurades de fillol i fillola sembla excloure una procedència estrangera.
21. En cat. ant., al costat doncle apareix amb freqüència la forma avoncle, de la qual són variants modernes blonco i conco. De tio, no en conec documentació anterior al segle XIX.[Un exemple valencià isolat i poc representatiu del 1668 a Ferrando, Certàmens, p. 1054].
22. Portant a lextrem aquest procediment, acabaríem negant lexistència de les llengües. És el que li ocorria a Paul Meyer quan soposava, per les raons últimes que foren, a considerar que hi havia una frontera entre les llengües doc i doil: sempre hi havia un pont, una transició, mai no una frontera.
5. EL LÈXIC CATALÀ ENTRE LES ÀREES CENTRALS
5.1. Una vegada provada, al meu entendre, lafinitat lèxica del català amb el seus veïns del nord, encara resta la tasca de precisar i avaluar aquesta afinitat. Ara presentaré uns altres exemples. Potser que hom titllarà lelecció darbitrària; per minvar aquesta possible arbitrarietat, mhe lliurat durant molt de temps a múltiples anàlisis. Darrerament sotmetia totes les meues lectures a un joc infernal, però apassionant: examinant un rere laltre texts catalans, castellans, provençals i francesos (antics i moderns), estudiava la manera dexpressar els lexemes daquestes llengües en cada una de les altres tres. Si hi ha arbitrarietat i ben involuntària en el meu procediment, crec haver-la reduïda a un mínim suportable, a causa del nombre i la diversitat de les meues perquisicions.
5.1.1. Si descobrim una comunitat gal·lo-catalana, caldria demanar-se, primer de res, si no som davant un miratge. Lelement diferenciador no és sovint el català, sinó lespanyol. Llavors, aquesta comunitat serà fins un cert punt passiva. La seua existència es deu a líndole específica del vocabulari iberoromànic, amb el seus arcaismes sorprenents, i també amb el seu dinamisme. Si badallar, pudir, menjar, bullir, demà, blat, por, guatlla, espatlla i dotzenes més daltres mots així mostren la coincidència del català amb unes altres llengües romàniques (cf. fr. bâiller, puer, manger, bouillir, demain, blé, peur, caille, épaule), això es deu a la llatinitat més autèntica de lespanyol,1 que roman fidel a OSCITARE, FOETIRE, COMEDERE, FERVERE, CRAS, TRITICUM, METUS, CUTURNIX, HUMERUS. Dací, lesp. bostezar, heder, comer, hervir, cras, trigo, miedo, codorniz, hombro (com també en portuguès bocejar, feder, comer, ferver, cras, trigo, medo, codorniz, ombro).
El català posseeix, per regla general, una llatinitat menys selecta, com sesdevé a les Gàl·lies i a Itàlia.2 Renuncie, després dhaver citat tants exemples, a fer desfilar la llarga llista dAFFLARE, AFRICUS, ALIENUS, ANSER, APTARE, ASSARE, ASSETARI, AUTUMNUS, etc., que han donat en espanyol hallar, ábrego, ajeno, ánsar, atar, asar, asechar, otoño, etc. i en portuguès achar, ábrego, alheio, ansar, atar, assar, asseitar, outono. Compareu ara amb la solució catalana: trobar, llebeig, estrany, oca, lligar, rostir, guaitar, tardor.
5.1.2. Les innovacions de lhispano-portuguès, però, no han contribuït menys que el seu costat conservador a allunyar el català del que es considera típic dHispània. Limitant-nos a ètims llatins, observem les forces creadores de liberoromànic, que es permet AMARELLU, CARNARIU, CENTENU, *CINISIA, *CORATIONE, CORDARIU, CUMMATERCULA, MANEANA, MATURICATA, AD MINUTU, *NARICAE, (RES)NATA, ORDINIARE, SALIVATU,3 VOTA, don les solucions hispano-portugueses: amarillo-amarelo, carnero-carneiro, centeno-centeio, ceniza-cinza, corazón-coração, comadreja-[doninha], mañana-manhã, madrugada-madrugada, a menudo-a miudo, nariz-nariz, nada-nada, ordeñar-ordenhar, salvado-[farelos], boda-boda.
El català sencara amb aquests resultats amb groc jaune (< CROCU)4 [use el francès com a metallengua], sègol seigle (< SECALE), cendra cendre (< CINERE), cor coeur (< COR), anyell agneau (< AGNELLU), mustela belette (< MUSTELA), matí matin (< MATUTINU), matinada petit matin (< MATUTINU + -ATA), sovint souvent (< SUBINDE), nas nez (< NASU), res rien (< RES), munyir traire (< MULGERE), segó son (< SECUNDU), noces noces (< NUPTIAE).
Citem-ne encara alguns exemples, escollits a latzar, que revelen una llatinitat diferent. Indiquem en primer lloc la base llatina de la paraula catalana, seguida de la base de les corresponents hispano-portugueses, després els resultats de les tres llengües hispàniques acompanyats de llur significació:
BATTUERE ~ TRIBULARE > batre - trillar/trilhar battre le blé
BRACA ~ UBER > braguer5 - ubre pis
COTONEU ~ MELIMELU > codony - membrillo/marmelo coing6
COLUMBA ~ PALUMBES > colom - paloma/pômbo pigeon
CUBARE ~ PULLU- > covar - empollar/[chocar] couver
GRANU- (o bé COMBOROS-) ~ VERRERE > agranar (o escombrar) -barrer/varrer balayer
FILATU ~ RETE > filat - red/rede filet
SCORTEA ~ CORTICEA > escorça - corteza/cortiça écorce
EXCORTICARE ~ *EXFOLLARE > escorxar - desollar/desfolar écorcher
FORMATICU ~ CASEU > formatge - queso/queijo fromage
MALE HABITU ~ INFIRMU > malalt - enfermo/enfermo (o doente) malade
MANTICA ~ FOLLIS > manxa - fuelle/fole soufllet
NITIDU ~ LIMPIDU > net - limpio/limpo propre
PARABOLARE ~ FABULARE > parlar - hablar/falar parler
PODIARE ~ SUBIRE > pujar - subir/subir monter7
MODIOLU (o RUBELLUM) ~ GEMMA > mujol (o rovell) - yema/gema jaune doeuf8
TROIA ~ PORCA > truja - puerca (o cerda)/porca truie
OCULU- ~ COLUMELLU > ullal - colmillo/colmilho dent canine9
Si lallunyament del català respecte de lespanyol resulta ací evident, lacostament del portuguès a aquesta llengua no es pot discutir.
5.1.3. Minteressa deixar ben clar que sovint els diccionaris etimològics saconformen a assenyalar, per a una determinada base llatina, un nombre de reflexos francesos i italians; i, perquè les altres llengües dHispània manquen dels corresponents representants, obliden el català. Em limite a adduir-ne un exemple. El llat. CLASSICUM so de trompeta (don el vulgar *CLASSUM) és la base de loccit. ant. clas, fr. glais, glas (avui sonner le glas tocar a morts), it. chiasso soroll, xivarri. Es menysprea lesment del cat. ant. clas, clasc, ben documentat en Dicc. Aguiló i DCVB, S.V., des dels primers textos. Afegiré aquest exemple valencià del 1344, que precisament fa referència a un moment dunió espiritual de tots els regnes cristians dEspanya:
los seyns e les campanes de la Seu e de tota la Ciutat, aprés que lo seyn del ladre haje sonat, toquen o sonen a gran clasc (publ. p. M. Dualde, Solidaridad de Valencia con las victorias cristianas del Salado y Algeciras, València, 1950, p. 79).
Convé assenyalar que, ateses les formes catalanes, la discussió sobre si calia partir de CLASSICU o de *CLASSU (vegeu REW, 1965; FEW, II, p. 746) resulta supèrflua.
5.2. Hi ha també uns altres elements de discrepància, a més del desajustament en lelecció dels tipus lèxics dorigen llatí. Una cosa semblant sesdevé amb els manlleus germànics. Com que lelement germànic daltra banda poc estudiat entre nosaltres10 no exerceix a Espanya el mateix paper que a les Gàl·lies o a Itàlia, el tractarem ràpidament.11
5.2.1. Assenyalarem que sovint, allà on el català recorre a un terme daquest origen, lespanyol i el portuguès solen romandre fidels al tipus llatí: amanir (aliñar - port. [temperar, aprontar]) préparer, assaisonner; esclatar (estallar - estalar) éclater; escuma (espuma - espuma) écume; estona (rato - [momento]) un moment; fang (cieno (o barro) - [barro]) fange, boue; galta (mejilla - [face]) joue; grípia (pesebre - perseve, ant.) crèche; lleig (feo - feio) laid; melsa (bazo - baço) la rate; òliba (lechuza - noitibó) effraie, chouette; rostir (asar - asar) rôtir.
5.2.2. També es dóna el cas contrari, i, allà on el català segueix fidel al llatí, lespanyol i el portuguès poden adoptar un germanisme: bestiar (ganado - gado) bétail; filosa (rueca - roca) quenouille;12 pols (sien - [fontes]) tempe; traure (sacar - sacar) tirer, sortir.
5.2.3. Fins i tot pot succeir que, quan una determinada noció és expressada en tots dos dominis per lexemes germànics, aquests siguen llavors diferents. Per exemple, locell que en llatí es denomina accipiter épervier es designa mitjançant els germanismes esparver en català i gavilán en castellà, gaviao en portuguès.
~
5.2.4. També ocorre que el castellà tinga, contràriament al català, una solució diversa a la llatina i la germànica daquest. Així, el català expressa el concepte dement avui mitjançant boig, però en ledat mitjana conegué, a més, foll i orat. El primer és germànic (del gòt. bauths);13 els altres dos, llatins (FOLLE i AURATU). El castellà, amb el seu enigmàtic loco (cf. portg. louco), menysprea totes dues possibilitats.
5.3. Característica també del català sembla ésser la seua resistència als manlleus àrabs, els quals, com és ben sabut, constitueixen una part conspícua del lèxic castellà i portuguès. Heus-ne ací alguns exemples: agulla de cap (alfiler) épingle, baladre (adelfa) laurier-rose, bleda (acelga) blette, esquirol (ardilla) écureuil, fins (hasta) jusque, marmessor (albacea) exécuteur testamentaire, oli (aceite) huile, porc senglar (jabalí) porc sanglier, ramat (rebaño) troupeau. Les paraules equivalents portugueses coincideixen, per regla general, amb les castellanes: adelfa, acelga, [esquilo], até, albaceia, azeite, javali, rebanho.