5.3. Característica també del català sembla ésser la seua resistència als manlleus àrabs, els quals, com és ben sabut, constitueixen una part conspícua del lèxic castellà i portuguès. Heus-ne ací alguns exemples: agulla de cap (alfiler) épingle, baladre (adelfa) laurier-rose, bleda (acelga) blette, esquirol (ardilla) écureuil, fins (hasta) jusque, marmessor (albacea) exécuteur testamentaire, oli (aceite) huile, porc senglar (jabalí) porc sanglier, ramat (rebaño) troupeau. Les paraules equivalents portugueses coincideixen, per regla general, amb les castellanes: adelfa, acelga, [esquilo], até, albaceia, azeite, javali, rebanho.
La meua prudent formulació («sembla ésser») es deu a les exageracions o simplificacions sobre la suposada falta de lèxic català dorigen àrab. Heinrich Kuen (ZRPh, LXXXII, 1967, p. 205), per exemple, exagera en afirmar que els arabismes de lespanyol aceite, aceituna, alfombra, almazara, almohada, aldaba, albañil, ataúd, aldea, fulano i hasta no tenen correspondència en català. La mera existència de mots com balda, taüt, aldea o aldeia, almàssera, mostren que el problema és més complex. És clar que i una altra vegada ho comprovem ací no es pot comparar la situació catalana amb la portuguesa.14 Loccident peninsular, dacord amb el centre, diu: azeite, azeitona, alfombra, aldrava, alvanel, ataúde, aldeia, fulano/fuão, até; però, dací a negar la gran importància de larabisme en català hi ha un bon tros.
5.3.1. Tot reconeixent la possible superioritat numèrica de lexemes dorigen àrab en espanyol, considere que és convenient tenir en compte, quan ens ocupem dels arabismes catalans, els factors següents:
a) Un mateix ètim àrab viu en català i en espanyol: aljub - aljibe.
b) Ètims àrabs diversos serveixen en ambdues llengües per expressar la mateixa noció: rajola - azulejo.
c) Existència dun arabisme en espanyol enfront duna altra solució catalana: baladre - adelfa.
d) Existència dun arabisme en català i duna altra solució en espanyol (aquest cas és força estrany); vegeu el cat. ant. atzebib panses,15 làrea del qual no sembla haver ultrapassat Aragó.
e) Distribució geogràfica dels arabismes catalans: cat. merid. tramús - esp. altramuz, però cat. sept. llobí.16
f) La dimensió cronològica ha canviat laspecte: cat. ginesta - esp. ant. hiniesta, però esp. retama. El cas invers: un arabisme català com ara matalaf, matalàs, que tenia en ledat mitjana exacta correspondència etimològica en el cast. almadraque, safronta, amb el temps, amb una solució dun origen diferent: colchón.
g) Problemes de semàntica, en connexió també amb lapartat anterior: cat. ant. nora - esp. noria o añora, però avui sénia o sínia, que en realitat correspon a larabisme esp. aceña molí de farina, port. azenha.
h) Els casos dels arabismes «secundaris». Per exemple, el ll. GYPSUM viu en esp. yeso i en cat. guix. Però, al seu costat, el cat. merid. coneix algeps (la isoglossa lèxica abraça també laragonès: algepz).17
i) Existència en una mateixa regió de sinònims, un dels quals és de nissaga àrab i laltre no ho és. Així, en la redacció dels Furs de València, del segle XIII, tenim parells sinonímics com rambla o areny, guix o algepç.18
5.3.2. Per acabar em permet dinsistir, amb una mostra, en el fet que resta encara molt per estudiar en el camp de larabisme català.19 La documentació utilitzada fins ara és incompleta. Lesp. almofrej és documentat, segons el DCEC, S.V., a partir de Nebrija (cap al 1495); per al català almofrex, el Diccionari Aguiló, seguit pel DCVB, S.V., naddueix un sol cas del 1472 (anterior, doncs, a lespanyol, encara que això no significa res). En realitat, aquest exemple del segle XV és lúltim duna sèrie desments que comença el 1058 i que continua al llarg dels segles XIII i XIV.20
Avui en dia cal tenir present larrelament dels arabismes (en sensible retirada, ja que molts objectes concrets que aquests designen han caigut en desús)21 i llur distribució geogràfica: de la mateixa manera com a Burgos o a la muntanya de Santander són menys abundosos que no a Andalusia, també als Pallars o a lEmpordà són menys escassos que no a Mallorca i a València (el mateix podem dir, respecte dels arabismes portuguesos, de la regió del Minho enfront de lAlgarve).22
5.4. El conjunt daquests trets contrastats (diferent llatinitat, intensitat diversa dels superestrats germànic i àrab) serveix per allunyar luna de laltra aquestes llengües. El català té un aire de família amb la resta de la Romània. El romanista no hispanista no es troba davant aquest idioma tan desorientat com davant lespanyol o el portuguès.23
Diríem, fins i tot, que els reajustaments moderns del lèxic espanyol contribueixen encara a lallunyament. Les innovacions castellanes del tipus retama, rodilla, ventana, que han triomfat en època relativament recent sobre hiniesta, hinojo, hiniestra, accentuen , si més no, aquest distanciament (cat. ginesta, genoll i finestra).24 I certes reaccions del català mateix que ha abandonat detràs (esp. detrás) en benefici de darrere, carçre (esp. cárcel) per presó, enadir (esp. añadir) per afegir, neula (esp. niebla) per boira, sútzeu (esp. sucio) per brut no fan sinó eixamplar la distància que hi ha entre aquestes dues llengües romàniques.25
1. Sobre el llatí dEspanya, vegeu els treballs de Jole Scudieri, «Considerazioni sul latino di Spagna del sécolo IV», en Cultura Neolatina, XXIX, 1969, pp. 126-158, i els dAntonio Tovar, «Séneca y el latín de España», en Serta Romanica, Fest- schrift für Gerhard Rohlfs zum 75. Geburtstag, Tübingen, 1963, pp. 133-139; «Catón y el latín de Hispania», en Philologische Studien für Joseph M. Piel, Heidelberg, 1969, pp. 201-203; «Lucilio y el latín de España», en Studi linguistici in onore di Vittore Pisani, Brescia, 1969, pp. 1019-1031.
2. [No vaig gens en la línia dels qui volen apreciar en litalià un acostament major al llatí que en lespanyol o el francès, etc. Vegeu sobre això, entre altres, Arnulf Stefanelli,«Dal lessico latino al lessico italiano», dins Linguistica, XXXI, 1991, pp. 177-184; «Sprechsprachliche Universalien in protoromanischen Vulgärlatein. Lexikon und Semantik», dins Actes du IIIème Colloque international sur le latin vulgaire et tardif, Tübingen, Niemeyer, 1992, pp. 347-357].
2. [No vaig gens en la línia dels qui volen apreciar en litalià un acostament major al llatí que en lespanyol o el francès, etc. Vegeu sobre això, entre altres, Arnulf Stefanelli,«Dal lessico latino al lessico italiano», dins Linguistica, XXXI, 1991, pp. 177-184; «Sprechsprachliche Universalien in protoromanischen Vulgärlatein. Lexikon und Semantik», dins Actes du IIIème Colloque international sur le latin vulgaire et tardif, Tübingen, Niemeyer, 1992, pp. 347-357].
3. Quan vaig redactar aquest apartat estava convençut que lesp. salvado era una innovació lèxica que tenia lorigen en el verb SALVARE. Ara crec haver demostrat que es tracta dun terme SALIVATUM, emprat per autors llatins com ara Plini, Col·lumela, Pal·ladi. Vegeu el meu article «Latin SALIVATUM > espagnol salvado et une explication de Nebrija», en Mémorial Pierre Gardette, RLiR, 38, 1974, pp. 95-105 [reproduït amb algunes observacions pertinents a Español y catalán, pp. 101-113].
4. En una carta llatino-catalana del 1069, procedent de lUrgell, es parla dun feltro amarello. Com diuen bé els redactors del GMLC, S.V. amarello, aquest mot no ha deixat rastre en el domini català. Feltro amarello sembla ésser el nom del producte que havia dimportar-se de lEspanya musulmana.
5. El DCEC, IV, p. 642 (vegeu també ib., p. 1088), voldria veure en el cat. braguer un «derivado colectivo romance de un cat. preliterario *ubre, resultado regular del neutro latino UBER, con trasposición temprana de la R»; seria, doncs, un *lúbreguer > *lo breguer i no un braguer < BRACA. Aquesta opinió és insostenible, perquè això comportaria que larag. braguero i loccit. braguier són catalanismes. Una simple ullada a les formes gascones i llenguadocianes (cf. ALEG, mapa 516; ALF, mapa 1020) fa veure que no és aquest el cas. Preneu, a més, en consideració el fr. braie «partie graisseuse située en arrière du pis de la vache» i Gers bragos «poitrine, mamelle, ventre» (FEW, I, p. 481b); sobretot sesvairà qualsevol dubte si considerem la resposta al punt 275 (Castiglione dAdda, prov. de Milà, a la plana del Po) la brága dla vaka (AIS, VI, mapa 1056: «La poppa»). El tipus lèxic apareix també al Ticino: així, a Sonvico quela manza la gha giú na bèla braga quella manza mette per la prima volta le poppe. A Bendretto la brèa és sinònim de u péts, i el camperol, per ponderar lexcel·lència duna vaca, dirà: la sott na bèla brèa ha una bella mamella. Ací mateix, quan el braguer sinfla a causa de la imminència del part, parlen de braè, infinitiu que representa una base *BRACARE. Vegeu Ottavio Lurati, Terminologia e usi pastorizi di val Bedretto, Basilea, 1968, pp. 27, 47 i 159 («Publicazioni della Società svizzera per le tradizioni popolari», vol. 48) [En el DECat, II, p. 188, S.V. braga, Coromines roman fidel a la seua curiosa doctrina].
6. Cf. V. Leimgruber, ER, XIII, 1963-68, pp. 75-79. Hi ha a Catalunya el topònim Marmellà o Marmellar, que Coromines (Estudis de toponímia catalana, i, Barcelona, 1965, p. 18) considera derivat de MELLIMELLARE, mentre que la Sra. Leimgruber pensa que la -r final hi és mera grafia. Sense prendre posició quant a letimologia, diré que el topònim Marmellar, amb -r final, apareix el 1395 (EUC, XV, 1930, p. 62).
7. Cf. A. Badia, Romania. Festschrift für Gerhard Rohlfs, Halle a. Saale, 1958, pp. 14-25.
8. La denominació catalana antiga era mujol (vegeu la meua nota en Weltoffene Romanistik, Festschrift für A. Kuhn, Innsbruck, 1963, pp. 337-338). El terme rovell és una innovació, que va arrelar en tot el català continental a partir del segle XIV; a les Balears en diuen vermell, usat, per cert, també per Bernat Metge, que era barceloní. Vegeu la prohibió de les Regles desquivar: «mujol per dir vermell o rovell dou» (núm. 182) [cf. Problemes, pp. 227-235].
9. Ullal és una solució que ve del nord (cf. BDC, VI, 1918, mapa 9); la mateixa metàfora es troba en diversos parlars occitans (FEW, VII, p. 313b), cf. també fr. dent oeillère, alem. Augenzahn [cf Nebrija-Busa, p. 24]. A València i a Mallorca en diuen clau < CLAVUM (Veny I, p. 123; [Nebrija-Busa, p. 32, nota 68]), però a València, per terres del Maestrat, tinc recollida la forma colomello, que podria ésser un mossarabisme, relacionable amb el comello enregistrat pel DCVB a la Menescalia de Dieç. O bé, serà un simple castellanisme? [Mincline per aquesta darrera solució; vegeu a sant Vicent en Schib, Vocabulari, S.V. colomillo i colomellada].
10. Si exceptuem larticle de Coromines, «Dalguns germanismes típics del català», en Mélanges Mario Roques, IV, pp. 27-52, que tracta els mots bare, boig, òliba, estona. Aquest investigador es va ocupar també de topònims dorigen germànic en Misc. Fabra, pp. 108-132 (reproduït ara en Estudis de toponímia catalana, I, pp. 31-65) [vegeu els articles del seu DECat]; tingueu en compte J. Piel, en VII Congreso, II, pp. 797-809.
11. No distingesc entre elements gòtics primerencs i els dimportació franca.
12. El Sr. Rohlfs suposa una formació prov. ant. «roca filosa roca avec laquelle on file, so genannt zur Unterscheidung von prov. roca Felsen (roca pedrosa?)» (Rom. Sprachgeographie, p. 127, § 85), i, en nota, qualifica lopinió dun col·lega seu «als eine phantastische und irreale Spekulation» (ib.). El fet cert i esbrinat és que el substantiu a què qualifica filosa és conolla, del qual posseïm testimonis ja al segle XI (cf. GMLC, S.V.).
13. Vegeu lestudi dels Mélanges Mario Roques citat a la n. 9.
14. H. Lautensach, Maurische Züge im geographischen Bild der Iberischen Halbinsel, Bonn, 1960, pp. 22 i 87, afirma paradoxalment que la freqüència dels trets islàmics minva de sud a nord i dest a oest. Encara que no acceptem les afirmacions simplificadores dH. Kuen, cal no caure en laltre extrem [cf. Problemes, pp. 170-172].
15. Cf. DCEC i Dicc. Hist. RAE, S.V. acebibe, [Epistolari València, núm. 73.23: azebib].