No obstant això, un fet crida latenció per damunt de la resta. La preeminència dels instruments notarials referits al deute. Les obligacions i els debitum representen un percentatge superior al 40% del total doperacions enregistrades en el baldufari, com es pot observar en el gràfic. Aquest fet evidencia la importància que lactivitat creditícia tenia en leconomia rural de la Ribera en el segle XVI, i com en bona mesura leconomia camperola sarticulava a través del deute, malgrat que això no implica necessariament que no hi hagués una circulació monetària en aquests àmbits. El percentatge se situa al voltant del 50% si comptabilitzem també els censals dins daquestes operacions vinculades amb el deute.
Com hem assenyalat adés, la representativitat de lany 1552 ens permetrà extrapolar les dades obtingudes al conjunt de lactivitat notarial de Llagària. Lobjectiu principal és obtenir una imatge més aproximada de les principals causes dendeutament del camperolat de la Ribera durant aquest període, i com la figura del notari participa daquest procés com el codificador daquestes xarxes creditícies. No debades, vint anys enrere les ires dels agermanats shavien adreçat cap als arxius senyorials, però també vers alguns notaris.35
Si observem el següent gràfic amb atenció, el que sobreïx és la preeminència de lendeutament derivat de ladquisició de cereal (45%), amb una presència significativa de larròs juntament amb el forment. Un assentament que mereix ser ressenyat són les vendes anticipades de la collita darròs, contractes que engegaven lespiral creditícia a la qual es veien abocats els sectors mitjans i inferiors del camperolat i que permet a alguns membres benestants de la comunitat obtenir un preu millor en la compra darròs. Al mateix temps, lestudi detallat daquest any ens ajuda a perfilar millor la cronologia de desenvolupament de dos cultius com són larròs i la morera a Sueca. Així, mentre el primer cultiu es troba altament difós ja en 1552, el conreu de la morera fa la impressió que sestén més tardanament a diferència daltres llocs propers com lAlcúdia o Guadassuar, tal i com ja han demostrat altres estudis.36
TIPOLOGIA DE LES OBLIGACIONS I DEUTES ENREGISTRADES EN EL PROTOCOL NOTARIAL DE 1552
De la mateixa manera, el percentatge dobligacions que fan referència a ladquisició del ramat arriba fins el 26%. Dins daquesta categoria existeix un clar predomini de les cavalleries (mules, rossins i egües) que eren destinades no sols a tasques purament agrícoles, sinó també a altres activitats com la tragineria. Molt per darrere es troben les operacions protagonitzades pel ramat boví i el porcí. La menor presència dels bous i vaques evidencia el seu escàs paper en les formes dexplotació de la terra enfront de lhegemonia dels èquids. Aquesta especialització musulmana en el comerç de cavalleries, així com la marginalitat dels bòvids, són dos fenòmens heretats que es poden detectar ja a lEdat Mitjana.37
Pel que fa a ladquisició de béns immobles, observem que la terra està present en un 13% de les operacions mentre els immobles urbans ocupen sols el 4%. Finalment, un 5% correspon a un ampli ventall de situacions que han aparegut molt aïlladament en la documentació, tals com la compravenda de teixits, ladquisició de fulla de morera o el deute derivat duna condemna pel trencament duna pau. Per mitjà daquest desglossament del deute sobserva leminent caràcter agrari de la societat de Sueca cap a mitjan segle XVI.
TIPOLOGIA DINSTRUMENTS NOTARIALS ENREGISTRADES PER MIQUEL LLAGÀRIA SEGONS EL SEU BALDUFARI (1551-1561)38
TIPOLOGIA DINSTRUMENTS NOTARIALS ENREGISTRATS PER MIQUEL LLAGÀRIA EN 155239
LA DOCUMENTACIÓ NOTARIAL COM A FONT PER A LA HISTÒRIA I LA SEUA FUNCIÓ SOCIAL
Els arxius notarials són, sens dubte, un element imprescindible a la major part de investigacions històriques. Lamplitud i heterogeneïtat de notícies aportades permeten als historiadors obtenir informació de la realitat social, econòmica, cultural i política duna comunitat, que altres fonts (com les de naturalesa legislativa, judicial o fiscal, entre daltres) no ens ofereixen.
La documentació notarial reuneix tres característiques que determinen linterés de lhistoriador sobre aquesta font: masa, globalidad, homogeneidad.40 La ingent massa de documentació notarial fa que probablement estiguem parlant del fons arxivístic més extens per a ledat moderna, junt a les fonts judicials. Bona mostra daçò són les dues principals col·leccions de protocols que podem trobar a València, la conservada a lArxiu del Regne de València (amb 15.786 llibres i una documentació que comprén des de finals del segle XIII fins a principis del XX) i la col·lecció de lArxiu de protocols del Col·legi del Corpus Christi de València (aproximadament uns 28.500 volums).41
Malgrat això, no es tracta duna documentació infalible. En ocasions és justament aquesta amplitud i diversitat de la informació obtinguda el principal obstacle amb el qual senfronten els historiadors. Altra limitació daquesta font és la seua representativitat.42 No totes les activitats privades queden registrades, i tampoc tots els sectors socials acudeixen periòdicament al notari. A més, la pèrdua o desaparició de part dels fons notarials és un altre problema de difícil solució. Per tant, els historiadors han de considerar aquestes limitacions i prendre les mesures pertinents per a garantir la representativitat de les seues investigacions i de les seues hipòtesis. Igualment, és important realitzar una crítica interna de veracitat dels documents, davant la possibilitat docultacions o falsedat de les dades aportades al protocol. Per altra banda, linvestigador ha de realitzar la crítica dadequació, ja que el document notarial, de vegades, no ofereix la informació exacta que cerca linvestigador, obligant-lo a complementar la seua recerca amb altres fonts judicials, fiscals o eclesiàstiques, entre daltres, o a adaptar les seues hipòtesis de treball a la informació que es desprén dels protocols. Per últim, hem de tenir en compte la crítica dobjectivitat, partint del principi epistemològic que tot observador altera allò observat. En la documentació notarial trobem una doble modificació. En primer lloc, el notari és un filtre entre la realitat i la plasmació escrita als seus registres i, en segon lloc, la interpretació que fem els historiadors és un altre element de subjectivitat. Comptat i debatut, són diversos els punts febles daquesta font, plantejant als investigadors la necessitat duna anàlisi crítica, la complementarietat de fonts i un mètode heurístic que compense aquestes mancances.
El paper social desenvolupat per la institució notarial al llarg de la història és innegable. El notari es converteix en una font de legitimació en qüestions tan rellevants com els drets de propietat, els llegats testamentaris o qualsevol altre transacció o negoci jurídic que requerira el reconeixement legal. Aquest caràcter legitimador fa del notariat una de les professions més rellevants en la societat de lAntic Règim. Per altra banda, la tasca de conservació i custòdia dels registres era una obligació dels notaris instituïda pel rei Jaume I i reiterada de forma successiva pels diversos monarques de la Corona dAragó. Tanmateix, la seua reiteració suggereix que la normativa no era complida amb tota leficiència que es requeria. Com hem assenyalat adés, les vídues de notaris sovint venien els registres dels seus difunts marits a joves notaris que miraven de consolidar una clientela.
El paper social desenvolupat per la institució notarial al llarg de la història és innegable. El notari es converteix en una font de legitimació en qüestions tan rellevants com els drets de propietat, els llegats testamentaris o qualsevol altre transacció o negoci jurídic que requerira el reconeixement legal. Aquest caràcter legitimador fa del notariat una de les professions més rellevants en la societat de lAntic Règim. Per altra banda, la tasca de conservació i custòdia dels registres era una obligació dels notaris instituïda pel rei Jaume I i reiterada de forma successiva pels diversos monarques de la Corona dAragó. Tanmateix, la seua reiteració suggereix que la normativa no era complida amb tota leficiència que es requeria. Com hem assenyalat adés, les vídues de notaris sovint venien els registres dels seus difunts marits a joves notaris que miraven de consolidar una clientela.
Aquest fet ens permet parlar duna doble funció social del notariat. En primer lloc, mitjançant la seua activitat quotidiana al si de les comunitats on sinseria el notari.43 En segon lloc, hem de destacar la funció social, no tant del notari sinó dels seus registres notarials a la societat actual, per medi de les diferents institucions arxivístiques que custodien aquests fons.44 La tasca de conservació, tradicionalment atorgada als arxius històrics, es mostra insuficient en els darrers anys, ja que ha de combinar-se amb una dimensió de servei i comunicació amb la societat actual, més enllà dels investigadors especialitzats. Dins daquesta nova orientació, el compromís de difusió pretén apropar les fonts primàries al conjunt de la societat i promoure la utilització dels fons arxivístics, apropant-los a la societat. Ara bé, no hem de pensar únicament en la consulta directa de les fonts, sinó també en altres formes dapropament a la documentació històrica, com per exemple les edicions crítiques de fonts.
En aquesta línea incideix el present volum així com la col·lecció Fonts Històriques Valencianes, que des del Servei de Publicacions de la Universitat de València, sha portat a terme dalguns anys ençà, orientant les seues publicacions de fonts arxivístiques cap a la difusió, com a medi per a apropar la història a un públic més ample, on tenen cabuda persones no especialitzades.
No obstant això, fins a aquest moment cap de les obres de la col·lecció havia pres la documentació notarial com a objecte central de la edició, a diferència daltres institucions nacionals que han desenvolupat una tasca dedició de fonts notarials. Ens referim a les col·leccions dels Acta Notariorum Hispaniae, de la Fundación Matritense del Notariado, la Fontes Rerum Canariarum, del CSIC i el Instituto de Estudios Canarios de la Laguna o el Acta Notariorum Cataloniae de la Fundació Noguera.
Per tant, aquesta obra pretén iniciar una línea de edició de textos notarials per al País Valencià, donada la importància de la publicació i edició de registres notarials històrics i el caràcter interdisciplinar daquests fonts. Des daquest punt de vista, queda sobradament justificada la necessitat duna obra com aquesta, amb lexemple del funcionament duna comunitat rural, com el lloc de Sueca i el seu entorn a mitjan segle XVI, a través dels registres notarial de Miquel Llagària.
DESCRIPCIÓ DELS DOCUMENTS I NORMES DEDICIÓ
En aquest volum sinclou la transcripció de tres registres notarials pertanyents a Miquel Llagària, que inicialment es conservaven a lArxiu del Col·legi de Notaris de Sueca i actualment estan dipositats a lArxiu del Regne de València.45 Aquests tres llibres es corresponen amb les signatures 14.034, 14.035 i 14.044 de la sèrie Protocols Notarials daquest últim arxiu.
Encara que tots tres pertanyen al mateix notari, podem observar les similituds i especialment les diferències entre ells. Pel que fa a les mesures, els tres són homogenis, amb 22 centímetres de llarg i 16 centímetres dample. El suport descriptura també és el mateix, paper relligat amb cordill en diferents quaderns recollits en el volum amb coberta de pergamí. Tanmateix, lestat de la coberta varia. La del volum 14.034 es manté en bon estat, fet que ha permés una millor conservació del llibre, mentre les altres dos han sofert majors danys, en bona mesura pel deficient estat de les seues cobertes.
Pel que fa a les diferències, hem de partir del fet que transcrivim documents de naturalesa distinta. Els dos primers (14.034 i 14.035) són rebedors, és a dir, registres on el notari fa una redacció provisional del document, sense desenvolupar completament les fórmules jurídiques.46 És per això que sovint en alguns documents trobem anotacions al marge que remeten a altres volums notarials, com el notal, on el notari ha desenvolupat per complet tot el document.47 Daltra banda, el tercer llibre (14.044) és un baldufari o índex general dels actes jurídics arreplegats pel notari al llarg de la seua activitat professional, en aquest cas entre 1551 i 1561. Per tant, dos tipus de registres molt diferents entre sí, però complementaris com a eines quotidianes de treball del notari. Malgrat això, és convenient fer una anàlisi individualitzada de cada registre.
El volum 14.034 manté un bon estat de conservació, tot i que en algunes parts són evidents alguns problemes dhumitat que afecten especialment a la meitat superior del llibre. La caixa descriptura és bastant homogènia en tot el llibre, probablement, perquè es tracta duna còpia feta a posteriori, amb unes mides de 9,5 centímetres dample per 19 centímetres de llarg. Lescrit està fet amb tinta negra a línia tirada i pràcticament desproveït de referències als marges del document o correccions derrades, elements que animen a pensar que estem al davant duna còpia. El text es caracteritza per la seua netedat, en contrast amb lestil del següent volum, redactat de manera més apressada i, conseqüentment, amb una presentació menys acurada.
Pel que fa al volum 14.035, com ja hem mencionat, té la coberta molt deteriorada, especialment per la part de darrere, encara que es pot apreciar clarament el signe del notari a la part davantera. En conseqüència, ha protegit de manera deficient el document i lestat de conservació és prou dolent, degut a que a més de la humitat, en aquest volum podem trobar problemes doxidació de la tinta i també de penetració dinsectes que han anat deteriorant algunes parts del document. Com a nota curiosa, sha de remarcar la presència de alguna manicula o notes de crida en forma de mà, fent referència a la continuïtat dalgun document més avant.48 Açò mostra una redacció molt més viva i directa dels documents, en contrast amb lestil del volum anterior, redactat de manera molt més pausada.
Lescriptura que es reflecteix en aquests volums és de tipus humanística cursiva dambient notarial, conservant alguns trets de lescriptura medieval. Per altra banda, la llengua emprada en la redacció dels registres notarials varia segons el rebedor en qüestió. En el primer dells predomina el llatí, excepte en determinats instruments jurídics, com els testaments o almonedes, on sutilitza el català. En canvi, aquest predomina en el segon, encara que també hi ha alguns documents escrits en llatí, generalment duplicats en català. Pel que fa a la datació cronològica i tòpica dels actes, en ambdós sempra el llatí.
Per últim, el volum 14.044 es correspon amb el baldufari. Igualment té la coberta molt deteriorada. En conseqüència, lestat de conservació és regular i molt desigual. La humitat ha malmés les primeres deu planes del baldufari, dificultant en bona mesura la seua transcripció. En canvi, a la resta del document, malgrat que persisteixen els problemes dhumitat, la conservació és bona i la transcripció es pot fer sense problemes. Lestructura del document és substancialment diferent a la del protocol, donada la naturalesa de la informació que arreplega. No es tracta duna línea tirada, sinó duna taula homogènia que recull els noms dels actors jurídics, la data i el tipus de document, com es pot veure a la transcripció. El registre està organitzat cronològicament, amb una separació remarcada dels mesos i dels anys. A més a més, a la part superior de les pàgines anota lany a què fa referència. En aquest sentit, mentre per a datar els documents el notari utilitza la numeració romana, tal i com prescriuen les pràctiques escriptores del moment, puntualment fa servir els números aràbics, evidenciant així la difusió daquest sistema de numeració i la situació de diglòssia que aleshores es vivia en favor de les xifres romanes. En aquest llibre, lestil de lletra és el mateix i la llengua predominant, en els noms i en el tipus dinstrument jurídic ja que els cognoms no varien, és el llatí encara que de vegades sutilitza el català. En conclusió, es tracta duna transcripció de diferents registres notarials, que reflecteixen la dinàmica de treball dun notari i el procés de confecció dels seus arxius, amb un clar objectiu de conservació dels documents, funció bàsica del notariat que ha permés que aquest llegat arribe fins a nosaltres.