Lescriptura que es reflecteix en aquests volums és de tipus humanística cursiva dambient notarial, conservant alguns trets de lescriptura medieval. Per altra banda, la llengua emprada en la redacció dels registres notarials varia segons el rebedor en qüestió. En el primer dells predomina el llatí, excepte en determinats instruments jurídics, com els testaments o almonedes, on sutilitza el català. En canvi, aquest predomina en el segon, encara que també hi ha alguns documents escrits en llatí, generalment duplicats en català. Pel que fa a la datació cronològica i tòpica dels actes, en ambdós sempra el llatí.
Per últim, el volum 14.044 es correspon amb el baldufari. Igualment té la coberta molt deteriorada. En conseqüència, lestat de conservació és regular i molt desigual. La humitat ha malmés les primeres deu planes del baldufari, dificultant en bona mesura la seua transcripció. En canvi, a la resta del document, malgrat que persisteixen els problemes dhumitat, la conservació és bona i la transcripció es pot fer sense problemes. Lestructura del document és substancialment diferent a la del protocol, donada la naturalesa de la informació que arreplega. No es tracta duna línea tirada, sinó duna taula homogènia que recull els noms dels actors jurídics, la data i el tipus de document, com es pot veure a la transcripció. El registre està organitzat cronològicament, amb una separació remarcada dels mesos i dels anys. A més a més, a la part superior de les pàgines anota lany a què fa referència. En aquest sentit, mentre per a datar els documents el notari utilitza la numeració romana, tal i com prescriuen les pràctiques escriptores del moment, puntualment fa servir els números aràbics, evidenciant així la difusió daquest sistema de numeració i la situació de diglòssia que aleshores es vivia en favor de les xifres romanes. En aquest llibre, lestil de lletra és el mateix i la llengua predominant, en els noms i en el tipus dinstrument jurídic ja que els cognoms no varien, és el llatí encara que de vegades sutilitza el català. En conclusió, es tracta duna transcripció de diferents registres notarials, que reflecteixen la dinàmica de treball dun notari i el procés de confecció dels seus arxius, amb un clar objectiu de conservació dels documents, funció bàsica del notariat que ha permés que aquest llegat arribe fins a nosaltres.
Finalment, farem referència als criteris dedició. En aquest punt remetem a les normes ja establertes en aquesta col·lecció, on prima el màxim respecte a les grafies originals per a obtenir una transcripció el més fidel possible. Al mateix temps, hem aplicat les normes de puntuació i accentuació per a garantir la comprensió i facilitat de lectura del mateix. En la transcripció hem intentat reproduir també lestructura del text original en la mesura que ha estat possible, ficant les referències al marges o anotacions en lordre en què es troben a loriginal, sempre partint de la coherència textual. En el pocs casos en què un document estava dividit en dues parts per motius despai, ho hem corregit assenyalant-lo al peu de pàgina. Algunes errades comeses pel notari han estat corregides, encara que la norma general que hem emprat ha sigut assenyalar-les amb un sic. En altres ocasions, hem hagut de realitzar incorporacions de text o reconstruccions de parts perdudes per a fer-lo més intel·ligible, marcades sempre amb claudàtors per evidenciar la nostra intervenció. De la mateixa manera, a la transcripció del baldufari hem incorporat un títol a les diferents columnes, a partir de la informació que ofereixen, per tal de definir clarament el seu contingut. Per últim, hem numerat correlativament els documents registrats als dos rebedors notarials en la transcripció. En aquest punt cal assenyalar que, partint dun criteri personal, hem considerat dins dun mateix document els actes jurídics que feien referència a un mateix acord privat. És a dir, hem comptabilitzat com un document els actes jurídics que fan referència al mateixos actors o al mateix objecte. Per tant, podem trobar diversos actes en un únic document, com per exemple lacte de compravenda duna terra i lobligació o reconeixement de deute del preu de la mateixa.
Finalment, i per a concloure, volem agrair lajuda prestada per José Maria Cruselles, Mateu Rodrigo i Francesc Gimeno, davant alguns problemes dinterpretació o lectura. Sens dubte, els seus consells ens han servit per millorar el text final però no paga la pena dir que qualsevol error pertany a la nostra responsabilitat. Per últim, no podem deixar dadreçar unes paraules per a Antoni Furió pel seu suport al nostre treball durant els últims anys.
¶ 1 Doc. núm. 2.
¶ 2 Antoni FURIÓ, «Le crédit dans les registres notariaux de la région de Valence au bas Moyen Âge», Melanges de lEcole française de Rome. Moyen Age, 17 (2005), pp. 407-440.
¶ 3 Antoni FURIÓ i Ferran GARCÍA-OLIVER, «La cultura pagesa», dins Història Agrària dels Països Catalans, Barcelona, Fundació Catalana per a la recerca, vol. 2, Edad Mitjana, pp. 581-602.
¶ 4 Doc. núm. 155.
¶ 5 Josep Maria SANS I TRAVÉ (coord.), Actes del I Congrés dHistòria del Notariat Català, Barcelona, Pagès-Fundació Noguera, 1994. Josep Maria SANS I TRAVÉ (coord.), Actes del II Congres dHistoria del Notariat Català, Barcelona, Fundació Noguera, 2000.
¶ 6 Bona part de la tesi ha estat ja publicada. Vegeu José María CRUSELLES GÓMEZ, Els notaris de la ciutat de València. Activitat professional i comportament social a la primera meitat del segle XV, Barcelona, Fundació Noguera, 1998.
¶ 7 Pascual MARZAL RODRÍGUEZ, El derecho de sucesiones en la València foral y su tránsito a la Nueva Planta, Valencia, PUV, 1998.
¶ 8 Manuel FEBRER ROMAGUERA, Dominio y explotación territorial en la Valencia foral, València, PUV, 2000.
¶ 9 Vicente GRAULLERA SANZ, Los notarios de Valencia y la guerra de Sucesión, València, Colegio Notarial del Territorio de Valencia, 1987.
¶ 10 Josepa CORTÉS ESCRIVÀ, Formularium Diversorum Instrumentorum. Un formulari notarial Valencià del segle XV, Sueca, Ajuntament de Sueca, 1986.
¶ 11 M. Milagros CÁRCEL ORTÍ, «Catálogo de formularios notariales del Archivo Parroquial de Ayora», Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 3, 1984, pp. 381-391. També «Un formulario notarial del siglo XVI de la Bailía de Valencia», Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, 8, 1980, pp. 49-62.
¶ 12 Jordi GUNZBERG MOLL, «Linstrument notarial a lèpoca moderna (segles XVI i XVII)», en Josep Maria SANS I TRAVÉ (coord.), Actes del II Congres dHistoria del Notariat Catalá, Barcelona, Fundació Noguera, 2000, p. 314.
¶ 13 Aquest shavia fundat el 1369 i des daleshores no havia fet sinó incrementar la seua presència institucional i el seu control sobre la pràctica i laccés a la professió.
¶ 14 Antoni FURIÓ, «Le crédit dans les registres notariaux de Valence», op. cit., pp. 412-413.
¶ 15 Philipe JARNOUX, «Entre pouvoir et paraître. Pratiques de distinction et daffirmation dans le monde rural», en François MENANT i Jean-Pierre JESSENNE, Les élites rurales dans lEurope médiévale et moderne: actes des XXVIIes Journées internationales dhistoire de labbaye de Flaran, Tolosa, 2007, pp. 129-148. Frederic APARISI ROMERO, Lascens dunes elits rurals. Lhorta de Gandia en la tardor medieval. Treball dinvestigació inèdit, pp. 147-151.
¶ 15 Philipe JARNOUX, «Entre pouvoir et paraître. Pratiques de distinction et daffirmation dans le monde rural», en François MENANT i Jean-Pierre JESSENNE, Les élites rurales dans lEurope médiévale et moderne: actes des XXVIIes Journées internationales dhistoire de labbaye de Flaran, Tolosa, 2007, pp. 129-148. Frederic APARISI ROMERO, Lascens dunes elits rurals. Lhorta de Gandia en la tardor medieval. Treball dinvestigació inèdit, pp. 147-151.
¶ 16 Durant els segles XV i XVI a Gandia i la seua horta les fonts semblen indicar que la mobilitat dels notaris era un fet estrany i que eren els mateixos clients els que es desplaçaven fins la vila per consignar les seues transaccions. Frederic APARISI ROMERO, op. cit., p.4-5. Francesc PONS FUSTER, Vespres de mort a Gandia (1500-1550), Gandia, CEIC Alfons el Vell, 2005, pp. 133-135.
¶ 17 Malgrat això, el baldufari tan sols recull els documentats registrats a partir de 1551, quan Miquel Llagària sestableix a Sueca. A més a més, les primeres planes daquest índex no shan conservat o ho han fet en molt mal estat de conservació.
¶ 18 Vicent TEROL I REIG (ed.), Índex general de consells i actes de lArxiu Municipal de Xàtiva (1500-1550), València, PUV, 2006.
¶ 19 Sobre la utilització dels desaveïnaments com a font històrica vegeu Enrique CRUSELLES GÓMEZ, «Dinámica demográfica. Red urbana e inmigración ciudadana en la Valencia bajomedieval», Saitabi, 53, 2003, pp. 35-56. Emilia SALVADOR ESTEBAN, «Avencidados en Valencia (1479-1611)», Saitabi, 53, 2003, pp. 57-72.
¶ 20 Doc. núm. 24 al 74.
¶ 21 La construcció de la Sèquia Major o Sequial sinicia el 1506. Antoni FURIÓ, Els camperols del País Valencià, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982, p. 21.
¶ 22 Antonio José MIRA JÓDAR, Las finanzas del municipio: gestión económica y poder local: Sueca (s. XV-XVI), València, Diputació de València, 1997, pp. 260-261.
¶ 23 Més concretament, Jaume Gombau i Jeroni Coll. Rafael VALLDECABRES RODRIGO, El cens de 1510: relació dels focs Valencians ordenada per les corts de Montsó, València, PUV, 2002.
¶ 24 Vegeu levolució general del país en Antoni FURIÓ, «Le crédit dans les registres notariaux de Valence», op. cit., p. 415.
¶ 25 Antonio José MIRA JÓDAR, op. cit., pp. 246-257.
¶ 26 José María CRUSELLES GÓMEZ, Els notaris de la ciutat de València, op. cit., pp. 119-123.
¶ 27 Vegeu, per exemple, doc. núm. 21, 36 i 39.
¶ 28 Vegeu aquests màxims en Ramon Josep PUCHADES BATALLER, «El notari Valencià baixmedieval: Exemple de la posició i percepció social de la professió notarial en lOccident Mediterrani dels segles XIII, XIV I XV», dins Josep Maria SANS I TRAVÉ (coord.): Actes del II Congres dHistoria del Notariat Catalá, Barcelona, Fundació Noguera, 2000, pp. 526-527.
¶ 29 El 1546 Pere Llagària exercí el càrrec de cap de guaites encara que també apareix aquest any com a lloctinent del justícia. En contraposició al cas de Miquel Llagària, Pere Sancho va exercir el càrrec de síndic de la ciutat de Xàtiva durant vuit anys consecutius i Cristòfol Draper, Gaspar Martí o Pere Jeroni Garcia resultaren elegits en diverses ocasions. Vicent TEROL i REIG (ed.), Índex general de consells, op. cit., p. 363.
¶ 30 En canvi, el notari Jaume Coll ocupa en diverses ocasions lescrivania del Consell. Antonio José MIRA JODAR, Las finanzas del municipio. p. 250. Cert és que els Coll, lluny de ser uns nouvinguts, són un dels llinatges més antics i benestants de Sueca. Antoni FURIÓ, «Las elites rurales en la Europa medieval y moderna. Una aproximación de conjunto» en Ana RODRÍGUEZ (coord.), El lugar del campesino: en torno a la obra de Reyna Pastor, València-Madrid, PUV-CSIC, 2007, pp. 391-421, concretament les pp. 391-392. Pel que fa a Simó Livillo, va exercir el càrrec descrivà de la juraderia durant diversos anys. Així, per exemple, el 8 de juny de 1549 rebia cinc lliures per lesmentat treball i altres dos lliures i deu sous «per lo salari dels actes tocants a pagar a la universitat». Arxiu Municipal de Sueca, FA. 193/9, caixa 76.
¶ 31 Els protocols de Miquel Llagària menor es conserven al Arxiu de Protocols del Col·legi del Patriarca de València i arrepleguen la seua tasca com a notari a aquesta ciutat de 1560 fins a 1577, encara que amb alguns buits documentals.
¶ 32 Vegeu, respectivament, doc. núm. 255, 390 i 471.
¶ 33 Vegeu les gràfiques. Per a la seua confecció hem seguit el model quer presenta Josepa Cortés en el seu estudi preliminar a ledició del Formularium Diversorum Instrumentorum. Un formulari notarial Valencià del segle XV.
¶ 34 Vegeu docs. núms. 237, 240, 297 i 422.
¶ 35 Francesc PONS FUSTER, op. cit., p. 134.
¶ 36 Vicent VALLÉS BORRÀS, El conreu de la morera i lartesania de la seda en la Ribera del Xúquer als segles XVI i XVII, València, 1985. Daniel MUÑOZ NAVARRO, «Fraude en el comercio de seda entre los reinos de Castilla y Valencia en época de Felipe II», Oleana, 22 (2008), pp. 593-612.
¶ 37 Ferran GARCIA-OLIVER, La vall de les sis mesquites. El treball i la vida a la Valldigna medieval, València, PUV, 2003, pp. 75-84. Pau VICIANO: «El mercat danimals de treball en una vila Valenciana del segle XV» en Recerques: Història, economia i cultura, 52-53, 2006, pp. 141-159.
¶ 38 Els instruments notarials que apareixen documentats en menys de quatre ocasions són: revocacions (3), penyores (3), augments (2), sequiatge (2), exempcions (2), llicències (2), paus (2), arrendaments de la peita (2), restitucions (2) sentències (2), arrendament de la barcella (1), arrendament de la carnisseria (1), arrendament de la fleca (1), arrendament del molí (1), capitulació (1), sepultura (1), consell (1), constitució de salari (1), jurament (1), lloctinència (1), manumissió (1), permuta (1), protesta (1), requisició (1), satisfacció (1) i violari (1).
¶ 39 Els instruments notarials que només apareixen una vegada són: concòrdia, exempció, lloctinència, permuta, renúncia, sentència, establiment i almoneda.
¶ 40 Antonio EIRAS ROEL, «De las fuentes notariales a la historia serial: una aproximación metodológica» en Antonio EIRAS et alii, Aproximación a la investigación histórica a través de la documentación notarial, Seminario Floridablanca, 1, Murcia, 1985, p. 18.
¶ 41 Fernando ANDRÉS, José María CRUSELLES, María Estrella RIBES, Luisa TOLOSA y Vicent VALLÉS, Inventario de fondos notariales del Real Colegio Seminario de Corpus Christi de Valencia, València, Conselleria de Cultura, 1990. Jesús VILLALMANZO, Archivo del Reino de Valencia. Inventario de Fondos Notariales, València, Conselleria de Cultura, 1986.
¶ 42 Bartolomé YUN CASALILLA, «Inventarios post mortem, consumo y niveles de vida del campesinado del Antiguo Régimen. Problemas metodológicos a la luz de la investigación internacional», dins Jaume TORRAS y Bartolomé YUN, Consumo, condiciones de vida y comercialización. Cataluña y Castilla, Siglos XVII-XIX, Junta de Castilla y León, 1999, pp. 27-40.