Índex
El procés de la Comunicació NoViolenta en quatre passos
Alguns sentiments bàsics que tots tenim
Algunes necessitats bàsiques que tots tenim
Bibliografia
Sobre la Comunicació NoViolenta
Sobre el Center for Nonviolent Communication
Sobre lautor
Sobre la Asociación para la Comunicación NoViolenta
Pròleg
DEEPAK CHOPRA,
fundador del Centre Chopra per al Benestar i autor de més de vuitanta llibres traduïts a més de quaranta-tres idiomes, entre els quals vint-idos supervendes del New York Times.
Ningú mereix més la nostra gratitud que el difunt Marshall Rosenberg, que va viure la seva vida tal com fa el títol dun dels seus llibres: Speak Peace in a World of Conflict (Parlar lidioma de la pau en un món de conflicte). Ell era profundament conscient de la màxima (o advertiment) continguda en el subtítol daquell llibre: el proper que digui canviarà la seva vida. La realitat personal sempre conté una història, i la història que vivim, que comença a la infància, està basada en el llenguatge. Això es va convertir en la base de lenfocament del Marshall sobre la resolució de conflictes: aconseguir que les persones es diguin les unes a les altres paraules que excloguin judicis, culpa i violència.
Els rostres desfigurats dels manifestants als carrers, que componen estampes alarmants en els telenotícies, són molt més que meres imatges. Cada rostre, cada crit, cada gest té una història al darrere. Cada individu saferra amb força a la seva història, perquè és una manera dancorar la seva identitat, de manera que quan el Marshall promovia la comunicació pacífica estava alhora promovent una nova identitat. Ell va fer plenament realitat aquest fet, tal com afirma sobre la Comunicació NoViolenta i el paper del mediador en aquesta tercera edició: Estem intentant viure un nou sistema de valors al demanar que les coses canviïn.
En la seva visió dun nou sistema de valors, els conflictes es resolen sense les habituals concessions frustrants. En comptes daixò, els adversaris sapropen lun a laltre amb respecte, pregunten sobre les necessitats mútues i, en un ambient lliure de passions i prejudicis, estableixen una connexió. En un món de guerra i violència, on el pensament nosaltres-contra-ells és la norma i on els països poden trencar tots els vincles de lexistència civilitzada per cometre atrocitats intolerables, un nou sistema de valors sembla una cosa molt llunyana. En una conferència europea per a mediadors, un escèptic criticava lenfocament del Marshall dient que era psicoteràpia. En poques paraules... no ens demana, només, que oblidem el passat i fem les paus? Una perspectiva remota, no només en les zones en guerra, sinó també en els casos de divorci.
Els sistemes de valors formen part de tota visió personal del món. No només són ineludibles sinó que, a més, les persones senorgulleixen delles mateixes. Hi ha una llarga tradició a tot el món que consisteix, alhora, a premiar i témer els guerrers. Els seguidors de Jung sostenen que larquetip de Mart, el volàtil déu de la guerra, està integrat en linconscient, i per tant el conflicte i lagressió són inevitables, una espècie daddicció inherent a lésser humà.
Però hi ha una visió alternativa de la naturalesa humana, expressada eloqüentment en aquest llibre, que és important que tinguem en consideració, perquè és la nostra única esperança real. En aquesta visió, nosaltres no som les nostres històries. Aquestes històries són ficcions autocreades que es mantenen intactes per mitjà de lhàbit, la coacció de grup, els vells condicionaments i la falta dautoconsciència. Inclús les millors històries salien amb la violència. Si vol fer servir la força per defensar la seva família, protegir-se dels atacs, lluitar contra els actes immorals, evitar el delicte i involucrar-se en una suposada guerra bona, sha deixat portar pels cants de sirena de la violència. Si decideix abandonar, hi ha una probabilitat molt alta que la societat es giri en contra seva i li exigeixi un preu. En poques paraules, trobar una sortida no és fàcil.
A lÍndia hi ha un antic model per a la noviolència conegut com ahimsa, que és essencial en la vida no-violenta. Ahimsa es tradueix habitualment per noviolència, encara que el seu significat abasta des de les protestes pacífiques de Mahatma Gandhi a la reverència per la vida dAlbert Schweitzer. No fer mal seria el primer axioma dahimsa. El que més em va impressionar de Marshall Rosenberg que va morir als vuitanta anys, només sis setmanes abans que jo escrivís això és que va integrar els dos nivells dahimsa, el de lacció i el de la consciència.
Les accions estan ben descrites a les pàgines daquest llibre com un dels principis de la Comunicació NoViolenta, de manera que no en parlaré. Estar en ahimsa és molt més poderós, i en Marshall tenia aquesta qualitat: en qualsevol conflicte no es posava a favor de cap de les parts, ni tan sols donava una importància primordial a saber quines eren les seves històries. Marshall, convençut que totes les històries condueixen al conflicte, de manera oberta o encoberta, es va concentrar en les connexions com a pont psicològic. Això està en consonància amb un altre axioma dahimsa: el que compta no és el que un fa, sinó la qualitat de la seva atenció. Legalment, un divorci acaba quan les dues parts acorden com dividiran els béns comuns. Però això està molt lluny del resultat que saconsegueix en el pla emocional entre les dues parts: tal com deia el Marshall, és possible que totes dues persones hagin dit massa coses que els han canviat la vida.
Lagressió està incorporada en el sistema de lego, que es concentra totalment en jo, mi i meu, sempre que apareix el conflicte. La societat admira els sants i els seus vots de servei a Déu en comptes de si mateixos, però hi ha un desfasament enorme entre els valors que pregonem i la manera en què en realitat vivim. Ahimsa elimina aquest desfasament per mitjà de lexpansió de la consciència de la persona. Lúnica manera de resoldre tota violència és renunciar a la nostra història. No pot estar il·luminat qui encara té algun interès personal al món; aquest podria ser el tercer axioma dahimsa. Però aquest ensenyament sembla tan radical com el de Jesús en el Sermó de la muntanya, quan prometia que els humils heretarien la Terra.
En tots dos casos, la qüestió no és canviar les accions, sinó canviar la consciència. Per fer-ho, un ha de caminar des del punt A fins al B, sent A una vida basada en les incessants exigències de lego i B la consciència desinteressada. Per ser franc, ningú vol realment una consciència desinteressada; per a qui es preocupa per la seva pròpia persona pot sonar tan aterridor com impossible. Quin és el benefici de deposar lego, que se centra precisament en el benefici? Un cop hem abandonat lego, un sent passivament com una ameba espiritual?
La resposta està en els moments en què el jo personal cau de manera natural i espontània. Això passa en moments de meditació o senzillament de profunda alegria. La consciència desinteressada és lestat en què estem quan la naturalesa, lart o la música ens fan meravellarnos. Lúnica diferència entre aquests moments als quals podem afegir qualsevol experiència de creativitat, amor o joc i ahimsa és que els primers són experiències intermitents mentre que ahimsa és un estat permanent. Aquest estat revela que les històries i els egos que les alimenten són meres il·lusions, models autocreats per a la supervivència i legoisme. El que obtenim amb ahimsa no és actualitzar una il·lusió, que és el que lego sempre està mirant daconseguir mitjançant més diners, més possessions i més poder. El benefici és que un arriba a ser qui realment és.
Consciència superior és un terme massa arrogant per a ahimsa. Consciència normal és més precís en un món en què el normal és tan anormal que es converteix en psicopatologia. No és normal viure en un món on milers darmes nuclears apunten a lenemic i el terrorisme és un acte religiós acceptable. Això és merament la norma.
Per a mi, el llegat del treball del Marshall, obra de tota una vida, no està en com va revolucionar el paper del mediador, per molt valor que això tingui, sinó en el nou sistema de valors pel qual va regir la seva vida, que en realitat és bastant antic. Ahimsa sha de reviure en cada generació, perquè la naturalesa humana es debat entre la pau i la violència. Marshall Rosenberg va demostrar que entrar en aquest estat de consciència expandida era una cosa real i, quan es tracta de posar fi a les disputes, també molt pràctica. I ens ha deixat unes petjades que la resta de nosaltres podem seguir. Si sentim de cor un veritable interès per nosaltres mateixos, les seguirem. És lúnica alternativa en un món que busca desesperadament la saviesa i la fi de les lluites.
DEEPAK CHOPRA
Agraïments
Dono gràcies per haver pogut estudiar i treballar amb el professor Carl Rogers en un moment en què ell investigava els components duna relació dajuda. Els resultats daquella investigació van tenir un paper crucial en levolució del procés de comunicació que descric en aquest llibre.
Sempre estaré agraït al professor Michael Hakeem, que em va ajudar a veure les limitacions científiques i els perills socials i polítics que comporta la pràctica de la psicologia tal com me lhavien ensenyat: amb una comprensió de lésser humà basada en la patologia. Veure les limitacions daquest model em va estimular a seguir buscant maneres de practicar una psicologia diferent, basada en una claredat creixent sobre com viure dacord amb la nostra naturalesa humana.
També agraeixo a George Miller i George Albee els seus esforços per alertar els psicòlegs de la necessitat de trobar millors maneres dexercir la psicologia. Tots dos em van ajudar a veure que lenorme patiment que hi ha al nostre planeta demana que es difonguin unes habilitats molt necessàries amb més eficàcia que la que pot oferir un enfocament clínic.
Magradaria agrair a Lucy Leu ledició daquest llibre i la redacció del manuscrit final, i a Rita Herzog i Kathy Smith la seva ajuda amb ledició. Voldria donar també les gràcies, per la seva col·laboració addicional, a Darold Milligan, Sonia Nordenson, Melanie Sears, Bridget Belgrave, Marian Moore, Kittrell McCord, Virginia Hoyte i Peter Weismiller.
Finalment, magradaria expressar la meva gratitud a la meva amiga Annie Muller, que em va animar a ser més clar sobre el fonament espiritual de la meva obra, cosa que li ha donat més força i ha enriquit la meva vida.
LES PARAULES SÓN FINESTRES (O SÓN MURS)
Em sento tan sentenciada per les teves paraules,
em sento tan jutjada i allunyada...
Abans danar-men ho haig de saber:
era això el que volies dir?
Abans derigir-me en la meva defensa,
abans de parlar des de la ferida o la por,
abans de construir un mur de paraules,
diguem: ho he sentit bé?
Les paraules són finestres o són murs,
ens sentencien o ens alliberen.
Quan parlo i quan escolto,
que la llum de lamor brilli a través meu.
Hi ha coses que necessito dir,
coses que signifiquen molt per a mi.
Si les meves paraules no són clares,
majudaràs a ser lliure?
Si et va semblar que et decebia,
si vas sentir que no mimportaves,
intenta escoltar a través de les meves paraules
els sentiments que compartim.
RUTH BEBERMEYER
1Donar des del cor
El cor de la Comunicació NoViolenta
El que vull a la vida és compassió, un corrent que flueixi entre mi i els altres basat a donar-se mútuament des del cor.
MARSHALL B. ROSENBERG
INTRODUCCIÓ
Com que estic convençut que està en la nostra naturalesa gaudir de donar i rebre de manera compassiva, la major part de la vida mhan preocupat dues qüestions: per què ens desconnectem de nosaltres mateixos i de la nostra naturalesa compassiva? I, la cosa contrària: què permet a algunes persones seguir connectades amb la seva naturalesa compassiva fins i tot en les circumstàncies més adverses?
La preocupació per aquestes qüestions em va començar a la infantesa, pels volts de lestiu de 1943, quan la nostra família sen va anar a viure a Detroit (Michigan). Dues setmanes després que arribéssim es va desfermar una guerra racial arran dun incident en un parc. Més de quaranta persones van ser assassinades els dies següents. El nostre barri estava situat al bell mig del focus de violència i ens vam passar tres dies tancats a casa.
Quan el conflicte racial es va acabar i va començar el col·legi, vaig descobrir que un nom podia ser tan perillós com el color de la pell. Quan el professor va pronunciar el meu cognom en passar llista, dos nois em van mirar malament i van murmurar entre dents: Ets un kike? Jo no havia sentit mai aquesta paraula i no sabia que algunes persones la feien servir de manera despectiva per referir-se als jueus. En sortir de lescola, aquests mateixos nois mestaven esperant: em van tirar a terra i em van clavar puntades de peu i cops de puny.