Tanmateix, el dinamisme il·lustrat no se cenyí solament als encàrrecs del poder. Proliferaren les tertúlies culturals com la que reuní Roc dOlzinelles, Pròsper de Bofarull, el canonge vigatà Jaume Ripoll, José de la Canal i Jaume Villanueva. Florí una brillant plèiade dhistoriadors de lEsglésia: a la Universitat de Cervera, joves promeses com ara el gironí Francesc Xavier Dorca i Parra saglutinaren entorn del professor Josep Finestres, o del cistercenc Jaume Finestres, autor de la Historia del real monasterio de Poblet en cinc volums (1753-65). Al monestir premostratenc de Bellpuig de les Avellanes, Josep Martí, Jaume Pasqual i Jaume Caresmar competiren en professionalitat amb els sectors més aptes de la historiografia continental, amb obres com els 12 volums de la Sacrae Cathaloniae antiquitatis monumenta, compilada per Pasqual, o una Cathalonia sacra, agençada per Caresmar, el qual, en morir, deixà una herència duna setantena de títols. La tasca ingent daquesta generació, però, fou facilitada per la feina de regesta darxivers com Miquel Isalguer que, al segle XV, ordenà amb paciència els calendars de Sant Joan de les Abadesses; Miquel Solsona, que endreçà Montserrat al final del segle XVI; Manel Marià Ribera, que catalogà els pergamins comtals de lArxiu Reial al principi del segle XVIII; Francesc Tarafa, que articulà la guia lArxiu Diocesà de Barcelona, i Sulpici Pontic, que inventarià larxiu catedralici de Girona al segle XVIII.
Als regnes de lantiga Corona dAragó, la Real Academia de la Historia nascuda el 1738 amb laval de Felip V tingué poca transcendència, i la Reial Acadèmia de Bones Lletres omplí el buit. Aquesta, establerta el 1729 amb les desferres de lAcadèmia dels Desconfiats, aplegà una respectable gernació dinvestigadors sensibles als temes eclesiàstics: A. A. Minuart, A. dAmetller, J. Tomàs de Boxadors, M. Marià, F. Gil de Frederic, A. de Bastero, A. de Cortés, A. dEura, D. Ignasi de Bòria, B. Ribas, A. Lluís Verde, B. Vinyals de la Torre, S. Puig, J. de Safont, F. Armanyà, D. Comerma, F. dEscofet, N. Mayet, Pere N. Móra, A. Pons, A. dArmengol i P. Serra. Precisament aquest últim, conscient de les seves arrels nacionals, safanyà a aplicar els filtres pertinents al seu Índice de los santos y de los varones y mujeres insignes en santidad en el Principado de Cataluña (1746); també elaborà 12 volums duna Història eclesiàstica de Catalunya, i treballà infructuosament en un diccionari dhistòria del Principat.
En una altra òrbita política, el futur arquebisbe de Palmira, Fèlix Amat de Palou, reeixí a concloure una magna Historia Eclesiástica, Tratado de la Iglesia de Jesucristo (1793-1803), premonitori de la popularitat que tingué aquest vessant de la disciplina al segle XIX.
Les històries sobre lEsglésia
Les històries sobre lEsglésia de loccident cristià es multiplicaren des que, al segle IX, Haymund dHalberstad explicà els quatre primers segles de difusió del cristianisme. Tanmateix, les dramàtiques peripècies polítiques noucentistes amb rerefons religiós donaren protagonisme a les històries de lEsglésia, un gènere tractat per personatges didearis ben diferents. Des de lhistoriador del dret i les corts aragoneses, Vicente de la Fuente amb Historia eclesiástica de España (1873-75), fins al franciscà Ramon Buldú que fou director de la Revista Franciscana, amb la seva Historia de la Iglesia de España desde la predicación de los apóstoles hasta el año 1856 (1856-58). També shan de comptar les abundants traduccions dhomònimes estrangeres.
En aquesta època, els canals de circulació de la història seixamplaren en consolidar-se les publicacions periòdiques. Una de les signatures recurrents en el BRAH fou la de lepigrafista Fidel Fita, artífex duna monografia sobre Los reys dAragó y la Seu de Girona (1873) i factòtum de la revista Ciudad de Dios, on es recollien notícies sobre estudis monàstics, litúrgics i epigràfics. El pare Fita viatjà a Bèlgica i a França, fou membre dels instituts darqueologia de Berlín i Coïmbra, i es féu càrrec de la part hispànica del Corpus Inscriptionum Latinarum dE. Hübner. Les deductions daquest acadèmic de Bones Lletres beneficiaren, entre daltres, lòrgan dexteriorització de la Renaixença catalana. Fita senquadrà en aquesta Renaixença, al costat de Víctor Balaguer, autor de la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63), Antoni de Bofarull, que escriví una Historia crítica civil y eclesiástica de Cataluña (1876-78), i Antoni Aulèstia, la Història de Catalunya (1887-89).
En un Estat cada cop més uniformista i preocupat per la vertebració de les seves fonts i de la seva burocràcia, sorgiren successives fornades de recol·lectors de particularitats, folkloristes o etnòlegs. Molts dells foren clergues, que seguiren el llegat del recurs oral amb què Narcís Camós (Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, 1657) i Jaume Aixelà i Gassol (Vida ... de ... Benet de Palermo, 1757) enriquiren les seves obres. En aquest sentit, Nolasc del Molar, col·laborador habitual de les fundacions Bíblica Catalana i Bernat Metge i precursor en la publicació de consuetes, examinà les manifestacions de la cultura popular basades en la religió; Miquel dEsplugues, encarregat de la Fundació Bíblica Catalana i home de confiança de F. Cambó, escriví el 1916 un estudi de psicologia etnicoreligiosa de Catalunya titulat Nostra Senyora de la Mercè.
Daltra banda, la recerca dels trets distintius de la idiosincràsia nacional fou creditora de V. Serra i Boldú, instigador de lArxiu de Tradicions Populars; de R. Serra i Pagès, R. Miquel i Planas, T. Carreras i Artau i J. M. Batista i Roca, motors de lArxiu dEtnografia i Folklore de Catalunya; de Joan Segura i el seu Aplec de documents curiosos i inèdits faents per a la història dels costums de Catalunya; de Rafael Ginard, recopilador dels quatre volums dEl cançoner popular de Mallorca; de Cosme Bauçà i Adrover, que narranjà quatre volums més; de Marià Aguiló; de Joan Amades, i dAntoni Maria Alcover.
La disseminació missionera provocà una altra gran comesa antropològica connectada a la història de lEsglésia. Josep Maria Bernades haidentificat més de 2.300 eclesiàstics catalans traslladats a les Índies des del seu descobriment, fins a lany 1830. Destaquen: Ramon Paner, un ermità de lorde de Sant Jeroni, membre de la tripulació del segon viatge de Cristòfol Colom, que evità loblit dels mites i les cerimònies dels indígenes antillans a través de la seva Relació sobre les antiquitats dels indis; el geògraf J. Gumilla i Moragues i els humanistes setcentistes J. M. Peremàs i J. Boscana. Tot i que amb la feina dhomes com el jesuïta Enric Heras (1888-1955) germinà lInstitut de Recerques Històriques de Bombai, lanàlisi històrica de la propulsió mundial del teixit eclesial català presenta moltes incògnites. Com també el paper de les congregacions femenines, que sintensificà a partir del segle XIX, o lassistència a Austràlia, on labat benedictí Rossend Salvadó fundà Nova Núrsia, i on mossèn Serra era el bisbe auxiliar de Perth durant la segona meitat del segle XIX.
Les aportacions dels investigadors estrangers
Als segles XIX i XX, aquesta doble qualitat universal i localde lEsglésia afavorí tant la inclusió de làmbit català en obres de caràcter genèric, com les diligències dinvestigadors forans. Continuen essent molt útils els volums que el benedictí alemany Pius Bonifaci Gams publicà en Die Kirchengeschichte von Spanien (1862-79), amb el títol de Series episcoporum ecclesiae catholicae, quotquot innotuerunt a beato Petro apostolo (1873), perllongades per les Series episcoporum ecclesiae catholicae, quae series quae apparuit 1873 completur et continuatur ab anno 1870 ad 20 februarii 1885 (1885).
Les aportacions dels investigadors estrangers
Als segles XIX i XX, aquesta doble qualitat universal i localde lEsglésia afavorí tant la inclusió de làmbit català en obres de caràcter genèric, com les diligències dinvestigadors forans. Continuen essent molt útils els volums que el benedictí alemany Pius Bonifaci Gams publicà en Die Kirchengeschichte von Spanien (1862-79), amb el títol de Series episcoporum ecclesiae catholicae, quotquot innotuerunt a beato Petro apostolo (1873), perllongades per les Series episcoporum ecclesiae catholicae, quae series quae apparuit 1873 completur et continuatur ab anno 1870 ad 20 februarii 1885 (1885).
Stefan Weinfurter i Odilo Engels, en les Series episcoporum Ecclesiae Catholicae Occidentalis ab initio usque ad annum MCXCVIII (1982), abordaren la revisió daquesta taula dels bisbes de totes les diòcesis catòliques del món des dels orígens fins al 1885, i en el tercer dels vuit volums que planejaren shi inclogué la Ibèria. Daltra banda, els franciscans conventuals Remigius Ritzler i Pirminius Sefrin completaren lobra iniciada pel pare Eubel: Hierarchia catholica medii et recentioris aevi, sive summorum pontificum-S.R.E. cardinalium ecclesiarum antistitum series e documentis tabularii praesertim Vaticani collectadigesta-edita, a la dècada del 1950. Estudiosos com O. Engels amb recerques com Das Schutzprivileg in Katalonien sinclouen en un grup dhispanistes alemanys que ha focalitzat els seus estudis en els territoris de lantiga Corona dAragó. Johannes Josef Bauer, en Die Vita Canonica der Katalanischen Kathedralkapitel vom 9 bis zum II Jahrhundert, analitzà la vida canònica dels capítols de les catedrals, des de la creació de la Marca Hispànica fins al segle XI; Rudolf Beer sistematitzà els manuscrits de Santa Maria de Ripoll, publicant en 1907-08, en els Sitzungberichte der Kais de lAkademie der Wissenschaften in Wien, larticle «Die Handschriften des Klosters Santa Maria de Ripoll» (traduït per Pere Barnils en el BRABLB 1910); Paul Fridolin Kehr estudià els nexes de Catalunya, Aragó i Navarra amb la Santa Seu i dedicà el volum primer de la seva Papsturkunden in Spanien. Vorarbeiten zur Hispania Pontificia, als arxius catedralicis de Barcelona, Vic, Girona, la Seu dUrgell, Tarragona, Tortosa i Lleida. W. Meyer-Lübcke, des de làmbit de la filologia, féu aportacions en Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen (1925); J. Vincke oferí una panoràmica de les relacions entre les sobiranies civil i eclesiàstica als segles XIV i XV, en els seus Documenta selecta mutuas civitatis Arago-Cathalaunicae et Ecclesiae relationes illustrantia (1936), i escatí la intervenció dels capítols catedralicis en lestabliment dels estudis generals a lEdat Mitjana en «Die Hochschulpolitik des Spanischen Domkapitel im Mittelalter», a Gesammelte Aufsätze zur Kulturgeschichte Spaniens (1954).
Molts daquests estudiosos alemanys foren deixebles directament o indirectament dE. Fichte, que sinteressà per la Corona dAragó mentre cercava material sobre el concili de Constança als arxius italians. Fichte escriví els tres volums de les Acta Aragonensia (1908-22), i donà lempenta decisiva a la publicació germànica sobre història eclesiàstica espanyola, la Spanische Forschungen der Göerresgesellschaft, iniciada el 1928 i que encara persevera modèlicament.
Al principi del segle XX predominaren les dues escoles germàniques, laustríaca i lalemanya, que es veieren apaivagades arran de les dues guerres mundials. El segon volum del Monasticon praemostratense (1949-61), de N. Blackmund, tractà de la circaria de la Gascunya, que integrava els convents dArtà, Bellpuig de les Avellanes, Fondarella, Mur, Urdax, Vallclara, Aguilar i els dos centres de Bonrepòs. El 1962, per celebrar el vuitantè aniversari dun dels directors de les Spanische Forschungen Georg Schreiber, seditaren uns volums dhomenatge que comptaren amb sengles dissertations sobre lelecció dabats a la Marca Hispànica carolina (Die Abwahl in den Königsklostern der Spanischen Mark, de W. Baunach) i sobre el monestir dÀger (Sankt Peter zu Ager, de J. J. Bauer).
A la dècada del 1960, Jocelyn N. Hillgarth de lInstitut Walburg de Londres sinteressà per la vida eremítica mallorquina, intensa des que el 1230 Jaume I desembarcà a lilla; el nord-americà W. Christian dedicà un capítol a les representations religioses mentals catalanes en lestudi Apparitions in Late Medieval and Renaissance Spain (1981); la col lecció menor del Centre dlnvestigació sobre lEspanya dels segles XVI i XVII, del Centre Nacional de la Recerca Científica de la Universitat Nova de la Sorbona, debutà amb Les histoires des saints, la prière et la mort en Catalogne, de D. de Courcelles (1990), i H. Kamen rastrejà les conseqüències de Trento en The Phoenix and the Flame. Catalonia and the Counter Reformation (1993).
Els investigadors catalans
A Catalunya, lherència arrossegada des del segle XIX, lespiral de violència que desembocà en la conflagració de 1936-39 i lhostil postguerra entrebancaren una vitalitat historiogràfica diferencial que tenia les seves arrels en la Renaixença. El 1907 nasqué lInstitut dEstudis Catalans, que sexpressà a través dun Anuari. El 1908 sorgiren els congressos dhistòria de la Corona dAragó, que es reemprengueren el 1952. El 1909 se celebrà el I Congrés International de la Llengua Catalana i, enmig de la Setmana Tràgica, nasqué lAssociació dEclesiàstics de Catalunya. Entre el 1913 i el 1924 cristal·litzà el primer govern autonòmic de caràcter regional. El 1916 Eudald Serra i Buixó i Ignasi Casanovas implantaren el Foment de Pietat Catalana. I, quan la dictadura de Primo de Rivera maldà per castellanitzar lEsglésia, Casanovas organitzà la Biblioteca Balmes amb quatre fites cabdals: la librària, concertar cursos i conferències, editar llibres i revistes, i instruir investigadors i professors amb un sistema de beques. Sarribaren a publicar els 33 volums de lobra completa de Balmes i una biografia de Josep Finestres, preludi de la sèrie de Documents per a la història cultural de Catalunya en el segle XVIII. Daltres nuclis com el monestir de Montserrat reprengueren pròdigament lactivitat tipogràfica i editaren el fruit de les recerques dels monjos Anselm Albareda, Gregori Sunyol, entre daltres, i auspiciaren moltes revistes, com Vida Cristiana, Eucologi, Revista Montserratina, ASM, Catalonia Monastica i Studia Monastica. Albert Manent i Josep Raventós escriviren Lesglésia clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939) (1984).
Després de la victòria franquista, molts bregaren per reedificar sobre les ruïnes. Entre aquests, el retornat Joan Bada, responsable de la revista eclesiàstica oberta a temes històrics Apostolado Sacerdotal (1944). LIEC i els Estudis Universitaris Catalans reemprengueren les seves activitats; a comarques, sanà desplegant de mica en mica una xarxa dentitats destudis històrics; el Germinans dels escolans de Montserrat es trasmudà en el Germinabit; el Foment de Pietat es convertí en la Fundació Cultura Religiosa, i la Biblioteca Balmes, en una Fundació Balmesiana. Aquesta darrera planificà cursos i conferències i, partint dun pensament de Josep Vives i Gatell, ponderà la possibilitat duna col·lecció de textos que havien de nodrir uns Monumenta Hispaniae Sacra, conduïts posteriorment per Vives des de lInstitut Enrique Flórez del CSIC.