Al País Valencià, la desamortització civil fou tema dels estudis de C. Montiel, A. Pons i G. Sánchez Recio, i la de Godoy es plasmà en els treballs de J. Azagra i M. C. Romeo. Poca atenció sha dedicat als efectes de les lleis de desvinculació, llevat del cas mallorquí, estudiat per M. A. Morey. Diversos autors han destacat que laplicació daquest conjunt de mesures activà la formació dun mercat de la terra, en desaparèixer les limitacions que vinculacions, amortitzacions i drets col·lectius creaven a la lliure circulació de la propietat territorial. Lindividualisme agrari sacabà imposant i generalitzant, i el reforçament de la plena propietat es convertí en lobjectiu central de la política agrària liberal. Això no impedí, però, el manteniment daltres formes de propietat, com la persistència de béns comunals en àrees de muntanya (P. Sala i Cristina Montiel), o la vigència dels contractes emfitèutics o de rabassa morta.
A Catalunya, els intents dabolició de lemfiteusi establint la redempció forçosa xocaren amb loposició duna àmplia majoria de la gran propietat, i la seva aplicació no es produí fins després de la Guerra Civil Espanyola (P. Salvador Coderch). Una cosa semblant succeí amb el contracte de rabassa morta, que continuà tenint un ús generalitzat fins a les últimes dècades del segle XIX, i fou motiu de conflictivitat durant una gran part del període.
Lemfiteusi tingué una evolució diferent al País Valencià, on, segons els estudis realitzats, tendí a desaparèixer durant el període revolucionari sense necessitat de redempció.
En resum, des de diverses perspectives (de caràcter local, comarcal o regional) sha reconstruït el procés de reforma agrària liberal amb força precisió, encara que sovint no sha posat suficient atenció en el pes que tingueren les estructures de poder local en laplicació de les mesures legislatives decretades pels òrgans centrals de ladministració. Aquests canvis juridicoinstitucionals crearen condicions més favorables al desenvolupament del capitalisme (P. Ruiz Torres i J. Millán) i, dacord amb els paradigmes que han inspirat una bona part dels estudis dhistòria agrària contemporània, shaurien activat processos de concentració de la propietat, expropiació pagesa i proletarització i haurien emergit formes més dinàmiques de gestió de la propietat territorial que haurien dimpulsar el canvi tècnic i el creixement del sector agrari. Però la recerca realitzada no ha demostrat clarament que aquesta fos la via predominant del desenvolupament capitalista als Països Catalans.
Els nombrosos treballs que han estudiat lestructura de la propietat, des de diverses perspectives (local, comarcal o provincial), han observat que la distribució molt desigual de la propietat de la terra fou un fenomen molt generalitzat, encara que amb diferències prou marcades a les diverses zones. Els estudis de Ll. Ferrer Alòs, J. Colomer, E. Saguer, R. Congost, Y. Barbaza i E. Estalella, per a Catalunya, o els de S. Calatayud, M. C. Romeo, J. Millán i J. Romero, per al País Valencià, han mostrat lexistència de forts desequilibris en la distribució de la propietat. La reforma agrària liberal, en la mesura que impulsà la mobilització duna massa important de terres que shavien mantingut fins aquells moments al marge del mercat, creà noves oportunitats per a aquells grups socials que disposaven de recursos (comerciants, industrials, professionals, pagesos acomodats, polítics i funcionaris), i, en aquest sentit, es reforçaren estructures de la propietat molt desiguals, que deixaven sense terra o amb quantitats insuficients una part notable de la pagesia. Alhora, però, aquests estudis han mostrat que en gran part aquestes desigualtats ja havien cristal·litzat abans de la revolució liberal i no és fàcil identificar clares tendències a la concentració de la propietat territorial derivades de processos dexpropiació de la propietat pagesa. La nova propietat burgesa procediria molt sovint de la compra de propietats eclesiàstiques o nobiliàries, de terres comunals, o de la reconversió en plena propietat del domini útil, més que de lapropiació de terres pageses. La propietat pagesa aconseguí mantenir uns drets sobre la terra durant la segona meitat del segle XIX, i hi ha indicis per a afirmar que es reforçà a partir de la nova centúria (J. Millán i S. Calatayud, J. Colomer, R. Garrabou, J. Pujol i E. Saguer). Parlar de manteniment duna propietat pagesa no significa, però, afirmar la consolidació duna pagesia propietària amb terra suficient per a garantir uns nivells de prosperitat, ja que sovint havia dafegir altres fonts dingressos, menant altres terres, incorporant alguns membres de la família als mercats de treball o participant de la pluriactivitat.
Tampoc no shan constatat processos generals de proletarització, ni de consolidació de mercats de treball, que eren considerats elements caracteritzadors del capitalisme agrari. Els estudis que shan fet sobre organització del treball agrícola, sobre salaris i mercats de treball (J. Colomer, R. Garrabou, J. Pujol i E. Saguer i R. Garrabou i E. Tello) han palesat que el treball assalariat, malgrat la seva presència, tingué un pes modest.
Pel que fa al tipus dexplotació o dempresa en què sorganitzà lactivitat agrària, el fet més destacat pels estudiosos és que la gran explotació amb treball assalariat i degudament capitalitzada que es considerava lexpressió més pròpia del capitalisme agrari fou poc difosa, mentre que lexplotació familiar continuà essent durant tot el període la forma dominant. Per una banda, un nombre important de famílies pageses que havien aconseguit mantenir la propietat duna superfície mínima lexplotaven amb el treball familiar. A més, tradicionalment lemfiteusi havia permès disposar dun tros de terra, encara que fos en petites parcel·les (Congost). Aquesta forma daccés a la terra molt comuna durant lEdat Moderna, des de mitjan segle XIXtendí a disminuir i acabà paralitzant-se. Una altra forma contractual fou la rabassa morta, que tingué una enorme difusió des del segle XVIII, però la crisi de la fil·loxera i la forta conflictivitat que generà provocaren la seva pràctica desaparició al final del segle XIX (E. Giralt, F. Valls i J. Colomer).
Malgrat làmplia presència de pagesos amb drets de propietat sobre la terra mitjançant emfiteusi i rabassa, continuaren existint amplis sectors de la pagesia exclosos de la propietat de la terra o bé amb superfícies insuficients per a garantir un mínim nivell dingressos. Aquestes capes de pagesos pobres, com ja havien fet tradicionalment, utilitzaren larrendament monetari i la parceria per a disposar de les terres que necessitava el grup familiar. Simultàniament, un reduït grup de propietaris tenia una part notable de la propietat territorial, i de forma generalitzada optaren per aquestes formes contractuals més que no pas per lexplotació directa amb treball assalariat o les cessions a grans arrendataris. Lanàlisi de diverses fonts patrimonials ha mostrat (P. Pascual, J. Millán, A. Pons i Pons, J. R. Modesto, R. Garrabou, J. Planas i E. Saguer) que tant a Catalunya com al País Valencià predominaren arrendaments monetaris de petites dimensions en zones de regadiu, mentre que a Mallorca foren també freqüents les grans possessions. En canvi, a les zones de secà, amb formes més extensives dús del sòl, la masoveria i la parceria foren els sistemes de tinença predominants. La major part daquests autors discuteixen la valoració negativa que tradicionalment shavia fet daquestes formes de gestió indirecta de la gran propietat, assenyalant la racionalitat que aquesta opció tenia per a la gran propietat i el fet que no sempre constituïren un obstacle per al creixement agrícola.
Nombrosos estudis han examinat el tema del creixement agrari, preguntant-se si durant aquest període sobservaren transformacions comparables a les que shavien produït als països europeus industrialitzats. Lescala danàlisi i els enfocaments han estat molt variats. El punt de partida, com a la resta de la història agrària espanyola, fou el paradigma de lendarreriment, és a dir, lopinió dominant que el sector agrari no aconseguí grans èxits en la transformació de les seves estructures productives en el curs del segle XIX i fins a la Guerra Civil Espanyola, tot mantenint-se en una posició de clara inferioritat respecte daltres agricultures europees. La recerca de les últimes dècades ha dut a terme una profunda revisió daquesta interpretació. Mitjançant lanàlisi de les macromagnituds agràries a escala catalana (ús del sòl, producció, productivitat, preus agraris i rendes, canvi tècnic), Josep Pujol presentà una visió molt més optimista de levolució del sector agrari català entre mitjan segle XIX i la Guerra Civil Espanyola, i demostrà que no tot fou estancament i endarreriment. Els rendiments cerealícoles sincrementaren moderadament durant el primer terç del segle XX i el guaret tendí a disminuir en les zones millor dotades hídricament si es mantingué en altres comarques fou per la baixa pluviositat, que impedí sistemes més intensius. Destacà lespectacular creixement dels conreus arbustius i arboris, lexpansió de làrea regada amb una creixent especialització, i larticulació dun nou sector ramader responent a la creixent demanda de carn i lactis. E. Saguer per al Baix Empordà, G. Tribo per al Baix Llobregat, J. Colomer per al Penedès i Ll. Ferrer Alòs per al Bages han observat fenòmens similars de capacitat de resposta a la creixent integració de la producció agrària al mercat interior i als mercats internationals. Processos semblants shan comprovat al País Valencià. R. Garrabou, S. Calatayud, J. Millán, M. C. Romeo i E. Mateu han destacat el dinamisme de lagricultura de regadiu i lexpansió del conreu arbori i arbustiu (Piqueras) als secans, cosa que desmenteix el supòsit duna agricultura passiva i refractària al canvi agrícola.
Per a molts daquests autors, lanàlisi de la variable canvi tècnic ha estat una peça fonamental del replantejament. Shan revisat les formulacions més simplificadores i mecanicistes, que consideraven lexistència il·limitada dinnovacions i la seva eficiència en qualsevol sistema; sha procedit a una anàlisi de les pràctiques agrícoles utilitzades (guaret o sistemes de fertilització), tot comprovant-ne la funcionalitat; i sha posat en evidència la capacitat dincorporació dinnovacions a partir del moment en què resultaven rendibles, fos per labaratiment i millora dels nous inputs o per lexistència dunes estructures tecnicoproductives i socials més o menys favorables a incorporar-les. Shan fet aportacions interessants per a la reconstrucció del canvi tècnic, en particular a la viticultura (E. Giralt i J. Colomer), lhorticultura, la selecció de llavors i races de bestiar (J. Pujol) i, particularment, la difusió de fertilitzants industrials i la mecanització (J. Pujol, E. Mateu i S. Calatayud), que han estat la manifestació més sobresortint del model de canvi tècnic durant aquest període dels països més avançats. La conclusió a què arriben la major part dautors ha estat que no es pot parlar dendarreriment de lagricultura dels Països Catalans, ja que les tècniques emprades foren funcionals i mostraren una capacitat dincorporar innovacions quan la seva eficiència era comprovada.
Aquesta revisió de la interpretació sobre el creixement agrari ha estat molt marcada per la repercussió de lenfocament de la història mediambiental en la història agrària en els darrers anys. El fet de posar en un primer pla les variables físiques en què es desenvolupen els sistemes agraris ha posat en evidència que els factors mediambientals estableixen unes limitacions i unes exigències que no es poden deixar de banda, sobretot en el tema del guaret, la fertilització o el maneig dels recursos hídrics (R. Garrabou, J. M. Naredo i E. Tello). Al mateix temps, ha obligat a repensar el canvi tècnic, sovint vist exclusivament des de la perspectiva dincrementar la productivitat, i deixant de banda els efectes negatius que podia tenir sobre el medi ambient. També la comparació amb altres agricultures, en particular de làmbit mediterrani, ha estat un element de replantejament de la història agrària dels Països Catalans, ja que ha permès comprovar que les formes de desenvolupament del capitalisme agrari no diferien tant de les que shavien donat en altres països daquesta regió.
Finalment, una de les altres línies de recerca ha estat el tema de la conflictivitat i de lassociacionisme agrari. El vessant pagès de les guerres carlines ha estat plantejat per alguns autors (J. Torras i J. Millán), però ha estat el conflicte rabassaire el que ha generat una sèrie de treballs a partir de larticle pioner dE. Giralt, en particular els estudis dA. Balcells, J. Colomer i J. Pomés. També lassociacionisme agrari ha generat un important corrent dinvestigació, tant a Catalunya com al País Valencià, que ha fet possible una sòlida reconstrucció del moviment associatiu. Els treballs de S. Garrido, Jordi Planas, J. Pomés, J. M. Ramon i A. Mayayo han mostrat la capacitat de resposta del món rural després de la depressió de la fi del segle, organitzant associacions i sindicats, en uns casos sota el control de la gran propietat, i en altres, en mans de la pagesia.
Lectures
DDAA: Terra, treball i propietat, Barcelona, Ed. Crítica, 1986.
GARROBOU, R. i E. SERRA: «Els estudis dhistòria agrària a Catalunya» I Col·loqui dHistòria Agrària, València, Institució Alfons el Magnànim, 1978, pp. 41-78.
GIRALT, E.: «Los estudios de historia agraria en España desde 1940 a 1961. Orientaciones bibliográficas», Índice Histórico Español, vol. V, 1959, pp. IX-LXXIX.
Història de lalfabetització
Javier Antón Pelayo
Lalfabetisme és un tema que des del final del segle XIX i durant el segle XX ha despertat un extraordinari interès, sobretot per tractarse duna variable dependent, és a dir, dun excel·lent indicador per a valorar altres fenòmens històries com ara leducació, el procés de modernització i la fenomenologia social (estructura socioprofessional, actituds polítiques i religioses, disciplinament, fertilitat, etc.). Aquesta dependència ha afavorit un ús excessivament quantitatiu de lalfabetització i ha promocionat una falsa dicotomia respecte al fenomen de lanalfabetisme. En aquesta història en blanc i negre, signoren les situacions intermèdies que, encara que molt abundants, tan sols sintueixen a partir dels pocs estudis qualitatius o específics que shan dut a terme.
La fórmula quantitativa de la història de lalfabetització té dues modalitats destudi clarament diferenciades per les fonts disponibles. Duna banda, lalfabetització censal, que utilitza dades estadístiques, on sinterroga la població total dun estat sobre la seva capacitat per a llegir i escriure i, de laltra, lalfabetització precensal que, davant la manca de documents específics, ha de recórrer a fonts indirectes i acontentarse amb el recurs de lenquesta històrica.
A lEstat espanyol, el primer cens útil per a mesurar lalfabetització fou el del 1860 i, a França, el del 1866. Sobre aquests primerencs i els subsegüents censos existeixen tota una sèrie destudis, alguns ja clàssics, del principi del segle XX com els de L. Luzuriaga i F. Oloriz, i daltres més actuals i més circumscrits com els de P. Vauthier Adams, F. Martínez, M. Vilanova i X. Moreno. Les conclusions que es desprenen daquests treballs són que el nivell dalfabetització de Catalunya sha mantingut sempre per sobre de la mitjana de lEstat; el de les Illes Balears, per sota; el de València, també per sota però dins duna progressió favorable; i el del departament dels Pirineus Orientals per sota, tant de la mitjana francesa com de lespanyola. El 1887, per exemple, lalfabetització dels Països Catalans romania a lentorn del 30% del total de la població major de deu anys, mentre que les mitjanes franceses i espanyoles eren del 50% i del 35%, respectivament. Barcelona, amb el 48%, era la província més alfabetitzada i Castelló, amb el 19%, la menys alfabetitzada.