A lEstat espanyol, el primer cens útil per a mesurar lalfabetització fou el del 1860 i, a França, el del 1866. Sobre aquests primerencs i els subsegüents censos existeixen tota una sèrie destudis, alguns ja clàssics, del principi del segle XX com els de L. Luzuriaga i F. Oloriz, i daltres més actuals i més circumscrits com els de P. Vauthier Adams, F. Martínez, M. Vilanova i X. Moreno. Les conclusions que es desprenen daquests treballs són que el nivell dalfabetització de Catalunya sha mantingut sempre per sobre de la mitjana de lEstat; el de les Illes Balears, per sota; el de València, també per sota però dins duna progressió favorable; i el del departament dels Pirineus Orientals per sota, tant de la mitjana francesa com de lespanyola. El 1887, per exemple, lalfabetització dels Països Catalans romania a lentorn del 30% del total de la població major de deu anys, mentre que les mitjanes franceses i espanyoles eren del 50% i del 35%, respectivament. Barcelona, amb el 48%, era la província més alfabetitzada i Castelló, amb el 19%, la menys alfabetitzada.
Per la seva banda, lestudi de lalfabetització precensal sha desenvolupat, de forma gairebé inexorable, sobre procediments controvertibles. En primer lloc, a causa del recurs a lindicador de la signatura a lhora de diferenciar els lletrats i els illetrats i, en segon lloc, a causa de la necessitat dapel·lar a la mostra diacrònica i més o menys representativa dels diferents estrats de la societatdavant la impossibilitat per a aconseguir la prova escrita de tots els individus. Malgrat aquests inconvenients, a França, ja en 1879-80, L. Maggiolo confià en aquesta metodologia per a realitzar una enquesta en làmbit estatal sobre lalfabetització dels francesos des del 1686 fins al 1876, fent servir com a prova la signatura (o la seva absència) en els registres parroquials de matrimoni. Les dades de lenquesta de Maggiolo serviren per a incentivar els estudis de lalfabetització a França a partir del final de la dècada dels cinquanta, per la qual cosa els Pirineus Orientals es convertiren en un departament més dels estudis de M. Fleury, P. Valmary, F. Furet i J. Ozouf, entre daltres.
Aquest procediment fou adaptat al marc espanyol per hispanistes francesos i també fou aplicat per historiadors de lEstat espanyol en àmbits locals, preferentment urbans. Com que a Espanya els registres de matrimoni no contenien signatures, es trobà un bon substitut en els rics arxius de protocols, de manera especial en els testaments i en els capítols matrimonials. Els protocols catalans, però, fins ben entrat el segle XVIII foren un simple registre de les actes autèntiques i, per tant, les signades que es lliuraven als interessats. Aquest límit cronològic ha provocat que la major part de les investigacions es concentressin en el període de la segona meitat del segle XVIII.
Linvestigador francès J. Soubeyroux, durant la dècada del 1980, portà a terme un treball en equip amb lobjectiu desbrinar el nivell dalfabetització dels espanyols durant el set-cents, a partir dels sondejos realitzats en diferents províncies, entre les quals Barcelona. Aquesta metodologia també ha estat aplicada per V. Mateo, qui el 1990 publicà en forma darticle una aproximació als nivells dalfabetització de la ciutat dAlacant durant la primera mitat del segle XVIII, i per M. Ventura, que analitzà en un acurat estudi lalfabetització dels mataronins entre el 1750 i el 1800.
Finalment, la investigació de J. Antón Pelayo sobre lalfabetització dels gironins suposa un salt qualitatiu perquè els riscos de lenquesta són evitats gràcies a la insòlita construcció dun cens artificial de població per a lany 1787. En aquesta data, el 58% dels habitants de la ciutat de Girona majors de vint anys era capaç de signar, la qual cosa posa de manifest una distorsió metodològica o una important davallada dels nivells dalfabetització intuïda ja per B. Bennassar durant la primera mitat del vuit-cents com a conseqüència dels trasbalsos bèl·lics i de la crisi de lensenyament religiós després de les desamortitzacions liberals.
Les possibilitats quantitatives daquests estudis sesvaeixen a mesura que es retrocedeix més enllà del segle XVIII; per això, lanomenada via qualitativa basada en els estudis paleogràfics ha estat lalternativa que, també de manera inevitable, ha estat utilitzada pels medievalistes i pels historiadors del Renaixement. La fórmula paleogràfica, però, abandona lestadi tradicional de ciència auxiliar i es llança a lestudi social de la cultura escrita, plantejant-se qüestions inèdites fins al moment, com qui escriu i per què escriu. A partir del focus dirradiació italià amb autors pioners com A. Petrucci, G. Cavallo o A. Bartoli, a València sha erigit un nucli dinvestigació que ha girat a lentorn de J. Trenchs i F. M. Gimeno i ha produït tota una estela dinvestigadors, com M. Luz Mandingorra, José V. Boscà, Virginia M. Cuñat-Ciscar i María del Rosario Ferrer, entre daltres.
Entre aquestes dues opcions metodològiques, cal destacar el fet que lalfabetització dels Països Catalans, des del principi del segle XVIII fins als anys setanta del segle XX, sha realitzat majoritàriament en francès o en castellà. Al marge dun suggeridor article de Josep González, la magnitud quantitativa i la incidència qualitativa del fenomen està encara per estudiar.
Lectures
ANTÓN, J.: La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807), Bellaterra, Monografies Manuscrits-UAB, 1998.
CASTILLO, A. i C. SÁEZ: «Paleografía versus alfabetización. Reflexiones sobre historia social de la cultura escrita», Signo. Revista de Historia de la Cultura Escrita, 1, 1994, pp. 133-168.
HOUSTON, R. A.: «Literacy and society in the West, 1500-1850», Social History, vol. 8, núm. 3, 1983, pp. 269-293.
PETRUCCI, A. i F. M. GIMENO: Escribir y leer en Occidente, Valencia, Universitat de València, 1995.
VIÑAO, A.: «Del analfabetismo a la alfabetización. Análisis de una mutación antropológica e historiográfica» (dues parts), Historia de la Educación, 3, 1984, pp. 151-189, i 4, 1985, pp. 209-226.
Història de lalimentació
Maria Àngels Pérez Samper
Fou a mitjan segle XX quan es plantejà la història de lalimentació com a corrent historiogràfic modern. A escala internacional tingué especial importància la iniciativa de lescola francesa dels Annales. Lany 1936, Lucien Febvre proposà una gran enquesta sobre la cuina tradicional francesa. Posteriorment, Marc Bloch amplià els plantejaments inicials. La nova història de lalimentació es posà en marxa, però la Segona Guerra Mundial tallà el procés i les recerques romangueren en suspens.
A Catalunya foren els medievalistes els primers que cridaren latenció sobre el fet alimentari i durant la dècada de 1940-50 aparegueren treballs molt interessants dedicats al tema. En fou pionera la iniciativa de Ll. Faraudo i de Saint-Germain, que edità dos receptaris de cuina catalana: el Libre de totes maneres de confits (BRABLB, XIX, 1946) i el Libre de Sent Soví (BRABLB, XIV, 1951-52). Miquel Batllori presentà ledició del Regiment de Sanitat a Jaume II, dArnau de Vilanova, que conté abundant informació sobre les propietats dels aliments (a Arnau de Vilanova. Obres completes, II: Escrits mèdics, 1947) i Ferran Soldevila dedicà una especial atenció a les despeses alimentàries de la cort en la seva gran obra Pere el Gran. Primera part: lInfant (1950-56). Però aquests exemples no aconseguiren despertar linterès general.
Calgué esperar fins el 1961 perquè ressorgís el tema a escala internacional per iniciativa, novament, de lescola dels Annales. F. Braudel féu una crida als historiadors per tal que es plantegessin lestudi dels fenòmens vitals dels homes del passat com un domini més de la recerca i de la interpretació històrica. Aquest replantejament implicà mètodes, fonts i temes nous. La resposta fou una sèrie darticles publicats en Annales durant la dècada de 1960-70, que, juntament amb altres treballs, foren recollits per J. Hemardinquer i editats conjuntament lany 1970. El mateix Braudel concedí una gran atenció a la història de lalimentació en la seva obra Civilisation matérielle et capitalisme. Els anys següents, linterès per la història de lalimentació es mantingué amb molta vitalitat entre els historiadors francesos com ara B. Bennassar, J. Goy, M. Aymard, L. Stouff i J. L. Flandrin. A Itàlia, la investigació també fou molt important; a la darreria de la dècada de 1970-80, dos medievalistes li dedicaren la seva tesi doctoral: M. Montanari i A. M. Nada Patrone.
Aquestes novetats arribaren amb un cert retard als Països Catalans. Fins a la dècada de 1980-90 no es produí un avenç significatiu del tema en la historiografia catalana. En un context intellectual i acadèmic més favorable, diversos medievalistes sincorporaren a la història de lalimentació. El congrés celebrat a Niça el 1982, sota el títol Manger et boire au Moyen Âge. Actes du Colloque de Nice, fou una gran opotunitat per al desenvolupament de la disciplina a les terres catalanes.
A Catalunya, foren interessants les aportacions de Prim Bertran: «El menjador de lAlmoina de la Catedral de Lleida. Notes sobre lalimentació dels pobres lleidatans al 1338», Ilerda (1979), i «Lassortiment de carn a Cardona: 1419-1425», Cardener. Revista dInvestigació (1986); de Rafael Conde: «Alimentación y sociedad: las cuentas de Guillema de Montcada (A. D. 1189)», Medievalia (1982); de Teresa Vinyoles: «El pressupost familiar duna mestressa de casa barcelonina per a lany 1401», La societat barcelonina a la Baixa Edat mitjana, Acta Mediaevalia (1983), i «Lesdeveniment quotidià: treball i lleure de les dones medievals», a Mary Nash (ed.): Més enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya (1988), i de J. Lladonosa: La cuina medieval catalana (1984).
Per al País Valencià es pot esmentar Agustín Rubio: «A propósito del mal any primer. Dificultades cerealísticas en la Corona de Aragón en los años treinta del siglo XIV», dins Estudios dedicados a Juan Peset Aleixandre (1982), i «El abastecimiento cerealista de una gran urbe bajomedieval. Aproximación al problema campociudad en el País Valenciano», dins LEscenari del Xúquer. Actes de la IV Assemblea de la Ribera (1986); J. V. García Marsilla: La jerarquía de la mesa. Los sistemas alimentarios en la Valencia bajomedieval (1993), i R. Conde: «El archivo de los Duques Reales de Gandía», presentat en el I Congreso de Historia del País Valenciano (1973).
En el cas de Mallorca destaquen J. Rosselló: «Cómo se alimentaban los padres dominicos, s. XV», dins La vida quotidiana dins la perspectiva històrica (1985), i T. Vinyoles: «Notes sobre el formatge de Mallorca», BSAL (1991).
Els treballs dalguns arqueòlegs ajudaren a completar el panorama sorgit de les fonts documentals. En el I Congreso de Arqueología Medieval Española (1986), Miguel Benito presentà «Aproximación a la creación de una metodología para el estudio de la fauna medieval. El castillo de la Mola (Novelda, Alicante)», i M. A. Cortés, J. M. Lluró i J. M. Torres: «La fauna de Castell Formós i Pla de Almatà (Balaguer, Lleida)». Benito també és lautor d«Estudio preliminar de los hábitos alimentarios de origen animal de los moradores del poblado árabe de las Dunas de Guardamar (Alicante)», presentat en el II Congreso de Arqueología Medieval Española (1987).
Aquesta proliferació dels estudis catalans sobre història de lalimentació a lèpoca medieval comptà també amb aportacions dalguns especialistes estrangers, com Rudolf Grewe, que féu ledició del Libre de Sent Soví (1979), i Veronika Leimgruber, que edità el Libre del Coch del mestre Robert (1982).
Entre els especialistes ha destacat molt particularment el professor Antoni Riera Melis, catedràtic dHistòria Medieval de la Universitat de Barcelona, que en la dècada de 1980-90 començà la seva recerca sobre història de lalimentació a la Catalunya medieval, influït pels especialistes italians, com Montanari. Riera ha aportat cohesió i consistència a tot el corrent historiogràfic. Algunes de les seves obres són: «Ganadería, quesos y derivados de la leche en el Medioevo catalanoaragonés», dins Il Caserio. Un archetipo alimentare: il latte e la sue metamorfosi (1983), «El sistema alimentario como elemento de diferenciación social en la Alta Edad Media. Occidente, siglos VII-XII», dins Representaciones de la sociedad en la Historia. De la autocomplacencia a la utopía (1991), «Els pròdroms de les crisis agràries de la Baixa Edat Mitjana a la Corona dAragó. 1: 1250-1300», dins Miscellània en homenatge al P. Agustí Altisent (1991), «Alimentació i poder a Catalunya al segle XII. Aproximació al comportament alimentari de la noblesa», Revista dEtnologia de Catalunya (1993), «Estructura social y sistemas alimentarios en la Cataluña bajomedieval», Acta Historica et archaelogica medieaevalia (1993-94), i Senyors, monjos i pagesos: alimentació i identitat social als segles XII i XIII (1997).
Durant la dècada de 1990-2000, la història de lalimentació féu un important pas endavant. En primer lloc cal destacar lorganització del Primer Col·loqui dHistòria de lAlimentació a la Corona dAragó, Edat Mitjana, celebrat a Lleida al novembre del 1990, sota la direcció de Riera Melis. Les actes del col·loqui es publicaren en dos volums (1995).
Testimoni de la vitalitat del tema és lexistència dequips consolidats de recerca, com el GEA (Grup dEstudis Alimentaris) de la Universitat de Barcelona, dirigit per A. Riera i J. Contreras, integrat bàsicament per historiadors i antropòlegs, però obert a experts daltres especialitats, que centra la seva investigació en lalimentació a Catalunya. Els treballs dels integrants de lequip es reflectiren en les XIV Jornades dEstudis Històrics Locals: La Mediterrània, Àrea de Convergència de Sistemes Alimentaris (ss. V-XVIII), celebrades sota la direcció de Riera Melis i organitzades per lInstitut dEstudis Baleàrics, a Palma, el 1995. Les actes, publicades lany 1996, apleguen mig centenar de treballs i són una bona mostra del desenvolupament assolit per aquesta línia historiogràfica.
La història de lalimentació, nascuda i desenvolupada en làmbit de la història medieval, sha ampliat des dels anys noranta a altres períodes històrics: en làmbit de la prehistòria, amb els treballs realitzats i dirigits per Fullola Pericot; en la història antiga, amb els treballs de Remesal: La annona militaris y la exportación de aceite bético a Germania (1986), «Baetican Olive Oil and the Roman Economy», a S. Keay (ed.): The Archaeology of early Baetica (1998) i «Política e regimi alimentari nel principato di Augusto: il ruolo dello stato nella dieta di Roma e dellesercito», dins D. Vera (ed.): Demografia, sistema agrari, regimi alimentari nel mondo antico (1999), i en història moderna mitjançant els treballs realitzats per Pérez Samper: La alimentación en la España del Siglo de Oro (1998). També els antropòlegs culturals han dedicat la seva atenció al fenomen alimentari, com J. Contreras: Antropología de la alimentación (1993) i S. Carrasco de la Universitat Autònoma de Barcelona: Antropologia i alimentació. Una proposta per a lestudi de la cultura alimentària (1992). De signe interdisciplinari és el llibre Lalimentació mediterrània (1996), que reflecteix la complexitat del fet alimentari.