La història de lalimentació, nascuda i desenvolupada en làmbit de la història medieval, sha ampliat des dels anys noranta a altres períodes històrics: en làmbit de la prehistòria, amb els treballs realitzats i dirigits per Fullola Pericot; en la història antiga, amb els treballs de Remesal: La annona militaris y la exportación de aceite bético a Germania (1986), «Baetican Olive Oil and the Roman Economy», a S. Keay (ed.): The Archaeology of early Baetica (1998) i «Política e regimi alimentari nel principato di Augusto: il ruolo dello stato nella dieta di Roma e dellesercito», dins D. Vera (ed.): Demografia, sistema agrari, regimi alimentari nel mondo antico (1999), i en història moderna mitjançant els treballs realitzats per Pérez Samper: La alimentación en la España del Siglo de Oro (1998). També els antropòlegs culturals han dedicat la seva atenció al fenomen alimentari, com J. Contreras: Antropología de la alimentación (1993) i S. Carrasco de la Universitat Autònoma de Barcelona: Antropologia i alimentació. Una proposta per a lestudi de la cultura alimentària (1992). De signe interdisciplinari és el llibre Lalimentació mediterrània (1996), que reflecteix la complexitat del fet alimentari.
Aquesta panoràmica, bé que prometedora, no implica que la història de lalimentació constitueixi a Catalunya una disciplina consolidada, però hi ha alguns indicis positius. A la Universitat de Barcelona, durant el curs 1995-96, i per primera vegada en una facultat dhistòria espanyola, sinclogué una assignatura dhistòria de lalimentació a lèpoca medieval, a càrrec del professor Riera Melis. Anteriorment, la història de lalimentació només era present a través dassignatures de tercer cicle, en alguns departaments. Linterès de la societat pel tema es reflectí en lorganització de diverses exposicions sobre la història de lalimentació: «Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la Barcelona gòtica», celebrada a Barcelona (1994-95) en el marc del Segon Congrés Català de Cuina, i «Seure a taula», a Andorra i Gavà (1996-97).
A linici del segle XXI es tracta dabordar aquesta disciplina en el seu sentit més ampli, i cal examinar des del fet estrictament material fins al purament cultural. Una història de lalimentació en què la columna vertebral sigui la història de la societat, tal com apunten les principals obres de referència internacionals, com el llibre encapçalat per Flandrin i Montanari, Histoire de Ialimentation (1996), on la historiografia catalana es troba representada pel capítol de Riera Melis sobre lalimentació a lèpoca del feudalisme. En aquesta dimensió més àmplia, social i cultural, avança la història de lalimentació a Catalunya.
Història de lart
Meritxell Minguet i Valenzuela
Disciplina especialitzada a historiar els fets artístics. Tot i que ja es poden trobar a partir del segle IV aC biografies dartistes, tractats tècnics, guies de viatge i altres escrits relacionats amb lart, es considera G. Vasari, autor de les Vite de più eccellenti pittori, scultori et architettori (1550), el fundador daquesta disciplina. J. Wilkelmann, amb la publicació de Geschichte der Kunst des Altertums (1764), inicià la veritable història de lart moderna.
Letapa descriptiva: de monuments i artistes
Als Països Catalans, lescola muntanyesa o de les Avellanes féu un pas decisiu per a la recerca historicoartística catalana: el recull de col·lections diplomàtiques, la reorganització i sistematització darxius i la investigació documental de D. Finestres, J. Caresmar, J. Pasqual o J. Martí marcaren un punt important per al desenvolupament posterior, un esforç derudició que féu possible, a mitjan segle XIX, els primers intents dobservació històrica, fins a la construcció, al final de la centúria, duna síntesi vàlida de la història nacional. Al llarg del vuit-cents es desenvolupà progressivament als Països Catalans linterès per lart del passat. Aquesta afecció es connectà a una línia anterior de recerca erudita, marcadament eclesiàstica, on destacà lagustí castellà Enrique Flórez amb lobra España Sagrada (1747). Poc després, un valencià, Antonio Ponç, rebé lencàrrec descriure Viaje de España (1788). Jaume Villanueva, en el Viage literario a las iglesias de España (1803-52), recollí un nombre importantíssim de descripcions de monuments, alguns dels quals han desaparegut. El gènere dels viatges descriptius també fou conreat per estrangers, entre els quals destaca Alexandre de Laborde, autor del Viatge pintoresc i historic. El Principat (traducció i pròleg dOriol Valls, 1974), una obra que tingué certa continuïtat en els dos volums de Pau Piferrer dedicats a Catalunya i Mallorca, titulats Recuerdos i bellezas de España (1839 i 1842), on col·laborà F. Pi i Margall. Aquest incorporà en els seus estudis una nova forma de fer història de lart afegint paràmetres filosòfics summament fèrtils a la crítica artística. Pi i Margall emfasitzà la necessitat de realitzar descripcions morfològiques molt precises dels edificis per a establir diferències tipològiques que facilitessin la seva classificació estilística. Pi i Arimon, amb la seva obra Barcelona, antigua y moderna (1854), sinserí, al seu torn, en un model situat entre la monografia històrica i la guia descriptiva historicoliterària, mentre que de làmbit balear destaca lobra de B. Ferra i J. Virenque Album artístico de Mallorca (1873).
Els primers historiadors de lart que es dedicaren a cercar dades per a confeccionar biografies dartistes foren el valencià M. A. Orellana en Biografía Pictórica Valentina, una obra manuscrita on recollí la vida dels pintors, arquitectes, escultors i gravadors valencians del segle XVIII (publicada per X. de Sales, 1967), i el mallorquí A. Furió, que publicà el Diccionario histórico de los ilustres profesores de Bellas Artes en Mallorca (1839) i Panorama ópticohistórico-artístico de las Islas Baleares (1840). Aquest gènere fou continuat per J. Puiggarí en Noticias de algunos artistas catalanes inéditos de la Edad Media y del Renacimiento (1880); el baró dAlcahalí, J. Ruiz de Lihory, amb el Diccionario biográfico de artistas valencianos (1877), i A. Elias i de Molins amb lobra Diccionario bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX (1895). Ja al segle XX, J. F. Ràfols i Fontanals, gràcies al seu càrrec dassessor tècnic de la Junta de Museus de Barcelona, pogué realitzar un meticulós treball de recopilació de centenars de fitxes bibliogràfiques que culminà amb la publicació dels tres volums del Diccionario bibliográfico de artistas de Cataluña (1951-54).
Daltra banda, el teòric natzarè J. de Manjarrés fou el primer que sintetitzà una Història general de lart per a lús dels seus alumnes a Llotja; la seva producció forma un vast corpus doctrinari a lentorn de lestètica, les teories i la història de lart. En una de les seves obres més difoses, Teoria e Historia de las Bellas Artes (1859), desenvolupà uns capítols dedicats a la teoria, amb un glossari de termes tècnics. En la Teoría estética de las artes del dibujo (1874), plantejà una història general en què lart ja era lúnic objectiu a tractar. Anteriorment, el 1867, havia publicat Nociones de Arqueología cristiana, el primer manual darqueologia editat a Catalunya. Lobra fou utilitzada per Francisco de P. Valladar per a escriure Historia del arte (1894), on comparà els monuments de Catalunya amb altres de fora de la Península.
Entre els primers iniciadors dunes pautes plenament fructíferes dins la línia monogràfica que incideix en els monuments clau significatius de levolució artística catalana, cal assenyalar Elies Rogent, J. M. Pellicer i Ll. Domènech i Montaner. Rogent, que shavia format en contacte amb la recerca arqueològica de França i Alemanya, publicà monografies sobre Sant Cugat del Vallès (1881) i Sant Llorenç del Munt (1890), per justificar els projectes de restauració. Pellicer fou un dels principals promotors de la restauració de Ripoll, i del 1873 data la seva primera publicació sobre la iconografia de la portalada. Domènech i Montaner atorgà a les manifestacions artístiques la qualitat de testimoni i representació del moment històric, amb especial incidència en les arts medievals. A partir de les seves excursions, aplegà nombroses dades sobre restes arquitectòniques i arqueològiques. El 1886 aparegué el primer dels vuit volums de la Historia general del arte. Redactat per ell mateix, versà sobre les civilitzacions antigues i les cultures egípcia, caldea i assíria. El segon volum, redactat per Puig i Cadafalch, no fou editat fins el 1901, i es dedicà a larquitectura des de lèpoca fenícia fins al Renaixement; el tercer volum inclogué un recull gràfic dels anteriors. El quart i el cinquè foren redactats per J. Fontanals del Castillo, consagrat a lestudi de la pintura i lescultura del segle XVIII, i per F. Cajal, dedicat a lornamentació. F. Hottenroth, F. Miquel i Badia i A. Garcia Llansó sencarregaren destudiar la indumentària, el mobiliari i les arts decoratives, seguint les vies dinvestigació europees del moment. El resultat fou un heterogeni compendi destudis que recollí els punts més interessants de la recerca artística.
Letapa de les monografies científiques. Linterès per lèpocamedieval
Les societats culturals de la Barcelona noucentista es dotaren de publicacions periòdiques destinades a difondre les recerques de caràcter pluridisciplinari, on també senglobaren lart i larqueologia, com La Ilustració Catalana, La Ilustración artística i lAlbum Salón. Els canvis institucionals de la primera dècada del segle XX portaren a la creació de la Junta de Museus, dels Estudis Universitaris Catalans i de lInstitut dEstudis Catalans, i alhora sorgiren revistes dalta cultura que iniciaren la recerca més erudita, dotades dun aparell crític i un caràcter científic més conscient. Sintegren en aquest punt el BRALB (1901), pionera en la recerca historicoarqueològica, amb un gran nombre darticles referents a lEdat Mitjana, dels quals destaquen les contribucions de Miret i Sans i Carreras i Candi; i lAnuari de lIEC, que a més de dedicar un espai a les activitats acadèmiques sistematitzà importants estudis històrics, artístics i arqueològics amb col·laborations significatives de Gudiol i Puig i Cadafalch.
Però, sens dubte, la línia recurrent al llarg de la historiografia de lart dels Països Catalans ha estat lestudi monogràfic, centrat en un monument o un període determinat el medievalisme fou linterès màxim de les primeres generacions dinvestigadors del segle XX, tant dels catalans com dels estrangers. J. A. Brutails escriví les Notes sobre lart religiós del Rosselló, un recull darticles transformats en un petit manual, traduït i publicat en català el 1901. El mètode destudi dels monuments i el plantejament global de larqueologia monumental serviren de model per a lelaboració de larqueologia catalana. El llibret de síntesi de J. Gudiol Nocions darqueologia sagrada (1902) esdevingué el primer manual modern darqueologia, i una de les seves virtuts principals fou haver portat a terme el primer intent de sistematització de lart medieval català. S. Sanpere i Miquel realitzà el primer gran resum a lentorn de la pintura medieval, en un discutit estudi sobre Els quatrecentistes catalans (1906), que posteriorment amplià amb un treball sobre Els trescentistes (1921-28). Puig i Cadafalch fou un dels principals iniciadors de la historiografia moderna de lart medieval. Reflectí el sentir duna època que utilitzà la recerca del passat com a forma de contribuir a la recuperació nacional. La creació de la teoria del primer art romànic en fou laportació més important. Publicà, en col·laboració amb A. Falguera i J. Goday, Larquitectura romànica a Catalunya (1909-18), que representà lesbós dun catàleg monumental orientat cap a la definició dun art nacional inserit en un context universal, en establir una relació entre el medi geogràfic i lexpressió arquitectònica dun lloc determinat. Les seves teories tingueren una projecció internacional, tant per la participació en diversos congressos com per la publicació, lany 1928, del llibre Le premier art roman. Larchitecture en Catalogne et dans loccident méditerranéen aux Xe et XIe siècles, i sacceptaren definitivament després de la publicació de La geografia i els orígens del Primer Art Romànic (1930); de fet, el més transcendent fou el desvetllament de linterès internacional pel romànic català tot integrant-lo al conjunt europeu, un tema ja iniciat per alguns estrangers, com E. Bertaux i G. Gaillard. Puig publicà una gran quantitat de monografies dedificis medievals importants, com les aportacions a lestudi de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà i les esglésies de Terrassa. La seva línia positivista, matisada pel nacionalisme, fou resseguida més tard per Joaquim Folch i Torres, que dotà els estudis dart dun corpus dimatges per establir-ne la filiació artística, classificació i sistematizació descoles, autors i periodicitat de la història de lart. Alhora, es consolidaren un seguit de personatges eclesiàstics interessats per levolució de lart religiós com Ll. Carreras, M. Trens i el pare Suñol de Montserrat. En làmbit de la recerca local, cal recordar els estudis de J. Soler i Palet: La parròquia de Sant Julià dAltura (1893) i Les esglésies de Terrassa (1930), i de B. Bassegoda i Amigó: Santa Maria del Mar (1925). Els treballs dE. Morera i Llauradó, circumscrits a Tarragona, sobresurten pel seu grau dobjectivitat i rigorositat metodològica; fou col·laborador del gran projecte de Carreras i Candi Geografia General de Catalunya (1909), on sinclouen estudis dart. De la comarca de Girona destaca J. Botet i Sisó, que realitzà un estudi bàsic i de referència fonamental per a la numismàtica amb el llibre Las monedas catalanas (1908-11).
Entre els erudits valencians del principi del segle XX cal esmentar J. Sanchis i Sivera. La seva tasca més important fou la desenvolupada a lArxiu Capitular de la Catedral de València, on estudià els protocols notarials a fi de documentar molts aspectes de la vida medieval; el resultat de la investigació fou La Catedral de Valencia (1909), i alguns treballs sobre els artistes que hi treballaven, com «Pintores medievales en Valencia» (1930) i «Arquitectos y escultores de la catedral valenciana» (1933), publicats en lArchivo de Arte Valenciano, una revista fundada per Ll. Tramoyeres i Blasco, autor que dedicà certa atenció a lart dels segles XVII i XVIII. Elies Tormo i Monzó, catedràtic dHistòria de lArt de la Universitat de Madrid i considerat un dels historiadors principals de la pintura valenciana, publicà: Varios estudios de arte y letras (1902), La escultura antigua y moderna (1903), Las tablas de las iglesias de Játiva (1912) i alguns treballs sobre Gerardo Starnina (1910) i Yáñez de la Almedina (1915 i 1924). Com a figura de la historiografia de lart hispànic, sha valorat la seva aportació en el camp metodològic, basat en la visualització directa i intuïtiva de lobra dart, en un moment en què els escrits sobre art volien diferenciar-se de la divagació darrel romàntica.