C. Sarthou i Carreres féu una guia, València artística i monumental (1927), i un estudi, Castell de Xàtiva (1946), a banda de diversos treballs sobre la pintura medieval valenciana. La producció historiogràfica del català Folch i Torres incorporà la tradició del segle XIX per a lelaboració de manuals que tenen interès per apropar la cultura al gran públic.
Començà el projecte duna Història de lart, amb un volum dedicat a Egipte (1921), que fou interromput després de laparició del volum consagrat a Mesopotàmia, el 1922; però despunta el seu Resum de la Història General de lart (1957), amb un primer volum que integra des de la prehistòria fins a lart musulmà, i un segon que recull des del preromànic fins a lart neoclàssic.
J. Pijoan fou bàsicament un gran sintetitzador dabast internacional. El 1914 ja havia enllestit una Historia del arte, molt reeditada, i el 1939 preparà el llibre Les pintures romàniques a Catalunya, encomanat per Cambó, però fou més conegut per la seva col·laboració en diversos volums de la col·lecció «Summa Artis». Lobra de C. Martinell Lart a la seu nova de Lleyda (1924) esdevingué clau dins la historiografia artística; amb posterioritat escriví tres volums de la sèrie Monumenta Cataloniae, dedicats a larquitectura i lescultura barroques a Catalunya (1959-63). Finalment, entre els autors més enigmàtics daquests anys cal esmentar Eugeni dOrs. Aquest interessant crític, considerat lescriptor català millor informat sobre els nous corrents de lart universal, fou especialment conegut a partir de la publicació de Lo Barroco (1930), entès com una constant de la cultura.
Les recerques de la segona meitat del segle xx
En les generacions següents ja es despertà linterès per totes les èpoques artístiques, i es posà especial atenció als períodes més inexplorats. Laproximació a lantiguitat tardana només fou possible gràcies a les prospeccions arqueològiques. Per a Catalunya, les síntesis sobre aquest període han anat a càrrec de J. Ferrando, J. Serra i Ràfols i E. Junyent. P. de Palol escriví alguns assaigs historicoarqueològics de lèpoca paleocristiana i visigòtica, i diversos treballs sobre escultura i mosaics. J. Maluquer de Motes fou un excel·lent representant de lescola catalana darqueologia, deixeble de P. Bosch i Gimpera; gran excavador, sinteressà per temes artístics quan redactà Arquitectura i urbanisme ibèrics a Catalunya (1986). X. Barral i Altet, autor de Lart preromànic a Catalunya (1981), és un dels especialistes en lart dels segles VIII al X, i E. Junyent té diversos treballs sobre larquitectura religiosa catalana del segle X.
Dins la historiografia de lart català, el període romànic té connotacions que ultrapassen el mer caràcter artístic. El romànic en general i larquitectura en particular han sofert una mitificació estretament lligada al component nacionalista que justifica labundor de títols. Entre els diferents investigadors cal esmentar J. Ainaud, J. Gudiol i F. P. Verrié. Posteriorment sobresortiren E. Bou, A. Pladevall, J. Vigué, E. Carbonell, A. Adell, C. Cid Priego, F. Fité i Llevot, J. Camps i Sòria i I. Lorés. La publicació més impressionant que hi ha sobre aquest període és Catalunya Romànica (1984-88) dirigida per A. Pladevall i publicada per Enciclopèdia Catalana. Entre els estudiosos estrangers destaquen Post, Kingley Porter i Marcel Durliat, autor de lobra LArt Catalan (1963), que, centrada en lart romànic, recollia els estudis que anteriorment havia realitzat sobre lescultura del Rosselló. Els estudis de Pijoan, Cook i Gudiol i Ricart sobre pintura daquest període concretaren unes agrupacions dels conjunts pictòrics i posaren ordre en la pintura romànica catalana. Establiren un nombre de mestres determinats per característiques estilístiques, per tal dagrupar sota un cercle la major part dels conjunts. A partir daquest moment aparegueren treballs monogràfics i altres de generals, que des del punt de vista formalista han plantejat altres sistemes de classificació. J. Dols i V. Cirlot començaren a assajar lanàlisi formal portant-lo a lextrem. J. Sureda i S. Alcolea, en el Romànic Català. Pintura (1975), plantejaren una anàlisi formal de tota la pintura catalana per tal darribar a una classificació estilística de seqüències i modes sota els quals poden agrupar els conjunts pictòrics. Els estudis de J. Ainaud presenten, en un marc més ampli de comparació amb la pintura italiana i francesa, un altre concepte de mestres i tallers, on la documentació i el context històric tenen un important paper. J. Gudiol i J. Barrachina shan interessat per les arts sumptuàries.
Pel que fa al període gòtic, un dels estudis pioners fou Arquitectura gòtica (1952), de Torres Balbás, que hi estudià els edificis agrupant-los per tipologies. F. P. Verrié, en lobra col·lectiva Lart català (1955), analitzà larquitectura religiosa, ordenant conceptes i característiques, amb referències als edificis gòtics més significatius. En el mateix recull, A. Florensa ressaltà lexistència de les tipologies civils. A. Cirici, en Arquitectura gòtica catalana (1968), entrà més aviat en el camp de la semiologia. Les noves visions més generals, en la mesura que recullen les aportacions més recents, han anat a càrrec de J. Yarza, un dels investigadors de lart més prolífics, considerat un dels millors especialistes de lart medieval, amb un especial interès en làmbit dels promotors. F. Español ha publicat diverses monografies sobre els escultors que treballaren al Principat durant el mateix període; M. R. Manote realitza la seva tesi doctoral sobre Pere Joan i Guillem Sagrera; R. M. Terés ha incidit en la renovació de lescultura gòtica a lentorn del 1400. M. Ibarburu i J. Planas han realitzat estudis sobre la miniatura. N. de Dalmases és especialista en orfebreria, a banda de dirigir dos volums amb A. José Pitarch sobre Història de Iart català (1984). G. Llompart començà publicant una Bibliografia arqueològica de les Balears (1958), i després passà a estudiar lorfebreria mallorquina del 1400; realitzà un treball sobre La pintura gòtica a Mallorca (1987). J. Domenge ha estudiat en profunditat lart insular; autor duna tesi sobre El procés de construcció de la catedral de Mallorca (1993), també destaca per treballs sobre orfebreria mallorquina medieval.
Pel que fa al País Valencià, cal esmentar els estudis de L. de Saralegui, sobre lart dels primitius valencians, C. Soler dHyvern, especialista en pintura valenciana del segle XV, Ximo Company, amb diversos treballs sobre la pintura valenciana hispanoflamenca i del Renaixement, i la nord-americana D. Fitz Darby, que estudià la pintura valenciana del segle XVII, centrant-se en la figura de Ribalta i la seva escola (1934).
A Catalunya, les primeres aportacions sobre larquitectura del Renaixement anaren a càrrec de J. F. Ràfols, A. Florensa i C. Martinell. Després, Maria A. Aloguin estudià Jaume Amigó (1975), i M. Carbonell dedicà la tesi a LEscola del Camp de Tarragona. Larquitectura del segle XVI a Catalunya (1984), tot i que també sinteressà per largenteria i la pintura, en especial la mallorquina, amb un treball sobre Guillem Mesquida (1999). Més escassa és la bibliografia sobre lescultura del Renaixement: els estudis documentals més importants els ha dut a terme
Pel que fa al País Valencià, cal esmentar els estudis de L. de Saralegui, sobre lart dels primitius valencians, C. Soler dHyvern, especialista en pintura valenciana del segle XV, Ximo Company, amb diversos treballs sobre la pintura valenciana hispanoflamenca i del Renaixement, i la nord-americana D. Fitz Darby, que estudià la pintura valenciana del segle XVII, centrant-se en la figura de Ribalta i la seva escola (1934).
A Catalunya, les primeres aportacions sobre larquitectura del Renaixement anaren a càrrec de J. F. Ràfols, A. Florensa i C. Martinell. Després, Maria A. Aloguin estudià Jaume Amigó (1975), i M. Carbonell dedicà la tesi a LEscola del Camp de Tarragona. Larquitectura del segle XVI a Catalunya (1984), tot i que també sinteressà per largenteria i la pintura, en especial la mallorquina, amb un treball sobre Guillem Mesquida (1999). Més escassa és la bibliografia sobre lescultura del Renaixement: els estudis documentals més importants els ha dut a terme
J. M. Madurell, que documentà Martín Díaz de Liatzolo (1945) , Joan de Tours (1947) i letapa barcelonina de B. Ordóñez (1948), a més de publicar El arte en la comarca alta de Urgel (1946) , Lart antic al Maresme (1970) i diversos articles sobre pintura, matèria de la qual són especialistes J. Garriga i J. Sureda.
Lèpoca del Barroc patí fins fa poc una manca datenció perquè fou considerada una època de decadència. A banda de diversos treballs locals sobre arquitectura de Fuguet i Sans, destaquen els treballs de R. Torrents sobre els arquitectes de la segona meitat del segle XVIII a les comarques de Lleida, i el treball sobre el Palau Moja de S. Alcolea, primer cap del Departament dHistòria de lArt a Catalunya. Lescultura catalana del segle XVIII adquirí un nivell molt alt amb la producció retaulística.
C. Martinell estudià Lluís Bonifàs i Massó (1948). J. M. Pons i Guri i A. Roig i Torrentó han enfocat els seus treballs vers lestudi iconogràfic i la relació entre escultura i gravat. Com a síntesi cal esmentar el llibre de Joan Ramon Triadó Lèpoca del Barroc (1600-1808), publicat el 1984, que ofereix una àmplia panoràmica de lart català daquest període, incloent-hi laspecte de les arquitectures efímeres. Santiago Alcolea dedicà la seva tesi a La pintura a Barcelona durant el segle XVIII (1959), tema que també analitzà de forma crítica Rafel Benet. Alguns estudis que aporten documentació sobre els diferents pintors que treballaren a lèpoca han anat a càrrec de L. Casanoves, R. M. Garcia, V. Furió i J. M. Madurell, el qual també sinteressà pel tema del gravat, amb un treball sobre Marian Soldevila (1959); R. M. Subirana estudià Pere Pasqual Moles i R. Cornudella ha realitzat les darreres aportacions en el camp de lestudi del gravat.
Les investigacions sobre larquitectura del segle XIX solen estar emparades per una recollida més o menys exhaustiva de dades, i dirigides vers lestil neoclàssic, eclèctic i premodernista. B. Bassegoda i Amigó, B. Bassegoda i Musté, J. M. Montaner i Martorell, J. Carrera i Pujal i I. de Solà-Morales han centrat les seves investigacions en aquest període. Pel que fa a lescultura, F. Elies publicà un dels clàssics de la historiografia, Lescultura catalana moderna (1926), a part de nombrosos treballs sobre els pintors del moment, com Benet Mercadé (1921), Enric Monserdà (1927) i Soler i Rovirosa (1931). Lactitud vers lart modernista fou molt crítica durant el noucentisme i el racionalisme. Després de la Guerra Civil Espanyola, J. F. Ràfols inicià una aproximació al tema en Modernismo y modernistas (1940); però la primera visió de conjunt en sentit crític fou El arte modernista catalán (1951), dA. Cirici i Pellicer, on es defineix el modernisme com un moviment de síntesi cultural i es revisen els diferents llenguatges artístics. A partir dels anys seixanta aparegueren les primeres publicacions de síntesi sobre arquitectura modernista: monografies dAntoni Gaudí, preferentment estudiat per J. Bassegoda i Nonell. O. Bohigas plantejà la primera visió de conjunt en lArquitectura modernista (1968), on es revalora larquitectura de Domènech i Montaner. Sobre Puig i Cadafalch, destaca lestudi dE. Jardí. Pel que fa al camp de les arts plàstiques, cal esmentar la síntesi de F. Fontbona, al volum «Modernisme i Noucentisme» de la Història de lart català (1975).
Els treballs dinvestigació sobre noucentisme són molt més recents. El primer intent de sistematització fou el de la revista Serra dOr (1964), amb dos articles de M. Serrahima i E. Jardí; dos treballs generals sobre arquitectura: Larquitectura, noucentisme i novecento, dO. Bohigas, i El contorn noucentista de lobra de Rafael Massó, de J. M. Sostres Maluquer, i una aproximació a les arts plàstiques dA. Cirici: La plàstica noucentista. Mentre a Catalunya coexistia el moviment modernista i el noucentista, a Europa, en el camp artístic es prodigaven els ismes, que foren coneguts pel públic gràcies a les Galeries Dalmau. Com a llibres generals per a aquest període trobem Lart català contemporani (1970), dA. Cirici, Els Moviments davantguarda a Barcelona (1983), dE. Jardí, i «Lèpoca de les Avantguardes», Lart català (1983), de F. Miralles.
Del període que sinicia amb la postguerra espanyola existeix una bibliografia molt extensa. El retorn de Joan Miró suposà la penetració de corrents relacionats amb les avantguardes europees, fonamentalment el surrealisme. Entre els historiadors que han estudiat aquest període trobem A. Cirici, J. E. Cirlot, Arnau Puig, P. Gimferrer, I. Julian, C. Rodríguez Aguilera i J. J. Tharrats. El crític Moreno Galván en larticle «El surrealismo a Catalunya», Suma y Sigue (1963), establí una línia de relació entre les primeres avantguardes, les personalitats de Dalí i Miró i Dau al Set. Dalí ha estat objecte de nombrosos estudis, destacant els de F. Ibáñez Fanés i R. Santos Torroella. Com a obra de caràcter global relativa al moviment informal a lescola de Barcelona cal esmentar la tesi doctoral de Lourdes Cirlot, La pintura informal a Catalunya (1983), on sinvestigaren totes les tendències daquest moviment. Com a col·leccions dartistes catalans contemporanis resulten també interessants les publicacions de la Galeria Joan Prats de Barcelona. Entre els treballs de recopilació més moderns cal tornar a anomenar la Història de lart català (1983), coordinada per F. Fontbona i F. Miralles; la Historia del arte valenciano (1988), dirigida per V. Aguilera, que hi introduí les últimes aportacions, i loriginal Arte valenciano (1998), de C. Gracia, de caràcter més divulgatiu. Finalment, el 1998 començaren a publicar-se els primers volums dArt de Catalunya (Ars Cataloniae) dirigits per Xavier Barral Altet, amb lobjectiu de construir una història nacional de lart que pel seu contingut sallunyés de les històries de lart tradicionals, més aviat cronològiques o estilístiques, i que per la seva orientació cobrís tots els camps de la creació, fins i tot de la quotidiana.
Lectures
AGUILERA, V. (dir.): Historia del arte valenciano, València, 1988.