Lectures
AGUILERA, V. (dir.): Historia del arte valenciano, València, 1988.
BARRAL, X. (dir.): Tresors artístics de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992.
Art de Catalunya, Barcelona, Edicions LIsard, 1998.
BOFILL, R. M.: Aportacions a la interpretació social de lart català, Barcelona, Edicions 62, 1985.
CIRICI I PELLICER, A.: El arte catalán, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1988.
DDAA: Lart català, Barcelona, Aymà, 1957.
Art català. Estat de la qüestió, Actes del V Congrés del CEHA, Barcelona, 1984.
DALMASES, N. i A. JOSÉ I PITARCH: Història de lart català, Barcelona, Edicions 62, 1985.
DURLIAT, M.: Lart català, Barcelona, Juventud, 1967.
FOLCH I TORRES, J.: Resum de la història general de lart, Barcelona, David, 1929.
GRACIA, C.: Arte valenciano, Madrid, Cátedra, 1998.
IGUAL, A.: Historiografía del arte valenciano, València, Institut Alfons el Magnànim, Diputació Provincial de València, 1956.
LLOBREGAT, E. i J. F. YVARS: Història de lart al País Valencià, València, 1986.
PLADEVALL, A.: Introducció a lestudi de lart romànic català, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1994.
RIBBANS, G. W.: Catalunya i València vistes pels viatgers anglesos del segle XVIII, Barcelona, Barcino, 1995.
Història de leducació
Javier Antón Pelayo
La història de leducació, en sentit modern, sinicià amb els treballs dAlexandre Galí (1886-1969). Abans daquest autor es poden resseguir interessants contribucions a aquesta disciplina, però fou a partir dels seus estudis que lerudició positivista començà a sotmetres als nous criteris metodològics, conceptuals i temàtics de la història social.
La historiografia educativa del segle XIX i les primeres dècades del XX
Fou duta a terme per polígrafs i, en línies generals, prioritzà lexposició de dades molt precises i singulars, sacontentà amb el discurs descriptiu i episòdic, avantposà la intenció moralitzant a la científica, privilegià el període de lEdat Mitjana (per ser una època desplendor política i cultural) i, temàticament, concentrà les seves aportacions en lestudi de les teories pedagògiques (que acostumaven a presentar-se de forma descontextualitzada), les grans figures de la pedagogia i les institucions densenyament. En aquest marc tan dispers, les temptatives de sistematització foren pràcticament nul·les i quan es provaren no foren més que inventaris lineals de discontinuïtats. Tot i això, hi ha aportacions molt destacades com les dA. Rubió i Lluch, J. Miret i Sans, F. Carreras i Candi, J. B. Torroella i Bastons i S. Capdevila i Felip, a Catalunya; V. Gimeno i Michavila, P. Boronat i Barrachina, V. Vives i Liern, C. Riba i García i J. Sanchis i Sivera, a València, i M. dels Sants Oliver, G. Llabrés i Quintana, E. Fajarnés i Tur, J. Pomar i Fuster i R. Ballester, a les Illes Balears.
A Mallorca, i malgrat la dispersió, es poden identificar dues predileccions temàtiques: lestudi de lantiga universitat lul·liana i les fundacions dordes religiosos dedicats a tasques educatives. Els dos treballs més significatius sobre la història de leducació a lilla fins els anys seixanta del segle XX foren Ensayo histórico sobre el desarrollo de la instrucción pública en Mallorca (1904), de Pomar, i Bosquejo histórico sobre la instrucción pública en Mallorca (1904), de Ballester. Evidentment ambdós autors tracten de les fundacions lul·lianes i la Universitat de Mallorca, però també de lInstitut Balear, lEscola de Mestres, lEscola de la Misericòrdia i les escoles de Nàutica i de Belles Arts.
A València, les obres clàssiques també han tractat de forma preferent lerecció i levolució de la universitat. A tall dexemple es poden esmentar les obres de Vives: Las casas de los estudios en Valencia. Informe acerca del sitio en que éstas se hallaban emplazadas (1902), i Riba: «El antiguo patrimonio de la Universidad de Valencia (1492-1845). Origen. Vicisitudes. Estado de sus rentas al terminar la autonomía» (1922-23), i, sobre altres temes, les de Gimeno: Las aulas de gramática de Castellón (1928), Boronat: «La Academia Valenciana» (1898) i Sanchis: «La enseñanza en Valencia en la época foral» (1936).
A Catalunya, amb la creació de lInstitut dEstudis Catalans i a lempara del noucentisme, el sentiment nacionalista desenvolupà un projecte historiogràfic fonamentat en la recerca de la pròpia cultura. Lògicament, un dels elements explorats fou el de la història de leducació, sobretot de la universitat i de les altes escoles. Dins daquest propòsit es poden incloure els estudis de Rubió i Lluch: Documents per la història de la cultura catalana mitgeval (1907 i 1921, 2 vols.), Miret i Sans: «Escolars catalans al Estudi de Bolònia en la XIIIa centúria» (1915), Capdevila: Les antigues institucions escolars de Tarragona (1927), i Torroella: El Estudi General o Universitat Literària de Girona (1906).
La segona generació noucentista. La continuació del positivisme
A partir de la segona dècada del segle XX, els joves deixebles de Rubió i Lluch els que configuren lanomenada segona generació noucentista impulsaren un projecte cultural i nacional més científic i més professional. Una contribució despecial importància en aquest sentit fou Barcelona sense universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837) (1938), de Ferran Soldevila, una síntesi interpretativa que supera amb escreix làmbit temàtic del títol. A més danalitzar la Universitat de Cervera, sexaminen també les acadèmies i totes les institucions culturals que existiren a la capital catalana durant el segle XVIII i principi del XIX. Una altra aportació destacada, deutora en part de la concepció històrica de Soldevila i del renovador influx de Vicens i Vives, fou la producció dA. Galí. Lostracisme de què fou objecte, però, provocà que la seva monumental Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936 (1978-81, 23 vols.), acabada el 1945, no veiés la llum fins trenta-tres anys després.
El moviment renovador historicoeducatiu restà escapçat amb la victòria franquista del 1939. La persecució política i cultural suposà una desnacionalització a Catalunya, a València i a les Balears. Lautisme cultural respecte a les noves tendències historiogràfiques europees fomentà la pervivència de lanterior línia positivista i erudita, que, en molts casos, arribà fins els anys vuitanta, malgrat el seu valuós esforç en lexhumació documental. Dins la penúria i el marasme cultural del franquisme sobresurten els estudis dA. Duran i Sanpere i F. Gómez i Gabernet: «Las escuelas de Gramática en Cervera» (1944), J. M. Madurell i Marimon: «Las escuelas de la Seo de Barcelona (notas para su historia)» (1948), les tres monografies de J. Carrera i Pujal: La enseñanza profesional en Barcelona en los siglos XVIII y XIX, La Universidad, el Instituto, los colegios y las escuelas de Barcelona en los siglos XVIII y XIX i La Escuela de Nobles Artes de Barcelona en los siglos XVIII y XIX (1755-1901) (totes tres del 1957), i la «Introducción» de J. Rubió i Balaguer a lobra iniciada per A. de la Torre: Documentos para la historia de la Universidad de Barcelona. Preliminares (1289-1451) (1971). També a València i a les Balears, el franquisme contribuí a perllongar el positivisme anterior. Al País Valencià, linterès es continuà monopolitzant cap a la Universitat i els grans centres densenyament. Així ho demostren els treballs dE. Alastuey (1964) i P. Sanz (1970) sobre la universitat de Gandia, dA. Palanca sobre la Universitat de València al segle XV (1968) o de R. Novella sobre el Colegio de Arte mayor de la Seda (1966). A les Illes, la persistent ombra del lul·lisme continuà marcant les inclinacions. Els més destacats treballs daquest període el de J. Tusquets (1954) i el de C. Genovart (1968) continuaren examinant la pedagogia de Llull.
La renovació de la història de leducació
A partir del final dels anys seixanta i principi dels setanta, la investigació historicoeducativa rebé un important impuls des de les universitats. El 1970 simplantaren les ciències de leducació en els estudis superiors i començaren a establir-se disciplines docents, grups dinvestigació, reunions científiques i publicacions específiques. Als departaments i a les facultats de Catalunya, València i les Balears la metodologia marxista començà a erosionar els plantejaments positivistes que havien dominat fins aleshores. La disciplina sobrí als procediments de la història general i, des de la seva anàlisi sectorial, col·laborà amb lobjectiu derigir una història total. Així mateix, el tractament de les dades des de perspectives sociològiques i quantitatives suposà lexploració de noves temàtiques i de nous enfocaments.
A Catalunya, J. Monés i Pujol-Busquets, format dins el nucli de pedagogs de Rosa Sensat, amb la seva obra El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya (1833-1938) (1977) serigí en el referent de la renovació en làmbit de la història de leducació. Al seu voltant sarticulà un dinàmic grup dhistoriadors i historiadores que, el 1973, constituïren el Seminari dHistòria de lEducació. Els seus estudis, referits sobretot al període contemporani, se centraren en lanàlisi de leducació obrera i dels corrents pedagògics més progressistes. Són exemples destacats dels treballs daquest grup els de M. Rosell: La Generalitat de Catalunya. La política cultural (1977), C. Cañellas i R. Toran: Política escolar de lAjuntament de Barcelona (1982), E. Fontquerni i M. Ribalta: Lensenyament a Catalunya durant la Guerra Civil (1982), i P. Solà: Las escuelas racionalistas en Cataluña (1909-1939) (1976) i Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939) (1978). A la Universitat de Barcelona sexperimentà al final dels setanta una valuosa dinamització de la història de la pedagogia gràcies a autors com B. Delgado i J. González-Agàpito, mentre que, a la recentment creada Universitat Autònoma de Barcelona, la història de leducació aplicà una línia de recerca sociològica dencuny durkheimià a partir del mestratge de J. L. García Garrido i Josep Pallach.
A València, el 1971, la presentació de la tesi doctoral de León Esteban sobre la reforma universitària a la segona etapa de la Illustració valenciana obrí un nou camí dinvestigació que fou continuat per un grup de recerca format per J. M. Fernández Soria, J. M. Lázaro Lorente, C. Ruiz Rodrigo, J. Á. Blasco Carrascosa i F. Canes Garrido, entre daltres. El segle de les llums i els segles XIX i XX han estat els períodes preferits, dedicant-se especial interès a les reformes de la universitat, el pensament pedagògic del krausisme, leducació dels obrers i les institucions densenyament. De laplicació de les anàlisis marxistes a la història de leducació foren exemples els treballs de M. Baldó sobre la Universitat de València durant la crisi de lAntic Règim, els dÀ. Martínez Bonafé sobre lensenyament secundari a la València del segle XIX i els de J. M. Piqueras sobre lescola i el món del treball. També hi ha hagut una línia dinvestigació amb connexions amb la història de la ciència, desenvolupada per J. M. López Piñero, V. Navarro Brotons, J. L. Peset i M. Peset.
A les Balears, en el decurs dels anys setanta, diverses tesis de llicenciatura presentades a la Universitat de Barcelona per autors mallorquins iniciaren una profunda renovació de la història de leducació de lilla. Antoni J. Colom estudià lInstitut Balear al segle XIX; G. Nicolau, la Institución Libre de Enseñanza a Mallorca; G. Janer, leducació a Mallorca durant la Segona República; B. Mulet, els plans pedagògics de la Sociedad Económica de Amigos del País de Mallorca, i B. Sureda, la reforma educativa en el trànsit de la Il·lustració al liberalisme. Els treballs daquest grup i la creació del Departament de Pedagogia de la Universitat de les Illes Balears possibilitaren obres de conjunt com Leducació a Mallorca (1977), una aproximació a la història de leducació contemporània mallorquina (del 1778 al 1936).
El Seminari dHistòria de lEnsenyament impulsà, el 1977, les Primeres Jornades dHistòria de lEducació als Països Catalans, celebrades a Barcelona. Des daleshores i fins al 1989 se nhan fet noves sessions, que han esdevingut un espai continu de debat i un expositor de la recerca desenvolupada a Catalunya, València i les Balears. El 1983, recollint lesperit del Seminari, es fundà la Societat dHistòria de lEducació dels Països de Llengua Catalana, la qual continuà la tasca dorganitzar les Jornades. Bona part dels materials que shi han presentat ha estat publicada i, tot i ser aportacions de desigual valor, el seu conjunt continua essent un referent de primer ordre dins làmbit de la història de leducació.
Durant les dècades del 1980 i el 1990, la disciplina, inscrita encara dins làmbit dels estudis de pedagogia, ha participat obertament de la renovació metodològica i conceptual de la història «general». Daquesta manera, sota les expressions «nova història de leducació» o «història social de leducació» saplegen aquells estudis que són sensibles als processos formatius de la gent corrent, que són porosos a les influències daltres ciències socials (economia, demografia, antropologia, sociologia, psicologia), que col·laboren amb nous temes i nous àmbits dinvestigació (història local, història oral, història de la dona, història de la infantesa, història de la cultura popular, història dels oprimits) i que manifesten un puntual interès per desenterrar els detalls de les pràctiques educatives. Dos han estat els temes que han atret de manera especial latenció dels especialistes: levolució de lescolarització pública i la vitalitat dels moviments educatius.
Levolució de lescolarització pública
Pel que fa a lescola pública, ha existit un interès particular pels períodes de la Il·lustració, la Restauració, la República i el franquisme. Per a lescola durant el set-cents es disposa dels treballs de S. Marquès i Sureda Lensenyament a Girona al segle XVIII (1985) i sobre el pedagog Baldiri Reixac, de J. Monés sobre Lobra educativa de la Junta de Comerç (1769-1851) (1987), de C. Carbó sobre lEscola i infància a Catalunya a finals del segle XVIII (1990), dI. Azcárate sobre lescola de Barcelona, dA. Miñambres sobre les escoles de primeres lletres de Lleida, de B. Sureda sobre les opinions educatives dels il·lustrats mallorquins, de M. López Torrijo sobre la tasca educativa de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia i de V. Torregrosa sobre el pla destudis del 1798 per a la ciutat de Sant Felip-Xàtiva.
El segle XIX i el període de la Restauració han acumulat una respectable quantitat de treballs. Entre daltres, es poden destacar el dA. Mayordomo: La escuela pública valenciana en el siglo XIX (1988), els de V. Faubell sobre lescola de primera educació a la València del principi del segle XIX, els de L. M. Lázaro sobre lEscola Racionalista i lEscola Moderna de València durant la Restauració, els de F. Canes sobre la renovació pedagògica a la ciutat de València al principi del segle XX, els de C. Ruiz sobre leducació, lobrerisme i el catolicisme a València durant la Restauració, el de M. Á. Esteve: La enseñanza en Alicante durante el siglo XIX (1991), la tesi doctoral dA. Yetano, presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1981: La enseñanza religiosa en Barcelona durante la Restauración, els de J. González-Agàpito, particularment el de LEscola Nova Catalana, 1900-1939 (1992), el llibre de J. Florensa Lensenyament a Catalunya durant el trienni liberal, 1820-1823. El mètode dels escolapis (1996), lestudi de B. Sureda Leducació a les Balears en el segle XIX (1998), i els 56 estudis que Antoni J. Colom recull en larticle «La renovació educativa a les Balears» (1999).